EMPREMTES

La Poesia: el tornavís dels mots, inesgotable. VICENT ALONSO

dissabte, 30 de gener de 2016

POEMA AMB DATA (LXXII): CÀNON BREU PER A UN ORATORI

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
VARIACIÓ 6
CÀNON BREU PER A UN ORATORI
(CÀNON A LA SEGONA)

Als xiquets de la plaça de Sant Felip Neri. Barcelona, 1938

¿On és la vida que a la plaça reia
El trenta de gener del trenta-vuit?
¿On és la glòria sobre el mur, que els tiples
Cantaven amb veus gràcils, on la joia
Coral de les veus blanques
Alçant-se en oratori i esculpint-se
Amb la gràcia dels jocs quotidiana?
¿On la frescor de les formes florents?

Ací fitava els blancs la mira telescòpica.
I el trenta de gener del trenta-vuit,
Ací la pava calculà la posta.
Ací les hèlixs barrinaven l'aire.
Ací sobrevingué, per mà cruel, metralla.
Ací fou degollada la innocència.
Ací les bombes van asclar la forma
De la carn venidora i deflagrada.

   Que cap mà no arrebosse el mur de Neri
Ni el trenta de gener del trenta-vuit:
Que ens facen mal, perennes,
En callat Oratori d'Innocents,
Les formes que la mort allí els robava.
Que noms i candeletes il·luminen
Cada forat amarg, cada esvoranc,
Cada plor dels xiquets, inult, inconsolable.

Fins que, vençuda, la mort els les torne.
Del trenta de gener del trenta-vuit.

Antoni Ferrer
Variacions Goldberg
Editorial Denes, 2015
Més sobre l'autor, ací

dimecres, 27 de gener de 2016

VOI CH'ENTRATE

(Imatge pròpia)
Els que estimen la nit, mai no estimen una nit com aquesta. Ací tothom s'embosca sota remor d'escumes, reconeixent en la buidor del cos la cambra fugitiva. Pedres de cel. Llençades com silenci, esborren el visible amb un fum de paraules. La vida, qui la viu? La sang ja no és el centre, tan sols sorgeix un cor de boira, tota llum innombrable.

Jenaro Talens
Purgatori (dins El largo aprendizaje)
Ediciones Càtedra, 1991
Més sobre l'autor, ací i ací

diumenge, 24 de gener de 2016

[COM UN GALL QUE CANTA A LES OMBRES...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Com un gall que canta a les ombres
Així és el meu cor irremeiable
Intentant curar la malaltia de la vida
I la supèrbia pudent del seny
I el cel que cau sobre el poema
El meu fal·lus brilla com un estel
Estenent-se darrere i davant del poema
Tinc por de l'home de la cantonada
Tinc por al blau que davant la vesprada s'inclina
Tinc por a l'àngel ros
Que en el poema es declina
Tinc por de plorar amb el sabor de la meua orina
Tinc por del poema que cau sobre mi com una espina
Tinc por de morir com algú que davant la vesprada s'inclina.


Leopoldo María Panero - Félix Caballero
Apocalipsis de los dos asesinos
Ed. La Garúa, 2006
[Traducció pròpia.] 

[Como un gallo cantándole a las sombras / Así es mi corazón irremediable / Intentando curar la enfermedad de la vida / Y la soberbia hedionda de la cordura / Y el cielo que cae sobre el poema / Mi falo brilla como una estrella / Extendiéndose atrás y adelante del poema / Tengo miedo del hombre de la esquina / Tengo miedo al azul que ante la tarde se inclina / Tengo miedo al ángel rubio / Que en el poema se declina / Tengo miedo de llorar con el sabor de mi orina / Tengo miedo del poema que cae sobre mí como una espina / Tengo miedo de morir como alguien que ante la tarde se inclina.]

dimecres, 20 de gener de 2016

CICLE

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Trenta anys és bona edat per a morir-se    
de tedi o de dolor o d'esperança    
o qualsevol desfici col·lectiu    
de les cèl·lules cansades ja d'oir-se    
repetir la mateixa cantilena    
de sempre.

