EMPREMTES

Ja ho vaig dir i ho torne a dir: “Més enllà de la lletra impresa també hi ha poesia.” SALVADOR JÀFER

dimecres, 28 de juliol de 2010

DE POETES CREATS: DAVID JERUSALEM

Jorge Luís Borges, en el relat inclós en “El Aleph” titulat Deutches Réquiem crea un poeta que anomena David Jerusalem. Aquest és un símbol del poble jueu. El relat conté les reflexions d’Otto Dietrich zur Linde, un torturador i assassí nazi, subdirector del camp de concentració de Tarnowitz, moments abans de morir. Aquestes poden ser dos possibles intencions de Borges en crear aquest poeta: Una, la relació de debilitat del poeta amb el poder; l’altra apunta a la poesia o el poeta com a ens de força i, per lògica conseqüència, com a perill amenaçant. Otto Dietrich zur Linde explica la relació entre ell com a torturador i la seua víctima d’aquesta manera:

Era éste un hombre de cincuenta años. Pobre de bienes de este mundo, perseguido, negado, vituperado, había consagrado su genio a cantar la felicidad. Creo recordar que Albert Soergel, en la obra Dichtung der Zeit, lo equipara con Whitman. La comparación no es feliz; Whitman celebra el universo de un modo previo, general, casi indiferente; Jerusalem se alegra de cada cosa, con minucioso amor. No comete jamás enumeraciones, catálogos. Aún puedo repetir muchos hexámetros de aquel hondo poema que se titula Tse Yang, pintor de tigres, que está como rayado de tigres, que está como cargado y atravesado de tigres transversales y silenciosos. Tampoco olvidaré el soliloquio Rosencrantz habla con el Ángel, en el que un prestamista londinense del siglo XVI vanamente trata, al morir, de vindicar sus culpas, sin sospechar que la secreta justificación de su vida es haber inspirado a uno de sus clientes (que lo ha visto una sola vez y a quien no recuerda) el carácter de Shylock. Hombre de memorables ojos, de piel cetrina, de barba casi negra, David Jerusalem era el prototipo del judío sefardí, si bien pertenecía a los depravados y aborrecidos Ashkenazim. Fui severo con él; no permití que me ablandaran ni la compasión ni su gloria. Yo había comprendido hace muchos años que no hay cosa en el mundo que no sea germen de un Infierno posible; un rostro, una palabra, una brújula, un aviso de cigarrillos, podrían enloquecer a una persona, si ésta no lograra olvidarlos. ¿No estaría loco un hombre que continuamente se figurara el mapa de Hungría? Determiné aplicar ese principio al régimen disciplinario de nuestra casa y... A fines de 1942, Jerusalem perdió la razón; el primero de marzo de 1943, logró darse muerte.
Ignoro si Jerusalem comprendió que si yo lo destruí, fue para destruir mi piedad. Ante mis ojos, no era un hombre, ni siquiera un judío; se había transformado en el símbolo de una detestada zona de mi alma. Yo agonicé con él, yo morí con él, yo de algún modo me he perdido con él; por eso, fui implacable.

Podria ser aquesta una part del soliloqui de l’avar Rosencrantz amb l’àngel?

ROSENCRANTZ PARLA AMB L’ÀNGEL (fragment)
...
Ofegat pel remordiment i per la boira del temps,
asfixiat per l’armadura de la incertesa,
esgotat per la desídia de la vida...
em presente a tu, sol i perdut.

Ara que les meues seques llàgrimes d’arena cauen
sobre els baguls de les monedes.
Ara que, rendint comptes, sent aquest silenci de metall
que atrapa els meus bocins de vida.
Ara que les arestes de la quietud
s’eixamplen amb serena fragilitat.
Ara que, esquinçat de mi mateix,
el meu cos indigne i desmembrat
deixe per a ser arrossegat com una serp cap el seu cau.
Ara tu diràs: “El destí de l’usurer s’ha acomplit”.
I els esparvers fixaran la seua mirada en mi.
I jo seré emportat per un vent lleuger.

I quan el silenci s’atrevisca a il•luminar l’últim raig de llum
et dic, amic, que restaré al ventre infernal esperant-te.
...
 
(Mort d'un avar, Hieronymus Bosch)

dimecres, 21 de juliol de 2010

CONSTANTS

(Imatge no identificada presa d'internet)

Si l’alba és la revolució de l’instant,
la llum és la invenció del temps,
la fretura de la vida quotidiana
i la dolorosa marxa del temps.

