EMPREMTES

A poesia torna a vida bela, ampla e completa. No mundo da poesia não existe impossibilidades! MAJELA COLARES

dimecres, 28 de març de 2018

SENSE TÍTOL I BASTANT BREU

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Sem título e bastante breve

tenho o olhar preso aos ângulos escuros da casa
tento descobrir um cruzar de linhas misteriosas, e com elas quero
construir um templo em forma de ilha
ou de mãos disponíveis para o amor.
na verdade, estou derrubado
sobre a mesa em fórmica suja duma taberna verde, não sei onde
procuro as aves recolhidas na tontura da noite
embriagado entrelaço os dedos
possuo os insectos duros como unhas dilacerando
os rostos brancos das casas abandonadas, à beira-mar.
dizem, que ao possuir tudo isto
poderia ter sido um homem feliz, que tem por defeito
interrogar-se acerca da melancolia das mãos
esta memoria lámina incansável
um cigarro
outro cigarro vai certamente acalmar-me
que sei eu sobre tempestades do sangue? e da água?
no fundo, só amo o lado escondido das ilhas
amanheço dolorosamente, escrevo aquilo que posso
estou imóvel, a luz atravessame como um sismo

hoje, vou correr à velocidade da minha solidão.

---

sense títol i bastant breu

tinc la mirada fixa en els angles foscos de la casa
intente descobrir un encreuament de línies misterioses, i amb elles vull
construir un temple amb forma d'illa
i de mans disponibles per a l'amor.
de fet, estic enderrocat
sobre la taula de bruta fòrmica d'una taverna verda, no sé on
cerque les aus reunides en el vertigen de la nit
ebri entrellace els dits
tinc els insectes durs com les ungles esquinçant
els rostres blancs de les cases abandonades al costat del mar.
diuen, que en tenint tot això
podria haver estat un home feliç, que té com a defecte
preguntar-se sobre la malenconia de les mans
aquesta memòria fulla implacable
una cigarreta                
una altra cigarreta definitivament em calmarà
què sé de les tempestes de la sang? i de l’aigua?
potser, només m'agrada el costat amagat de les illes
em lleve amb dolor, escric el que puc
estic immòbil, la llum em creua com un terratrémol.
hui, correré a la velocitat de la meua soledat.

Al Berto
Sem Título e Bastante Breve e Outros Poemas
Assírio e Alvim, 2009
Més sobre l'autor, ací

[Traducció del portugués feta per mi]

diumenge, 25 de març de 2018

NOS AUTEM

(Edifici de la Gerència. Alts forns de Sagunt)
NOS AUTEM

Canten altres l'orgull mineral de la Serra Menera,
deportat i abocat a l'alt forn i a la fosa,
sublimant-se en fumeres de foc i en fulgor siderúrgic,
laminant-se en acer, cuirassant-se invencible.

Canten altres el vent parcial des del port per al nòlit
del raïm i les mares i holandes i cítrics,
la Gerència elegant i el Casino dels pròcers
d’envanits furgadents i raquetes de tennis.

Canten altres els murs i els merlets i els herois
que es guanyaren, traïts, la corona i el nom.
I el sol reverberant, contra els escuts ja inútils,
en incendi postrem sobre la Quarta Planta. 

A nosaltres, en canvi,
                                      no ens convé altra glòria 
que la de la ferralla que oxidada torna 
indefensa com sang escampada a la terra. 
O que la de la pedra que ultratjada resta 
insepulta a extramurs i que mai serà marbre 
ni mai podrà plorar, com un tors mutilat, 
allò que fou tan viu i és ara a penes petja. 

A nosaltres, en canvi.  

Antoni Ferrer
Entre la pedra i el ferro (Poetes pel patrimoni de Sagunt)
Onada Edicions, 2017
Més sobre l'autor, ací i ací

dijous, 22 de març de 2018

[CAP AL TARD...]

(Albufera de València. Autora: Ana Martínez Climent)
Cap al tard
t’arriba d’enyorar
aquella cosa íntima
que duies amagada
al dedins,
petita esperança secreta
que tota la vida
t’havia escalfat,
esperonat,
dia a dia,
desig inconfessat
a tu mateix,
sentiment servat
mai no dit
ni a l’altre jo
que és
la persona que estimes.
Quan ja ha fet tard
t’arriba d’enyorar
el sentiment salvatge,
el caliu secret
que et feia viure,
i que ara
ja saps,
que ara ja mai,
per bé o per mal,
no se’t farà matèria, i ves,
encara t’ajuda a viure.


Ricard Creus
Ahir d’amor i avui encara
Ed. Meteora, 2010
Més sobre l'autor, ací

dilluns, 19 de març de 2018

[O VENTO...]

(Autor de la imatge: Aitor Arranz)
O vento
graba os seus estigmas
nas brancas paredes
do teu centro
vacio
e búscote
ali onde ninguén te buscou.

No sen tempo
da túa boca azul
nos seus doirados silencios.
Nos vidros da casa derrubada
onde dorme ainda a escrita
da luz.

Na silueta das antigas palabras
que non coñecin.
Nos seus reflexos de mar
búscote.

Da visión do teu rostro
regreso a min
á non visíbel forma

do branco violeta.