              Perquè, anem a veure:
¿importa molt si un cos desapareix    
en tal moment determinat o en tal altre?
¿Renuncia llavors el cel al núvol,    
la terra a la pluja,    
la rosa al perfum?
¿Es desbarata, potser, l'ordre de les hores,    
la rutina primordial de les collites,    
el puntual sospir de la mare?

Si el cansament és tan profund    
com una arruga en el front de la nostàlgia.
Si duc al muscle un sol que no respira    
i no em deixa abandonar-me ni un segon.
Si fa dos segles que sent com es passegen    
amb peus tots bruts sobre el meu engonal.
Sí camine tan a espai com una pena    
quan s'instal·la en les pupil·les i recorda.

Puc trobar-ne, a més, antecedents    
ben insignes, dolcíssims i preciosos.
                                               
Marc Granell
Fira desolada
Columna, 1991
Més sobre l'autor, ací

diumenge, 17 de gener de 2016

[AQUELL QUI ENCARA NO HA NASCUT...]

(Imatge pròpia)
"Més feliç que els uns i els altres
  és el qui encara no ha nascut"
            ECLESIASTÈS, 4.2

Aquell qui encara no ha nascut 
no ha viscut ni el dolor ni la paraula, 
ni el creixement ni el cansament dels dies, 
ni l'ha colpit l'avidesa dels cossos 
o el llambrec de la llum damunt les mans, 
i no coneix l'agilitat del puma 
ni els colors vistents del guacamai; 
no ha sofert tampoc cap fred inhòspit 
ni la humitat feixuga 
que alenteix les hores, 
no s'ha emprovat el vell vestit del mar 
ni ha tocat els arbres ni les roques, 
ni ha caminat la mort. 

Potser és feliç 
el qui encara no ha nascut, 
però no duu ni a la pell ni a la memòria 
el tast dels anys, 
i la textura del vent 
no n'habita la sang, 
ni ha fruitat als seus llavis 
el crit de la tendresa. 

Potser és feliç 
sense l'olor del te 
i el gust de la taronja.

Jo no podria ser-ho.
Carles Duarte
Tríptic hebreu
Eliseu Climent, editor; 2004
Més sobre l'autor, ací  i  ací

divendres, 15 de gener de 2016

DECLARACIÓ

(Home de Vitruvi de Leonardo da Vinci, detall)
M'estime l'home nu d'anells i màscares 
més que no pas l'arrogant individu 
voltat d'honors, enverinat de glòria. 
 és, per això, que m'agrada el cant 
senzill, sovint fet de terra ben aspra. 
Encara hi ha, però, qui no em comprén: 
vol que una tela frondosa de paraules 
oculte el cos com un enramat d'heura, 
però m'estime molt més no ofegar-lo. 
He de deixar-lo que sure ben clar 
com un vaixell saltant joiós les ones. 
No ha arribat encara del cant l'hora 
de deixar l'home apartat, oblidat, 
com qui es deixa oblidada la groga 
fotografia d'un primer i ja 
ben llunyà amor en deixar d'usar una 
vella cartera, desgastada i buida. 
Per això dic, ben clar, que estime l'home,  
com qui s'estima l'afable natura  
d'un antic pi creixent entre les roques.  
No us parlaré amb mots falsament poètics.  
Es necessari encara parlar d'ell,  
amb sentiment irrefrenable. L'home:  
agosarat personatge, lleó  
mansament sempre ferotge, que es creu,  
sense profit, el centre just del món.


