EMPREMTES

La poesia vol ser, bàsicament, intuïtiva. JOSEP MIR

diumenge, 29 d’abril del 2012

PENSAMENTS PINTATS (V): SOBREVIURE


(Imatge no identificada presa de la xarxa)
I

Fins ara creia que aprenia a viure.
No era així: estava
aprenent a sobreviure.

II

Ara
que la llum és foscor
i el dia és dia trist
i la fosca és fosca oberta
i la nit és nit eterna,
Ara, viure
       és sobreviure.

dijous, 26 d’abril del 2012

LA DESHONRA DELS POETES

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
El poeta lluita contra tot tipus d'opressió: primer la de l'home contra l'home i l'opressió del seu pensament pels dogmes religiosos, filosòfics o socials. Lluita per a que l’home aconseguisca definitivament un coneixement de si mateix i de l'univers. No es pot concloure d'això que el poeta vulga posar la seva poesia al servei de l'acció política, fins i tot revolucionària. No obstant això, la seva qualitat de poeta, el converteix en un revolucionari que ha de lluitar en tots els fronts: en el de la poesia pels mitjans que a aquesta li són propis i en el terreny de l'acció social sense mai interferir els dos camps d'acció, sota pena de confondre els dos termes i per tant deixar de ser poeta, és a dir, revolucionari.
Benjamin Péret
La deshonra dels poetes,
el surrealisme en la poesia portuguesa
Ed. Frenesi, 2002

dilluns, 23 d’abril del 2012

PAISATGE

(Imatge presa d'ací)
Faré d'aquesta casa
desolada una veu.

D'aquest incendi fosc
un aixopluc de cendra.

Rams de pluja adormida
d'aquest salze silent.

D'aquest pou ple de son
una torre profunda.
Eduard J. Verger
Com si morís
Gregal llibres, 1986
Més sobre l'autor, ací i ací

dissabte, 21 d’abril del 2012

POEMA AMB DATA (V): 21 D’ABRIL DE 2002, NIT DE PEN

El següent poema amb data fa referència a les eleccions presidencials franceses d'abril de 2002 que guanyaren en primera votació Jacques Chirac i l'ultradretà Jean-Merie Le Pen. L'autor, el poeta i filòsof anarquista francés Yannis Youlountas, en un nota  indica que aquest poema va ser cantat pels manifestants de l'1 de maig de 2002 amb la melodia de Nuit de Brouillard. Què passarà demà en França?

El fum d'un cigarret enfosqueix el recompte...
Apareix un ciclop, acollit per la vergonya:
El ciutadà camaleó ha triat la carronya,
Temorós. La República és cega.

Tornem a la foguera, la censura i la caça
de les persones, els escuts, la tonsura i el gas!
I la vesícula biliar a terra, i d’Orange a Dachau,
De nou les cartes, de nou els feixistes.

La flama en metàstasi i la fulla de roure
Es propaguen i s’abrasen, i els bojos es deslliguen:
Cada cadena ampliada dels frenètics guanyadors
Esdevé ardent sota el foc mediàtic.

Els udols odiosos dels feliços licantrops
I els seus ullals verinosos amb verí misantrop
Semblen mesquins, frustrats, envejosos,
En l’arlequí vot que ha lliurat la terra als llops.

Qui és el rei a la terra dels cecs avergonyits?
L’impostor odiat que atrau els nacionals?
El fals republicà podrà un dia colpejar
Els nostres germans africans o germanes emancipades?

En contra dels seus projectes foscos i la seua ràbia opalina,
Hi ha una vella vacuna, una Pen-icil·lina?
I si ja és tard, si més no un antídot
Per salvar els bastards de la seua raça empal·lidida?

La tristesa amenaça l’amor i la llibertat,
I en la rosassa la febre espera en les altures
L'arribada definitiva de la llei fonamentalista
Que regularà l'ordre íntim afermant-se en Crist.

Exorcisme i penitència aviven els esperits.
El carrer resistint, expressant el seu menyspreu.
Aquesta nit, França en Pen escriu el seu camí,
Amb un gran F-odi i l’afront de la paraula "ranci".

(Traducció del francés feta per mi)
Yannis Youlountas
Poémes ignobles
Editions La Gouttière, 2005
   21 AVRIL 2002, SOIR DE PEN

La fumée d'une dope embrume le décompte...
Apparaît un cyclope, accueilli dans la honte:
Le citoyen zappeur a choisi la charogne,
Jouant à se faire peur. La République est borgne.

Revoilà le bûcher, la censure et la chasse
A l'humain, les boucliers, la tonsure et le gaz!
Et du fiel à la terre, et d'Orange à Dachau,
Revoilà les charters, revoilà les fachos.

La flamme en métastase et la feuille de chêne
Se propagent et s'embrasent, et les fous se déchaînent
Chaque chaîne étoffée de vainqueurs frénétiques
Devient autodafé sous le feu médiatique.

