EL CAU DE CALPURNI

BWV 988

2012-02-13T18:01:00.001+01:00

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

11

Desgranar l'aigua dels somnis, gota a gota, com dacsa que mira la terra roja. Descabdellar-se com una falena acabada d'arribar al temps. Temptejar mines i caminals. Beure neu. Emmnudir quan cessa el moviment.

Joan Navarro

A deslloc

Editorial Denes, 2010

Més sobre l'autor, ací i ací

XIQUETS DE LA GUERRA

2012-02-10T23:01:00.000+01:00

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Als xiquets de la guerra

Ets presa de guerra,

ocell sense ales

que la fam salvatge

forada en festa.

Estripes l'alé

d'una primavera

cansada i sense veu,

amb llavis de cendra.

I restes tot sol,

gemec de la sang,

ostatge d'horror,

fantasma de carn.

Per a tu la metralla

és font i aliment,

promesa d'esper,

futur que no espanta.

Enlloc et coneixen,

solet de justícia!

Somies un món,

és pura quimera:

enyor del teu cor

malson de la terra.

Josep Lluís Abad

Crisàlide d'esperança

Ed. Germania, 1995

Més sobre l'autor al seu blog

SOLITUDE

2012-02-07T22:43:00.000+01:00

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Soledat

Jo no crec com ells creuen,
Jo no visc com ells viuen,
No estime com ells estimen ...

Moriré
com ells moren.

(Traducció pròpia)

-------
Solitude

Je ne crois pas comme ells croient,
je ne vis pas comme ells vivent
je n'aime pas comme ells aiment...

Je mourrai
comme ells meurent.

Marguerite Yourcenar

Feux

POEMA AMB DATA (III): 4 DE FEBRER DE 1945

2012-02-04T14:17:00.002+01:00

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

I tu, papà, gran cabronàs, ¿què hi feies
a dalt de la tribuna, si no eres feixista?
Vestit de blau marí, palplantat, la mirada llunyana,
sembles absent de tot. Poder? Cap no en tenies.
Avantatge? No cap. Potser veure teatre
de franc des de la llotja municipal, anar
vestit de gala a dalt del presbiteri
els dies sants, mentre la catedral
s'omplia de creients si més no en l'espectacle.
(Un reflex blau molt clar m'arriba del brillant
que dus a la corbata mentre jo, arrecerat
en algunes faldilles, m'omplo a poc a poquet
de tenebra i de por, de pecat i calfreds.)

Ara, però, és un matí d'hivern
i tu t'estàs a dalt de la tribuna,
voltat de gent estranya, de senyores
elegants amb pells esborrifades, evasperon hispanes,
dones del general, del jutge, del delegat d'Hisenda...
Tens quasi quaranta anys, dos fills i mig,
un uniforme blau marí com cal en aquests anys mansíssims
i ets encara
fill de papà sense massa pervindre
(massa germans per un pastís petit)...
Però tu poc hi penses: ets el gran.
I amb mirada llunyana, a dalt de la tribuna,
veus com passa el desfile.
També així et passaran
els vint anys de la vida que et queda,
sempre una mica absent, sempre com si portessis
un uniforme estrany, amb el cap sota l'ala,
preservant-te de tot, caminant poc a poc
per un món que ja mai no sabré si era el teu.

Narcís Comadira

Àlbum de família

Més sobre l'autor, ací

INVITACIÓ

2012-02-01T19:03:00.000+01:00

(Fotografia pròpia: escultura de Florència)

M’invites, em crides amb força

al combat.

Esperes de mi el gest

titànic de la paraula,

la justa

consciència d’allò etern dins un gargot.

Esperes de mi la lucidesa

del concepte

brodat amb garlandes

d’or i llorer.

Eixiré a la porta a esperar-te, sí,

però has d’ensenyar-me la primera paraula!

La paraula eterna!

KATÀ ETHNÉ

2012-01-29T17:51:00.001+01:00

Així afirma Xenofont que marxaven

els polsosos guerrers de l'Anàbasi,

agrupats per pobles, pels àrids camins.

Hem de creure que de la mateixa manera,

per pobles, marxarem nosaltres

cap a la petita i lenta mort de l'oblit.

En sabia, d'aqueixes coses, Xenofont,

de pobles i oblits.

Alexandre Navarro

Dotze poetes joves valencians

Tàndem Edicions, 2000

Més sobre l'autor, ací

POSTALS SIRIANES

2012-01-27T22:24:00.000+01:00

(L'habitació de Van Gogh en Arlés, Van Gogh 1889)

VI. CAMBRA

Sol assegut al llit de ferro.
La pica petita i el mirall.
Las aspes lentes del ventilador.
la bombeta trista.
Avui pel carrer
ha estat l'última vegada
que t'he vist per únic cop.

Manuel Forcano

Com un persa

Tàndem Edicions, 2001

Més sobre l'autor, ací

POEMA AMB DATA (II): DIMECRES, VINT-I-CINC DE GENER

2012-01-25T00:12:00.000+01:00

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Dic el teu nom i s'ericen les ombres;

les papallones que em sobten la pell

inicien un vol interrogant.

Dic el teu nom i plouen raigs coberts

de gestos —diàfana presència

d’ulls— sobre un cos de respostes i aus.

Dic el teu nom avui, dimecres, vint-

i-cinc de gener de cap any.

Trobe

a faltar, si més no, el frec de vida,

la impenetrable quietud del teu alé,

i torne a dir el teu nom i no hi ets.

Dic el teu nom perquè n'he oblidat altres

i potser amb ell anticipe cendres,

rostres que equidisten el mateix bri

de tristesa entre si.

I dic tots els noms

i convenen en tu; els oblits blaus

s'assemblen al teu plor; el meu dolor

de segles embolcalla les petjades

dels teus somnis solitaris i dic

universos amb el teu mateix nom.

Marisol González

Crònica de llunes

Germania, 1993

Més sobre l'autora, ací

EL TEMPS DE LA POESIA S'HA ACABAT

2012-01-20T19:34:00.000+01:00

(Joan Brossa)

Francesc Calafat i Marc Granell al pròleg de l'antologia Dotze poetes joves valencians (Tàndem Edicions, 2000) escriuen el següent:

Així, fa poc, Miquel de Palol sentenciava que "el temps de la poesia s'ha acabat" perquè ja no és una "eina expressiva" de la societat actual i el seu sentit es redueix a "la pràctica solitària". Afirmacions com aquestes suposen que la lírica en algun moment tingué una demanda social, era un gènere molt popular i tenia una funció utilitària. Realment han estat mai així les coses? Si llevem les excepcions, tants llibres de poesia es venien, posem per cas, en els anys vint, en els anys seixanta o en els setanta? Es venien llavors més llibres que no ara? Té sentit afimar que un gènere està en les últimes malgrat que es publiquen un nombre estimable de títols tots els anys?

