EMPREMTES

Un poema és l'espai insubstiuïble de les coses. RAMON RAMON

divendres, 31 de desembre de 2010

BON ANY

dijous, 30 de desembre de 2010

INNOCENTADA

Com bé ha assenyalat Francesc Mompó, la notícia del post anterior és una innocentada. Ha tingut molta habilitat en descobrir una de les pistes. També falla la mètrica en alguns versos (cosa que per altra banda  a Timoneda no el preocupava en excés).
El periòdic Levante no ha publicat tal notícia, és més crec que quasi no publica notícies culturals.
L'estudiós Joan Francesc Turiana no existeix (que jo sàpia). Turiana és el títol d'una de les obres de Joan Timoneda.
Sí que és veritat que es perderen alguns plecs enviats a Barcelona, a l'impressor Bornat, però no eren de la segona part de Flor d'enamorats. Difícilment podrien haver aparegut al monestir de Poblet.
La innocentada més grossa és intentar copiar l'estil de Timoneda.
En fi, un joc més fent servir la poesia.

dimarts, 28 de desembre de 2010

NOTÍCIA SOBRE JOAN TIMONEDA

Una notícia apareguda al diari valencià Levante-EMV el dia 28 de desembre informa que el filòleg i estudiós de la literatura valenciana del segle XVI Joan Francesc Turiana ha trobat un plec poètic de Joan Timoneda. Sembla que aquests poemes van ser perduts en el viatge entre València i l’obrador de Claudi Bornat a Barcelona. Corresponien a una segona part del llibre Flor d’enamorats. El fet de ser enviats a Barcelona per a la seua impressió fa suposar que a València al segle XVI ja no existia una acceptació dels llibres en català ja que el castellà estava imposant-se.
El plec poètic estava dipositat a l’arxiu del monestir de Poblet, a Montblanc. No se sap com hi pogué arribar.
Aquets és un dels poemes manuscrits  de Joan Timoneda al plec trobat:

L’amor sense primor
¿és amor, o és dolor?

L’amor que dóna la dona
a jove sense corona
quan aquest ja no s’entona
i no accepta aquest tresor,
¿és amor, o és dolor?

L’amor que sent la donzella,
plena d’alegria bella,
per l’home que l’aconsella
quan se torna disfavor,
¿és amor, o és dolor?

L’amor que a l’home domina
fins que la mort anima,
quan tal cruel fet s’estima
sense importar ja el cor,
¿és amor, o és dolor?

L’amor gai i bulliciós
d’eixe jove curt de cos
en fent-se sempre graciós
per obtindre el plaer major
¿és amor, o és dolor?

Nota (29-12-2010): Aquesta entrada és una innocentada com molt bé ha descobert Francesc Mompó (més informació als comentaris).

diumenge, 26 de desembre de 2010

VERS SOLT

Incie una nova secció: Vers solt. Destaque un vers que per qualsevol motiu m'ha cridat l'atenció. El trauré del seu context i deixaré que el lector faça la seua interpretació personal. Evidentment oferiré la possibilitat que es puga llegir dins el seu poema d'origen.
El primer està al poema Mussol a les ruïnes al llibre Bardissa de foc del poeta Joan Navarro. Ací podreu trobar el poema complet.
Saps, per les nits esdevinc pelegrí de tu.
(Imatge pròpia: Piazza de la Signoria de Firenze)

dijous, 23 de desembre de 2010

4t PUNT DE LLIBRE

El 4t punt de llibre que ofereix el cau als seus lectors conté un impactant poema de Maria-Mercè Marçal, a la vegada tendre i dur.
Ja sabeu: imprimiu la imatge, doblegueu per la línia de punts, plastifiqueu i feu servir molt el punt de llibre.

dilluns, 20 de desembre de 2010

FAIRE LE TROTTOIR

(Postal enviada per l'editorial francesa La Gouttière acompanyant un llibre de Yannis Youlountas)
La poesia abandona els salons i baixa al carrer. D'aquesta manera deixa de prostituir-se.

dijous, 16 de desembre de 2010

VERITATS



La veritat sobre la vida,
el marc inapel•lable
dels parèntesis.

La veritat sobre l'amor,
el besllum inesgotable
dels punts suspensius.

La veritat sobre el desig,
la cridòria
dels signes d'exclamació.

La veritat sobre el pas del temps,
la fugacitat del silenci
que imposa una coma.

