EMPREMTES

La poesia vol ser, bàsicament, intuïtiva. JOSEP MIR

dimarts, 30 de març del 2010

DE POETES QUASI DESCONEGUTS: JOAN VICENT CLAR









Joan Vicent Clar és un poeta nascut a Tavernes de la Valldigna (1962). La seua trajectòria poètica es va trencar quan va decidir acabar amb la seua vida (1990).
Al moment de la seua mort només s’havia publicat d’ell “Le sucrier velours”, obra que va guanyar el Premi de Poesia “Vicent Andrés Estellés” en els premis Octubre de 1984. En una nota prèvia del poemari, Clar diu: “Sóc Peixos, doncs, un signe dual per excel•lència, signe alhora de depressius i d’artistes”. I més endavant parla de la seua tranquil•la infantesa a Tavernes i de quan va començar a escriure (1979), dels seus estudis, de la participació en la revista cultural de la comarca “Tac Carbònica” i dels seus projectes “m’agradaria traslladar-me a Barcelona per a finalitzar els meus estudis i integrar-me així en l’ensenyament del nostre idioma i de la nostra literatura”. Es declara “nacionalista d’esquerra”.
Al final de la plaquette “Amb tinta xinesa” que pòstumament va publicar La Forest d’Arana, Clar diu d’ell: “El caràcter imperceptible d’un cert relliscament s’engreixava mentre ho llegia en els llibres: res no s’atura sinó dins de la paraula...”
Lluís Roda en la presentació de l’obra “Infinitud de paisatge” diu de Clar: "Alguns han volgut veure en ell una persona desequilibrada, una ànima turmentada, o pitjor encara, irracional. Res més lluny de la realitat. Era una persona sensible i ordenada, visceral i orgullosa, tímidament orgullosa, exigent de si mateix, profundament creadora. Poeta total; en una societat poc poetitzada /.../ rebutjà el món exterior en favor del seu món interior, i la vida prosaica en favor de la literària”.
“Le sucrier velours” suposà un trencament en l’estètica poètica del moment. Molt variat en la seua composició inclou poemes amb estructura rígida junt a poemes visuals i altres composicions arriscades que connecten amb una certa avantguarda i experimentació.

Reposa el sol ajagut
en miralls de gel i la boira,
oculta més enllà de la llàntia
s’agrunsa sobre la mar, dins la nit.

Al rellotge s’aturen les agulles,
la solitud penetra l’àmbit i l’escampa
pertot arreu de la plana.
Al cor mateix de les ombres

S’allargassen els sorolls tan breus
d’un senderol gratat pels grills.
Si fos possible tornar-hi per recobrar

l’oblit de la tarda espessa
com la calor d’un plemigjorn
repassant la columna d’os de la muntanya.

Clar retirà a punt de ser publicada la plaquette “Amb tinta xinesa”. Dos anys després de la seua mort va ser publicada per La Forest d’Arana. Tres anys després formà part del recull fet per Lluís Roda “Infinitud de paisatge”. Ací els poemes estan presentats com a part d’un altre gran poema.

encara plou en la saborosa tardor
i comencen de caure lleus calitges
sobre el mar, que perdura en el mar
on tots els grums del record s’esvolven
 
encara plou en la saborosa tardor
 
o sols la mar em sembla en les ones de roca
que pujar sols als cims en flipava la pensa


“Infinitud de paisatge” recull la resta de la seus obra no publicada en vida, és a dir, pràcticament tot llevat “Le sucrier velours”. Lluís Roda, amic del poeta, decideix amb bon criteri fer públic tot aquest material. Hi troben proves junt a poemes més elaborats. Conté nou poemaris de diverses estructures i temàtiques, entre ells està el que dóna nom a aquest recull de l’obra inèdita de Joan Vicent Clar; també alguns poemes esparsos.
 
