EMPREMTES

La poesia vol ser, bàsicament, intuïtiva. JOSEP MIR

dilluns, 30 de març del 2015

DE LA DENSITAT DELS FLUIDS

(Imatge pròpia)
III

A L'horabaixa he mastegat la finíssima pluja, la brisa que ens cobreix, una argúcia perfectament calculada d'extermini des de la imaginació cap al món dels vius que no viuen. 

El record sempre és trair. Per tant, no ho dubtes més, recorda fins l'oblit més innocent. Fins el blanc de les pupil·les. 

L'obra mestra seria saber el punt exacte de la mar on comença, però, també on acaba la follia. La corda fluixa del crepuscle.

Josep Ballester
L'odi
Ed. Bromera, 2005
Més sobre l'autor, ací

divendres, 27 de març del 2015

AMB TOTA LA RECANÇA FUTURA

(Imatge pròpia)
Veles i barques, blaus i escuma, 
esclats de sal, bandera blanca. 
Al fons del silenci de la llum 
uns lladrucs estamordits, 
el vell magnolier vencent ponents 
contra la dura terra. 
La tarda és el sabor de canyella dels teus llavis, 
carícia de la brisa marinària, 
la veu que beu la música del temps 
i el periscopi atent d'una mirada 
que busca la llum muda.

                                          A l'hora bruixa 
naveguen tots els vaixells de l'instant 
i la mar s'ompli d'imatges brillants 
per a la pupil·la del pensament. 

Tornen aquelles aus que hem vist passar 
pausadament ran de les ones 
a l'almadrava del temps. 
Avars besem tota la llum que ens cau, 
com imants de cristall, a les palpebres,
i agafem ben fort la cua d'estel 
d'un altre estiu que ja se'n va volant
i deixa ací la recança futura 
dels indrets per on vam passar feliços.


Manel Rodríguez-Castelló
Humus dins Música del sentit (Tria personal 1979-1999)
Ed. Brosquil, 2002
Més sobre l'autor, ací

dilluns, 23 de març del 2015

[SOBRE LA TAULA DE TE JAU...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
SOBRE la taula de te jau 
el cadàver esventrat d'un rellotge. 
No en restà ni una sola hora viva. 
Les Daurades Pomes s'esvaïen en el temps 
que allargava les mans per a collir-les. 
Hi havia somnis amb moralitat 
que explicaven la lògica de les hores
i la paradoxa dels desitjos. 
(No era fàcil casar aquell trencaclosques)  

(No és cert que el món s'haja fet en set dies)


Rafael Coloma
El límit dels miralls (Antologia poètica, 1987-2002)
Edicions Brosquil, 2003
Més sobre l'autor, ací
[Traducció: Manel Alonso]



divendres, 20 de març del 2015

CAVALLER DE LA MAR

(matge presa d'ací)
Creuré que la nit és teua 
i trauré les estrelles a ballar.


Ben de puntetes m'endinsaré
al bosc de les teues harmonies.


Dins els teus ulls em creuré
que la vida és més bella que mai.

Lluís Alpera
L'emperadriu de l'Orient
Edicions 62, 1992
Més sobre l'autor, ací i ací


dimarts, 17 de març del 2015

POEMA AMB DATA: …I PUNT

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Avui he rodat la clau per últim cop:
disset del mes de març, i en van quaranta.
Refà el carter trajecte amb cartes noves,
carrer de Vega amunt: cap per a mi.
Una palput repunta amb vol distret
la primavera. Immòbil, la garriga
rebutja assedegada tanta llum
del març polsós. Reflectits als cristalls
he vist salpar vaixells cap a les Illes,
ells endavant i jo sense mirar
enrere (“a voltes sóc un nàufrag més…”),
i sort del te, que encara em reconforta.
Avui he rodat la clau per últim cop,
i han alenat balcons de bat a bat.
Als pins, les merles guardaven silenci,
quiet, irreparable, d’elegia.
Maria Josep Escrivà
Inèdit
Més sobre l'autora, ací

diumenge, 15 de març del 2015

POEMA AMB DATA (LXIII): 15 DE MARÇ

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Març ja va fent algunes carantoines
del que serà l'estiu, tímidament,
com si d'alguna forma
ja s'anara colant per les ranures.
Els vells no tenen por 
perquè no els pesa el fred.
S'agafen els gaiatos
i amb passos xicotets
ballen el sol amable dels carrers
dels davants dels estius,
que no és un raconet entre dos freds
on romandre quiets com els fardatxos.
Els nens, que també lliguen amb el sol,
omplin el parc recuperant terreny
i abandonant-se en jocs.
Coneixen l'alegria pam a pam;
riuen com si l'agost
ja els fera pessigolles, 
car s'amplia l'horari de la llum
i quan els pares diuen que ja és tard,
demanen un moment
perquè encara no és fosc i tenen dret
a allargar la vesprada.
Ja m'agrada este març,
on les làmines volen el groc
allà on havia gris
i blavors pusil·lànimes.

Els caminants fan cama
perquè el crepuscle és dolç i no els deté
i quan es tanque la nit
podran tornar a casa.

Les flors van preparant-nos
l'explosió de maig. La primavera
no és més que un camp de mines
que esclatarà de flors i semblarà
que l'hivern no ha existit.

No és estrany que m'agrade 
este 15 de març en què de sobte
m'he trobat un missatge de l'estiu.
Semblaré exagerat
però al llarg d'uns segons,
sense què ni perquè,
m'ha semblat que he nascut exactament
a fi de recollir-lo
paraula per paraula.


