(Imatge no identificada presa de la xarxa)
La longitud de l’aire
Hi ha fets del dia a dia
com aire generós gronxant
l’espai.
Senyalen el camí
que el tornassol del temps ha
capgirat.
Declamen eloqüents.
Hi ha fets que transfiguren,
foguegen veritats.
Relaten la metàfora
del si de la bellesa,
llaurant i mantornant la terra
fèrtil
on creix la pròpia veu.
La longitud de l'aire
Pagès Editors, 2023
Més sobre l'autor, ací
(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Silenci
Silenci del moment, silenci de les hores,
de les prades, dels cims i dels llacs,
mudesa de la cambra tancada,
silenci del solemne vol de l’àguila,
tàcita i secreta còpula en la nit,
silenci de l’espera, angúnia muda,
silenci de l’Espai on rodola l’aeròlit,
dolor silenciós davant l’incògnit,
culpable silenci pel destret causat,
entotsolades hores del captiu,
pou de mutisme de la ciència,
august silenci de la mare morta,
atresorat silenci del poeta.
Atresorat silenci
Pagès Editors, 2023
Més sobre l'autor, ací
(Imatge no identificada presa de la xarxa)
ce soir-là
mon silence
est l’endroit le plus heureux du monde
mais parfois
ma vie
ressemble en tous points
à une erreur de naissance
je change d’identité
et redeviens poète en vacances
une autre vie
ne démarre pourtant pas tout de suite
je prends le temps
de ramasser
les dernières traces matérielles
j’écris des poèmes-sparadrap
---
aquesta nit
el meu silenci
és l’indret més feliç del món
però a vegades
ma vida
sembla en tots els sentits
un error de naixement
canvio la meva identitat
i esdevinc poeta de vacances
en una altra vida
no obstant no començo de seguida
em prenc el temps
de recollir
els últims rastres materials
escric poemes-esparadrap
Trousse poétique de secours
l'Âge d'homme, 2013
Més sobre l'autor, ací.
[Traducció del francés al català feta per mi]
(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Llàgrimes
“Alguien mide sollozando
la extensión del alba.”
Alejandra Pizarnik
Sempre és fàcil collir llàgrimes en la temporada dels adéus. Llisquen sobre el cobertor que ha arraulit les darreres hores de l’estada. Un voldria desentendre’s dels seus caminals de silenci. Fer com si no hi foren. Un degoteig fantasmagòric que podem inocular amb la llum de les promeses. Però les llàgrimes sempre venen, intuïtives, a precedir el darrer bes, la darrera abraçada, el darrer gest que ja ens mirem des de la distància, a través d’un vidre o de l’aire de plom de les ciutats que abandonem. No sabem ben bé quin propòsit tenen. Quin defecte acaben rentant quan es despengen des d’aquell cel dels ulls que abans ens miràvem. Només sabem que venen. I ens fan pensar com de valuosa ha estat aquella proximitat assajada en aquell espai que hem llaurat de petites seqüències d’afecte, ara en franca resistència a la pèrdua.
L'endemà de totes les fosques. Poemes par a Cloe
Pegès Editors, 2018
L'obra de El cau de Calpurni està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons. Creat a partir d'una obra disponible a calpurni.blogspot.com. Cal citar sempre la procedència
Entrades