GUIX EN POLS I SILENCIS
 
       o sobre el vidre
despreocupadament: ombra
       decapitada per una veu
que ens delimita, per fendir una contrada
estergida pel fullatge ...oure com dentega
el batent d’alguna passa
                                      envers la pluja,
i camina dins la infinitud de paisatges. 
------------------
(Els dibuixos són de Joan Vicent Clar)
------------------
 Obra publicada:
► “Le sucrier velours”, Eliseu Climent, editor. Poesia 3 i 4, n. 41, 1984.
► “Amb tinta xinesa”, Plaquette a cura de Lluís Roda. La Forest d’Arana, 1992.
► “Infinitud de Paisatge”, a cura de Lluís Roda. Amós Belinchón Editor, 1993.
► Antologat a “Bengales en la fosca. Antologia de la poesia valenciana del segle XX”. Edicions Bromera, 1997.

dissabte, 27 de març del 2010

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Des del 27 de març de 1993 fins a hui han passat exactament 17 anys. El mateix temps que la nostra cultura ha estat òrfena d'un dels seus més insignes exponents.
Escultura de V. A. Estellés en la plaça principal de Burjassot, el seu poble natal.

Els passos perduts m'acosten a tu i sec al teu costat.
Et conte que quan jo vaig arribar a Burjassot al final de la dècada dels 60 tu estaves barallant-te en "Las Provincias" per la dignitat d'un poble. Llavors et veia llegir el diari assegut als bancs de "Les Sitges", mentres jugava a futbol amb els meus amics, o pel passeig Concepción Arenal, o coincidíem en la Biblioteca Municipal quan preparava els meus treballs escolars. Llavors jo no sabia que eres "el poeta de Burjassot". Et dic que he trobat a casa, entre molts papers de l'època, un treball, escrit a màquina d'escriure, que vaig fer sobre tu quan estudiava Magisteri, a l'inici de la democràcia, es titulava "Vicente Andrés Estellés: vida i obra". Increïble: vaig intentar sintetitzar tot el teu bagatge vital i cultural en 20 pàgines! Quan el vaig entregar al professor em va dir que "estaba bien, que los poemas eran bonicos, pero que él habia pedido un trabajo sobre algún protagonista de la literatura universal". Què poca visó de futur!

Quan calle tu em contes que enyores la truita de creïlles que et feia la teua dona mentres admiraves les seues cames i que acompanyaves amb vi (el vi dels pobres), que t'agradava ser un entre tants, que Burjassot ha canviat però encara reconeixes l'Alqueria del Pi, el Pixador, el Mas del Rosari i que el tramvia ara és el Metro, però continuen passant els trens que van a Paterna o a Bétera. Em dius que recordes amargament els dies en què vas perdre la teua filla i quan l'home va arribar per primera vegada a la Lluna i em parles dels teus compromisos polítics i socials...
Passem la vesprada parlant.  S'acomiadem i em recordes que "Allò que val és la consciència de no ser res si no s'és poble". Sé que estaràs sempre ací, al teu banc, esperant-me, que sempre podré parlar  amb tu.
 
L'HOTEL PARÍS
XXII
Com hi ha el fill sense els pares i els pares sense el fill
i xiques, al cinema, amb les cames obertes
i una mà entre les cuixes, i el rosari en família,
i hi ha el peó que es mata caent des d'un andami
i l'home que fa el pa i hi ha qui porta un metre
per saber el tamany escaient del taüt
i com hi ha els tramviaris que treballen la nit de cap d'any
i els forats de les piques i hi ha
l'ascensor amb un llum brut groguenc esperant
mentrestant la portera s'emborratxa de vi
i pixa per l'escala i la filla té por
i el marit està fent-ho amb la dona del metge
i els tramvies terribles amb l'enrenou dels ferros
i el metge que es dedica a trencar les anous
mentrestant la portera va pixant per l'escala
i trucant a les portes amb un colp de mamella
i el fill de la de l'arpa que s'ha mort fa tres dies
plora i plora i encén un ciri i posa el ciri
a l'ampolla del vi i contempla la Loren
i llavors la suïssa crida pel passadís
i el cosí la segueix brandant el canelobre
i la xica que es gita més aviat que mai
i un fred com una mà li puja per les cuixes
i hi ha un instant que pensa que té el cul més petit
i els veïns que s'han mort els dos intoxicats
l'altre dia i la dona i la filla no tenen
ganes de menjar res i ploren com les rates
i el cosí i la suïssa que dormen brutalment
i el canelobre encès i el cobertor encès
les cortines enceses i tot el pis encès
els nobles cavallers enterrats en els claustres
mentrestant la portera pixa pels escalons
el marit no pot més i la dona del metge
se’n va i agafa el metge i li diu fill de puta
i se’l fica entre cames i tot es pega foc
i la nena que plora sola a la porteria
i les inscripcions obscenes dels comuns
i el crani rebotant per tots els escalons.