Josep Antoni Fluixà
Nàufrags sense illa
Ed. Bromera , 1987
Més sobre l'autor, ací i ací

dimarts, 12 de gener de 2016

DRACO

Cadmo atacant el drac. Hendrik Goltzius(1558-1617)
Només em resta eixalar el drac 
perquè no et porte cap missatge, 
que els fulls de la vergonya 
es cremen en el seu alé vermell 
i la hibernació li arribe d'hora 
per estalviar-me la lluita. 
Només em resta carregar el farcell 
que he anat omplint amb cabdells 
d'estels salvatges,
i començar la davallada 
abans que m'arribe l'alba. 
Netejar les petjades 
que no m'han concedit cap treva 
perquè les constel·lacions no em troben 
mai més en el llindar del buit. 
He d'afanyar-me, 
que l'esquelet nocturn 
va vestint-se de dia.

Consol Martínez Bella
Interludi
Brosquil edicions, 2003
Més sobre l'autora, ací

dissabte, 9 de gener de 2016

POEMA AMB DATA (LXXI): [CALDRIA DIR QUE LES ORONELLES...]

(Imatge presa d'ací)
Caldria dir que les oronelles
no han vingut el dia nou
i que el retorn d'aquest capvespre
deposita empremtes de desig invers
sobre l'asfalt de gener
sense rellotge,
agre, primari i humit
com un comiat a les parpelles 
que no detenen els salzes. 
(Adéu potser m'ha dit la lluna).
Ed. Derzet i Dagó, 1993
Més sobre l'autora, ací

dijous, 7 de gener de 2016

[DESMEMBRADA LA CASA...]

(Imatge presa d'ací)
desmembrada la casa
la teua terra sap amarga

i no descansaré
no em fondré
no somiaré

          fins que em fotes en la tomba



Elías Portela
Bazar de traidores
Centro PEN, 2015
Més sobre l'autor, ací

[desmembrada a casa / a túa terra sabe amarga // e non descansarei / non me fundirei / non soñarei / ata que me fodas na tumba]

dilluns, 4 de gener de 2016

L'ESTACIÓ

(Estació del balneari de Zestoa.
Imatge presa de www.guregipuzkoa.net. 
Fotògraf: Indalecio Ojaguren)
En un temps ja remot hi va haver una estació, aquí, 
portava el nom del balneari. Via estreta, 
edifici adornat amb pinacles, balconets, 
motllures de ciment, fanals i senyals de ferro esmaltat,
miniatura a l'ús i al gust de l'època. 
Ara és coberta d'esbarzers, el bosc se l'ha fet seva; 
sense vies, cauen posts rovellats amb el doblec dels anys. 
Dos túnels obren boques de catàstrofe i degoten l'aigua 
de pluges persistents. S'hi aventuren ciclistes. 
No obstant, el balneari és viu: hi ha carretera. 
Ja van morir tots els encants discrets 
que creuaven el pont baixant del tren: 
un pont que mor, també, rovellat sobre el riu, 
abandonat als anys que sepulten les vides.

Olga Xirinacs
Balneari del Nord
Ed. Òmicron, 2014
Més sobre l'autora, ací i ací

dissabte, 2 de gener de 2016

FORÇA DEL COSTUM

(Imatge pròpia)
Hi ha dies que em lleve d'esma, i la claror del matí m'esfondra les mirades: l'esguard recorre parets sense destí i ni les toca. Planyeria llavors la mort tranquil.la, i no diria cap paraula amb tal d'avergonyir-me'n. Hi ha setmanes idònies per a guardar dintre les venes, una darrere l'altra convulses. Pobres setmanes o, si de cas, la trista gala d'una fúria. Mesos hi ha suaus d'ofici inadmissible que es consulta i mesos gairebé d'abús i no tinc ganes. Anys quan dubte sobre els urgents somriures, en sospitar quin lleure m'anuncia fer d'una muntanya un gra de sorra, absoldre el carmí de les núvies. Anys, no segles. Segles que no vindran ni per alguna d'aquelles.

Isidre Martínez i Marzo
Camps de mines (Poesia catalana del País Valencià 1980-1990)
Edicions de la Guerra, 1991
Més sobre l'autor, ací