EMPREMTES

La poesia vol ser, bàsicament, intuïtiva. JOSEP MIR

diumenge, 28 de febrer del 2016

ESTREMIT PER L'INTERMITENT CONCERT DELS CLÀXONS

(Imatge no identificada prea de la xarxa i retocada per mi)
De sobte, 
estremit per l'intermitent concert dels clàxons, 
amb les mans lligades com els condemnats, 
perdut en la fondària inhabitable de les grans ciutats, 
orfe de rostres amics, 
assajant novament els esmolats moviments 
d'aquesta ferma resistència quotidiana, 
em trob entre comellars reblerts de vinyes, 
aquells somnis antics que ens permeten 
sobreviure després d'ardida batalla. 
La impressionant natura dels roquissars altius 
anunciant les fosques notícies de l'avenir, 
l'al·luvió d'esquinçats núvols i inesperades tempestes 
arrossegant el que més hem estimat: 
la brillant esperança d'un poble, 
la dignitat ferrenya dels pobres.

Miquel López Crespí
El cant de la Sibil·la
Edicions Brosquil, 2006
Més sobre l'autor, ací

divendres, 26 de febrer del 2016

[CAMIONERS QUE TRAVESSEN LES NITS...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Camioners que travessen les nits,
creuant brutes ciutats de glaç i fang,
beuen d'un glop en bars de carretera
i d'un cop sol s'hi passen per la boca,
aspra, la mà, i segueixen xerrant,
rememorant els béns d'aquella puta
que li ho van fer, i l'un darrere l'altre, 
setze embiracs, una nit de dissabte,
i a l'engonal se li n'eixia el semen;
o el pobre guany, la vida miserable,
les nits d'hivern i les nits de l'estiu,
creuant els gels i creuant la calor,
o aquella nit, amb la finestra oberta, 
que ho varen fer amb aquella xicona,
i amples de gest reviuen l'episodi.
Camioners que travessent les nits
sense arribar, sinistres, enlloc mai.
i seguiran, perquè segueix la nit.

Vicent Andrés Estellés
VIda contemplativa (Homenatge a Vicent Andrés Estellés)
La Forest d'Arana, 1992
Més sobre l'autor ací

dimarts, 23 de febrer del 2016

CERTAMEN DE POESIA BREU D'OLOT

El  diumenge, 21, vaig assistir al lliurament dels premis del XVI Certamen de Poesia Breu que convoca l'Esplai d'Olot on un poema meu va estar seleccionat entre els 14 finalistes d'un total de 109 poemes presentats. A aquest premi li tinc una especial estima ja que també a l'any 2009 vaig quedar finalista i va suposar l'inici de la meua tasca poètica. Es tracta d'un original premi, ja que, a més d'un jurat tècnic, compta amb la votació d'un jurat popular i s'entreguen per tant dos premis. Ací teniu el meu poema i la recitació que d'ell va fer el rapsode Joan Llagostera i Serra. 


EL RECORD DE TU ÉS UN LLIBRE DE POEMES

El record de tu
és un llibre de poemes sense títol
que he llegit força vegades
buscant el teu nom,
                                  talment Orfeu
que vira la mirada buscant Eurídice.

Tu ja no hi ets
com els besos no dats al seu moment.

Em perdo entre els versos
buscant les carícies
que són només casa esfondrada
rere una tempesta d’autumne,
                                        aixopluc buit
per on han passat els rapinyaires de la memòria.

El títol del llibre,
                             tu.
El punt final de l’últim vers de l’últim poema,
                                                                            jo.
Tots dos, condemnats ja a no trobar-nos mai.





dissabte, 20 de febrer del 2016

[COM AQUELL...]

(Ariadna i Teseu de J.B. Regnault, Museu de Belles Arts, Ruan, França)
Com aquell 
heroi del laberint, campió de minotaures 
que torna a l'illa blanca 
amb pendons de benvinguda engarlandada 
i tanca els ulls i ensuma la sal, 

es recompon el cabell desbaratat pel vent 
i toca el timbre de l'amada.


Joan Carles González Pujalte
Tants barrets
Ed.Brosquil, 2004
Més sobre l'autor, ací 

dimarts, 16 de febrer del 2016

AUTOPOÈTICA

(Imatge pròpia)
Jo, quan escric, 
escric al moll de l'os que em vertebra, 
a la pell de l'ànima en gangrena, 
al cim més alt de la carena, 
allà on el cor m'esberla, 
a la sang que m'envenena. 
Ja saps, 
j'écris pour moi, comme je fume et je dors, 
i no em sabria péixer d'una altra manera.