Ovidi Montllor va fer una molt bona versió recitada d'aquest poema acompanyat de Toti Soler a la guitarra.
Ací es pot trobar una versió feta per Toti Soler, Carles Rebassa i Ester Formosa,

dimarts, 23 de març del 2010

EL PREU DE LA POESIA

A la llibreria 3 i 4 de l'Octubre, Centre de Cultura Contemporània de València he comprat aquest llibre de 116 pàgines per 3,91 €!
Qui diu que la poesia és cara?

diumenge, 21 de març del 2010

DIA MUNDIAL DE LA POESIA

Hui és el Dia Mundial de la Poesia.
Se celebra per iniciativa de la UNESCO. Mai he estat molt partidari de la celebració de dies dedicats a determinades coses. Sempre m’ha paregut un fracàs ja que si cal destinar un dia per al pare o la mare, per a la dona o per a la pau, per als enamorats o per a la no-violència... és perquè quelcom falla a la nostra societat.
Respecte a la celebració del Dia Mundial de la Poesia, penseu si aquestes paraules de la proclamació de la UNESCO són o no certament tristes: “Existeix encara una tendència als mitjans de comunicació social i al públic en general a negar-se a no valorar el paper del poeta. Seria útil actuar per a alliberar-se d'aquesta imatge desusada, i aconseguir que se li reconega a la poesia el 'dret de ciutadania' en la societat”.
Malgrat tot m’uneix a la celebració amb aquest poema meu:
 
DERROTA DEL POETA
 
El poeta sent l’udol arcà de la humanitat.
Respira fort i, transformat, escriu.
Lentament, en un part de paraules,
va recreant imatges, instants i veus.
Es torna pedra amb les grans construccions,
flor al jardí de l’amor,
crit a l’eco de les insatisfaccions,
resignació amb la misèria del cos...
 
El poeta no sap què el posseeix.
Raona –delirant– de manera obsessiva.
Les paraules brollen del seu interior.
La sang de la humanitat és vessada pels seus llavis
amb l’extrema exactitud del visionari.
Pul•lula, nu, al jardí de Cal•líope
assaborint el nèctar de la bellesa.
 
El poeta fa malabarismes amb el llenguatge,
Esquartera metàfores, afona articles,
violenta substantius, perverteix verbs.
I, sense escrúpols, fa ballar les lletres
en una dansa immoral i obscena.
La paraula –bagassa que ell manipula amb habilitat–
es perd en confins etimològics
on tal vegada l’aparença té més valor que la realitat.
 
El poeta es creu posseïdor de la veritat eterna
però és presoner del seu temps.
Somia murmuris esdevenidors,
pensa a transgredir els límits
i arregla rellotges aturats.
 
El poeta creu haver dominat el temps i la paraula
però, inexorablement, el llenguatge romandrà;
                                                                        ell, no.

