POETES QUASI DESCONEGUTS: FOROUGH FARROKHZAD

Forough Farrokhzad és una poetessa iraniana nascuda el 5 de gener de 1935 i morta en un accident de trànsit (en estranyes circumstàncies) el 14 de febrer de 1967 quan comptava 32 anys només. És la major poetessa iraniana del segle XX. Fou repudiada pel seu marit, perseguida pels dirigents de Teheran i apartada del seu únic fill al que no tornaria mai a veure. En 1956 hagué d'escapar-se d'Iran ajudada por l'esposa d'un catedràtic de la universitat de Teheran. Bertolucci dugué la seua vida al cinema. Ella també es va dedicar al cinema. Escandalitzà els representants de la cultura de la seua època amb l’expressió sincera de la sensualitat, amor i erotisme al seus poemes.
Khaneh siah ast (La casa és negra) de 1963, és una obra documental sobre la vida dels malalts de lepra en Iran. Va ser escrita i dirigida per ella. Mescla amb mestria imatge i poesia. Així comença aquest curtmetratge: "El món està ple de lletjor. Encara hauria més si l'home apartara la mirada. Van a veure en pantalla una imatge de la lletjor, un retrat del sofriment, que seria injust ignorar".  És una obra d'art terrible pel seu contingut. Durant la realització d'aquest pel·lícula Forough va adoptar un xiquet amb lepra.
Va publicar cinc poemaris: Presa (1955), El mur (1956), Revolta (1959), En altra albada (1963). La seua obra pòstuma Creguem en el començament de la gelada estació, fou publicada en 1974.

El següent poema és una traducció meua d'una traducció francesa no identificada del farsi (la seua llengua materna). És de suposar que la traducció de la traducció s'ha tornat en traïció.

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

EL VENT ENS PORTARÀ

En la meua nit, tan breu, ai!

el vent té una cita amb les fulles.

La meua nit tan breu s'omple d'ansietat devastadora.

Escolta! Sents el vent de les tenebres?

Amb aquesta felicitat, em sent estranya.

Jo estic acostumada a la desesperació.

Escolta! Sents el vent de les tenebres?

Allà, a la nit, alguna cosa passa,

la lluna angoixada és de color roig.

I penjada al sostre

pot caure en qualsevol moment,

els núvols, com una multitud de ploraneres,

esperen el naixement de la pluja

Un moment, i després res.

Darrere d'aquesta finestra

està la nit tremolant

i la terra que s'atura.

Darrere d’aquesta finestra, un desconegut es preocupa per mi i per tu.

Tu, tot verdós,

posa les teves mans – aquests ardents records -

sobre les meues mans amoroses

i confia els teus llavis, sadollats per la calor de la vida,

a les carícies dels meus llavis amorosos.

El vent ens portarà!

El vent ens portarà!

----

Ací podeu trobar més informació (en anglés) sobre Forough Farrokhzad.

POETES QUASI DESCONEGUTS: INGIBJÖRG HARALSDÓTTIR

Ingibjörg Haraldsdóttir va nàixer a Reykjavík, Islàndia, el 21 d'octubre de 1942. Poeta, traductora, periodista i crítica de cine, es va graduar com a Mestra d'Arts en estudis fílmics en l'Escola de Cine de Moscou, en 1969. De 1970 a 1975 va treballar com a assistent de direcció al Teatre Estudi a l'Havana, Cuba. Durant els períodes de temps viscuts en la Unió Soviètica va escriure i va traduir articles per als periòdics del seu país. De 1994 a 1998 va ser presidenta de la Unió d'Escriptors d'Islàndia.

Ha escrit els libres de poesia: Thangad vil eg fljuga (Allà vull volar), 1974; Ordspor daganna (Paraula empremtes dels dies), 1983; Nu eru adrir timar (Ara són altres temps), 1989; Ljod (1981); Höfud konunnar (El cap de la dona), 1995 i Hvar Sem eg verd (Onsevol jo estaré), 2002.

Ha traduït a l'islandés els poetes Cèsar Vallejo, Pablo Neruda, Nicolás Guillén, Tomas Traströmer i Anna Akhmatova i els novel•listes Fjodor Dostoyevsky, Mikhail Bulgakov, Anton Chejov, Julio Cortázar i Gabriel García Márquez, entre altres.

Els seus reconeixements inclouen el Premi de la Literatura Islandesa (2002) pel llibre de poesia Hvar Sem ég verd, que també va ser nominat al Premi Literari del Consell Nòrdic, 2004.

