DE POETES CREATS PER MI: FREDERICK NGONA

        Frederick Ngona va nàixer a Mansa (Luapula, Zàmbia) el 23 d’abril de 1946. Des de molt jove es va destacar en la lluita contra els colonitzadors britànics. Col•laborador del Partit Nacional unit per la Independència, dirigit per Kaunda, va ser uns dels principals valedors d’aquesta independència aconseguida en 1964, després de la celebració de les eleccions guanyades pel aquest partit. Prompte començà a discrepar de la política del president i l’any 1967 s’exilià a Londres. Allí començà a escriure els seus primers versos, aquests tingueren certa repercussió en cercles africans. L’any 1968 va participar als successos d’abril del 68 a París. Tornà a Londres l’any 1970.  Després d’aquest any no se sap res del seu parador.

       El seu poema “Àfrica unida” és el més conegut. Es tracta d’un llarg al•legat èpic de 524 versos contra el poder que exerceixen els països poderosos contra els més dèbils. Va ser publicat a la revista Africa South l’any 1969. Té com a nus argumental l’arribada dels pobles Luba i Lunda a Zàmbia, des de l’actual República Democràtica del Congo i des del nord d’Angola, entre els segles XVII i XIX. El poema és un pretext per a parlar de la injustícia, de les condicions de vida del seu poble, de les diferències socials, del poder polític...

(Destacat, Frederick Ngona el dia de la independència de Zàmbia)

Reproduïsc ací uns quants versos d’aquest llarg poema:

...

El camí es fa llarg.

La lluna penjada, dalt d'un baobab,

il•lumina els gemecs del meu poble.

Els passos angoixosos, desesperats,

moren al peu de les acàcies.

Les estaques inalterables, amenaçadores,

pertorben els somnis gairebé perduts.

Els nostres silencis amargs, ofegats,

viuen en sendes temoroses.

Però hi ha un moment indefugible

que sobreviu les eternitats

salobres del temps,

un pas endavant

sobre els camins de les aixares de l’avenir,

que ve i se’n va amb totes les nostres esperances

i retorna del lloc on naixen els salzes rojos.

El vent nocturn agita els arbres

i alça núvols d’esperança sobre la nostra pell.

El bosc d’eben ens acull solidàriament

i la marxa se’ns fa menys cansada.

Potser demà serà el dia.

Potser arribarà el desig transmutat en realitat.

Potser ...

Encara que nosaltres sabem de manera certa

que al final del camí trepitjarem

les fulles tendres del futur

i que ens esperen les aigües dolces del Luangwa.

Al darrere restaran les gebrades del silenci.

...

(Imatge no identificada de la vall del Luangwa, treta d'internet)

CANT CANSAT

CANT CANSAT

Totes les extensions,
totes les immensitats
són recorregudes pel cant agre
-enyoradís misteri que solca vents i mars de raons.
Cant cansat que retruny sobre les ombres dels ulls cansats.
Embolcall de negror que vol despertar, d’amagat,
                                                        sentiments i passions.
Cant cansat que sona per última vegada
arrossegant-se per rajos de música solitària.

Pot ser totes les immensitats siguen un únic acord etern!

(El poema està inclòs en la publicació de l'Ajuntament de Picassent del XXXI premi Cristòfor Aguado i Medina. La fotografia és meua).

RITUAL

Aquest ritual l'he repetit innumerables vegades:

     ► Estic a la biblioteca del poble, a la secció de poesia.

     ► Tafanege els lloms dels llibres: llig títols i autors.

     ► Davant dos llibres distints trie sempre aquell que té els seus fulls units (que són molts), eixos que no han estat ben tallats a la impremta. (Em pregunte el motiu pel qual això ocorre tant amb els de poesia i no amb els d'un altre tipus).

     ► Escodrinye amb dificultat el contingut dels seus fulls esperant alguna sorpresa i llig alguns versos de forma distorsionada.

     ► Després, a casa, tranquil·lament esgarre amb el tallapapers els fulls un a un amb la mateixa il·lusió que un xiquet descobrix els regals dels Reis Mags.

EROTISME O IRREVERÈNCIA?