-----

El vent
grava els seus estigmes
a les parets blanques
del teu centre
buit
i et cerco
on ningú t’hi va cercar.

Al sense temps
de la teva boca blava
als seus daurats silencis.
Als vidres de la casa derruïda
on dorm encara l’escriptura
de la llum.

A la silueta de les antigues paraules
que no vaig conèixer.
Als seus reflexos de mar
et cerco.

De la visió del teu rostre torno
a mi
a la invisible forma
del blanc violeta.
Cesáreo Sánchez Iglesias
El rostre de la terra
Perifèric Edicions, 2009
Més sobre l'autor, ací i ací

divendres, 16 de març de 2018

AUTORETRAT

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
AUTORETRAT


De vegades
som una mica mineral
i em costa entendre
el llenguatge sucós de les taronges,
la frescor tan verda de la menta
i els missatges que m’envien els satèl·lits.

Sovint em perd
dins els tic-tac del rellotge
i em faig un embolic
amb els verbs i les estrelles.

Encenc els cigarrets pel cap on hi ha el filtre
i confonc el telèfon amb el comandament a distància.


Antonina Canyelles
D'estructura circular
Can sifre, 2008
Més sobre l'autora, ací i ací

dimarts, 13 de març de 2018

LA CORRUPCIÓ

(Pintures rupestres de Tirig)
LA CORRUPCIÓ

  La poesia és un sistema de vida. Un home de valor no rebaixa els seus límits ni un cavaller honest ofèn la seua dama.
  M'heu deixat sol i abandonat, però jo sóc salvatge, un caçador salvatge, i tots els meus trofeus són un joc de tristesa.
   Si no som diàfans es corromp l'espai buit, corrompem l'alegria que ens ajunta al misteri. El temor és pecat i dubtar és obscè.
  Hem deixat que l'amor es podrís en el fang i no tindrem accés al foc secret. Som fills de corrupció. Ens fan ser ninots d'infern perquè així ens destruïm. No ens deixen ser feliços, contemplar-nos els ulls des del fons de la calma. Ens volen per ser esclaus, ens porten al suïcidi. No ens deixen ser feliços.
   Millor estarem junts que no sols amb la por.

Salvador Jàfer
Els caçadors salvatges
Eliseu Climent, editor, 1984
Més sobre l'autor, ací i ací

dissabte, 10 de març de 2018

23 SENSE OVIDI: NOSTÀLGIA D'OVIDI MONTLLOR

(Fotomuntatge propi)
NOSTÀLGIA D'OVIDI MONTLLOR

La poesia dóna per a poc  
si se la mira  
amb ulls calculadors i rapinyaires, 
tan a la moda.
La poesia, però, ho dóna tot
si qui la mira
ho fa amb els ulls
amb què miraves,
si qui la canta
ho fa amb la veu
amb què encenies,
de passió,
de pietat,
de tendresa,
la pell i el cor malalts de tanta nit.

¿Però així qui mira ara?
¿Qui canta així
la vida i el poema?

Fa deu anys que fa fosc i fa silenci. 

Marc Granell
Tard o d'hora
Ed. Denes, 2006
Més sobre l'autor, ací

dimecres, 7 de març de 2018

UN POEMA MÉS PRESENTABLE

(Portada del llibre. Autor: Julio César Pérez)
UN POEMA MÉS PRESENTABLE

Se’n riuen les agulles del rellotge:
cada vegada que penses en cordes
o en ganivets, allargues una mica
el temps de vida dels teus enemics.
Burla, doncs, el dictat de les agulles:
pensa en un pi, potser en una muntanya,
i multiplica així els dies d’aquells
que han tingut el coratge d’estimar-te.
Pensa en el mar, que sempre torna i torna.
Pensa en els tords, que migren cap al fred.


Sebastià Alzamora
La netedad
Ed. Proa, 2018
Més sobre l'autor, ací

dilluns, 5 de març de 2018

UNA LLÀGRIMA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
UNA LLAGRIMA

A Teresa Pascual

Una llàgrima no és un riu,
però a vegades
esdevé
torrent furiós que ho arrossega tot
al seu pas ardent
fins a morir de sobte
en el mar profund i pau
de l'oblit més pur.
                                    31-VII-2007

Marc Granell
Altres poemes (dins de Poesia Completa 1976-2016)
Institució Alfons el Magnànim, 2017
Més sobre l'autor, ací i ací

divendres, 2 de març de 2018

TRIUNFO

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
TRIUNFO

Así quiero mi premio y mi victoria:

Que una tarde, al leerme,
necesites buscar entre las páginas
una rosa olvidada que no existe.

Y al no encontrarla, silenciosamente,
te asomes angustiada a la ciudad,
y veas por vez primera
que el acero y los hombres son ceniza.
Que la calle es un río de palabras marchitas.
Que siempre que se mira bien el mundo
se asiste al acabar alguna cosa.

Y que a pesar de todo,
muy en el fondo, inexplicablemente,
es hermoso ser hombre hacia la muerte.

José Luís Sampredro Sáez
Poesías Inéditas (en UniVersos)
Edició no venal de Grupo 10 (llibreries de qualitat)
Més sobre l'autor, ací