La seua poesia ha estat traduïda a l'hongarés, alemany, latvi, lituà, búlgar, rus, anglés i a les llengües escandinaves. Entre 1993 i 2000 va ser coeditora de la revista literària Tímarit Máls og menningar.

En la seua poesia Ingibjörg crea la màgia, sense ornamentació, de manera senzilla i sincera. La seva poesia no és sols una profunda expressió personal, sinó també mesura la vida de l'entorn social i la història.

KONA

Þegar allt hefur verið sagt
þegar vandamál heimsins eru
vegin metin og útkljáð
þegar augu hafa mæst
og hendur verið þrýstar
í alvöru augnabliksins
- kemur alltaf einhver kona
að taka af borðinu
sópa gólfið og opna gluggana
til að hleypa vindlareyknum út.

Það bregst ekki.

(Dona sobre vermell de Montserrat Gudiol)

DONA

Quan tot està dit
quan els problemes del món han estat
sospesats, mesurats i resolts
quan els ulls s'han mirat
i les mans han sigut estretes
amb tota solemnitat
arriba sempre una dona
a arreplegar la taula
agranar el pis i obrir les finestres
per a espantar el fum dels havans.

No falla.

(Traducció al català feta per mi a partir d'una traducció al castellà feta per l'autora)

DE POETES QUASI DESCONEGUTS: ANTONI MATUTANO

     Antoni Matutano i Ballester va nàixer el 10 de gener de 1955 a Almassora. Llicenciat en Filologia per la Universitat de València. Va exercir com a professor agregat de valencià als instituts Miquel Peris de Castelló i Benlliure de València. Va morir el 1997 després d'una llarga malaltia.

     La seua obra publicada és escassa; es limita a dos poemaris i a quatre poemes al suplement literari de la Societat Castellonenca de Cultura. Va rebre influències dels poetes valencians de la Generació dels 70, sobretot de Salvador Jàfer.

     La seua mort prematura va truncar una excel•lent trajectòria poètica.

     Caravana mar enllà conté vint poemes separats en tres parts. S'hi barregen sentiments emocions, imatges, desencants, desamor... Manel Alonso i Català diu que es "un poemari carregat d’imatges suggerents que ve a informar-nos que quan ens pren el desig s’encén una flama que ens ompli de goig, però que en consumir-se ens pot deixar nafres que ens neguen de dolor". Podeu trobar un magnífic comentari sobre aquesta obra al blog de Manel Alonso “ELS PAPERS DE CAN PERLA”.

     Aquest poema pertany a la primera part del poemari:

EL BRAM DEL SOLDAT
                                         A Salvador Jàfer

pare, t’escric perquè vull eixir d’ací.
tinc por pare, molta por, i no sé nadar,
no sabem on ens porten, on volen anar;
ací hi ha molta mala bava i bona gent, poca.
alguns dels companys no sabem nadar,
i de vegades tenim por;
a les nits quan plou i brama
el vent, veig l’amic que tremola
entre les meues cuixes i ens sentim segurs
de véncer l'amenaça de la guerra.
Driss, el meu company, tampoc no sabia nadar,
s'ha mort fa poc, i tinc por, pare, molta por.
a Driss, company de camarot,
me l’estimava pels brins d'herba-sana
perduts als llavis, pels besos de gesmil
cantant cançons de terres més llunyanes,
per l’entrecuix d’algues perfumades de sal
i per les seues anques, rodones com
sucosos melons d’Alger.
a Driss, company de camarot,
també me l'estimava per moltes coses més
que ara no puc dir i callaré.
t’escric, mare, perquè em tragues d'ací,
no sé què serà de mi i tinc por, mare
molta por, i no sé nadar, mare.
                                                    Tandja, agost 1990

(Fotografia d’un soldat nord-americà a l’Afganistan feta per Tim Hetherington que va obtenir el World Press Photo 2007)

---------------
Poesia publicada:
Mites d'engany, Lindes Quaderns de Poesia, 1979.
Quatre pomes, Suplement Literari de la Societat Castellonenca de Cultura, 1983.
Participació al llibre homenatge a Joan Brossa, La Forest D'Arana, 1993.
Caravana mar enllà, Germania, 1995.
Antologat a Bengales en la fosca: antologia de la poesia valenciana del segle XX, 1997.