(Imatge no identificada presa d'internet)
 

dissabte, 20 de març del 2010

ESTORETA

Fa uns anys vaig arreplegar del contenidor de l'ecoparc del meu poble un ninot de falla destinat al reciclatge. El vaig arreglar, el vaig pintar i el vaig deixar a l'habitació de ma filla, com a element decoratiu. Amb el pas del temps vaig anar comprovant que, per la seua grandària, molestava allí on el posares. Poc després va acabar el seus dies cremat en la falla escolar del col·legi de ma filla.
A aquest ninot li va passar exactamente igual que a algunes de les meues conviccions més fermes!
Imatge: Falla Blanqueries, 2010
Nota: Inicialment les falles eren simples fogueres de trastos vells que els xiquets del barri es dedicaven a arreplegar en una estora per les cases cantant la famosa cantarella: "Per ahí hi ha una estoreta velleta 'pa' la falla de Sant Josep, el tio Pep? Mes que siga la 'tapaora' del comú número u?"

divendres, 19 de març del 2010

TEMPS

El temps s’escola
per les amples escletxes
de l’existència.

Imatge: "La persistència de la memòria" (1931), Salvador Dalí

divendres, 12 de març del 2010

MEMÒRIA HISTÒRICA I POESIA

El llibre “Versos per acompanyar una esperança” és una edició bilingüe d’una sèrie de poemes que Vicent Andrés Estellés va dedicar als morts de la repressió política. Una primera part conté poemes d’homenatge als últims executats per Franco el 27 de setembre de 1975. Una segona recull poemes sobre el procés.

Cau una sang innocent de les síl•labes

cau una sang innocent i s'escola
des dels papers als carrers i demana
punys venjatius i convoca a la lluita
i al fosc combat i a la clara esperança!

Aquesta sang mai no serà eixugada
i romandrà, encesa, als peus dels murs
com ara greu, altar inamovible.

Ai rius de sang i més sang i més sang

i tanta sang!

 
 
Finalment, la tercera part que es titula “Gran oratori pels morts valencians de la postguerra, altrament titulat Vora el barranc del Carraixet” forma part del “Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset que fou afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941”. Joan B. Peset va ser un eminent professional de la medicina i l’últim alcalde republicà de la ciutat de valència, volgut i respectat per la classe treballadora.
 
IX 
 
Vora el barranc del Carraixet,
traïdors de casaca alterna
han emplenat les dolces tombes
de successius assassinats.
Botxins de foli i estampeta
han dictaminat fosques morts
amb les ungles negres de terra
vora el barranc del Carraixet.
 
En una nota prèvia Vicent Andrés Estellés diu: “No són, aparentment, versos violents; no inciten, aparentment, a la revolta ni a la violència; les seues meditacions, però, van o volen anar més enllà. El misteri de la vida i de la mort he estimat advertir-lo, més d’una vegada, com l’aletada freda i sinistra d’una au d’Edgar Allan Poe”.
 
Tret de "Versos per acompanyar una esperança". Vicent Andrés Estellés. Ediciones Vanguardia Obrera S.A. 1986.
Il·lustracions de Joan Ramos i Montllor (originals per aquest llibre).
 

dimecres, 10 de març del 2010

OVIDI FA VACANCES


Au, adéu! Comence el meu comiat
a tot el temps passat.
Bon vent i barca nova!

Sí. Hui fa quinze anys que Ovidi es va acomiadar de tots perquè se n’anava de vacances.

Tot ben senzill
i ben alegre.
Em creureu mort.
Jo no hauré mort.
Faré vacances!

Tots estem equivocats, pesem que Ovidi és mort però no, està de vacances. Al cap i a la fi morir és un mer acte fisiològic pel que Ovidi ja ha passat.
Li tocà nàixer ací, a la nostra terra i ell la va estimar com s’estima l’aire, com s’estima la vida.

Em va tocar tocant Mediterrani.
Per barret Pirineus, i una llesqueta.
Per sabates Oriola d’estranquis.
I per cor duc a Alcoi, la terreta.

I tal vegada aquest amor no ha sigut correspost.

Tant com estime la terra, ai mare!

Visqué quasi d’incògnit, fidels als seus compromisos personals. Sense trair –se. Sense rebombori.