T'invite a dir la teua opinió.

EL PORC

2012-01-16T22:31:00.001+01:00

(Fotomuntatge propi amb dibuix d'El ROTO)

Cada matí es trasllada a la faena
esbufegant després d’haver resat
una hora amb fruïció en la capella
que es va fer fer al seu jardí privat.

Ferreny i gras, farcit de supèrbía,
baixa del Rolls pegant crits, insultant
el xofer que li n’obri la portella
i entra grunyint en el seu regne: el banc.

Signa papers, dicta cartes, ordena
amb sonor gruny que siguen despatxats
tots els membres del comité d’empresa,
que demanaven un millor jornal.

Telefona després a un seu col.lega,
garrí com ell i com ell malcarat,
per dir-li que anirà a la porquera
climatitzada a la qual acudiran
a la tarda els set porcs de més solera
que es dediquen a la usura i a l’engany
per veure quina és la línia mestra
a seguir per poder incrementar
el control sobre els diners de l’empresa,
és a dir del país i els ciutadans,
sense importar-los mica la pobresa,
la injusticia, el dolor i la fam
que provoquen amb la seua avidesa
de poder absolut, de capitals.

A la nit , satisfet, se’n torna a pressa
cap a casa i després d’un bon sopar
s’agenolla vora el llit, rota i resa
i amb plaer es rebolca en el seu fang.

Marc Granell

L'illa amb llunes

Ed. Tabarca, 1993

Lliurament Premis Marc Granell 2010. Recital de poemes de Marc Granell. Argila de l'Aire

CAMÍ

2012-01-13T23:54:00.000+01:00

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Fina Cardona

Plouen pigues

Poesia Tres I Quatre

Més sobre l'autora, ací

SOLITARI VIATGER

2012-01-10T22:50:00.000+01:00

(Imatge d'Albert Buzzi, presa d'ací)

A la deriva,

des de la nau fugissera,

arrecerat en l’embranzida fosca

del fil de les hores

no blasmaré records.

Assetjaré les platges

del capvespre

on les ones de la passió

han dipositat les seues algues seques

sobre l’arena enterbolida.

Després, desdibuixat,

m’amagaré

en les recòndites entranyes

del silenci.

Finalment,

una acollidora lluna

novíssima,

potser,

em guarirà en el meu nou deliri.

SILENCI

2012-01-07T13:21:00.000+01:00

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

XXI

Pàl·lida, calles;
escoltes com la bruixa
puja l'escala
i, amb la clau rovellada,
burxa el forat dels segles.

Montserrat Rodés

Riu d'arena

Edicions Alfons el Magnànim, 1992

Més sobre l'autora, ací

UNA BONA RAÓ PER NO ESCRIURE MÉS VERSOS

2012-01-05T00:08:00.000+01:00

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Aquests artefactes que hem vingut a dir poemes

naixen amb un ranci anhel de veritat.

Eterna, de l'instant, efímera, inconclusa,

fingida pels mots, inefable,

un mirall romput en estelles que ens esmussen,

veritat cada dia més vertadera...

El problema, però, és que en acabar-ne un

m'agafa un mareig amarg, com un cobriment,

un desassossec bascós davant

el seu incontrolable to assertòric.

Em disgusta que els poemes aspiren sempre

a dir com són les coses,

com si hom en parlés per primera vegada.

I és que per molt fragmentària o breu

que pretenguem la veritat,

la veritat del poema sempre apareix

com una mirada fixa, arrogant.

I això em pertorba.

Sovint tinc la sensació d'haver dit

molt més del que pretenia:

que tanta contundència, tanta exactitud,

no eren meues.

Com són de superbs i envanits els poemes!

Antoni Defez

L'arc de la mirada

Perifèric poesia, 2007

PENSAMENS PINTATS (IV)

2012-01-02T21:09:00.000+01:00

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Celebrem l’arribada del nou any

però no us enganyeu, per darrere,

la piranya del temps ens mossega

el cul.

NOU ANY

2011-12-30T11:22:00.008+01:00

(Imatge pròpia)

Quan canvia l’any

ja han caigut les fulles de la decepció

i es revifen les branques de la il·lusió.

Quan mor l’any

desapareixen tots els vents de la tristor

i arriba la suau brisa de l’alegria.

Quan canvia l’any

de sobte s’apaga el fanal de la foscor

i ens enlluerna la nova llum del dia.

Quan mor l’any

es despulla el temps, llança tot el seu verí,

i l’esperança, gojosa, es vist de setí.

Quan canvia l’any...

Quan canvia l'any,
fora les paraules
de mal averany.
*
El canvi de l'any
dibuixa paraules
de plata a l'estany.

Olga Xirinacs

----

Quan canvia l'any
les ones retornen el tresor marí.

La sorra ombrejada blanqueja el seu tapís.

Jesús Tomás

----

Quan canvia l'any
entre la foscor llueix l'esperança
mots i cor enceten una nova dansa.

Novesflors

----
¿Què hi tinc jo a veure, digueu-me homes,
amb les espases i les batalles?
L'única estrella que prenc per guia
és la del gaudi i de la música.
Carmen
----
Quan comença l'any, tot s'apuja,
i tu ets conscient
del valor dels desitjos.

Per cap d'any tot comença,
per "fin de año" només acaba.
Helena Bonals

----

Quan canvia l'any
deixem els paranys,
i estrenem afanys!

Fanal Blau
----

Quan canvia l'any,
amb un immens somriure
estrenem el nou!

Gemma

----

Quan canvia l'any
es travessa una efímera
ratlla en el temps fugisser.

Quan canvia l'any
roman l'experiència que
ens ensenya com caure a l'ensopegar.

Xavier Vidal Torrella

----

Quan canvia l'any,
res no canvia,
més enllà dels paisatges
on tot està per descobrir.

Pilar

----

Quan canvia l'any
tot està per inventar,
per descobrir,
per pintar
de nous colors
el nou camí
que tornem a començar.

