EMPREMTES

Ja ho vaig dir i ho torne a dir: “Més enllà de la lletra impresa també hi ha poesia.” SALVADOR JÀFER

divendres, 30 d’octubre de 2015

UN DE TANTS EPÍLEGS


Ai, Ninarieddo, te'n recordes, d'aquell somni... 
del qual hem parlat tantes voltes...? 
Jo era al cotxe, i partia sol, amb el seient 
buit al meu costat, i tu corries darrere meu; 
a l'altura de la finestreta encara mig oberta, 
corrent ansiós i obstinat, em cridaves 
amb un punt de plor infantil a la veu: 
«Ei, Pa!, em portes amb tu? em pagues el viatge?» 
Era el viatge de la vida: i només en somnis 
has gosat a descobrir-te i demanar-me alguna cosa. 
Saps ben bé que aquell somni és part de la realitat; 
i no és un Ninetto somiat qui digué aquelles paraules. 
Tant veritat és que quan en parlem et poses roig.

Ahir vespre, a Arezzo, en el silenci de la nit, 
mentre el vigilant tancava amb la cadena el cancell 
a la teua esquena, i tu estaves a punt de desaparéixer, 
amb el teu somriure, fulmini i burleta, m'has dit «Gràcies». 
«Gràcies», Ninè!? És la primera volta que m'ho dius. 
Així que t'hi repenses, i et corregeixes, sense canviar la cara 
(cosa en la qual ets un mestre) bromejant: 
«Gràcies pel passatge». El viatge que tu volies 
que jo et pagara era, repetesc, el viatge de la vida: 
fou en aquell somni d'ara fa quatre anys on vaig decidir 
allò a què el meu equívoc amor per la llibertat era contrari 
Si ara m'agraeixes el passatge... Déu meu, 
mentre tu ets a la garjola, agafe amb por 
l'avió cap a un lloc llunyà. De la nostra vida sóc insaciable, 
perquè una cosa única al món no pot ser mai esgotada.


2 de setembre de 1969
Pier Paolo Pasolini
De Piccoli poemi politici e personali
Sis poemes de Trasumanar e organizzar, Cairell, núm. 1 (1979)

[Traducció de Salvador Jàfer]
[Ací, l'original en italià]
[Més poemes de Pasolini, ací]

dimecres, 28 d’octubre de 2015

NARCOSI

(Imatge pròpia)
   Massa anys, massa dies, massa hores 
t'han calgut a la fi per comprendre    
  els sentiments dels hòmens que riuen i ploren. 
Massa desenganys, colps i venjances   
  per afirmar que el teu país és fruit   
  del temps 
i millorable. Com si de vi de bona collita   
  parlàvem.
  Un sol redó, una lluna plena a les nits   
  d'hivern 
succeixen. Un matí, company, t'ha de  
  sorprendre
la fragor dels ocells lliures.

Pere Bessó
La terra promesa
Ed. Bromera, 1988
Més sobre l'autor, ací i ací

diumenge, 25 d’octubre de 2015

[MATÍ D'INICIS DE CALMA...]

(Imatge pròpia)
Matí d'inicis de calma
per rastrejar el procés dels núvols: 
pedaços de cel que marquen el camí dels vents, 
petjades de boira que responen al joc de l'aigua. 
Contemplo com circulen 
i em sento illa, 
perduts els ulls pels contrastos que l'espai evoca,
horitzons que projecten la distància i el temps.

Joana Bel
El risc de l'aigua i del silenci
Ed. 3 i 4, 1990
Més sobre l'autora, ací i ací

dijous, 22 d’octubre de 2015

LA MEUA POESIA A THE BOOKSMOVIE

Els amics de la pàgina web The Booksmovie dedicada a la poesia nacional i internacional han publicat un vídeo amb la meua lectura de dos poemes del "Llibre de contemplació". Ací podeu gaudir de més poesia dita pels autors.

dimarts, 20 d’octubre de 2015

DÉU COMPANY

(Camp de civada. Imatge presa d'ací)
Jo som el vostre ca que bava, 
el meu clamor és una saliva amarga. 
Des del llim de la terra, la meva veu com un colomí, 
com un colom de mar ferit pels caçadors. 
Les meves mans no han cantat, 
estic a la fosca com un munt de baleigs, 
i la meva memòria cruix com una garba d'aritges. 
Jo no he tret espiga; només herba, Senyor. 
Te cant com un marge ple de escanyarusins. 
Però en la meva soca desficiosa pel banyarriquer, 
de cada aurora, de cada dia, de cada lluna, 
és més alta la flama vibrant del vostre amor, 
que ara és el meu amor, Senyor. 
Les meves malures brillen com a rams fosforescents de civada, 
i és l'amor damunt el meu front com un batall joveníssim. 
I Vós, Senyor, vora els meus ossos incendiats, 
vora la meva carn agra com un pa florit, 
estau com un ca fidel, 
llepant-me aquestes nafres que, amb la seva claror, 
canten la misericòrdia de la vostra saliva.
Blai Bonet
Cant espiritual (dins Arbre de flames)
Institut d'estudis Baleàrics, 1991
Més sobre l'autor, ací

dissabte, 17 d’octubre de 2015

COMETES COM ELS TÈRMITS

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
(Després de Baudelaire)