Tancat a casa la major part del temps,
no sóc amant de llepar. No tinc déus,
ni pensaments de trobar-me en tal cas.
Jo sóc qui sóc. Si vols veure'm, em veus.
El meu treball el demostre com puc.
I tant com puc, em done tot a ell.
Millor, pitjor, el judici ja és vostre,...

Compromés amb la seua opció política,...

Gairebé no comprenc per què la gent,
Quan em veia pel carrer em cridava: progressista!

... amb la pobresa, junt a la gent bona, la vida quotidiana, les il•lusions...

Arribarà el dematí
Que el plor serà d’alegria.
Només per aquest fruit,
jo donaria la vida.

... la poesia.

Són paraules que, a la terra
va deixar el SENYOR.

I va marxar com va nàixer, senzillament.

Senzillament un dia
potser s’acabarà.
A partir d’aquell dia
no sé que passarà.

Es va acomiadar com va viure, senzillament.

Cuideu-vos molt. Besades.

Segurament voldria que el recordàrem, senzillament.

Sense plors, ni sospirs.
Sense tristor als ulls.
Sense paraules buides.
Sense morir de pena.


Bon vent i barca nova!

 
Au, adéu! Comence el meu comiat
a tot el temps passat.
Bon vent i barca nova!

Au,...

Sé, però, que no s'estrena un prat
seguint sent rellogats
a dins una gran cova.
Mil espills em trenquen en la nit
colpegen el meu pit
i m'omplen d'ais la boca.
I un badall ofega el meu crit
i deixa l'ull humit
i el nas demana: Moca't!.

Au,...

Nova sang arriba al meu cervell
i em sent tibar la pell,
i em torna a la memòria
temps de caça, de peixos i d'ocells,
de joves i de vells...
Però ara es altra història?...
Tot i així un qualsevol fracàs
em posa en el percaç
dels records sense glòria.

Au,...

No és clar, per tant també és obscur.
Tinc a davant un mur.
El riure se'm capgira.
L'atzucac em fa fer un atur.
Present, passat, futur...
i un mateix temps de mira.
Veig el blat més tendre que madur,
veig qui mana segur.
El món no avança: gira.

Au,...

Un forat em torna a donar llum,
un cigar em don fum
i una ampolla, empenta.
Cec d'engany em guie pel bastó
malfie del color
i de lletra d'impremta.
Done fe d'aquestes sensacions,
li llence al foc carbó
i retorne als meus trenta.

Au, adéu! Comence el comiat
i sóc nou arribat.
No me'n vaig; sóc qui torna.

Au ...

Au,...

Au,...

Ovidiscopi és un audivisual realitzat per Gilberto Dobón para la commemoració del 10é aniversari de la mort d'Ovidi.
Més informació en: http://ovidiscopi.alcoi.com/principal.htm

dimarts, 9 de març del 2010

OVIDI I LA TENDRESA

Entre les cançons d’Ovidi podem trobar algunes d’un lirisme excepcional. Aquest és el cas d’Homenatge a Teresa. Un record d’infantesa convertit en un manifest a favor de l’espontaneïtat, de la senzillesa, de les emocions, de les sensacions, de l’amor.



(Imatge: David Pons)

Homenatge a Teresa

Com un record d'infantesa
sempre recordaré
a la Teresa,
ballant el vals.
Potser fou l'últim fet
amb algú que estimés
abans que un bombardeig
la tornés boja.
Tots els xiquets la seguíem
i en un solar apartat
ens instruíem
al seu voltant.
Mig descabellonada
ens mostrava les cuixes
i ens donava lliçons
d'anatomia.
Ella ens va dir d'on veníem.
I que els reis de l'Orient
no existien.
Ni llops ni esperits.
Ens parlava de l'amor
com la cosa més bonica
i preciosa.
Sense pecats.
Ens ensenyà a ballar
a cantar i a estimar.
D'això ella era
la que més sabia.
Amb una floreta al seu cap
i un mocador negre al coll
i faldes llargues
i un cigarret.
Vas ser la riota dels grans,
i la mestra més volguda
dels infants.
Ara de gran comprenc
tot el que per tu sent
i et llence un homenatge
als quatre vents.
Com un record d'infantesa
sempre et recordaré a tu,
Teresa,
ballant el vals.