Joan Fer

----
Que tingueu un bon any
sense cap parany ni engany
ni, tampoc, cap afany estrany
que us porti per mal viarany
i, així, poder veure’ns enguany
encara que sigui pel forat del pany.
                  Papallona Blava
----
Quan canvia l'any...
no aneu per mal viarany;
Sinó voleu fer algun plany
provocat per algun dany
                  M. Roser Algué Vendrells

                 [Si voleu podeu continuar el poema amb altres apariats.

Seran ben vinguts]

INNOCENTADA

2011-12-29T18:05:00.000+01:00

El post anterior és una innocentada.

Dubte molt que Rajoy haja escrit, ni fart de vi, un poema en la seua vida (si no és així Presidència del govern espanyol ho desmentirà).

Sí és veritat que va fer la "mili" a València i el seu gust per la festa (informació treta d'El Temps).

No és veritat que jo tinga un conegut que va fer la "mili" amb ell i molt menys que posseïra un poema d'ell.

Per descomptat, el poema és meu (es pot endevinar ja que és molt dolent).

Les innocentades són així.

RAJOY, POETA

2011-12-28T00:15:00.001+01:00

De tots es sabut (i si no ja ho conte jo) que el recent elegit president del govern d’Espanya, Mariano Rajoy, va fer la “mili” a València allà per l’any 1979. Segons conten les cròniques s’ho va passar d’allò més bé a les nostres platges i restaurants. Segons els propis comentaris, entre nosaltres va passar “alguns dels millors dies de la seua vida”. Les cròniques parlen també de la seua capacitat per seduir xiques valencianes.

Fins que va jurar bandera, va estar destinat al campament de Marines (Camp de Túria), a 35 quilòmetres al nord-oest del cap i casal, prop de la meua localitat de residència. Un conegut meu que va fer la “mili” amb ell guarda des d’aleshores un paper amb una sextina escrita per Rajoy en una de les festes nocturnes en les que es va prodigar. No sé molt bé a qui està referint-se si a una de les xicones valencianes que va conéixer ací o a Espanya (que de segur ja tenia en el cap en aquella data).
Aquest és el poema:

A TI

Necesito tu encanto: esta límpida figura.
Necesito tu boca: esta sincera frescura.
Suspiro noche y día, gozoso, por encontrarte.

Morir quiero en tus brazos, en tu permanente abrigo.

Ya nada me dañará si siempre estoy contigo.

Sí, ahora sólo siento que vivo para amarte.

(Nota: les lletres grans les he destacat jo)

NADAL

2011-12-24T00:13:00.000+01:00

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

A Emili Badiella
Sento el fred de la nit

i la simbomba fosca

Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.

Sento el carro dels apis

que l'empedrat recolza

i els altres qui l'avencen tots d'adreça al mercat

Els de casa a la cuina

prop del braser que crema

amb el gas tot encès han enllestit el gall

Ara esguardo la lluna que m'apar lluna plena
i ells recullen les plomes

i ja enyoren demà

Demà posats a taula oblidarem els pobres

-i tan pobres com som-

Jesús ja serà nat

Ens mirarà un moment a l'hora de les postres

i després de mirar-nos arrencarà a plorar

Joan Salvat-Papasseit

L'irradiador del port i les gavines

POEMA AMB DATA (I): VINT-I-U DE DESEMBRE

2011-12-21T00:01:00.001+01:00

Amb aquest epígraf inicie una nova secció al meu blog dedicat a la poesia. Inclouré ací poemes que continguen una data. El poeta o la poeta sap molt bé perquè l'ha inclòs, nosaltres simplement intentarem deduir-ho. Unes vegades estarà molt més clar que altres. Els publicaré coincidint amb la data del calendari. Comença la sèrie amb un poema de Maria-Mercè Marçal:

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Avui, vint-i-u de desembre,

he sortit al balcó:

sota una pluja que ja amainava

he vist els testos, les olles, els pots

de conserva plantats d'atzavares,

de cintes, begònies, geranis i cactus,

de cabellera de la reina

i d'alegria de la casa.

I el gessamí, que si se'm mor, no se'm mor.

Faia molts dies que no sortia al balcó

corrent darrere d'amors i d'altres coses...

Maria-Mercé Marçal

Bruixa de dol (dins Llengua abolida)

Poesia 3i4, 1989

AB SES REPICADES BOTES...

2011-12-18T20:43:00.000+01:00

(Imatege presa d'ací)

Est jove que balla i canta
ab ses repicades botes,
pareix festeja-les totes.

A totes vol festejar,
segons és de bolliciós;
també es prea de graciós
ab sos dits i motejar;
si el mirau en lo ballar
i ses repicades botes,
pareix festeja-les totes.

Balla i canta fora el so,
fent gestos i remanyoles,
i, en palmes i castanyoles,
creu-se que ell és i altri no:
en tanta presumpció,
i ab ses repicades botes,
pareix festeja-les totes.

Joan Timoneda

Flor d'enamorats

Tres i Quatre, 1984

OMBRA

2011-12-15T17:24:00.000+01:00

(Imatge presa d'ací)

Dormia al meu costat.

Diàriament

es despertava quan jo dormia.

Caminava junt als meus passos.

Era a la meua ombra sobre les parets.

Seia quan jo seia.

Menjava si jo menjava.

La companyia era contínua.

Sempre hi era on jo estava.

Sempre, sempre, sempre...

des que vaig nàixer,

durant tota la vida,

fins el dia què ella va decidir

abandonar

la meua companyia.

ÚTERS

2011-12-11T22:31:00.001+01:00

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

L’home és el seu propi infant incapaç de nàixer,

Confinat per sempre en la seua tomba mòbil,

En la seua vagina de mots: persistents, hàbils

Però sense mai acabar el dur treball de l’ésser.

És el seu vell testimoni paralitzat en la finestra

I mirant el seu reflex en l’esperança voluble

Per aparéixer derrotat per la dèbil ambició

En comptes d’eixir finalment per la porta principal.

S’ha quedat en l’ahir mirant l’endemà,

En el grup, aïllat en el camí inhumà

D’aquest món exterior que ell no pot acceptar.

L’home no és ell mateix i mai ha estat

Una altra cosa que un peu, que un cap, una mà:

Fragments d’una esperança nascuda morta sense unitat.

