EL DESHONOR DELS POETES

Mentre els fantasmes perversos de la religió i la pàtria continuen ofenent l'àmbit social i intel·lectual sota qualsevol disfressa que adopten, cap llibertat serà concebible: la seva expulsió abans que qualsevol altra cosa és una de les condicions capitals per l'adveniment de la llibertat. Tot "poema" que exalte una "llibertat" voluntàriament indefinida, encara que no estiga decorada amb atributs religiosos i nacionalistes, en principi deixa de ser un poema i en conseqüència constitueix un obstacle per a l'alliberament total de l'home, perquè l'enganya al mostrar-li una "llibertat" que dissimula noves cadenes. Per contra, de tot poema autèntic es desprèn un alé de llibertat completa i mobilitzadora, fins i tot quan aquesta llibertat contribueix a l'alliberament efectiu de l'home, encara que no siga evocada en el seu aspecte polític i social.

Benjamin Péret, Le déshonneur dels poètes, 1945

EL TEMPS DE LA POESIA S'HA ACABAT

(Joan Brossa)

Francesc Calafat i Marc Granell al pròleg de l'antologia Dotze poetes joves valencians (Tàndem Edicions, 2000) escriuen el següent:

Així, fa poc, Miquel de Palol sentenciava que "el temps de la poesia s'ha acabat" perquè ja no és una "eina expressiva" de la societat actual i el seu sentit es redueix a "la pràctica solitària". Afirmacions com aquestes suposen que la lírica en algun moment tingué una demanda social, era un gènere molt popular i tenia una funció utilitària. Realment han estat mai així les coses? Si llevem les excepcions, tants llibres de poesia es venien, posem per cas, en els anys vint, en els anys seixanta o en els setanta? Es venien llavors més llibres que no ara? Té sentit afimar que un gènere està en les últimes malgrat que es publiquen un nombre estimable de títols tots els anys?

T'invite a dir la teua opinió.