La veritat sobre la veritat,
la funesta presència
dels signes d'interrogació.

La veritat sobre la mort,
la rotunditat del punt i final.


Tret del poemari de Manel Alonso i Català, Oblits, mentides i homenatges. Ed. 7 i mig de poesia.
Més sobre l'autor ací, ací i ací.



dilluns, 13 de desembre de 2010

1 ANY


Hui fa un any que de manera regular vaig començar a escriure el meu blog.
Als inicis informava de la meua afició a la poesia i dels poemes que escrivia. A poc a poc he anat ampliant els temes, sempre sobre la poesia. Han anat apareixent seccions noves i nous continguts.
Hi ha seccions fixes: poesia es... (definicions que de la poesia han fet grans personatges), poesia musicada, poesia dita, haikus, aforismes...
Periòdicament apareix una frase de capçalera sobre la poesia, els poetes o qualsevol altre tema que m’interessa.
A vegades escric sobre poetes pocs coneguts, altres me’ls invente; també dedique algun espai per algun poema dels autors dels llibres que estic llegint. Sovint incloc reflexions sobre el fet poètic.
La unió entre poesia i plàstica queda reflectida en els punts de llibre que oferisc. Recentment he començat a incloure fotopoemes i videopoemes.
En aquest any he publicat 108 entrades, algunes més interessants que altres; algunes més encertades que altres... però sempre he intentat posar en la xarxa allò que d’alguna manera m’ha commogut.
Tot això no té sentit sense vosaltres, els visitants i seguidors del blog (105 en l’actualitat), sou el motiu del blog. Les vostres visites i d’altres (més de 12.200) són benvingudes.
Espere comptar amb la vostra fidelitat i des d’ací us dic que tots els vostres comentaris els llig amb la mateixa atenció que escolte un amic o un consell. Gràcies a tots i totes per estar a l’altra part de la xarxa llegint les meues coses. Sense vosaltres no té sentit el blog.

dissabte, 11 de desembre de 2010

VIATGE A L'ÍNDIA


Un nou poema amb tigre, enviat al poeta Joan Navarro per al seu Llibre del Tigre.
(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Estic fart de caçar tigres dins aquesta luxúria de verdolagues. El cuiro de l’espatlla de l’elefant t'escalfa les natges suades. E. M. Forster et mira de reüll mentre redacta un altre testament. A la vora del Ganges han instal·lat una depuradora. Tota la poesia és ara llot estantís.

Poema tret del llibre d'Antoni Albalat Salanova, L'herència dels hidroavions.
Més sobre l'autor ací.

dimecres, 8 de desembre de 2010

POESIA I REALITAT


"Enfront la realitat, hi ha poetes que es conformen d'expressar-la per mitjà de la intuïció sensorial pura, siga directa o metafòrica la lletra d'eixa expressió. Hi ha també, a l'extrem oposat, poetes que canten la seua esperança d'un estat en el qual siga possible entendre plenament la realitat. I, entre els uns i els altres, els que es llancen a declarar líricament els seus personals conats d'explicació racional o de penetració metafísica del món".
Pedro Laín Entralgo "La aventura de leer" pàg. 161. Ed. Espasa Calpe.

(Imatge d'Eduard Alcoy, Nàufrags i mariners )
Quin és el teu vaixell?


divendres, 3 de desembre de 2010

UN ALTRE PUNT DE LLIBRE

Us oferisc un nou punt de llibre amb un poema del poeta portugués Gil T. Sousa. El format és més pràctic: podeu fer una sola impressió, doblegar pel mig, apegar i plastificar. Si el voleu a la mida original feu clic sobre la imatge. Recordeu que cal fer-lo servir (si no ho feu així, no té gràcia).
              

Pobres
els que ni una sola vegada miraran
o seran mirats
així.
                G.T. Sousa