VERGE MARINA

Davall Marina, és dolç enfonsar-se al seu rostre
Davant la seua altra boca i lliscar sobre la seua llengua
Íntima i oculta sota els llavis de la tempesta
Del seu vibrant delta esculpit en un estern.

Aquest triangle diví, fatal i ombrívol,
Religió del desig de pràctiques ocultes,
M’ha fos amb ella i, com un vell hebreu
A la recerca del seu mont Ararat, acaricie el seu culte.

A la caldera de l’amor, segueix el meu baptisme,
I jo em delecte en les seues aigües beneïdes pels seus pares:
Com donar-los les gràcies per aquest ardent tòtem
Al voltant del qual, com un indi, balle embriagant-me?

Convertit en l’ídol a la seua gropa sagrada
Que cal beure per conèixer,
L’ateu esdevingut Papa té el mentó ancorat
Al llindar de l’origen per on tots hem nascut:

Aquest port, on els pagans s’han convertit a la fe,
Aquest Pireu, per on ix un sol hel•lènic,
Aquesta llacuna, òbol i verí a la vegada,
que refresca l'intrús en la seua font cònica,

Aquest paisatge antic, olímpic, on és Eros
A punt d'ofegar-se en el plaer suprem,
Aquest nèctar femení, apreciat per Dionís,
Veremat en cru, millorat a l'harem,

Aquest vi blanc sec o dolç, afruitat, suau o amarg,
Però servit amb delicadesa al palau,
D’un barril oblidat, d’una amant-mare
O d’una lolita en la seua primera vegada...

Així, al seu cau on a vegades els eriçons
Enfosqueixen els contorns i decoren la vora,
Jo segueix amb la meua recerca i pesque al seu estany
un musclo carnós obert, a la deriva.

Hi ha algun tresor més preciós per a un grec
Enamorat dels fons marins com nadador errant?
No és el camí més curt a la Meca
Per als que saben llegir un cul com es llig l'Alcorà?

Hi ha algun vers més dolç, precepte més deliciós
Que el que apel•la a la piadosa ablució?
Per què filosofar sobre nocions i conceptes
Quan el geni apareix a causa de la devoció?

Fins i tot un cast pensador, davant l'estret passatge
Confirmant el Gènesi i tot el que ell professa,
Ebri pel seu licor, segons ell, sent savi,
Hauria tancat el seu llibre i hauria obert aquestes natges!

Bevent fins els excrements del barril de la timidesa,
La tranquil•litat d'un dit remuntant per la vall,
jo agraeix la cova humida
de la noia commoguda, fins la follia.

Un somriure, un bes... La dolçor és tan bella
que s’instal•la i s’imposa una idea desgavellada i fixa:
Fer, al buit del convent de la meva monja celestial,
Plorar al xiquet Jesús erigit al crucifix!

Jo et cobriré Marina, hetera al serrall

De tots els nostres paradisos, verge a l'himen bíblic,

I, tan aviat desflorada, aniré cap a les teues entranyes

a honrar la teua gràcia on Déu no ha pogut. Amén.

Poema del poeta francés d'origen grec Yannis Youlountas, (mal)traduït per mi -perdoneu els errors-, tret del llibre "Poèmes ignobles, contre une poésie de l’ennui et de la bienséance" (La gouttière, 2005) des de la pàgina web de l'autor.

Més informació sobre el llibre ací.

Ací podeu trobar el poema original en francés.

CINC VARIACIONS SOBRE L’ESPERANÇA

Algun dia trobaràs la llum més enllà de la foscor

i sentiràs fluir per les venes la realitat

que acaronarà el teu present.

 

 

 

La llum descendirà suaument sobre tu

i s’alliberaran les teues esperances

al bell mig de la realitat.

 

   

 

Viuràs el present amb ulls d’infant,

apassionadament, i recorreràs les nits

amb la fortalesa del desig.

 



Lluitaràs contra la foscúria en camps de somnis
i la derrotaràs en prudents moments de silenci.
Les teues nafres guariran instantàniament.