Escopits sobre el sòl anem buscant
la meitat de l'androgin que és promesa, 
anem provant encaixos sense sort, 
fins que hem perdut les ungles, arrencades, 
en voler retenir unions impossibles. 
Els lligams eren dins, i els hem desfet 
davant de tant incert i extern afecte, 
i correm sense rumb com ara els tèrmits 
que un tro sobre la terra fa esverar 
i es dispersen i topen lluny de files 
que segueixen, fidels, el rastre etern. 
Ens venem el futur pel sòrdid ara 
i no esperem l'infern, tan sols no-res, 
construïm Beatrius inabastables 
que trobem en els somnis aparents 
de l'alcohol i la llum d'un local fosc, 
o en rostres virtuals dins de la xarxa. 
Isòpters en la soca mig podrida 
d'un món que es va escapçar i anem corcant 
i convertim en pols, desesperats, 
mentre el terra s'esquerda o es va inundant.  
Som cometes llençats a la deriva  
que anem deixant estela i destrucció,  
ens creuem dins del cosmos i xoquem  
per un moment de foc robat als déus.  
Els trossos de planeta enamorat  
que orbiten dins del buit del plaer blau  
i busquen mort per evitar el dolor.

Jordi Julià
Principi de plaer
Editorial 3i4, 2007
Més sobre l'autor, ací

dijous, 15 d’octubre de 2015

EL MATÍ

(Imatge pròpia)
A Carme Linares i
   Rafel Torregrosa
        I a Ginesta

En començar a dir-me, 
a anomenar-me, 
a ser, a desxifrar riuades 
de mots buscant-se en ordre, 
he reparat, abstreta, 
en el color magnífic 
del matí. 

Estic encara nua i els reflexos 
del sol -sembla un ocell 
oníric- em transformen 
la carn en força mítica. 

Moment d'incertitud. 

Retrobe cega, però, la calentor 
benigna de la llum, que indiferent 
es tomba sobre el món.
Moment en què el miracle 
es dóna. 

Òbric els braços, els alce 
per retallar-me en arc 
o arbust i recollir-ne 
la pau, aquesta pau 
-que tant envege-
de la natura sòlida, perpètua.

Lola Andrés
Jocs de llum
Ed. Bromera, 2006
Més sobre l'autora, ací

dilluns, 12 d’octubre de 2015

VIDA LLAURADA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
No podem inventar-nos el destí,
però sí llaurar-lo fins a abastar
la forma d'una vida
i el contingut d'un temps.
Escriu els dies que t'han dut desig
i lliura't a l'amor,
com el mar es fa onada
per conéixer la terra
i el reflux d'un retorn.

Vicenç Llorca
L'últim nord
Ed. Bromera, 2008
Més sobre l'autor, ací i ací

dijous, 8 d’octubre de 2015

REMEMBRANÇA

("Nit clara". Imatge pròpia)
                                                              A M.P.

Quin record enyores 
en meitat de la nit i la pluja, 
de la suau música de cambra? 
Quin cos que vas estimar més que cap altre, 
quina presència, quin cor que t'estimava, 
quins ulls amb tot el teu món dins d'ells? 

Saps ara que només per aquells instants 
en la seua companyia 
ha pagat la pena viure, 
per aquella alegria que habitava, 
entre insomnis i dubtes, 
el teu temps solitari, 
per aquelles nits d'estiu, de desig i d'absència, 
resplendents, lluminoses.

Gaspar Jaén i Urban
Del temps present
Ed. Bromera, 1998
Més sobre l'autor, ací

dilluns, 5 d’octubre de 2015

[UN POEMARI ÉS COM...]

(Imatge pròpia)
Un poemari és com el taló d'una sabata. 
És com un xec en blanc, estés al portador. 
O com una vella persiana, persa, a pesar de tantes coses. 
És com un terrat. 
Com un solar abandonat pels gats, on queden els poetes.
És com una sardina que tan sols dóna la llanda. 
Una batalla a ultrança, contra tota una paret. 
La lletra de batalla d'un sintagma armat, un clar
       exemple de l'absència. 
El pagaré d'una cultura sense fons. 
Paranimf d'una nimfa d'un trist oasi passadís. 
Paradís perdut de seda: Aquest Calaix                                
                                                                dels Astres.

Lluís Roda
 en Camp de mines 
(Poesia catalana del País Valencià 1980-1990)
Edicions de la Guerra, 1991
Més sobre l'autor, ací

dijous, 1 d’octubre de 2015

PARADÍS VELAT

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
El frec de la teua pell 
va deixar atrapada 
la primavera 
entre llençols blaus 
i cobrellit blanc. 
A la boirosa cambra 
habita l'eternitat 
de les teues mans 
descendint als inferns 
prestats del desig. 
Les parets gastades,
trepitjades de silenci 
conserven entre escletxes 
el fragor desesperat 
desfullant ànsies infinites 
sobre els nostres cossos. 
Les cortines, cegades 
per un sol que no arriba, 
traspuen gemecs ofegats 
en les sorres d'un rellotge 
que mai va ser el nostre, 
perfumant els racons 
del paradís velat on, 
una trobada de mirades, 
ens fa sentir eterns.

Pura Peris
Alè de lluna
Ed. Neopàtria, 2015
Més sobre l'autora, ací