DE POETES QUASI DESCONEGUTS: JOAN VICENT CLAR

Joan Vicent Clar és un poeta nascut a Tavernes de la Valldigna (1962). La seua trajectòria poètica es va trencar quan va decidir acabar amb la seua vida (1990).

Al moment de la seua mort només s’havia publicat d’ell “Le sucrier velours”, obra que va guanyar el Premi de Poesia “Vicent Andrés Estellés” en els premis Octubre de 1984. En una nota prèvia del poemari, Clar diu: “Sóc Peixos, doncs, un signe dual per excel•lència, signe alhora de depressius i d’artistes”. I més endavant parla de la seua tranquil•la infantesa a Tavernes i de quan va començar a escriure (1979), dels seus estudis, de la participació en la revista cultural de la comarca “Tac Carbònica” i dels seus projectes “m’agradaria traslladar-me a Barcelona per a finalitzar els meus estudis i integrar-me així en l’ensenyament del nostre idioma i de la nostra literatura”. Es declara “nacionalista d’esquerra”.

Al final de la plaquette “Amb tinta xinesa” que pòstumament va publicar La Forest d’Arana, Clar diu d’ell: “El caràcter imperceptible d’un cert relliscament s’engreixava mentre ho llegia en els llibres: res no s’atura sinó dins de la paraula...”

Lluís Roda en la presentació de l’obra “Infinitud de paisatge” diu de Clar: "Alguns han volgut veure en ell una persona desequilibrada, una ànima turmentada, o pitjor encara, irracional. Res més lluny de la realitat. Era una persona sensible i ordenada, visceral i orgullosa, tímidament orgullosa, exigent de si mateix, profundament creadora. Poeta total; en una societat poc poetitzada /.../ rebutjà el món exterior en favor del seu món interior, i la vida prosaica en favor de la literària”.

“Le sucrier velours” suposà un trencament en l’estètica poètica del moment. Molt variat en la seua composició inclou poemes amb estructura rígida junt a poemes visuals i altres composicions arriscades que connecten amb una certa avantguarda i experimentació.

Reposa el sol ajagut
en miralls de gel i la boira,
oculta més enllà de la llàntia
s’agrunsa sobre la mar, dins la nit.

Al rellotge s’aturen les agulles,
la solitud penetra l’àmbit i l’escampa
pertot arreu de la plana.
Al cor mateix de les ombres

S’allargassen els sorolls tan breus
d’un senderol gratat pels grills.
Si fos possible tornar-hi per recobrar

l’oblit de la tarda espessa
com la calor d’un plemigjorn
repassant la columna d’os de la muntanya.

Clar retirà a punt de ser publicada la plaquette “Amb tinta xinesa”. Dos anys després de la seua mort va ser publicada per La Forest d’Arana. Tres anys després formà part del recull fet per Lluís Roda “Infinitud de paisatge”. Ací els poemes estan presentats com a part d’un altre gran poema.

encara plou en la saborosa tardor

i comencen de caure lleus calitges

sobre el mar, que perdura en el mar
on tots els grums del record s’esvolven
 
encara plou en la saborosa tardor
 
o sols la mar em sembla en les ones de roca
que pujar sols als cims en flipava la pensa

“Infinitud de paisatge” recull la resta de la seus obra no publicada en vida, és a dir, pràcticament tot llevat “Le sucrier velours”. Lluís Roda, amic del poeta, decideix amb bon criteri fer públic tot aquest material. Hi troben proves junt a poemes més elaborats. Conté nou poemaris de diverses estructures i temàtiques, entre ells està el que dóna nom a aquest recull de l’obra inèdita de Joan Vicent Clar; també alguns poemes esparsos.

 
GUIX EN POLS I SILENCIS
 
       o sobre el vidre
despreocupadament: ombra
       decapitada per una veu
que ens delimita, per fendir una contrada
estergida pel fullatge ...oure com dentega
el batent d’alguna passa
                                      envers la pluja,
i camina dins la infinitud de paisatges. 
------------------
(Els dibuixos són de Joan Vicent Clar)
------------------
 Obra publicada:
► “Le sucrier velours”, Eliseu Climent, editor. Poesia 3 i 4, n. 41, 1984.
► “Amb tinta xinesa”, Plaquette a cura de Lluís Roda. La Forest d’Arana, 1992.
► “Infinitud de Paisatge”, a cura de Lluís Roda. Amós Belinchón Editor, 1993.
► Antologat a “Bengales en la fosca. Antologia de la poesia valenciana del segle XX”. Edicions Bromera, 1997.