Altres versions:
Manel Camp i Anna Robles (piano i dansa):
(http://www.youtube.com/watch?v=kSwBOc1P7r8)
Miquel Gil i Pascal Comelade (Veu i instruments infantils):
(http://www.youtube.com/watch?v=ZGZs7vt-NkI)

dilluns, 8 de març del 2010

OVIDI I EL COMPROMÍS SOCIAL

Ovidi destacà pel seu compromís social. Cançons com “La fàbrica Paulac”, “Cançó de llaurador”, “La fera ferotge”, ” Va com va”, “La samarreta”, “Als nous amos” i altres moltes en són exemple. A “Carta a casa” el seu compromís és amb l’emigració.








Carta a casa

Estimada Antònia :
T'escric des d'ací,
molt lluny de casa.
La pluja va mullant
els vidres bruts
del bar estrany
on ara em trobe
esperant un got de vi
i un poc d'engany.
No tinc més solució,
ja ho saps: l'engany.
I m'ompliré tot d'ell
per anar vivint,
per anar aguantant,
per anar estimant.
T'he enviat els diners,
com tots els mesos.
Per ara no hi ha augment,
paciència, tot arriba.
Me n'he guardat uns quants,
per comprar-me un abric.
L'hivern, sense el teu cos,
és molt més cru.
Diuen que em passaran
a una secció més descansada.
I, si Déu vol, molt prompte,
trobaré casa,
i vindreu tu i la nena.
El company del meu “cuarto”
ha estat malalt,
la grip, coses d'ara,
ja saps, l'hivern
Fa més d'una setmana
que espere carta.
Esteu malalts?
Em feu patir moltíssim,
tan lluny de casa.
L'any que ve, potser,
tindrem un cotxe,
qui ho havia de dir!
I escola per la nena,
sense pagar,
i diners suficients
per a no plorar.
Tot això, però, ja saps...
lluny de casa:
allò que no s'oblida
ni tan sols amb el vi,
aquell que tinc jo ara,
posat a taula.
Encara plou, Antònia.
Demà serà diumenge
i no passejarem tots tres junts
per la plaça del poble.
Cuideu-vos molt. Besades.
Escriu-me més sovint.

diumenge, 7 de març del 2010

OVIDI I ELS POETES

Entre les adaptacions de poemes fetes per l'Ovidi vull destacar la que per a mi potser siga la més aconseguida: "Els amants" de Vicent Andrés Estellés. El poema té una gran força expressiva que és potenciada per la declamació d'Ovidi, les guitarres de Rafael Rico i Toti Soler i la música popular valenciana.



ELS AMANTS

No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor es un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.
                                        Vicent Andrés Estellés

dissabte, 6 de març del 2010

OVIDI DES-CONEGUT

El llibre "l'Ovidi" de Núria Cadenas, publicat per 3i4 a l'any 2002 és un bon punt de partida per a conéixer la "vida i obra" del polifacètic Ovidi Montllor. Al llarg de deu capítols ens presenta l'Ovidi que va fer teatre, el que va cantar, l'actor, el poeta... Aquests versos es troben al capítol "Ovidi des-conegut", l'Ovidi poeta:


Assegut en un extrem de la corcada taula,
menge raves eixuts i bec vi sec.
Parle tot sol. Ningú no em talla la paraula,
i espere l'arribada del moment.
Les finestres obertes, sol a la cambra,
sento el soroll de gent al carrer.
No em sent ningú.
Passe comptes a la meua existència.
No em guarde res.
Prou o més? Heu-vos ací la tortura.
No sé què fer. Sempre igual!


Ha passat un dia més.