EMPREMTES

La poesia vol ser, bàsicament, intuïtiva. JOSEP MIR

dimarts, 31 de març del 2020

[L'ENDEMÀ DE LA PARAULA...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

l’endemà de la paraula
rento les taques
la sang
l’hàbit que el teu llum frontal il·lumina
la bugadera
que va engendrar-te
m’ha donat el gest
i els punys corren molls
de sabó d’oli i sosa
aclarint el roig
retornant al blanc
de llençol viu
que ha d’acollir de nou
l’escriptura
la llibertat
per parlar-te de vós
mirant-te als ulls
i oferir la pell nua
a la nostra lesa humanitat.

Odile Arqué
Frontal
AidA Edicions, 2020
Més sobre l'autora, ací

dissabte, 28 de març del 2020

[HI HA UNA PLUJA QUE ES BUIDA...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Hi ha una pluja que es buida
i que era meva:
                     saliva del cos
deprès del cos,
                     llàgrima
a la pols, a les clovelles,
i una suor de paraula
al rovell silent de les baranes.

I dornar-te’m és això:
que la gropada es rendeixi
i la llum s’hi arraïmi;
que l’espora torni al fang
i les copes als rodals.
                              I vessar;
tocar de llots, de brea i gerani
aquesta deu
                  de vida inevitable.

Joan Duran i Ferrer
Nua cendra
Poesia 3i4, 2020
Més sobre l'autor, ací

dimecres, 25 de març del 2020

CONVIT

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
CONVIT

Vine, endinsem-nos al bosc, penetrem-lo,
fem l’enyor com si fos la primera vegada.
Tota la nit, insadollables, llops.
I que senzill, ortigues, perdre’s per un camí
que es torna una planura immensa
seguint cuques de llum, intermitents,
que anomenem amor. Quin abisme tan dolç
espiar-se amb els ulls del nen llunyà que exhumes,
del nen que no et deslliura, atrinxerat
a les fotografies com un déu somnolent.
Quina flaire de boix a la roba, a les ungles,
al sexe incipient, a cada bri de cos
on l’ànima s’amaga entre els altres ocells.

Amadeu Vidal Bonafont
Emboscada
Pagès Editors, 2019
Més sobre l'autor, ací

diumenge, 22 de març del 2020

RAUXA

(Imatge presa d'ací)
RAUXA

Deu ser que el veritable amor
només admet el temps verbal
del futur condicionat.
Fins i tot les fulles de pi
moren, i s’assequen els rius,
sentim el que no hem viscut.
Ni la ira horrible dels déus
s’eternitza més que un llampuc.

L’amor és com la pols i el llot
i les crostes de terra seca
que ha empedreït l’hivern ventós,
on s’estanca l’aigua salvatge.

Avui, com que no sents dolor
i et veus les ales generoses,
prometràs un amor per sempre.
Demà, però, ¿qui en sap del cos
i de la ment la rauxa estulta?

Josep Borrell Figuera
Desmesura d'amor
Pagès Editors, 2020
Més sobre l'autor, ací

dijous, 19 de març del 2020

L'AGULLA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Que no vull llegir la seva gana, diu, tombada a la cambra més fosca, que no vol la llum artificial de la televisió o els artefactes de la parla massa llarga. Gemega pel maluc nafrat. És la pressió del temps contra la carn inútil, cada cop més magra, que desaprèn l’espai i el fa lent, dolorós, vacu. D’ençà que ella anava perdent la memòria, la vida esbojarrada deixava de tenir sentit, sagnava menys. L’única manera de no pesar és deixar d’ésser llenguatge. I així era que movia els llavis mecànicament. Mai somreia, però. Mirava fixament les coses amb una netedat pura, i jo deia què hi ha allà dintre, què colpeja les seves ninetes, quina imatge forma en aquella nul·la llibertat dels objectes, la llum fosa a dalt i a terra, els ulls buits, els ulls buits sense ànima.
(Fragment)
Àngels Moreno
L'agulla
Pagès Editors, 2020
Més sobre l'autora, ací

dilluns, 16 de març del 2020

[NO HO HAN ESTAT MAI,...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
No ho han estat mai, t'ho juro, de marbre blanc,
les flors de taronger; sempre han viscut callades.
Podrien contar també paoroses solituds
d'animals salvatges. Però viuen
colgades amb eterns tresors de rèptils
i de prínceps: orgíaques festes,
on es fa l'amor sota els arbres;
on simulen menysprear, dues generacions creuades, begudes
i llepolies per mà experta enverinades. Les dones
sense ungles als dits dels peus són ja només estàtues.
T'ho juro. Emplaçada nua entre les roses sense punxes
escampades sobre les lloses, reconeixeràs ocasions pretèrites.
Les beates et cobriran el crani amb
vels d'estampades papallones,
i les teves despulles correran amb els fantàstics
esbatecs dels músics. Serà un temps illenc; es mancarà
al decòrum guardat a les desconegudes visites; la maledicció
prevista a l'horitzó et farà deixar, dels morts, la damnosa
impotència. Els còmics, sense poder desfer l'encís del vici,
faran imitacions increïbles. Experts harúspexs et conglaçaran
les grogues entranyes, i un mut entonarà ignorats cants
de batalles victorioses. Teixida així la pròpia teranyina,
et parlaràs sola i t'arrencaràs, a crits, el plor impossible.

Josep M. Palomero
Innocents de pagana decadència
Eliseu Climent, editor, 1978
Més sobre l'autor, ací

divendres, 13 de març del 2020

ARREL

(Imatge pròpia)
ARREL

Estic viu
i puc veure l'arrel dels rius,
l'arrel de l'herba,
l'arrel de cel,
l'arrel de les roques
l'arrel de la poesia.