Yannis Youlountas

Douze nuits au serail

La Gouttière, 2004

(Traducció feta per mi de l'original en francés)

PUNT DE LLIBRE (X)

2011-12-08T23:15:00.000+01:00

La col·lecció de punts de llibres de El Cau de Calpurni va ampliant-se. Arribem al deu. El poema és de Carles Vicent Siscar i Vicens, està en el llibre publicat per 3 i 4, Carn endins que va ser guanyador del XXX premi de poesia Senyoriu d'Ausiàs March l'any 2010. La imatge que serveix de suport és una escultura de Rodin, Danaïde. Espere que us agrade.

M'AGRADEN AQUESTES PARAULES

2011-12-06T23:04:00.001+01:00

Aquestes paraules m'agraden, com m'agraden tantes i tantes. Són belles per la seua forma, pels seu significat, perquè estan dins de poemes...

Aquestes paraules i moltes altres forman part d'un llistat que em vaig fer quan llegia poemes de Joan Vicent Clar. Quan vaig començar la lectura m'assaltaven i no vaig poder deixar d'anotar-les. Són un petit tresor i vull compartir-les amb tots vosaltres. (Amb algunes la visita al diccionari és obligada).

(Joan Gris, El llibre roig, 1925)

mustigar

àulic

centellejar

singlons

grànul

refringir

fal·lera

heteròmera

grufar

mirotejar

jull

brial

bisbètic

clovella

platiniridi

ardència

copaiba

gonelles

patollar

pledejaire

Podeu visitar aquest post meu si voleu saber més sobre Joan Vicent Clar.

VERS SOLT (V)

2011-12-04T12:48:00.003+01:00

el temps és un combat de la nostàlgia,
una tristesa imposada.

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Els versos solts que he triat estan dins del poema SUBSTÀNCIA del llibre de Xulio Ricardo Trigo, La veritat cansa (Bromera poesia, 2005).

Ací podeu llegir el poema complet, però abans intenteu imaginar-lo.

LLUERNES

2011-11-30T23:04:00.000+01:00

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó

DARRERA PROJECCIÓ DE LA LLUM SOBRE ELS DARRERS DIES D’HIVERN

2011-11-27T18:53:00.000+01:00

(Fotomuntatge fet a partir d'imatges no identificades preses de la xarxa)

L’home reflecteix la seua imatge

sobre la suau pàtina del mar de la incertesa

entre esplendoroses cendres

de temps viscut.

Silenci de renúncia.

INSOMNI

2011-11-24T23:14:00.000+01:00

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Hi ha nits que em passege per la cambra

com una cabra en febre

o m'ofegue amb la impotència

dels ocells a la gàbia.

Hi ha nits com aquesta en què voldria ser peix,

enfonsant-me als rius de la memòria,

nedant contra corrents, davallant esperances,

posant-li límits clars a la basarda,

abrandant veus, cremant

llavis, esperant que els ocells

estoven cors, que esclaten els flancs del migjorn

o que a les flors més altes

reste l'alba aturada.

Jaume Pérez Montaner

Adveniment de l'odi

Tres i Quatre, poesia, 1976

Més sobre l'autor, ací

HOMENATGE A DARWIN

2011-11-21T22:13:00.000+01:00

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

El vuitanta-dos

coma zero sis per cent

del creixement ponderat

d'aquesta economia mundial

ha estat, enguany passat,

de diners purs.

És just i saludable,

és espiritual progrés i pura estètica,

que els acrescuts mengen paper moneda.

S'albira l'home nou,

la nova era.

La resta és

això que tots sabeu:

Davos i Seattle.

La impura carn canalla que protesta.

Antoni Ferrer

Cant Temporal

Tandem Edicions, 2000

Més sobre l'autor, ací

RODA DE VEUS ENCALLADES ALS ESCULLS

2011-11-18T00:16:00.001+01:00

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

I

Al final,
un silenci de tots
es va endur el nom
i tot allò que obria.

II

Perquè buscava la set
vaig beure'm el desig salobre
que a canvi m'oferies.

III

Mulle el dit
al ventre blavíssim de la mar.
Xop de gana,
l'enlaire ardent, ensangonat...
D'on vindrà l'atzar?

Carles Vicent Siscar i Vicens

Carn Endins

Poesia 3i4

Més sobre l'autor, ací

OBLIDADOR

2011-11-14T22:09:00.000+01:00

(Imatge presa d´ací)

només qui deslliga l'amarra
i enrere deixa el cuirassat
del Records de plom i de vesc
perquè l'Oceà l'engolesca,
es lliura a l'obert de la vida
tal com l'ocell es lliura al vol.

Elies Barberà

Zoo

Bromera Poesia, 2006

Més sobre l'autor, ací

JAUME BRU I VIDAL

2011-11-11T00:02:00.000+01:00

(Jaume Bru i Vidal l'any 1990)

Quan vaig començar a escriure aquest blog vaig retre homenatge al poeta valencià Jaume Bru i Vidal amb aquestes paraules:

"Ací deixe un poema de Jaume Bru i Vidal. És el meu homenatge al que va ser professor meu allà pels anys 73-74 del segle passat a la Filial de l’institut “Lluís Vives”, a Godella. Ell va despertar en mi l’amor per l’art. Aleshores no el coneixia com a poeta, només era Don Santiago, professor d’Història d’Art (i director de la Filial). De les seues classes recorde les seues petites mans escrivint a la pissarra. Potser jo ja intuïa la poesia entre el seus dits."

Hui fa onze anys que ens va deixar. De nou vull recordar-lo amb un dels seus poemes:

HOME, TU QUEDARÀS

HOME, tu quedaràs com queda aquella

pedra oblidada a vora del camí,

veuràs passar les llunes i les ombres

i els sols i els dies clars i els corbs i els vidres.

I restaràs tot sol, sol entre els hòmens,

entre els altres com tu, que també viuen

ben sols, encar que diuen companyia.

I tu seràs alhora herba o empremta,

o pols d'aquell camí que tots calciguen,

o tija assedegada, o arrel morta.

Es inútil que escapes de la terra.

Escapar? Com i a on? Ets, acàs, aire?

Eternament, clavat, sens tu saber-ho

veuràs que la llum passa.

Jaume Bru i Vidal

Home Endins (Antologia poètica)

Consell Valencià de Cultura, 1999

Més sobre l'autor, ací

ALBA D’AMOR

2011-11-08T17:07:00.000+01:00

(Descans en la collita, Adolphe Bouguereau)

La sal de l’amor ocult

viscuda amb l’enyor

de la ingenuïtat d’una mirada tendra.

