EMPREMTES

La poesia és el diari d’un animal marí que viu en terra i anhela volar per l’aire. CARL SANDBURG
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris José Luis García Herrera. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris José Luis García Herrera. Mostrar tots els missatges

dilluns, 14 d’abril del 2025

CAMPO DE' FIORI

 


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Campo de’ Fiori

 

La llum del sol i la claror de l’aigua

desvetllen l’esperança d’aquest nou dia

que s’obre majestuós

—pètals de llum sobre un mar de pedra—

com una plaça d’àmplies proporcions

o com un camp de saba, de sang i temps

que batega com el secret atzar dels amants.

Una olor verda ascendeix des de la terra

i travessa les cuirasses de les lloses

per posar-se als llavis que pronuncien

les justes paraules; les necessàries

perquè aquest matí quedi per sempre

cosit als pergamins de la memòria

i als miralls invertits de la retina.

Els colors reparteixen pinzellades de llum

en grapats de foc, de flames

que perdran l’encesa tenacitat de ses cendres

als abeuradors d’una aigua adormida.

Però aquest matí, encara,

aquests pètals rivalitzen en bellesa

amb la dona que mira cap a mi i em somriu

amb la llum del sol i la claror de l’aigua

cercant els arcs primaverals dels seus llavis.

 


José Luis García Herrera

Quadern de Roma

Pagès editors, 2025

 Més sobre l’autor, ací

divendres, 14 d’agost del 2020

LA NEVADA


(Imatge pròpia)
LA NEVADA

La nevada ens cobreix amb la música del silenci.
Tanco els ulls i sento la fredor blanca del no-res.
Desapareixen els camps sota un misteri d'aigua. Lentament
cau la neu i una pau intensa m'allibera del dolor.
Això és la Mort. L'absència dolorosa de tu, tot sabent
que la vida continua i ja no seràs part de l'Orfeó,
que com la neu et fondràs sota la llum d'un nou dia,
que viuràs dins de l'abisme d'un solc de terra ardent.
La nevada cobreix un món que s'apaga. Jo voldria
escapar amb les ales d'un ocell. Però sé que no,
que la flama serà ben aviat cendra negra
i que aquest, per sempre, serà l'últim hivern.

José Luis García Herrera
Dolç àngel de la mort
Ajuntament de Nules, 2019
Més sobre l'autor, ací

diumenge, 31 de maig del 2020

EL CRIT

(El crit. Versió de Carmen López Olivares que acompanya el poema)
EL CRIT

La clau del crepuscle tanca el dia.
La foscor revela l'interior de la carn.
Estem sols.
Fins i tot quan estem acompanyats
ens ofeguem amb les cendres de la solitud.
La llum cerca el fons del mar. La llum
cerca el foc de la nuesa. Com l'aigua
quan esborra lentament la sal de les petjades.
Un pont de fusta vella
uneix els límits del buit.
A banda i banda neix
la fúria del crepuscle contra l'onatge.
Enmig de la tragèdia estem sols.
Llavors esclata
el crit que brolla de l'ànima.

José Luis García Herrera
El pinzell de les ànimes callades
Parnass Edicions, 2020
Més sobre l'autor, ací

divendres, 3 de gener del 2020

LA MEMÒRIA DE LES PETJADES

(Imatge no identificada pesa de la xarxa)
LA MEMÒRIA DE LES PETJADES

Amb el dit, calcant la tristor de les pèrdues,
ressegueixes la línia d’una gota de pluja
caient pel vidre cap a l’abisme dels adeus.
L’aigua, malgrat transparent, va tacant de grisor
el paisatge difús del carrer. Penses
―traçant al mateix temps, amb precisió,
les corbes que la gota dibuixa en el camí―
si la vida, si les etapes que cremem,
no ens portaran, també, dictades pel destí,
cap a llocs inhòspits, cap a regions estranyes
on mai tindrem respostes del passat,
on tot seran preguntes
a un vent de tardor i fulles mortes.
Però la gota d’aigua, de manera sobtada,
fa un gir imprevisible i deixa el teu dit
assenyalant cap al no-res, enmig del buit.
Llavors, penses, que mai hem de caure
en l’errada de seguir cap camí
que no sigui el nostre, per molt que la pluja,
aixecant murs de grisor o de boira,
esborri la memòria de les petjades.

José Luis García Herrera
La memòria de les petjades
Onada Edicions, 2019
Més sobre l'autor, ací

dissabte, 20 d’octubre del 2018

SOLEDAT DE ROSA NEGRA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
SOLEDAT DE ROSA NEGRA

Fa mal la solitud com un passadís fosc,
com un colp de timó al pit.
La nit és una moneda falsa, un deute
que obliga a la servitud, com la soledat
d'una rosa negra als portals de la mort.
La nit és un llençol fred. Cap veu
escapa de la seua boira, de la boca deserta,
del seu horitzó sense fronteres. Fa mal
aquesta solitud de foc consumit,
de vida inclinada
pel pes d'una pluja lenta:
pètals trencats d'una rosa oblidada
en el somni profund dels soterranis.


José Luis García Herrera
Las huellas en el laberinto
Ed.Brosquil, 2007
Més sobre l'autor, ací

[Traducció del castellà feta per mi]
SOLEDAD DE ROSA NEGRA  // Duele la soledad como un pasadizo oscuro, / como un golpe de timón en el pecho. / La noche es una moneda falsa, una deuda / que obliga a la servidumbre, como la soledad  / de una rosa negra en los portales de la muerte. / La noche es una sábana fría. Ninguna voz / escapa de su bruma, de la boca desierta, / de su horizonte sin fronteras. / Duele esta soledad de fuego consumido, / de vida inclinada / por el peso de una lluvia lenta: / pétalos rotos de una rosa olvidada / en el sueño profundo de los sótanos.

dimarts, 19 de setembre del 2017

MEMÒRIA DE L'OBLIT

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
MEMÒRIA DE L'OBLIT

Me quedé, interno, mágico, invisible,
desnudo como un ciego
EMILIO PRADOS

Vaig tancar la meua porta al món i al passat,
emprés en una trista silueta
de poeta exiliat, d’home
a la deriva dels somnis perduts ...
Vaig fremir davant l’espill com un ocell
que es vesteix amb el gel de la malenconia.
Així em vaig veure per dins, buit i fràgil,
amb la memòria trencada com el got badat
del qual no tornaré a beure mai
l'aigua dolça de ma casa de Màlaga.

Adéu. Adéu. Ja no estic amb mi
en els versos que escric cada nit.
Jo sóc part de l'oblit. M’han mort
al costat de l'ombra d’àngels ferits.

Sóc un convidat més de la foscor.

José Luis García Herrera
El lento abandono de la luz en la sombra
Editorial Denes, 2014
Més sobre l'autor, ací

[Traducció del castellà feta per mi]

MEMORIA DEL OLVIDO /Cerré mi puerta al mundo y al ayer, / embarcado en una triste silueta / de poeta exiliado, de hombre / a la deriva de los sueños perdidos… / También frente al espejo como un pájaro / que viste con el hielo de la melancolía. / Así me vi por dentro, vacío y frágil, / con la memoria rota como el vaso quebrado / del que ya nunca más volveré a beber / el agua fresca de mi casa malagueña. // Adiós. Adiós. Yo no estoy conmigo / en los versos que escribo cada noche. / Soy parte del olvido. Me han muerto / junto a la sombra de ángeles heridos. // Soy un huésped más de las tinieblas.