dimarts, 30 de novembre de 2010

UN ALTRE GÈNESI, SI US PLAU

(Dante Alighieri per Sandro Botticeli)
La primera nit Dante s’alçà, insomne, i creà el Paradís.
Abans, però, va bastir, quimèric i adust, una nova vida
sota l’encens i el miratge de la pròpia vida
i es va lliurar als plaers fulgents d’uns ulls d’ivori
sota l’estrall i la fronda dels nous pecats capitals.
A la segona nit va comprendre que la felicitat era impossible
i donà als mortals el terror i el goig del Purgatori:
llavors llaurà els mots amb la sang dels Déus
i esperà que l’aigua i l’argila habitaren els somnis
dels homes.
                Durant la tercera nit, demanà clemència al Sant Ofici
i sirgà els noms de l’ombra i la carn:
no hi va haver cap resposta entre els cants proscrits de l’ànima
i el cos vagà irredempt creant els versos i l’heretgia.
A la quarta i cinquena nits els digué el nom al Pare,
al Fill i a tots els esperits mentre dormien a la cambra luxosa
del Gran Sacerdot i, després, perdonà als mortals
perquè, efectivament, mai havien sabut el que havien fet.
Durant la sisena nit, fart de tant d’hipòcrita i tant de xarlatà,
irat entre tanta crueltat vinclada sota el lluent encís de l’or
i esverat pel rostre bellíssim de la dona senzilla
que l’esperava a la cambra prohibida
prop del PonteVecchio, creà l’Infern:
des de llavors el crit mai no va tornar a ser crit,
ni la rauxa ni la brosta no van tornar a portar l’aroma d’espígol
entre les llambordes, ni cap esguard ha oblidat mai més
que la mort i l’estigma són l’encaix del cos entre la pols
del viure.
                Una vegada contemplà la seua obra descansà.
I veient-la tan imperfecta i habitada
pensà en girar fulla i continuar-la sota el beuratge de l’escurçó
i l’encalç d’aquella dona fiorentina brodat entre les parpelles del desig
i guarnit més enllà dels delmes i la desesperança:
des de llavors l’ànima té ànima, l’heretgia sap de l’heretgia,
l’aigua sap del glop i de la set, el mot sap el nom del mot,
la mirada sap de l’esguard de la dissidència, la bellesa
té carn i pedres sota la carn i les pedres de l’antiga ciutat,
el corrent de l’Arno sap de les barques de plaer esventrant-se
contra els cants llefrosos i llepaires
de tots els falsos escrivans i bocamolls i profetes.

Dante, per fi, es retirà a la cambra.
I des d’aquella nit la paraula, tenaç i embriagadora, sap de l’home
cercant-se entre els vastos senyorius de la misèria.

Tret d'Al fons de vies desertes de Manel GARCIA GRAU

Més sobre l'autor ací.

divendres, 26 de novembre de 2010

EL PEIXET D'ARGENT


El peixet d’argent s’escola pel forat de l’orella. A poc a poc va menjant amb feredat les restes de la batalla. Rere uns segons eterns comença l’aquelarre dels sentits. La lluna giravolta i es perd en infinituds de llenguatges. La foscúria arriba amb pas segur. El terrabastall és inevitable.
El peixet d’argent rosega fructíferament les estelles de la memòria. La llum, que serpenteja amb neguitosa inconstància, no arriba als indrets de l’eternitat. Fermament, constantment, la negació de la mirada es fa present.
El peixet d’argent s’arrossega ara per camins de records. El dolor és ja insuportable. La distància és ara inabastable. La consciència n’és un got ple de pors i fel.
El peixet d’argent s’atura un moment. La respiració es fa més lenta. La somnolència llisca entre miracles perduts. La incertesa ix del seu amagatall.
El peixet d’argent cau per l’abisme negre, buit i rígid de la nit fosca i una flaire intensa de colors i silencis ofegats se senyoreja de la meua caricatura.

dimarts, 23 de novembre de 2010

CIRERER


Tanka escrita per FUJIWARA NO HIROSUGU al segle VIII. Versió de Joan Alegret.
(Fotografia no identificada presa de la xarxa)

divendres, 19 de novembre de 2010

NAFOUD TABOUK

El desert és un vestit blanc:
la núvia
que marxa vers la nit
amb la narghile al cap,
mentre pronuncia càntics ancestrals
que farien plorar a les pedres,
aguaita la visita enllà del miratge
i deixa els altres colors al destí dels núvols...