L'ACOLLIDOR SO DEL SAXO

2011-11-04T19:32:00.001+01:00

( El saxofón antiguo, plateado de José Antonio del Castillo Martín)

Sota la pluja d'espurnes i el rètol onejant de licors que ja no existeixen la tarda sempre arriba per sorpresa. Des de la finestra podeu veure la ciutat imprecisa. A la ciutat cau la pluja. El món comença a enfosquir-se. Què fer?

Unes mans càlides llisquen per la porta oberta, per damunt de les espatles. Uns llavis sobre altres llavis. Amb fúria, patèticament assaboriu la lluminosa tendresa, la sang de les besades. L'acollidor so del saxo podria acaronar la seua pell i perdurar en el futur d'una mirada.

Et perds amb ella, amb la música i amb la pluja, amb tu.

Francesc Rodrigo

Tigre d'esguard tèrbol

Amós Belinchón, editor

Més sobre l'autor, ací

BOUQUINISTES

2011-11-01T23:26:00.000+01:00

(Les bouquinistes, quadre original d'Edouard Cortes)

ODA ESTRANYA A VALÈNCIA

2011-10-29T00:55:00.002+02:00

Perhonorar la Copa.
Inmemoriam Abû Abd Al·lah ibn al-Abbâr (1198-1260)
Sócfill de primavera. Els Bessons m'engendraren.
Vaig nàixer quan la neu daurava les muntanyes
del meu Benicadell amb l'estel blau d'Aquàrius.
La Verge s'arborava en el llevant del cor.
Fou l'hivern poderós de l'any cinquanta-quatre.
La meua vall morisca, ibèrica i profunda
és un castell de llances. Em dic Salvador Jàfer,
sóc soldat de la lluna verdosa de l'estiu,
sóc l'estirp abolida d'Abû Ja far al Waqqâxî.
Parle el bell català que els meus senyors del nord,
fa segles, m'ensenyaren, i he oblidat l'alifat.
Me'n vaig pujar a València, buscant el pa i l'amor,
pensant que trobaria a dalt dels minarets
el bes del sol a l'alba i el cel tot de maragda.
I qui em dirà que València només és
putrefacció, pudor de llim? potser la malaltia?
Hi he viscut tants anys! M'hi sent exiliat,
contret de tants espasmes! Foll d'haver-hi estimat
el riu del contraamor. El poder ens negava
qualsevol esperança, que s'emmerde el poder!
El poder ens llevava qualsevol confiança,
que s'ho fenya el poder! El poder bramulava
perquè podia encara! El meu estrany país,
de tan llarg i tan prim que no té ni voreres,
agafa els trens que xiulen a l'Estació del Nord
i amb fumeres d'atzur s'enfila vers l'incert:
Estació deFrança.
S'encisa en la riera i baixa cap al port,
rumbeja entre floristes perfumades de Rambla,
seguirà cap al nord, girarà vers el sud?
Amb els ulls-diamants s'ajaça en la Ribera,
s'empina a les muntanyes que guaiten l'Aragó,
besarà els Pirineus o el blau alacantí?
Bé sap ell que l'esperen els braços cetrinats
d'aquells amants antics, moros de cara blanca.
I Al·là que conspirava amb sant Jordi del Drac
per Alcoi, per Aitana, el Montgó, Cocentaina,
tota la Vall d'Albaida, mantells de Bocairent,
teixits d'Alfarrasí, el Ràfol de Salem
i el meu cor escampant-se com el suc de magrana.
Aquest poema obtinguél'Englantina d'Or als Jocs Florals de Barcelona de l'any 1980

Salvador Jàfer

Produccions Ansietat (1970-1988)

Poesia 3i4, 1988

A ELS PAPERS DE CAN PERLA

podeu trobar un bon comentari sobre el poema.

QUADERN

2011-10-25T22:17:00.000+02:00

(El naixement de Venus - Botticelli)

EUTERPE

2011-10-21T22:45:00.000+02:00

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

A Laura Juan

que viu en un castell de notes musicals.

I al seté dia, Euterpe va escriure una partitura de paraules

amb els sons de l’univers.

Discretament filà gemecs primitius en llenços de temps.

Orquestrà amb fluïdesa roselles i vents,

volcans i gebre.

Transformà muralles antigues en plàcids camins.

Cisellà aigües profundes dansant a ritme d’ecos.

Va fer lliscar cossos nus sobre pentagrames nus.

Recollí violins de flors entre les notes del capvespre.

Navegà en una embarcació timonejada per àngels

adolescents.

Amb una espasa d’oceans de sorolls ultrapassà

el temps i trencà murs tel·lúrics i helicoïdals.

Després jugà a l’amagatall en escales de gràcils graons.

Caminà secretament sobre les aigües del mar

i quan agafà la darrera ona la va fer esclatar

en una immensa cascada de llums i sons.

Finalment, l’endemà, intentà descansar sense aconseguir-ho.

(Orfeu, aclaparat i sorprés, s’amagà en un cistell

de jacints, lilàs, roses, narcisos i clavells).

FELICITAT

2011-10-19T23:23:00.001+02:00

(Imatge pròpia)

Mut, en el buit

dels teus braços et busque,

felicitat.

L'HOME APROXIMATIU

2011-10-15T20:30:00.000+02:00

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

li he agafat gust un poc salí

i he perdut les seues vies secretes

l'amor obert com una tomba

tants homes pacients el porten dins fins a la tomba

tantes altres ombres

les plantes crispades i als herbaris tantes altres vides nits massa llargues

fan sonar llurs rimes de deliri

i tantes altres i tantes altres

qui sabria llegir-les i repetir-les

que no han pogut morir ni viure

j'ai pris son goût un peu salin

et j'ai perdu ses voies secrètes

l'amour ouvert comme une tombe

tant d'hommes patients le portent en eux jusqu'à la tombe

tant d'autres ombres

les plantes crispées et dans les herbiers tant d'autres vies trop longues nuits

font tinter leurs rimes de délire

et tant d'autres et tant d'autres

qui saurait les lire et les redire

qui n'ont pu mourir ni vivre

Tristan Tzara

L'home aproximatiu

Gregal llibres, 1986

Versió de Vicent Alonso

PUNT DE LLIBRE (IX)

2011-10-12T22:36:00.000+02:00

El punt de llibre que us ofereix en aquesta ocasió El cau de Calpurni està fet a partir d'un poema del poeta portugués Gil T. Sousa que podeu trobar ací, al seu blog. Les imatges utilitzades han estat preses de la xarxa i no estaven identificades.

