EMPREMTES

El poema és una veu calenta que degoteja i crema. AMPARO CORTELL
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cicatriu. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cicatriu. Mostrar tots els missatges

diumenge, 11 d’octubre del 2026

JE SUIS

 


(imatge no identificada presa de la xarxa)

Je suis

 


Asseguda a la butaca,

em demanes que em posi els guants.

Làtex enfarinat que unto de crema.

T’arremangues els pantalons

i apareixen els manyocs que tens per cames.

M’assenyales la cicatriu que va deixar l’amputació

i hi aplico la crema:

“plus fort, chèrie”.

Pressiono el tros de carn flonja

i trobo l’os que segueixo amanyagant.

I penso en les mans sense guants de làtex

que mai han acariciat aquestes cames.

Tens els ulls tancats i esbufegues.

Després t’arremangues les mànigues

i és el torn dels braços sencers però cansats.

I després vindran les mans

amb els dits garratibats

i els anells daurats.

“Merci bien, chèrie.”

 


Laia Carbonell

Finlàndia

Ed. Galerada, 2015

Més sobre l’autora, ací

dijous, 29 d’agost del 2024

[SOBRE SU PECHO MUERTO... / SOBRE EL SEU PIT MORT...]


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Sobre su pecho muerto, la mujer

pinta una gran ventana para el aire.

El corazón, en su áspera alegría,

asoma al sur su sala octogonal

por el hueco del seno que extirparon

la enfermedad, la mano, el bisturí.

Sobre su pecho muerto, la mujer

raspa cualquier recuerdo doloroso

y colorea el soplo y el zumbido

del arrebato rojo de quedarse.

El hospital se borra en su blancura,

esa sala de espera es no lugar,

la habitación sin lágrimas ni olivos

es también no lugar, los lavatorios

y ascensores que nunca se detienen,

el pasillo alargado como el miedo

de biopsia en biopsia es no lugar.

La madre le cosió dos grandes senos

con hilo destrenzado del cordón

que la anudaba al tiempo y sus asomos.

Ahora un médico serio, preocupado

descose uno de ellos, lo retira

en silencio, y la extensa cicatriz

que corre por el tórax como el frío

abrasa los paisajes de la tundra.

Pero sobre su pecho, la mujer

sombrea un árbol negro, transversal

por la ira de perderse en el otoño.

También nubes y niños anhelantes

en su transpiración y su ajetreo

para mojar la tarde y las palabras.

El viento que entra en tromba la despeina

y su risa es un pájaro veloz.

 ---

Sobre el pit mort, la dona

pinta una gran finestra per a l’aire.

El cor, en la seua aspra alegria,

trau el cap al sud la seua sala octogonal

pel buit del si que extirparen

la malaltia, la mà, el bisturí.

Sobre el pit mort, la dona

raspa qualsevol record dolorós

i pinta el bufit i el brunzit

del rampell roig de quedar-se.

L'hospital s'esborra en la blancor,

aquesta sala d'espera és no lloc,

l'habitació sense llàgrimes ni oliveres

és també no lloc, els lavatoris

i ascensors que mai s'aturen,

el passadís allargat com la por

de biòpsia en biòpsia és no lloc.

La mare li va cosir dos grans pits

amb fil destrenat del cordó

que li nuava al temps i a les seues sospites.

Ara un metge seriós, preocupat

descús un d'ells, el retira

en silenci, i l'extensa cicatriu

que corre pel tòrax com el fred

abrasa els paisatges de la tundra.

Però sobre el pit, la dona

ombreja un arbre negre, transversal

per la ira de perdre's a la tardor.

També núvols i xiquets anhelants

en la seua transpiració i el seu tràfec

per banyar la tarda i les paraules.

El vent que entra en tromba la despentina

i el seu riure és un ocell veloç.

 

María Ángeles Pérez López

Atavío i puñal

Olifante Ediciones de Poesia, 2012

Més sobre l’autora, ací


[Traducció meua al valencià]

dimarts, 18 de juny del 2024

EL TIEMPO / EL TEMPS



 (Imatge pròpia)

EL TIEMPO 

 

El tiempo es una cicatriz perfecta.

Desgarra la piel, te muerde la lengua,

huele a sangre animal, nunca mengua,

casi siempre alcanza un edad provecta.

El tiempo es aire, tierra, agua, fuego,

dios del vacío y de la resignación,

cuento de terror, sutil malversación,

todo lo ahora y todo lo luego.

El tiempo se desploma en cada hoja,

se acuna, se emborracha de alboradas,

adora servil lo que se detiene.

Incesante, de todo nos despoja.

En vano es empuñar nuestras espadas:

él es el bisturí que nos sostiene.

 

---

 

EL TEMPS

 

El temps és una cicatriu perfecta.

Esquinça la pell, et mossega la llengua,

fa olor de sang animal, mai minva,

gairebé sempre aconsegueix una edat provecta.

El temps és aire, terra, aigua, foc,

déu del buit i de la resignació,

conte de terror, subtil malversació,

tot l’ara i tot el després.

El temps es desploma a cada full,

es bressola, s'emborratxa d'albades,

adora servil el que s'atura.

Incessant, de tot ens despulla.

En va és empunyar les nostres espases:

ell és el bisturí que ens sosté.


Karlos Linazasoro

(Del seu mur de facebook, 29/05/2024)

Més sobre l'autor, ací


[Traducció al català feta per mi]




dijous, 25 de maig del 2023

POEMA AMB DATA (CXXII): [MAI SABRÉ PÈR QUÈ...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Mai sabré per què

Quan la veu mamprenc

Un calfred

Aturmenta mon cos?

I aquella vella closca

Que s’addiu com en la nit






Les flames ho fan a la fosca,

Només en percebre la ploma.

Vint-i-cinc de maig

De mil nou-cents seixanta-sis,

L'any del bacte entre el vent i branca,

La mare no en va fer altra

I a cada crit una cicatriu,

—encara nasc en arrel d'udol—

Just quan el calfred naix.

 

Victòria Cremades

Teixir en quatre jorns una teranyina

Editorial Aguaclara, 1997

                 Més sobre l'autora,  ací