("Gitana dormida" , Rousseau "le Douanier")
Pere Bessó,  "El pou de la set que no assacia"
Rialla Editors, València, 2005
Més sobre l'autor, aquí.

dimarts, 16 de novembre de 2010

UN SOL I ÚNIC POEMA

“Escriure i reescriure el mateix poema tota una vida. Un sol i únic poema. Des que estàvem arrupits entre els budells de la nostra mare, no hem fet altra cosa que remugar el mateix discurs. Malgrat que canvie l'escenari i els objectes que hi són, des que l'home balbucejà allò que més tard esdevindria paraula, no hem fet res més que lamentar la nostra soledat de mortals llançats sobre la crosta d'aquest planeta. Mercenaris del llenguatge, hem omplert les sabanes de paraules, i els hem posat música. I l'hem taral·lejada en nits d'insomni i en dies de llum claríssima. I aquestes paraules ens han ajudat a construir-nos. Ens hem identificat amb elles, i ens hem fet paraula, subjecte de tot allò que s'esdevé... I de vegades això ens ha servit de consol, i ens ha portat l'alegria a l'ànima”.
(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Aquestes paraules han estat tretes del pròleg del llibre “Tria personal, 1973-1987” del poeta valencià JOAN NAVARRO, publicat per Edicions de la Guerra en 1992. (Més sobre l'autor, ACÍ)



Mantenim sempre un mateix discurs? Potser, al cap i a la fi som com atzembles, tossuts. Creem que les nostres inquietuds són úniques, les més importants. Ens aboquem amb deler en allò que sentim com a propi i ignorem tot allò aliè a nosaltres.
Però quan sabem trencar aquest cercle i assimilem altres idees, altres emocions, altres opinions... ens convertim en mercenaris de la paraula com diu Joan Navarro.

divendres, 12 de novembre de 2010

SUAUMENT...

L'ajuntament de Picassent acaba de publicar el llibre que conté els textos premiats en la XXXII edició del premis Cristòfor Aguado i Medina (Narrativa i Poesia). El meu poemari Suaument pel corrent del temps hi és com una part de la publicació ja que el jurat el va declarar finalista i recomanà la seua publicació. Sempre és una alegria veure imprés el teu treball (a pesar de la incorrecció al títol). El següent poema està inclós en aquesta publicació.

MATÈRIA DE VELLESA

Un nou dia d’estiu arriba i em troba com sempre
contemplant l’horitzó, meditant.
La llum viva em promet l’eternitat
però al meu món ja no li resta més que un rèquiem.
Veig el vol de les gavines giravoltar pel blau eteri
mentre que jo em trobe assegut en la meua cadira de rodes.
Rius de temps passen a pleret al davant
en canvi jo el conte amb esquinçalls de sospirs.
Puc escoltar l’eco que em retorna moments allunyats
però ja no puc cordar-me les sabates del present.
Encara puc imaginar cosmografies
però al meu cos ja no hi resten més que desficis.
Veig persones al diari i vull saber qui és qui
quan jo quasi no em reconec.
Acarone lentament les canes
i la meua mà es plena de llunes oblidades.
Coloms famolencs arriben a fer-me companyia
i fugen espantats pels meus estossecs.
Colpidorament revife sentiments amagats
que se’m claven com punyides vitals.
A hora foscant deixe regalimar pel meu rostre llàgrimes
que desassedeguen les herbes del jardí diví.

dilluns, 8 de novembre de 2010

TÍTOLS

Potser el títol d’un poemari no és més que això: un títol. Tal vegada l’autor intenta mostrar la poesia que hi ha dins amb poques paraules. Els títols són evocadors, descriptius, concrets, atractius, suggeridors... Són delators ja que traeixen el poeta que no té més remei que avançar el contingut de la seua obra. D’alguna manera el poeta ha d'identificar-la.
Per a mi els títols dels poemaris són poesia des del moment en què l’autor els ha pensat.
Tot sovint m’agrada mirar el llom dels llibres de poesia i delectar-me amb els seus títols. Assaborisc les seues paraules com si es tractara d'un bon menjar.
Com a tast, deixe alguns d’ells.

(Creació pròpia a partir d'imatges no identificades preses de la xarxa)
La vella pell de l’alba (antologia a cura d’Antònia Cabanilles)
Cadells de la fosca trencada de Gaspar J. Urban
Els caçadors salvatges de Salvador Jàfer
Els mots comunicants de Pasqual Mas i Usó
Le soucrier velours de Joan Vicent Clar
Bardissa de foc de Joan Navarro
L'arc de la mirada d'Antoni Defez
Les veus del vent de LLuís Meseguer
Home endins de Jaume Bru i Vidal
Grills esmolen ganivets a trenc de por de Joan Navarro
Museu de cendres de Jaume Pérez Montaner
Renou: la pluja ascla els estels: Renou de Josep Piera
Materials per a una mort meditada de Marc Granell
Esbós d’un cos de Manuel Rodríguez Castelló
...