GENET DE FÚRIA ANTIGA

2011-10-09T20:36:00.000+02:00

(El genet roig, Carlo Carrá, 1913)

Des de la meua mirada
bec l'aroma trista
del consol de les nits eternes.

Des de la meua nit
vesse els silencis de la paraula
que travessa els confins del temps.

Des dels meus somnis de temps
recórrec amb atzarosa tristesa
el vol dels funàmbuls guerrers
de la cendra de l'eternitat dormida
en palíndroms d'aigua.

(Una destral escindeix la llum
en precisos instants de marbre).

DESRAÓ DEL TEMPS

2011-10-06T20:19:00.002+02:00

(Miguel March, El tiempo. Museu de Belles Arts de València)

Cap a la mort

del cel

Cap a la cendra

del mar

el blau

del meu sextant

Cap a tu

desraó del temps

que ha de venir

Jaume Pont

Divan

Col·lecció Poesia 3i4

Més sobre l'autor, ací

NEGRA PIEDRA

2011-10-03T23:44:00.000+02:00

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Negra piedra
honda noche.

Esperar.

Esperar

y no tener palabras
que llevarse a la boca.

Ada Salas

Variaciones en blanco

Ediciones Hiperión

DECLARACIÓ [MÚTUA] D’AMOR

2011-09-30T00:28:00.001+02:00

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

―Pose els meus ulls en la concavitat eterna

de la teua llum.

―Pose les meues mans en la costera suau

de la teua música.

―Pose els meus dits en el foc germinat

del teu pit.

―Pose les meues mirades en les línies envoltants

del teu pit.

―Pose els meus braços en la teua dolça memòria

de silencis.

―Pose les meues petjades sobre el camí atiat

del teu desig.

―Pose els meus rius sobre les valls dolces

de la teua pell.

―Pose les meues paraules sobre l’alfabet d’amor

de la teua terra.

―Pose la meua vida sobre el secret nu

que ens lliga.

―Pose la meua vida sobre el gest tendre i ardent

que ens envolta.

TOMBANT (II)

2011-09-25T20:00:00.000+02:00

(Aparador de Venècia. Imatge pròpia)

Bon dia, tristesa.
Vesteix-te de setí!
Pinta't al front
els núvols i la lluna
i anem al ball
que ja s'atansa l'hora!

Carnestoltes duu llàgrimes
de colors a la galta.

Maria Mercè Marçal

Bruixa de dol

(tret de Sol de Sal, DVD poesia)

ALZHMR

2011-09-21T00:08:00.004+02:00

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

La seua veu enclavada

a l’interior d’una pedra,

la possibilitat del gest

dormida al penya-segat,

la voluntat esbiaixada

per dreceres inconegudes,

les llums apagades

dormides en tempestes de nits,

la memòria somoguda

per una terrible llampada,

la monotonia dels somnis,

el goig buit de presència,

el desori verge de comprensió...

Perdut entre la fullaraca de l’hivern,

amb als llavis balbs pels silencis,

se li ofega la vida

en un riu d’innocència.

21 de setembre, Dia Mundial de l'Alzheimer

PUNT DE LLIBRE (VIII)

2011-09-18T23:35:00.000+02:00

El punt de llibre que us ofereix hui El cau de Calpurni conté un haiku de Miquel Martí i Pol, del seu poemari Haikus en temps de Guerra. La pintura és de Mariano Fortuny Madrazo, Estudi de nu femení, de 1888 que es troba a Venècia (Museo Fortuny).

NO ESCRIGUES POEMES D'AMOR

2011-09-15T19:24:00.001+02:00

(Fotomuntatge fet a partir d'imatges no identificades preses de la xarxa)

NO ESCRIGUES POEMES D'AMOR

Rainer Maria Rilke

Per què, Rainer Maria? Qui li impedeix
Al cor estimar, i qui decideix
Les veus que en el vers s'articulen?
Què ens imposa la gallina cega
De sumar infinit a infinit?
La tan llarga escala que vas pujar
S'ha trencat en el buit, quan l'ombra
de l'Altre en els esglaons es repartia.
Al vertigen aeri del teu vol

Oposo jo la dimensió del pas,
Terrestre sóc, i d'aquest ésser terrestre,
Home em dic home, poemes faig.

José Saramago

Poesia completa

Alfaguara

Traducció feta per mi a partir de l'original en portugues

INSTANT

2011-09-12T22:42:00.000+02:00

(Imatge pròpia)

Sobre l'alé del temps

rellisca suaument

la grandesa de l'instant.

PASSAT

2011-09-09T22:38:00.000+02:00

El passat és una desbandada de búfals cecs
que t'aixafa quan menys ho esperes.
(Manitú no és amb nosaltres)

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Rafael Coloma

El límit dels miralls (Antologia poètica, 1987-2002)

Edicions Brosquil

Traducció: Manel Alonso
Més sobre l'autor, ací

DE POETES CREATS PER MI: BENJAMÍ DE LA FONT I ROIG

2011-09-06T21:02:00.000+02:00

Benjamí de la Font i Roig va nàixer a Alfara del Patriarca, l'any 1937 i va morir a l’illa de Tanna, al Pacífic, l’any 1977. Els seus primers anys els passà al seu poble on va fer l’ensenyament primari i s’incorporà al proper seminari de Montcada; aviat el va deixar. Va començar molt prompte a escriure poesia. Estudià medicina a la Universitat de València, estudis que tampoc no va acabar. Es va casar i va tindre dos fills. Vivia del sou que obtenia del seu treball com a assessor immobiliari. L’any 1967, va abandonar el treball i la seua família i va decidir anar a viure a l’illa de Tanna (arxipèlag de les Noves Hèbrides, al Pacífic) on va morir l’any 1977 d’una malaltia no identificada.

All llarg de la seua vida va escriure una gran quantitat de poemes. Només es va publicar el seu darrer poemari “Els pressentiments inestables”; ho va fer una editorial valenciana després de la seua mort.

El següent poema pertany a aquest poemari.

