POÈTICA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

POÈTICA

Cercaràs el goig de la bresquilla
a través de les pells perfumades.
Faràs justícia a la bellesa dels colors
i l'estilització de les formes.
Destacaràs fins i tot
la subtil delícia de la sentor.
I després hi diràs la teua,
aquella irresistible passió pel pinyol:
despullament agosarat i suïcida de la paraula,
seducció del teu abisme pel jo més nu i misteriós.

 

Lluís Alpera

Tempesta d’argent

Edicions 62, 1986

Més sobre l’autor, ací i ací

OFÈLIA

(John Everett  Millais, Ofèlia, detall)

Ofèlia

Oh cabellera,
tija de llire
nada en l’austera
vall del martiri!

Tímida fuges,
frèvola cantes,
guaites les pluges,
crides les santes,

tímida plores,
sola t’inclines
sota la lluna

i ames les vores
plenes d’albins
flors de llacuna.

Guerau de Liost

La ciutat d'ivori

Publicacions de La Revista, 23, 1918

Més sobre l'autor, ací

DANSA

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

DANSA

Ens despullàvem en un joc premeditat,
sorprenent miratges de llum blanca,
territoris de carícia, dolces estepes d'èter.
Tot separava i bastia l’urpa oberta del desig.
S'adorm el temps en els teus cabells
en una alquímia de prodigis impossibles;
s'allunya el fred en els dibuixos de les mans,
en l'oferta geografia que ara em mostres.

Silvestre Vilaplana

Partitures perdudes

Editorial 3i4, 2007

Més sobre l’autor, ací i ací

LAMENTACIONS DE YĒ SŪ

 

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Només lamente que ja no siguem

el que érem a la nostra edat florida.

LIU GUO

 

Vells arbres al costat de la muralla

lamenten la tardor dia i nit.

LI BAI

 

Tots els anys he lamentat

no trobar la primavera que se n'ha anat.

BAI JUPY

 

蘇蘇的哀悼

LAMENTACIONS DE YĒ SŪ

 

Sé que amb el pas del temps he perdut capacitats.

Ja no sé calcular la velocitat del desgel

    perquè em solidifique amb la primavera.

Necessite transformar-me en pell

    per a veure la teua nuesa.

He de convertir-me en una paraula per a lluitar

    dins del poema contra la voracitat

    dels engranatges de l’exactitud

    dels exèrcits que s’amaguen rere la llum.

La certesa m’abandona.

Sobrevisc empassant-me les deixalles del temps.

De mar vaig passar a ser llac; de sol, a cuca de llum

    que sospira en les nits boiroses; de ferida, a pedra.

No reconec aquest palau de seixanta torres ennegrides.

Però sé que ja és temps de combatre els tigres

que hostilment intenten devorar el meu nom.

 

Jesús Giron Araque

El bosc de bambú

Viena Edicions, 2019

Més sobre l'autor, ací

QUOTA DE CULPA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Quota de culpa

	Et deixo la moneda en el buit de la mà,
	amb precisió maquinal. I encara,
	al mateix temps, llanço els ulls
	ben lluny dels teus —hàbil sincronia
	encoberta per la foscúria.
	Ara em sembla que algú ens observa
	des d'una finestra, rere la flama d'un encenedor;
	que em veuen encertar la cistella oberta
	del menyspreu, en llançar-hi els ulls.
	M'esglaia pensar que siguin aquells nois,
	els que una nit assaltaran
	el caixer on t'arreceres
	per fer-te cendra amb les meves mans. Cèlia Sànchez-Mústich A la taula del mig Ed. Moll, 2009 Més sobre l'autora, ací

GOT D’AIGUA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

GOT D’AIGUA

 

 

Sempre deixes

A la tauleta de nit

Un got d’aigua ben ple

Quan anem a dormir.

 

I em pregunto

Quan se t’acabarà

Aquesta set ferotge

I l’avidesa adolescent

De la teva llengua adulta

En llepar-te els llavis

Després de beure.

 

No tanquis el llum.

Jo també tinc set.

Sònia Moya

Gramàtica de l'equilibri

Ed. Galerada, 2010

Més sobre l'autora, ací

[QUI SOU VOSALTRES,...]