dijous, 4 de novembre de 2010

BARRANCS DE FUT I LUD

Veus davant teu com s'allunya la tarda. La lluna, que aviat serà nova, s'arqueja prop d’un cedre gegant. A les bandes, les plantes s'agrupen i parlen. El camí no té fi. Ja pots raonar tant com vulguis. A mitjanit moriràs entre els arbres. Ets un tros de vida, una xarxa de vida, un remolí de vida. No posis aquesta cara, no et facis l'infant endolcit, no et rasquis l'aixella, sisplau. Tens les cames colrades, els ulls plens de cicatrius i el ventre de pedra. Obre la mà i pren una canya. Camina. Deixa de construir parets, arcs de triomf, pagodes incertes. Davant teu t'espera un tro.
(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Tret de "Barrancs de Fut i lud" de Raimon Àvila. Més sobre l'autor, aquí.

dilluns, 1 de novembre de 2010

COM UN OCELL CAIGUT

(Imatge presa d'ací)
(In absentia)

Com un ocell caigut,
entre les mans escalfe el teu record.
Et cride cap als llavis i les llums
i et convoque a un capvespre d'ametllers.
Les cançons antigues de l'amor
vénen pels mil camins de la tarda,
per dreceres de perfums,
pels rius lentíssims del desig
blanc i rosa contra el cel.
A l'entrada del temps clar
vull nàixer en els teus cabells
i davallar pel teu cos
fins envoltar-lo com un roser de sal i romaní.
Vull arrelar-me en el somni del teu ventre
i pujar com un arbre d'aigua per la nit clara de la mort
fins al fons del teu cel.

Entre les mans escalfe el teu record
com un ocell caigut
a l'infinit.



Tret del llibre "Argiles" de Vicent Salvador Liern
Més sobre l'autor aquí.

divendres, 29 d’octubre de 2010

AFORISME

Àdhuc l'arbreda de les carícies es mou pel pas del vent de la desídia.


("Al·lota decadent" Ramon Casas)

dimarts, 26 d’octubre de 2010

GLICINES

Tanka escrita per YAMABE NO AKAHITO al voltant del segle VIII. Versió de Joan Alegret .
Fotografia de El pare de la Clara

divendres, 22 d’octubre de 2010

L'AGULLA DEL TEMPS

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
I l'arena
             queia precipitadament  
                                               entre els dits.

El rellotge, trencat, jeia sobre l'estora dels dies.
La mirada, perduda entre ventalls de fosca,
com un cisell que colpeja la pedra dels sentits.
La nafra, brollador d'instins que es perden en la memòria,
oberta amb sangosa desfeta, tenyia melangia.

I l'arena
              queia precipitadament
                                                i jo intentava
aprehendre-la curosament al cristall de les meues pupil•les.

dimarts, 19 d’octubre de 2010

POETES QUASI DESCONEGUTS: INGIBJÖRG HARALSDÓTTIR

Ingibjörg Haraldsdóttir va nàixer a Reykjavík, Islàndia, el 21 d'octubre de 1942. Poeta, traductora, periodista i crítica de cine, es va graduar com a Mestra d'Arts en estudis fílmics en l'Escola de Cine de Moscou, en 1969. De 1970 a 1975 va treballar com a assistent de direcció al Teatre Estudi a l'Havana, Cuba. Durant els períodes de temps viscuts en la Unió Soviètica va escriure i va traduir articles per als periòdics del seu país. De 1994 a 1998 va ser presidenta de la Unió d'Escriptors d'Islàndia.
Ha escrit els libres de poesia: Thangad vil eg fljuga (Allà vull volar), 1974; Ordspor daganna (Paraula empremtes dels dies), 1983; Nu eru adrir timar (Ara són altres temps), 1989; Ljod (1981); Höfud konunnar (El cap de la dona), 1995 i Hvar Sem eg verd (Onsevol jo estaré), 2002.
Ha traduït a l'islandés els poetes Cèsar Vallejo, Pablo Neruda, Nicolás Guillén, Tomas Traströmer i Anna Akhmatova i els novel•listes Fjodor Dostoyevsky, Mikhail Bulgakov, Anton Chejov, Julio Cortázar i Gabriel García Márquez, entre altres.
Els seus reconeixements inclouen el Premi de la Literatura Islandesa (2002) pel llibre de poesia Hvar Sem ég verd, que també va ser nominat al Premi Literari del Consell Nòrdic, 2004.
La seua poesia ha estat traduïda a l'hongarés, alemany, latvi, lituà, búlgar, rus, anglés i a les llengües escandinaves. Entre 1993 i 2000 va ser coeditora de la revista literària Tímarit Máls og menningar.
En la seua poesia Ingibjörg crea la màgia, sense ornamentació, de manera senzilla i sincera. La seva poesia no és sols una profunda expressió personal, sinó també mesura la vida de l'entorn social i la història.

