EMPREMTES

La poesia és el diari d’un animal marí que viu en terra i anhela volar per l’aire. CARL SANDBURG
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Salvador Jàfer. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Salvador Jàfer. Mostrar tots els missatges

dissabte, 30 de juliol del 2022

ELS POETES

(Imatge no identificada presa de la xarxa i retocada per mi)

ELS POETES

 

Els poetes ingenus, destructors de castells,

els poetes experts constructors de proeses.

Els poetes s’inventen la raó de no ser,

els poetes desdiuen les raons de la vida.

Són com esvelts xiquets, acostumats a créixer,

viuen de la ignorància suprema de l’oblit,

neguen l’instant real perquè real és l’altre.

Volen ser com Rimbaud perquè Rimbaud és salvatge.

Parlen de Joan Navarro i Josep Lluís Bonet,

expliquen metafísiques i consonants sonores,

compren llibres que diuen el que no haurà de ser,

crien plantes exòtiques en gran testos de fang.

Creuen que són més lliures si hi ha algú que els acusa,

però, a la fi, retornen isolats i frenètics

a revelar secrets que ningú no diria.

Són dolços i salvatges, perquè el destí no vol

que somien deserts i cavallers d’arena.

Els poetes vigilen el futur que s’acosta,

inscriuen el seu nom en un paper de seda

i el cremen en vaixells d’alquimista rebec.

Són pecadors altius de tants sants que es pretenen.

¿Qui me’ls acusaria si són ells els senyors

dels glatits enigmàtics que respira la vida?

No comprenen el temps com una cosa estesa:

és un espill rodó que no limita amb res.

Vivim l’eternitat només en l’instant d’ara,

electritzats de dubtes retornem al miracle

de veure’ns dibuixats dins de l’espai mistèric.

Els barruguets protesten quan el silenci s’infla

Com les bambolles d’aire en l’aigua de la font.

Retafiles de versos que no ens menen enlloc,

Il·lusòries mestresses arrangen cadafals.

Volem que siga inútil, perquè res no té preu,

volem que siga immens, perquè immensa és la vida,

que s’escampa amorós, perquè amorós és l’home.


Salvador Jàfer

La barca del temps dins de Produccions ansietat (1970-1988)

Ed. Tres i quatre, 1988

Més sobre l'autor, ací i ací

dimarts, 13 de març del 2018

LA CORRUPCIÓ

(Pintures rupestres de Tirig)
LA CORRUPCIÓ

  La poesia és un sistema de vida. Un home de valor no rebaixa els seus límits ni un cavaller honest ofèn la seua dama.
  M'heu deixat sol i abandonat, però jo sóc salvatge, un caçador salvatge, i tots els meus trofeus són un joc de tristesa.
   Si no som diàfans es corromp l'espai buit, corrompem l'alegria que ens ajunta al misteri. El temor és pecat i dubtar és obscè.
  Hem deixat que l'amor es podrís en el fang i no tindrem accés al foc secret. Som fills de corrupció. Ens fan ser ninots d'infern perquè així ens destruïm. No ens deixen ser feliços, contemplar-nos els ulls des del fons de la calma. Ens volen per ser esclaus, ens porten al suïcidi. No ens deixen ser feliços.
   Millor estarem junts que no sols amb la por.

Salvador Jàfer
Els caçadors salvatges
Eliseu Climent, editor, 1984
Més sobre l'autor, ací i ací

divendres, 30 d’octubre del 2015

UN DE TANTS EPÍLEGS


Ai, Ninarieddo, te'n recordes, d'aquell somni... 
del qual hem parlat tantes voltes...? 
Jo era al cotxe, i partia sol, amb el seient 
buit al meu costat, i tu corries darrere meu; 
a l'altura de la finestreta encara mig oberta, 
corrent ansiós i obstinat, em cridaves 
amb un punt de plor infantil a la veu: 
«Ei, Pa!, em portes amb tu? em pagues el viatge?» 
Era el viatge de la vida: i només en somnis 
has gosat a descobrir-te i demanar-me alguna cosa. 
Saps ben bé que aquell somni és part de la realitat; 
i no és un Ninetto somiat qui digué aquelles paraules. 
Tant veritat és que quan en parlem et poses roig.

Ahir vespre, a Arezzo, en el silenci de la nit, 
mentre el vigilant tancava amb la cadena el cancell 
a la teua esquena, i tu estaves a punt de desaparéixer, 
amb el teu somriure, fulmini i burleta, m'has dit «Gràcies». 
«Gràcies», Ninè!? És la primera volta que m'ho dius. 
Així que t'hi repenses, i et corregeixes, sense canviar la cara 
(cosa en la qual ets un mestre) bromejant: 
«Gràcies pel passatge». El viatge que tu volies 
que jo et pagara era, repetesc, el viatge de la vida: 
fou en aquell somni d'ara fa quatre anys on vaig decidir 
allò a què el meu equívoc amor per la llibertat era contrari 
Si ara m'agraeixes el passatge... Déu meu, 
mentre tu ets a la garjola, agafe amb por 
l'avió cap a un lloc llunyà. De la nostra vida sóc insaciable, 
perquè una cosa única al món no pot ser mai esgotada.