(La llarga nit, homenatge de Jaume Plensa a l'Estellés.
Foto de Jonty Wilde, presa d'ací)

LA MEUA LLARGA NIT

Aquella llarga nit iniciada el 1937

Benjamí de la Font escriu un únic poema,

extens com la seua desesperança,

trist com la mirada de la desesperació,

sec com un oasi buit de paraules.

I quan escriu...

Ho fa sobre ombres passades.

Remou cristalls trencats.

Mossega instants de llums absents.

Contempla amb deler esguards atrapats en les parets.

Reflexiona sobre la inconsistència del temps.

Recupera desigs perduts en el calfred de la memòria.

Pronuncia les més tristes paraules mai dites.

Rememora figures de sal que el miren decebudes.

Recorda llavis fugissers dormits sobre llums de pelfa.

Quan la piuladissa de les primeres hores de llum

s’ensenyoreix del dia,

Benjamí clou els seus ulls

sobre el seu poema.

Després, en arribar l’alba,

totes les seues paraules són esborrades

pel laberint del temps.

XXXIII PREMI PICASSENT Cristòfor Aguado i Medina

2011-09-03T00:09:00.000+02:00

Ahir vaig arreplegar de nou el 1r premi Picassent Cristòfor Aguado i Medina de poesia. Dic de nou perquè aquest premi ja el vaig guanyar fa dos anys i l'any passat vaig quedar finalista. Es tracta d'un premi al que li tinc molt d'afecte. L'ajuntament de Picassent dins de la tasca cultural el manté ja trenta-tres edicions (i això és molt als temps de crisi actuals), no com altres entitats locals que han començat a retallar per la cultura.

Us deixe un poema inclós al poemari guanyador "SEDUCCIÓ DEL SILENCI".

CAMINS SENSE GLÒRIA

Qui ha desitjat, com jo, allò que ha oblidat

sap que arribarà el moment de restar mut, invisible,

de perdre l’alè rere ombres confuses i negres,

de deixar fluir melodies per costeres de violins.

Sols aquell que ha envejat la llum

pot encalmar la foscúria.

Sols aquell que ha somiat eternitats

pot saber com és de curta la vida.

Sí, jo conec silencis eterns

—malsons de callada solitud—,

silencis que gebrarien el cor de l’aurora,

(Voldria seguir

estimant encara la llum i els somnis,

però he d’acatar l’obra imperfecta,

la caiguda de l’arbre corcat

enmig dels camins sense glòria).

PENSAMENTS PINTATS (III)

2011-08-31T22:35:00.002+02:00

(Imatge de “El silenci abans de Bach” de Pere Portabella)

Quan un piano cau

i està a dos metres

de l’aigua de la mar

és quan me n’adone

de la simplicitat de la vida.

(Nota: el poema no ha estat escrit inspirat en la imatge, curiosament després vaig trobar aquesta imatge que tan bé s'ajustava al poema)

VERS SOLT (IV)

2011-08-28T20:37:00.000+02:00

De nou deixe un vers solt per a que imagineu la resta del poema (si és que no el coneixeu) titulat GEORGE GROSZ del poeta valencià Marc Granell.

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Hi ha vesprades que sonen com revòlvers [...]

Ací podeu trobar el poema complet així com una versió cantada per Feliu Ventura.

CATORZE DE JUNHO

2011-08-25T18:34:00.002+02:00

(Videopoema fet per mi a partir d'imatges pròpies i preses d'internet. La veu és de José Saramago que recita el seu poema en castellà; forma part del disc En esta esquina del tiempo de Luís Pastor)

Cerremos esta porta.

Devagar, devagar, as roupas caiam

Como de si mesmos se despiam deuses,

E nós o somos, por tão humanos sermos.

E quanto nos foi dado: nada.

Não digamos palavras, suspiremos apenas

Porque o tempo nos olha.

Alguém terá criado antes de ti o sol,

E a lua, e o cometa, o negro espaço,

As estrelas infinitas.

Se juntos, que faremos?

O mundo seja,

Como um barco no mar, ou pão na mesa,

Ou rumoroso leito.

Não se afastou o tempo. Assiste e quer.

E já pergunta o seu olhar agudo

À primeira palavra que dizemos:

Tudo.

CATOZE DE JUNY

Tanquem aquesta porta.

Lentes, lentament, que caiguen les nostres robes

Com de sí mateixos es desnuarien déus.

I nosaltres el som, encara que humans.

Res ens ha estat donat.

No parlem doncs, només sospirem

Perquè el temps ens mira.

Algú haurà creat abans de tu el sol,

I la lluna, i el cometa, l’espai negre,

Les estrelles infinites.

Ara junts, què farem? Siga el món

Com vaixell al mar, o pa a taula,

O el remorós llit.

No s’allunyà el temps, no se’n va anar. Assisteix i vol.

La seua mirada aguda ja era una pregunta

A la primera paraula que diem:

Tot.

José Saramago

Poesía completa

Alfaguara

(Traducció meua a partir de l'original i de la traducció al castellà de Ángel Campos Pámpano)

100 ANYS DE VALOR

2011-08-22T22:56:00.000+02:00

En la feréstega nit

dels llops de la paraula,

una figura elegant,

vestit amb barret

camina amb valor

darrere de la recuperació

de la llengua.

RÉQUIEM

2011-08-19T01:16:00.001+02:00

Manuel del Río, natural
de España, ha fallecido el sábado
once de mayo, a consecuencia
de un accidente. Su cadáver
está tendido en D′Agostino
Funeral Home. Haskell. New Jersey.
Se dirá una misa cantada
a las nueve treinta, en St. Francis.

Es una historia que comienza
con sol y piedra, y que termina
sobre una mesa, en D′Agostino,
con flores y cirios eléctricos.
Es una historia que comienza
en una orilla del Atlántico.
Continúa en un camarote
de tercera, sobre las olas
-sobre las nubes- de las tierras
sumergidas ante Platón.
Halla en América su término
con una grúa y una clínica,
con una esquela y una misa
cantada, en la iglesia St. Francis.

Al fin y al cabo, cualquier sitio
da lo mismo para morir:
el que se aroma de romero,
el tallado en piedra, o en nieve,
el empapado de petróleo.
Da lo mismo que un cuerpo se haga
piedra, petróleo, nieve, aroma.
Lo doloroso no es morir
acá o allá...