L’esperança arrelarà entre les pedres,

creixerà entre els esbarzers florits de la realitat

i fruirà abundantment en el teu present.

                                            

LA PROSA EMBRUTA EL LLENGUATGE...

Per a opinar.

"LA PROSA EMBRUTA EL LLENGUATGE DE TANT USAR-LO I LA POESIA EL NETEJA"

El dia 10 de maig, al diari “Las Provincias” de València, David Burguera publicà una entrevista a Jaime Siles. Aquesta es una part d’ella:

Comentari de l’entrevistador:

-Llegir poesia genera una certa ansietat en els no iniciats.

Resposta de l’entrevistat:

-És que la lectura d'una novel•la és fàcil d'entendre, però la manera de dir del poeta exigeix una actitud de tensió de qui la rep. La poesia és la bugaderia del llenguatge. La prosa embruta el llenguatge de tant usar-lo, pel desgast diari. No obstant això, la poesia neteja el llenguatge perquè el renova, i per això oposa una resistència al lector, obligat a aprendre, a xocar amb el text.

(Jaime Siles. Foto: Irene Marsilla)

Jaime Siles és poeta, assagista i filòleg (catedràtic de filologia llatina que treballa a la Universitat de València).

MANUALITATS

El cau de Calpurni se sent generós i ha decidit regalar als seus visitants un citació poètica en forma de separador per a la lectura de llibres.

Cal seguir les següents instruccions per a aconseguir-lo:
1. Descarregueu les dos imatges que formen el separador.
2. Imprimiu-les (en color si és possible, el separador lluirà molt més).
3. Retalleu cada imatge.
4. Apegueu-les.
5. Ja teniu el separador, ara només resta plastificar-lo en la papereria o en el lloc de treball.
6. I, per últim, s’ha d’utilitzar llegint molt doncs eixa és la seua utilitat.

(Nota: Entenc que no us fabriqueu el vostre separador ja que la majoria de nosaltres no té temps per a aquestes “manualitats”).

A ELL NO...

A ell no l’havien convidat a la vida.

Es va haver d’amagar sempre,

tapar-se la cara.

D’ell només en quedà una taca de sang

fresquíssima, un sexe sense estrenar

i unes ales cansades, plenes de pols.

(Foto de Bella del Mar Cruz)

Poema de Miquel Bauçà tret de l'antologia "Dinou Poetes dels Seixanta" a cura de d'Enric Balaguer. Ed. Tres i Quatre

CONTRA LA INFÀMIA

Per que no s'ature la iniciativa encetada al bloc de la Comtessa d´Angeville sobre la infàmia i els infames, recorde ara i ací la cançó de RAIMON "Diguem no" de 1963. Res no ha canviat?

(La foto és de Miguel David, el que diu "no", sóc jo)

DIGUEM NO

Ara que som junts
diré el que tu i jo sabem
i que sovint oblidem:

Hem vist la por
ser llei per a tots.
Hem vist la sang
-que sols fa sang-
ser llei del món.

No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.

Hem vist la fam
ser pa
dels treballadors.

Hem vist tancats
a la presó
homes plens de raó.

No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.

No,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.

PREMI

Anit vaig rebre de l'alcaldessa de La Pobla de Vallbona el primer premi de poesia corresponent a la 5a convocatòria dels premis "Poeta Teodor Llorente". És la segona vegada que guanye aquest premi (també el vaig guanyar l'any passat).

Es tracta d'un premi modest però, com tots els premis, és d'agrair que la poesia que fas siga valorada.

El poemari amb què l'he guanyat es titula "Clorobscur". Conté un recull de poemes sobre les coses agradables i desagradables de la vida. El següent poema forma part d'ell. Parla d'amor.

                         

TU

Arribe a casa i ensume el teu cos.

Tu com una platja d’arena daurada
empeltada d’irisades veus.
                 Hi són màgics els esguards.
La teua mirada, ho saps molt bé,
és sempre de llum.
                 M’apropie d’instants i de moviments.
Les parets es fonen amb mi
perquè tu hi ets a casa
i una flaire de roses m’acarona.

Ací es pot llegir la notícia i veure el video de l'acte a La Pobla Televisió.