2 de setembre de 1969
Pier Paolo Pasolini
De Piccoli poemi politici e personali
Sis poemes de Trasumanar e organizzar, Cairell, núm. 1 (1979)

[Traducció de Salvador Jàfer]
[Ací, l'original en italià]
[Més poemes de Pasolini, ací]

dissabte, 7 de juny del 2014

VERS SOLT (X)

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
No hi ha més déu que el vent ni més somni que l'aigua.

Salvador Jàfer 
El desert
Edicions 96, 2002
Més sobre l'autor, ací.

dissabte, 1 de febrer del 2014

NU LLIURE

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Besa el teu company,
exalça el seu cos,
fecunda el seu bosc,
defensa la teua terra.
Salvador Jàfer
Navegant obscur dins Produccions Ansietat
Poesia 3i4, 1988
Més sobre l'autor, ací i ací.

dijous, 24 de gener del 2013

POEMA AMB DATA (XXVI): OH SOLITUD! (24.01.82)


(Nina Hagen)
          La banda havia tocat molt bé aquella nit.
Quanta neu sideral sobre els cors tremolosos!
    El fanals s'evaporaren i ja només seguíem la llum
de l'estelada. Els gats encara miolaven, i de sobte
fou silenci.
Oh Solitud! El bell company no hi era.
    Ell era el cel immens, el foc tempestuós
en la claror espectral. Fou una nit de plata.
Els aiguaders venien de tot arreu neulits,
perfumats de jacints. S'obrí la Vastitud com un príncep
salvatge embriagat pels lliris. El bell company baixava
i ell era la rosada, la intensa transparència
dels espais siderals.
Oi! Oi! Oi! El cant obscé i profund de la soprano
alemanya. Hölderlin ho sabia i no acudí a la cita.
Lorca ens il·luminava. Crideu la Nina Hagen!
    Ja ho veus, Salvador Jàfer, Lívius Diamant impur!
la potència de l'ànima! tu segueixes aquí conversant
amb el Bowie, i el meu amor ja no té límits!
     Oh senyor dels imperis, tots els estranys tresors
que has profanat, que t'empenyen exactes, et volen, 
                             et pretenen!
Oh gran príncep salvatge, benvingut en Aquàrius! 
                                                           A Rafa Reig

Salvador Jàfer
Els  caçadors salvatges
Poesia 3i4, 1984
Més sobre l'autor, ací i ací.

dilluns, 22 d’octubre del 2012

POÈTICA PER A NAVEGANTS

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Els poemes són paranys
on naufraguen Argonautes. 

Altes veles dels enganys
tixen bells cors sense pautes.

¡Exploradors, Astronautes, 
naveguen pels Desenganys 
i arriben al Cap dels Anys, 
en Platges Buides, incautes! 

Encara vindran més Nautes 
i teixiran més paranys. 
Potser hi trobaran Enganys, 
net de ritmes, closes pautes.

¡Endavant els Argonautes!
Salvador Jàfer
Produccions Ansietat (1970-1988)
Poesia 3 i 4,1988
Més obre l'autor, ací  i ací

diumenge, 3 de juny del 2012

POEMA AMB DATA (IX): TAROT 03.06.83

(Tarot egipci)
Sorgeix del fons del temps
la lliure voluntat.
Segant el temps passat,
escolliràs l’amor,
com  un aprenentatge.

Salvador Jàfer
Orquídia, dins de Produccions Ansietat (1970-1988)
Poesia 3i4
Més sobre l'autor ací i ací