Si el dubte és la genètica de l’ésser,
la consciència és la inanició,
la fluïdesa del que transita lentament
i la veritat oculta entre esbarzers.

Si la lluna és el degoteig d’ànimes fosques,
la llengua és el ganivet que mata,
la mà que estreny solituds
i la divisió de la mentida.

Si la penombra és la distància,
la resignació és l’aigualit de l’esperit,
la memòria que camina lentament
i l’eternitat del pànic.

divendres, 16 de juliol de 2010

INGENU MANIFEST PERSONAL LLEUMENT PAMFLETARI

No gastaré les meues metàfores en lloar reis
ni dessecaré el vers parlant de determinats subjectes.
No obriré la capsa dels somnis per a trobar la immaterialitat
ni perdré la dignitat cercant efímers benestars.

Blasmaré els que identifiquen hores amb productivitat.
Defendré el dret a la bellesa i a l’harmonia completes.
M’equivocaré solament pel plaer d’equivocar-me.
Mai em posaré corbata: vull el coll lliure del llaç dels penjats.

No deixaré que les meues orelles escolten rendibilitats
ni permetré que es vesse la sang de les paraules.
No fugiré de les insaciables ferides del temps
ni tancaré els ulls al pas dels excrements.

Continuaré commovent-me front uns ulls perduts.
Escoltaré les veus oblidades als ignominiosos indrets del món.
Blasfemaré compulsivament dels lacais de la falsa veritat.
Lluitaré vehementment contra els assassins de l’esperança.

No plantaré arbres de ferro ni de cartó falsament decorat
ni pagaré sous miserables a trists empleats.
No engarjolaré ocells en gàbies de brut or venut
ni versificaré les benaurances de la tècnica.

Viuré aferrat a la condició humana, car és d’humans.
Perbocaré poemes angoixats quan m’ataque el virus de la impotència.
Llevaré dels pits dels generals les medalles genocides.
Seré sempre part de la majoria silenciosa.

No emmudiré el silenci dels que no tenen veu
ni trencaré els espills on les consciències no es miren.
No seuré al costat dels insignes barons vencedors
ni libaré hidromel sobre els cossos dels damnificats.

Fugiré de la bandera que arrossega perdicions.
Arreplegaré amb delicadesa les paraules del perdedor.
Amagaré els dogmes en caixes sense pany.
Profanaré, si cal, la memòria de dictadors i sàtrapes.

No escoltaré les diatribes dels gurus de la comunicació
ni formaré part de cap legió d’incondicionals.
No seré mai un ombriu servidor de la força
ni crucificaré dolorosos crits de desesperació.

Tot això si l’autoritat ho permet.

(Adaptació d'una portada de la revista francesa L'HEBDO)

diumenge, 11 de juliol de 2010

POESIA I PINTURA

(GROC)

les hores de ple sol
     els camps de blat
                  com flames

d'un groc roent
                 cher Theo
aquesta llum em crema

           tot flameja

tot canta
           canta

oh la gran riallada
           del color!

Tret de "Signe d'aire", Albert Ràfols-Casamada. Ed. Proa


("Segador" de Vincent van Gogh, 1889. Oli sobre tela. Vincent van Gogh  Rijksmuseum , Amsterdam, the Netherlands)

dimarts, 6 de juliol de 2010

CONVIT ESTIUENC 2010

Aquesta és la meua proposta per al CONVIT ESTIUENC 2010 que ha fet Francesc Mompó des del seu blog "UENDOS, GREIXETS I MAREMORTES":

Sóc seient sec
sense soca ni arrel.
Amor silent.

dilluns, 5 de juliol de 2010

INVITACIÓ

Encara no sé molt bé per què però m'he embarcat en la creació i el manteniment d'un nou blog. En ell reflexione, amb la inestimable ajuda de 24 personatges, sobre tot allò que em crida l'atenció. Si us ve de gust podeu passar per ell. Ací teniu l'enllaç: EL GABINET DEL DOCTOR CALIGARI.

divendres, 2 de juliol de 2010

EL SENYOR K. I LA LÍRICA

Després de la lectura d'un llibre de poemes va dir el senyor K.: «Als candidats a ocupar càrrecs públics no se'ls permetia a Roma dur túniques amb butxaques quan es dirigien al fòrum, per tal que no poguessen embutxacar-se diners de suborns. De la mateixa manera, els poetes no haurien d'usar mànegues, car així no podrien traure-se'n versos».

(Quadre de George Grosz)
Tret del llibre publicat per 3 i 4 "Històries del senyor Keuner" de Bertolt Brecht.