Quan desaparega,
somiaré la poesia de l'arrel,
les roques de l'arrel
el cel de l'arrel,
l'herba de l'arrel
els rius de l'arrel.

Hadaa Sendoo
Come Back to Earth
Més sobre l'autor, ací

[Traducció feta per mi a partir de la traducció al castellà feta pel Festival Internacional de Poesia de Medellín]

dimarts, 10 de març del 2020

25 SENSE OVIDI

      

         De mica en mica, per tant, la serenor que li calia. Amb la Neus al costat, que tot ho donava, i amb el treball, que continuava essent-li passió. podia afirmar, quan es posava a fer balanç que, "sobretot, he estat molt feliç". Li agradava la feina, i sabia que la feia bé. Des de bon començament que ho havia tingut clar: "si hi arribava, seria feliç". Res de laments ni de singlots: acabava de complir els cinquanta ("una putada com una casa de pagès", això sí), tenia una casa des d'on es veia el mar i el Tibidabo, tenia amics i algú per estimar. Era l'Ovidi, collons, fins a la mort.

Núria Cadenes
L'Ovidi
Eliseu Climent, editor, 2002
Més sobre l'autora, ací

diumenge, 8 de març del 2020

EXERCICIS PREPARATORIS PER A UN MIRACLE

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
VORÜBUNGEN FÜR EIN WUNDER

Vor dem leeren Baugrund
mit geschlossenen Augen warten
bis das alte Haus
wieder dasteht und offen ist

Die stillstehende Uhr
so lange ansehen
bis der Sekundenzeiger
sich wieder bewegt

An dich denken
bis die Liebe
zu dir
wieder glückich sein darf

Das Wiedererwecken
von Toten
ist dann
ganz einfach
---

EXERCICIS PREPARATORIS PER A UN MIRACLE

Davant el solar buit
esperar amb els ulls tancats
fins que la vella casa
torne a ser-hi i a estar oberta

Mirar el rellotge aturat
tot el temps que calga
fins que la busca dels segons
torne a moure's

Pensar en tu
fins que l'amor
a tu novament
puga ser feliç 

Ressuscitar
els morts 
serà llavors 
molt fàcil


Erich Fried
Exercicis preparatoris per a un miracle
Edicions Alfons el Magnànim, 1991
Més sobre l'autor, ací

[Traducció de Gustau Muñoz i Marc Granell]

dijous, 5 de març del 2020

LES CIUTATS

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
LES CIUTATS

Talment arestes al paisatge, tot 
i que ho són, de paisatge sobre planes
o cims, veremen, a llurs encisades
artèries i venes, els carrers,
els suc de vides atret per l'onada
dels rellotges quan passa, generosa,
terrible alhora, per les altes costes
on es gronxen l'atzar i l'energia.
Aquests carrers donen, ferms, la besada
o el cop a les sabates del desig
que ens mou en qualsevol instant del cercle
—tenen la fosca raresa dels temples,
perfum i dolor— que reté els eixams
d'éssers esmaperduts pujats als mobles
en una buida i callada vorera.
La destral ha fet créixer portes negres
als edificis, amb seny; les finestres
són ulls delicats que projecten raigs
de seda sobre un cervell de memòries
enfosquides per tants impediments
inútils a l'hora de prendre un lloc
al prim rovell enreixat pels balcons.
Puc veure, allunyades, les torres blanques
i brunes, carregades amb la llet
dipositada per sonoritats
deleroses als vents incendiats 
que les travessen, talment una ofrena
feta a unes flors pacífiques al terra
polit per l'escuma aclarida i aspra
del pas de les hores. Un pati ens parla
d'ornaments que el cobrien i ha perdut;
les lletres càlides d'un llibre endutes
per un misteri amorós sense tristes
renúncies piquen, dempeus, les lloses
encara enyorades de les estàtues
que alguna volta, impúdiques, guardaren
llur imatge a les aigües de la pluja
caigudes sobre aquest cercle de cases.
I per sempre, els carrers, misteriosa
xarxa, amb un centre, on per sempre es fa viu
l'enigma d'un nou minotaure, arxiu
ordenat de la pols que causa el caos
als cels escàpols de les nostres veus
amargues, de densa escriptura humida,
esforçat a descriure, fermament,
el bellíssim paisatge, del qual surten
—sòlides llàgrimes d'irreversibles
trajectes entre masses sense forma—.
Les cases, a l'interior, esdevenen
silencis cúbics, on les veus igualen
l’equilibri lleuger amb les tensions
sense mesura a l'origen tranquil
de tota mena de paraules, plomes
sonores que creuen llindars maldestres,
única via entre les cambres vàlida
i signe de vida segur, als solsticis,
per a l'eixam que les habita. Brollen,
tancats darrera les finestres, vida
i amor; les urpes no podran desfer
lligams si la violència arriba
a contenir els límits del seu caràcter;
el bosc fa sentir la finor daurada
de la seva cançó madura als murs
angèlics encerclats per les columnes,
amb els carrers s'enllacen les arbredes
en una necessària unió;
l'animal i les aigües signaran
un pacte amb les fermeses de les cúpules.

Miquel de Renzi
L'assalt al jardí
Gragal llibres, 1986
Més sobre l'autor, ací

dilluns, 2 de març del 2020

FAVOURITE RECIPE


(Imatge pròpia)
FAVOURITE RECIPE
(Recepta favorita)

Entreveig el llambreig del temps i el seu no-dir cert.
Construesc l'instant amb l'invisible del visible.
Fenc a la nit els colors del dia i la fressa de la brisa.
Visc les flames de l'horitzó i alhora la tremolor    
         de l'aigua que les apagarà.

[Ser és una necessitat raonable.]

Jesús Giron Araque
Hotel
Ajuntament de Mislata, 2019