KONA

Þegar allt hefur verið sagt
þegar vandamál heimsins eru
vegin metin og útkljáð
þegar augu hafa mæst
og hendur verið þrýstar
í alvöru augnabliksins
- kemur alltaf einhver kona
að taka af borðinu
sópa gólfið og opna gluggana
til að hleypa vindlareyknum út.

Það bregst ekki.
(Dona sobre vermell de Montserrat Gudiol)
DONA

Quan tot està dit
quan els problemes del món han estat
sospesats, mesurats i resolts
quan els ulls s'han mirat
i les mans han sigut estretes
amb tota solemnitat
arriba sempre una dona
a arreplegar la taula
agranar el pis i obrir les finestres
per a espantar el fum dels havans.

No falla.

(Traducció al català feta per mi a partir d'una traducció al castellà feta per l'autora)

divendres, 15 d’octubre de 2010

TARDOR

XLVII
La tardor és un cànter de parpelles grogues als meus ulls esfullats per la cadència d'una sonata oblidada en hores d'infantesa.
(Muntatge propi a partir d'imatges no identificades preses de la xarxa)
Pere Bessó, "Iteràncies, interferències i grafitis" Bromera Poesia
Més sobre l'autor aquí i aquí.
Aquí  podeu trobar un excel·lent comentari sobre el poema.

dilluns, 11 d’octubre de 2010

EL TEMA EN LA POESIA

Quan algú li pregunta a l'autor d'una bona obra poètica: "No creus que haguera sigut millor triar un altre tema?", és com si el metge li diguera al malalt de pulmonia: “Ai, si s’haguera decidit vosté per un refredat!”

HERMANN HESSE

(Hermann Hesse vist per Andy Warhol)

dijous, 7 d’octubre de 2010

NOU PUNT DE LLIBRE

De nou regale als meus seguidors un punt de llibre. Hi conté un haiku de Miquel Martí i Pol, extret del poemari "Haikus en temps de guerra".
Ja sabeu: imprimiu en la millor qualitat i paper possibles, retalleu les dues imatges, apegueu, plastifiqueu i feu-lo servir molt, llegint.
 Ací podeu trobar el primer punt de llibre.
   

dissabte, 2 d’octubre de 2010

NOBLIA

(Imatge de Daniel Ruiz)

Fes del teu dolor una arpa.
Sigues com el rossinyol,
sigues com la flor.
Quan vinguen temps d'amargura,
fes del teu dolor una arpa
i entona la teua cançó.

No embenes la teua nafra
sinó amb branquillons curulls de roses.
Jo t'oferesc un oli perfumat i lasciu
-com a bàlsam- i tota mena de narcòtics.
No embenes la teua nafra
i la teua sang, porpra.

Digues als déus «muira jo!»
però tingues un got a les mans.
Clava una puntada als teus dies
quan siguen una festa.
Digues als déus «muira jo!»
però dis-ho rient.

Fés del teu dolor una arpa.
I refresca't els llavis
als llavis de la teua nafra.
Un matí, un vespre,
fes del teu dolor una arpa
i desapareix amb un somriure.

Costas Cariotakis, "El dolor de l'home i de les coses"
Traducció del grec de Jesús Cabezas Tanco

dimarts, 28 de setembre de 2010

DUBTANCES

En el desori
dels rajos fugissers,
l’urc del capvespre.







Nits fascinants,
origen del temps mut.
Camins fangosos.










Vell jaç de fulles
sobre terra profunda.
Cau de la vida.







S’ensorra el dubte
en el llaquim del temps.
Desesperança.







Entre la boira,
silencis redemptors.
Trista presència.







Vent violent
sobre les roques negres.
Estremiment.







Sons furients
s’escolen pels vitralls.
Batec del temps.

 
 
 
 
 

 
  (Totes les fotografies són meues)