Manuel Roig Abad
Terra sagrada
Ed. Bromera, 2015
Més sobre l'autor, ací

dijous, 12 de març del 2015

[DE VEGADES...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
de vegades
hem de tornar a les paraules
que abandonàrem

i abraçar-les
com a fills perdonats

(Traducció meua)
Gil T. Sousa
Més sobre l'autor, ací
às vezes / é preciso regressar às palavras / que abandonámos 
// e abraçá-las / como filhos perdoados 

dimarts, 10 de març del 2015

20 SENSE OVIDI



Hui fa 20 anys que Ovidi fa vacances. 


Au, adéu! Comence el meu comiat
a tot el temps passat.
Bon vent i barca nova!


Sí. Hui fa vint anys que Ovidi es va acomiadar de tots perquè se n’anava de vacances.

Tot ben senzill
i ben alegre.
Em creureu mort.
Jo no hauré mort.
Faré vacances!


Evidentment estem tots equivocats, pesem que Ovidi és mort però no, està de vacances.
Al cap i a la fi morir és un mer acte fisiològic pel que Ovidi ja ha passat.
Li tocà nàixer ací, a la nostra terra i ell la va estimar com s’estima l’aire, com s’estima la vida.

Em va tocar tocant Mediterrani.
Per barret Pirineus, i una llesqueta.
Per sabates Oriola d’estranquis.
I per cor duc a Alcoi, la terreta.


I tal vegada aquest amor no ha sigut correspost.

Tant com estime la terra, ai mare!

Visqué quasi d’incògnit, fidels als seus compromisos personals. Sense trair–se. Sense rebombori.

Tancat a casa la major part del temps,
no sóc amant de llepar. No tinc déus,
ni pensaments de trobar-me en tal cas.
Jo sóc qui sóc. Si vols veure'm, em veus.
El meu treball el demostre com puc.
I tant com puc, em done tot a ell.
Millor, pitjor, el judici ja és vostre,...


Compromés amb la seua opció política,...

Gairebé no comprenc per què la gent,
Quan em veia pel carrer em cridava: progressista!


... amb la pobresa, junt a la gent bona, la vida quotidiana, les il·lusions...

Arribarà el dematí
que el plor serà d’alegria.
Només per aquest fruit,
jo donaria la vida.


... la poesia.

Són paraules que, a la terra
va deixar el SENYOR.


I va marxar com va nàixer, senzillament.

Senzillament un dia
potser s’acabarà.
A partir d’aquell dia
no sé que passarà.


Es va acomiadar com va viure, senzillament.

Cuideu-vos molt. Besades.

Segurament voldria que el recordàrem així, senzillament.

Sense plors, ni sospirs.
Sense tristor als ulls.
Sense paraules buides.
Sense morir de pena.

diumenge, 8 de març del 2015

DIACRÍTIC

(Imatge presa de la pàgina web de l'autora)
dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna

que violent és un accent
quan no fa prou diferència

Mireia Calafell
Tantes mudes
Perifèric edicions
Més sobre l'autora, ací

dimecres, 4 de març del 2015

EXTRACTES DE "LA MORDASSA"

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
No a la prohibició de cap pensament
I a la mort de cap rosella germinada per la gola.

***

No al tuf dels polítics golafres
I al seus gestos buits amb cara de micròfon.

***

No a la llengua escindida ni a la traïció
Sota l’estendard de cap fals consens.

***

No a cap anatema ni a cap de les brases
Que testimoniaren el seu estigma.

***

No a la dissidència com a recurs literari:
Sols els honestos respiren entre els mots.

***

No a la literatura sense l’home
ni al paper sense la carn del sobreviure.

Manel Garcia Grau
La mordassa
Perifèric edicions, 2003
Més sobre l'autor, ací.

diumenge, 1 de març del 2015

PERIPLE

Aquest és el poema meu que apareix en el llibre homenatge al poeta Antoni Ferrer Els Déus no abandonen Antoni, publicat per Onada edicions.                                     
(Il·lustració d'ÀNGEL CARRERAS DEVIS feta ex professo per al meu poema)
                                                                       a Antoni Ferrer, poeta.
                                                                                            Inconsútil.

Sabem ben poc del llenguatge ocult
del vertigen de l’efímer viatge.
No intuïm que més enllà de l’aigua
salabrosa per on naveguem
tot és foc en un cos provisori,
còdol adust que roda furtiu
sota unes aigües crepusculars.
Nauxers d’una nau esquarterada,
guarnits d’un nimi i antic viàtic,
entercs i altius, ens reconeixem
en cada gest, en térbols esguards,
en l’ànsia captiva del viure.
I ens obstinem a bastir imperis
sabent de la seua finitud.
Incauts, habitem la maltempsada
dels records, vençuts, com ho farien
els vents insubmisos de la pena.
I esdevenen nostres els petits
refugis de la paraula certa,
les seues insubornables nafres
i la seua virginal argila.
Obtusos i incrèduls, confiem
que la vela de la nau, fins ara
inconsútil, mai s’esquinçarà.
Després, reblerts de perplexitats,
maleirem l’escanyolit viàtic
i la nau que ens ha dut al naufragi:
aquest habitatge on clou els ulls
l’alba desvalguda dels desigs. 

Jesús Giron Araque
Dins de Els Déus no abandonen Antoni
Onada Edicions, 2015