(Imatge no identificada presa de la xaarxa)

Qui sou vosaltres, granets de la platja?
Un món ha hagut d'enrunar-se, per gràcia
d'enemics invisibles
sense el més ínfim sentiment
de pietat, perquè vosaltres
tinguéssiu una existència lliure
d'éssers petits tancats en vosaltres mateixos,
amb marques poc delicades teixides
per les urpes que us han configurat.
Maleïts éssers en exili,
la vostra forma no té res a veure
amb el vulgar o esplendorós,
el límit de la vostra
existència esquerpa,
difícil de concebre en entitats
isolades com sou.
I la platja és instant, un gran instant
inconsistent i tou, per on vosaltres,
grans, escapeu pel temps, sota les aigües,
i els vostres destins, diferents, acaben
separant-vos. El Sol
il·lumina els espais,
i no veieu
el passadís ni el seu significat,
malgrat la llum intensa
projectada pel dia,
ni tampoc el volum compacte, ardent,
de la nit, no podeu copsar-lo: us és
impossible; però, sense aturar-vos,
recorreu aquest viarany,
no mireu les petjades al camí
ni us adoneu de la tasca acabada.
Sobre les teulades, el vent
fa esgarips i esbufega,
ensopega amb antics trossos de teula,
i vosaltres també participeu
en la dansa d'aquests fragments eixelebrats
i deixalles, perquè,
què sou sinó deixalles?
Però en tota deixalla lluu una joia,
car la seva entrada bull el món,
forma part d'un estret
i concretíssim univers
o, potser, d'una amplada sense límits.
La joia s'ha convertit en memòria
empeltada, amb la humil submissió
d'una branca, al maldestre cos,
aparentment inútil, que tu, efímer fragment
d'un món il·limitat, li dónes com a sòcol.
No ets només memòria d'aquest
planeta del qual procedeixes,
també ho ets del teu vagareig
a través de llindars i estacions,
terres i mars, dies i nits.
La pols del temps passats, la transmets, amb somriures
a les muntanyes i als astres, i a tots
els qui et contemplen amb la flor als ulls.

Miquel de Renzi

El missatger i les ciutats.

Edicions Alfons el Magnànim, 1990

Més sobre l’autor, ací 

[ESBORRES...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Esborres

tot escrivint el silenci

i ets full blanc

sense ombra,

murada que sagna (sempre):

afany de ser un altre. L'altre.

Antoni Clapés 

Destret

Emboscall, 2003

Més sobre l’autor, ací i ací

POEMA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Poema

M’agrada pensar-te i descobrir-te,
ballar el silenci,
la lava de grocs que et bull com un volcà tresor:
paraula i música.

M’agrada assaborir-te,
xuclar el suc del fruit fins a embriagar-me;
la frescor dels matins
quan la finestra oberta és començar la vida.

M’agrada fer de sastre a la cambra,
cosir pedaços del passat amb fil de cotó,
entrar dins la caixa de cartró,
ser l’eruga que menja fulles de morera
i esdevé papallona a frec de llum.

M’agrada covar el teu silenci,
jugar amb els mots
com els xiquets per l’abril ho fan amb les milotxes.

M’agrada que m’agrade
haver nascut amb aquest mal
que s’enlaira humil i blanc
com el vol de les gavines.

M’agrada el teu nom,
gestar-te, i al remat, parir-te.

 

Isabel Garcia Canet

Claustre

Edicions Tres i Quatre, 2007

Més sobre l'autora, ací 

[SEMPRE MÉS ENLLÀ,...]

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Sempre més enllà,

sempre amb el sentit absent

—tant si som en paisatges volcànics coneguts,

com si ens estatja densa la mà arbòria de la ciutat—

a la recerca amable d’un nus

—espurna, goig, llar i fita amorosa—

que ens esborri

l’engany de la identitat sola que no toca mai res

i que ens faci

—fi nostra,

els pronoms personals esvaïts en l’abisme—

éssers inexistents,

perdurables

en la glòria dels qui esdevenen causa primera.

 

Jaume Bosquet

Peus de cedre 

Pagès Editors, 2023

Més sobre l'autor, ací