Requiem aeternam,
Manuel del Río. Sobre el mármol
en D′Agostino, pastan toros
de españa, Manuel, y las flores
(funeral de segunda, caja
que huele a abetos del invierno),
cuarenta dólares. Y han puesto
unas flores artificiales
entre las otras que arrancaron
al jardín... Liberame domine
de morte aeterna... Cuando mueran
James o Jacob verán las flores
que pagaron Giulio o Manuel...

Ahora descienden a tus cumbres
garras de águila. Dies irae.
Lo doloroso no es morir
Dies illa acá o allá,
sino sin gloria...
Tus abuelos
fecundaron la tierra toda,
la empapaban de la aventura.
Cuando caía un español
se mutilaba el universo.
Los velaban no en D′Agostino
Funeral Home, sino entre hogueras,
entre caballos y armas. Héroes
para siempre. Estatuas de rostro
borrado. Vestidos aún
sus colores de papagayo,
de poder y fantasía.

El no ha caído así. No ha muerto
por ninguna locura hermosa.
(Hace mucho que el español
muere de anónimo y cordura,
o en locuras desgarradoras
entre hermanos: cuando acuchilla
pellejos de vino, derrama
sangre fraterna). Vino un día
porque su tierra es pobre. El mundo
Liberame Domine es patria.
Y ha muerto. No fundó ciudades.
No dió su nombre a un mar. No hizo
más que morir por diecisiete
dólares (él los pensaría
en pesetas). Requiem aeternam.
Y en D′Agostino lo visitan
los polacos, los irlandeses,
los españoles, los que mueren
en el week-end.

Requiem aeternam.
Definitivamente todo
ha terminado. Su cadáver
está tendido en D′Agostino
Funeral Home. Haskell. New Jersey.
Se dirá una misa cantada
por su alma.

Me he limitado
a reflejar aquí una esquela
de un periódico de New York.
Objetivamente, sin vuelo
en el verso. Objetivamente.
Un español como millones
de españoles. No he dicho a nadie
que estuve a punto de llorar.

JOSÉ HIERRO

de Cuanto sé de mi.

FRESCA

2011-08-14T00:43:00.000+02:00

(Fotomuntatge fet a partir d'imatges pròpies)

Poema tret del blog de Carles Mulet, NAUSICA.

A FREC DEL DESAMOR

2011-08-10T01:09:00.000+02:00

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

L’amor es pot suplicar, comprar, rebre com a obsequi, trobar al carrer, però no es pot robar!

Siddharta,

Hermann Hesse

He abraçat la teua mirada amb els meus silencis,

enyore els teus ulls en què mai he viscut.

He reclamat a trenc d’alba instants eterns impossibles,

recull ombres nues, argentades d’infinit.

He pagat a preu d’or els desigs de la foscor del desamor,

m’arrossegue nu per camins nus pintats d’inessències.

He obtingut amors d’absència viva en carrers deserts:

esguitons de somnis, panteixos de lluminàries esparses.

He intentat robar l’ombra mínima del teu amor llogat

però només he viscut les primícies salvatges de la mort.

L'HORT DE LA INFANTESA

2011-08-07T23:42:00.000+02:00

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Letargia verda:
la memòria reviu,
cua de sargantana.

Pere Bessó

Llibre dels haikus, 2009

(Poema tret del blog de l'autor Poètica compartida)

L'HEURA

2011-08-05T19:11:00.000+02:00

(Imatge pròpia)

En els ferros del balcó,

l'heura.

A les mans i en el record,

al mocador dels adéus,

l'heura.

Per dins la casa barrada,

al tapís, al guarda-roba,

a les tasses de cafè,

l'heura.

L'heura dins els ulls dels morts,

dins les llàgrimes dels morts,

estrenyent cada paraula,

florint per cada paraula.

L'heura, sempre l'heura

sobreeixint la paret, l'amor, el somni,

empaitant-me, assolint-me, ofengant-me,

l'heura.

Josep Maria Llompart

Tria personal (1961-1992)

Edicions de la Guerra, 1993

PENSAMENTS PINTATS (II)

2011-08-03T19:22:00.000+02:00

(Imatge no identificada

presa de la xarxa)

M’he despertat

amb un poema

a la boca.

Té sabor agre:

la mala digestió

de les pesades paraules

de la nit anterior.

JOC: QUI ÉS?

2011-07-31T21:15:00.002+02:00

(Imatge treta del llibre Tria Personal
de Josep Ma Llompart, Ed. de la Guerra)

Si encara quedeu algú o alguna que no estigueu fent vacances i continueu tafanejants blogs, el Cau de Calpuni us proposa un joc. Es tracta d'endevinar a quin poeta correspon la imatge que teniu al costat.

Durant tres dies més (si no l'encerteu abans) aniré donant-vos pistes.

1es pistes:

►Aquesta foto va ser presa a Galícia.
►Un dels seus poemaris conté la paraula terra.

2es pistes:
►Estudià dret a la Universitat de Bercelona.
►Va fer traduccions de poesia del portugués.

Fins ací el joc ja que Violant d'Atarca ha encertat que es tractava de Josep Maria Llompart. Ací podeu trobar el seu blog Dietari de Sensacions.

Més sobre Josep Maria Llompart ací.

AIGUA EN CISTELLA

2011-07-29T20:49:00.001+02:00

(Fotomuntatge fet a partir d'una imatge pròpia)

Vicent Andrés Estelles
Antibes (Antologia poètica, Consell Valencià de Cultura, 1993)

BRANCAL

2011-07-26T18:22:00.000+02:00

(Imatge pròpia)

Aigua.

L'enigma empresonat

en el brancal

de la desesperació.

Pedra.

AVUI ELS DÉUS TRANSPARENTS...

2011-07-21T19:38:00.000+02:00

(Imatge pròpia)

Avui els déus transparents ens volen ajudar
ales grans abraçaran els nostres peus marins
donem-los somnis i quimeres que arroseguem si és desèrtic el dia
ningú no ho sap
dolç secret que ens empeny polifònic cap a llargues fuites
ningú no ho sabrà
em pintaré de roig el cabell, ompliràs el barret de maduixes
i deixarem els mots i les pigues sota l'escala
ningú no coneixerà el nostre idioma bell
atapeït com serà d'arbres, núvols, mars
i nosaltres llargs, vent, volar.

Begonya Mezquita

Entre la distància exacta i la nit

La Forest d'Arana, 1991

Més sobre l'autora, ací