Les hurlements haineux des joyeux lycanthropes
Et leurs crocs vénéneux au poison misanthrope
Rassemblent les mesquins, les frustrés, les jaloux,
Dans le vote arlequin livrant la terre aux loups.

Qui est roi au pays des aveugles penauds?
Quel imposteur haï séduit les nationaux?
Quel faux républicain pourrait un jour frapper
Nos frères africains ou sœurs émancipées?

Contre ses bruns desseins et sa rage opaline,
Y a-t-il un vieux vaccin, une Pen-icilline?
Et s'il est déjà tard, au moins un antidote
Pour sauver les bâtards de sa race pâlotte?

Le peine à-jouir menace amour et liberté,
Et la fièvre en rosace espère en sa montée
L'avènement ultime où la loi intégriste
Réglera l'ordre intime en s'affirmant du Christ.

Hantise et pénitence animent les esprits.
La rue en résistance exprime son mépris.
Ce soir, la France en Pen s'écrit, dans son errance,
Avec un grand F-haine et l'affront du mot «rance».


dimarts, 17 d’abril del 2012

UNA PARAULA ÉS UN MÓN INSUBORNABLE


(Fotomuntatge propi)
 21

Una paraula és un món insubornable,
cos invicte, reialme
altiu, torxa i foscúria assedegades,
oasi íntim, misteriós
baluard de flames i esperances.
                       Vaig acudir a la cita
amb la desídia
i la ciutat íntima em mostrà
avingudes, passatges, cel·les i vergers
on els mots niaren cendres i àncores,
        habitacles on seguim buscant la vida
al bell mig del desassossec i la indolència.
No ser
             més que paraula,
angosta pedra d'un paratge de benaurances i ferides.
Manel Garcia Grau
Els noms insondables
Poesia 3i4, 1990
Més sobre l'autor ací

dissabte, 14 d’abril del 2012

REPÚBLICA

(Fotomuntatge propi fet a partir d'un quadre de Mondrian)


dimecres, 11 d’abril del 2012

L'ESCAPADA


(Imatge presa d'ací)
Tornar tots els rebuts.
Donar de baixa el llum, el gas i l'aigua.
Buidar el compte corrent i cancel·lar-lo.
Regalar el cotxe a un lladre.
Llençar a l'abocador
els electrodomèstics.
Instal·lar un pany amb forrellat
a la porta de casa.

Quedar-se immòbil,
respirar lentament.

Dissoldre's mica en mica en l’aire.

Esdevenir la brisa que amb prou feines
passa, lliscant, i t'esborrona
la pell.
  Sadurní Vergés i Vilella
Poema finalista al IX Certamen de Poesia Breu de l'Esplai d'Olot, 2009

diumenge, 8 d’abril del 2012

TANKA DE LES FINESTRES

(Atomium de Brussel·les. Imatge pròpia)
Niaran vides
en un món insondable,
com a finestres
imperfectes que s’obrin
al cel de la inquietud.

dijous, 5 d’abril del 2012

CONTINUÏTAT


(Imatge no identificada presa de la xarxa)
            que deixe enrere,
cada record
            que m’envaeix ara,
cada somni
            que m’arrecera,
cada eco
            que retruny…
pneumàticament
els respire
i els convertisc
en camps d’alfàbega.

de Suaument pel corrent del temps
XXXII Premi Picassent de Poesia Cristòfor Aguado i Medina, 2010

dilluns, 2 d’abril del 2012

EL BARQUER


(Caront, el barquer. Imatge pròpia)
Llevar-se d’hora i comprovar que tot és al seu lloc,
que les finestres no han envellit tant en una nit,
que el pa d’ahir segueix tendre per a les dents de llet
del nou dia, que a la cuina perdura l’olor groga
del curri, l’olor de les nostres mans fent el sopar, 
fent, lentes, l’amor sota els llençols blancs de la farina, 
que els llibres encara conserven, tossuts, la memòria
de les paraules, que tot és, en fi, on ha de ser,
començant pels ossos i acabant per les papallones,
pels meridians i els silencis que ocupen l’exacta
latitud celeste que algú els va assignar. I així, cada
dia, la mateixa feina per passar de l’ahir
a l’avui, per creuar les aigües fosques de la nit
amb èxit i tornar a començar com si res no hagués
passat, tret d’una mica de temps, el fang dels segons.
Fins que una nit embarcarem, però serà un altre
el riu i un altre el barquer. I aleshores, digue’m, ¿qui
mantindrà el nom, qui salvarà l’olor de tot allò
que hem estat, que per nosaltres ha estat, quina mirada
guardarà les finestres, el pa, les mans, la memòria,
els llibres? Quin llot s’atrevirà a engolir tanta vida?

Gemma Gorga
El desordre de les mans
Pagés editors, 2002
Més sobre l'autora, ací