dissabte, 29 d’octubre del 2011

ODA ESTRANYA A VALÈNCIA


                    
     Per honorar la Copa.
   In memoriam Abû Abd Al·lah ibn al-Abbâr (1198-1260)
Sóc fill de primavera. Els Bessons m'engendraren. 
Vaig nàixer quan la neu daurava les muntanyes 
del meu Benicadell amb l'estel blau d'Aquàrius. 
La Verge s'arborava en el llevant del cor. 
Fou l'hivern poderós de l'any cinquanta-quatre. 
La meua vall morisca, ibèrica i profunda 
és un castell de llances. Em dic Salvador Jàfer, 
sóc soldat de la lluna verdosa de l'estiu, 
sóc l'estirp abolida d'Abû Ja far al Waqqâxî. 
Parle el bell català que els meus senyors del nord, 
fa segles, m'ensenyaren, i he oblidat l'alifat. 
Me'n vaig pujar a València, buscant el pa i l'amor, 
pensant que trobaria a dalt dels minarets 
el bes del sol a l'alba i el cel tot de maragda. 
I qui em dirà que València només és
putrefacció, pudor de llim? potser la malaltia? 
Hi he viscut tants anys! M'hi sent exiliat, 
contret de tants espasmes! Foll d'haver-hi estimat 
el riu del contraamor. El poder ens negava 
qualsevol esperança, que s'emmerde el poder! 
El poder ens llevava qualsevol confiança, 
que s'ho fenya el poder! El poder bramulava 
perquè podia encara! El meu estrany país, 
de tan llarg i tan prim que no té ni voreres, 
agafa els trens que xiulen a l'Estació del Nord 
i amb fumeres d'atzur s'enfila vers l'incert: 
                          Estació de França. 
S'encisa en la riera i baixa cap al port, 
rumbeja entre floristes perfumades de Rambla, 
seguirà cap al nord, girarà vers el sud? 
Amb els ulls-diamants s'ajaça en la Ribera, 
s'empina a les muntanyes que guaiten l'Aragó, 
besarà els Pirineus o el blau alacantí? 
Bé sap ell que l'esperen els braços cetrinats 
d'aquells amants antics, moros de cara blanca. 
I Al·là que conspirava amb sant Jordi del Drac 
per Alcoi, per Aitana, el Montgó, Cocentaina, 
tota la Vall d'Albaida, mantells de Bocairent, 
teixits d'Alfarrasí, el Ràfol de Salem 
i el meu cor escampant-se com el suc de magrana.

Aquest poema obtingué l'Englantina d'Or als Jocs Florals de Barcelona de l'any 1980 
Salvador Jàfer
Produccions Ansietat (1970-1988)
Poesia 3i4, 1988
podeu trobar un bon comentari sobre el poema.

diumenge, 17 de juliol del 2011

CANT DE COMBAT

(Cupido i Psique, 1793 Antonio Canova 
Museu del Louvre, París)

   Som soldats de l'amor, només Soldats d'Amor.
   Estem inventant la possibilitat de sobreviure
i tot és intangible com els coloms fugaços.
   Com a reis de l'amor i de l'oblit
vivim en la incertesa. Sobre els fils del parany
ens vestim de monarques i habitem monestirs,
i la vida es dispara com la sageta d'or.
   Arquers de llum i d'aire, trepanant el destí
desafiem la vida i desafiem la mort
que ens empeny al més altiu misteri del periple.
   Navegant, oblidant, sempre som Argonautes.
   Sempre som Argonautes en viatges d'amor,
en aurores, en crims, naufragis i ventures.
I només som, només, astres encesos
esperant la caiguda en Afraus d'Energia.
   Som Soldats del Misteri, Amants Folls de l'Atzar,
Herois de Solitud, Espills del déu Instant.
I sempre estem buscant Companys per al Viatge.
Salvador Jàfer
Produccions Ansietat (1970-1988)
Poesia 3i4
Més sobre l'autor ací i ací

dimarts, 26 d’abril del 2011

VERS SOLT (III)

 Dins els ulls de l'espai guitarres en silenci.
(Muntatge propi a partir d'imatges no identificades preses de la xarxa)
Aquest vers solt està al poema de Salvador Jàfer, La nit de l'escorpí (Els caçadors salvatges, Poesia 3 i 4). Feu l'intent d'imaginar el contingut del poema a partir d'aquestes paraules, després, si us ve de gust, podeu llegir-lo en aquesta adreça:

dimarts, 8 de febrer del 2011

PUNT DE LLIBRE (V)

Us deixe un nou punt de llibre. Conté un poema del poeta valencià Salvador Jàfer inclós al seu llibre Navegant obscur.


divendres, 2 d’abril del 2010

MIRATGE DE SATURN

       EL NOSTRE esforç era fort com el diamant,
era un nom llarg i immens, esclatava en la boira, anul·lava
ciutats, expirava i sorgia com un foc capvespral, ens ajudava
a viure tots els mons acabats.
      Navegue en la teua ànima com un peix abissal,
somiaré els teus llavis com un déu espectral, vull escoltar-te
el cor com un arbre immortal.
      Quin vellut subterrani els foscos ulls tan foscos
del meu company callat!

(Imatge: La mutilació d'Urà per Cronos.
Giorgio Vasari i Cristofaro Gherardi, Palazzo Vecchio, Florència, Itàlia, ca. 1540)

Tret de "Els caçadors salvatges". Salvador Jàfer. Poesía 3 i 4. 1984
Més sobre Salvador Jàfer, aquí i aquí .