Àngels Gregori
Joves poetes catalans
Ed. Brosquil, 2004
Més sobre l'autora, ací

dissabte, 13 de febrer del 2016

POEMA AMB DATA (LXXIII): VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

(Imatge presa d'ací)
El sol de les 15:23
d'un dilluns 13 de febrer,
la CV-183
que no reconec si no és
en les torres de Petromed.
Ventruts camions carregant
terra, els horts per vendre encara,
alqueries ací i allà,
palmeres esclatant en l'aire
com si fóra un dia de festa.
I tu i jo tan contents, visca València, visca!
Recorde la vida, el mural
de Vicent Andrés Estellés.

Batalles de Sardenya
Iban L. Llop
Ed. Bromera, 2011
Més sobre l'autor, ací

dimecres, 10 de febrer del 2016

[ET COMPTAVA LES COSTELLES...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Et comptava les costelles amb la molla dels dits, 
una a una, amb delit d'orfebre, 
sota el llençol. 
I orb pujava suat a les natges, comalada salvatge, 
seguint el pas de nòmades caravanes sobre les dunes 
d'abrusadora sorra... tot cercant l'oasi, 
el paradís promés de les magranes melenquines, 
els dàtils dolços i 
l'aigua fresca.


Nel·lo Navarro
Xalet "Victoria"
Ed. 3 i 4, 2006
Més sobre l'autor, ací i ací

dilluns, 8 de febrer del 2016

JARDÍ TANCAT

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
La casa era petita
i cabrien perfectament els besos
i la fingida pau de la conversa.
I la cambra, concreta
com un niu
i ens estimàvem.

Però els ulls rebotaven
fàcilment en les coses
llunyanes
i s'ajupien, quiets, sobre la pell,
cansats de navegar sense fondària.
i la fam acceptada ofegaria
la generositat de la proposta.

M'agradaria dir-te
moltes coses d'aquell refugi amable,
però només conserve la mesquina
teoria dels pactes
que ens anava menjant la llibertat.

Tinc una ampla tristesa a la butxaca
i una consciència lletja d'aquells dies,
i un espill fred,
tan eixut que em mirava,
mig de reüll,
quan no trobava l'aire.

La casa era menuda i ens volíem.
M'agradaria dir-te tantes coses...

Pep Bataller
Equipatge de set
Ajuntament de València / Victor Orenga ed., 1987
Més sobre l'autor, ac

divendres, 5 de febrer del 2016

SOBRE EL DESIG

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
El desig és una pedra que sura 
sobre l'aigua. Només importa aferrar-s'hi 
amb l'instint de sobreviure. No importa 
res més: tan bon lloc per morir és un pou 
com el més bell finir del jorn a la platja, 
negra i tropical, de Limbe, sota els mateixos 
peus del volcà. Només el desig ens salva 
en el desig. Només el desig fa surar la pedra 
que som, ja condemnada al fons, des de massa 
abans de l'abisme. Només el desig. 
Sols el desig caduca i ens enfonsa fins al fons. 
És aleshores que percebem, refractat, 
quelcom de millor que un somni on nada l'aire 
sobre l'aigua. Llavors comença la cacera. 
Només amb el desig, només des del desig, 
fins al darrer jorn contra el desig.

Josep Lluís Roig
La presó de l'aigua
Ed. Bromera, 2005
Més sobre l'autor, ací

dimecres, 3 de febrer del 2016

ANIVERSARI

(imatge no identificada presa de la xarxa)
Què fas a trenta-dos anys, 
amb un grapat de versos orfes
i tot l'excés del passat rebentant 
les ninetes dels ulls que ja no miren, només recorden? 

Què fas després que les ungles als pupitres 
del tedi han ennegrit, com foscos insectes sense ales? 
T'asseus i acceptes la mica d'encorbament del cos 
sobre els llibres vells —a fora encongeix el 
temps com llana humida. 

T'avens a la cotilla d'un enuig molt insistent 
que et dóna raons per a queixar-te i no fer res. 
I abandones la mètrica perquè el món et pesa més. 

Què fas cercant miralls que falsegen 
la dignitat d'arrodonir el gest insatisfet? 
Tal vegada acceptar els límits sigui més  
dolç que un batec d'àngel als llavis, però,  
els anys de la poesia passen  
i els seus mots envidrats et tallen les venes.


Susanna Rafart
Olis sobre paper
Ed. 3i4, 1996
Més sobre l'autora, ací