EMPREMTES

Els poetes s'inventen la raó de no ser, els poetes desdiuen les raons de la vida. SALVADOR JÀFER

diumenge, 2 d’agost de 2020

[LA GÈNESI DEL FOC...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)


Genesis des Feuers
sie beherrscht meine Erinnerung
und ruft mir ins Bewusstsein
dass ich von der Zeit träumte
und über das Eis
mit meinen Fingern strich
nun erhebe ich mich wie der Phönix
währenddessen die Genesis fortfährt
meine erstarrte Vergangenheit zu erzählen
---
la gènesi del foc
regeix la meva memòria
em recorda
que somia el temps
i que palpejava el glaç
amb els dits
ara m’aixeco com el fènix
mentre la gènesi segueix
narrant el meu passat enrigidit

Klaus Ebner
Blaus / Bläuen
Pagès Editors, 2015
Més sobre l'autor, ací

dimecres, 29 de juliol de 2020

POEMA AMB DATA CXII: 29 DE JULIOL II

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

29 de juliol II

de les vores del pou ple
en surten parets opaques
que fan creure a una dona
que beu ella sola.
entre paret i paret,
agenollada, només
veu el reflex movedís
del seu rostre en l’aigua.
i beu convençuda que
la seva única xuclada és
la que va buidant el pou.
a la fi quan cau pot veure
amorrades altres dones
abeuradores, tan sols
des de ben al fons.
perquè de totes és ella
l’única que no ha sabut
mantenir-se fora
del pou.


Anna Gas
Crossa d’aigua
Editorial Fonoll, 2017
Més sobre l'autora, ací

dilluns, 27 de juliol de 2020

LA MEMÒRIA I EL MAR


(Imatge pròpia)

LA MEMÒRIA I EL MAR
A Irene i a la memòria de Jordi

I ara la mar i el mar... Jove he sortit a veure’ls:
submisa als meus turmells, que primer toca amb llavis
de viva fredor blava i després amb flors blanques;
orgullós d’antics ferros, veloç d’anells perduts,
cercant els hipocamps amb llargs fuets solars...
Jove he sortit a veure l’ampla estrofa marina,
oh jove la meva ànima sense pes de campana
i amb la darrera puja escrita amb cicatrius!
Canto metamorfosis. Xiscla, gavina! Enterro
a la sorra daurada la meva copa d’ombra.

Em segueixes esvelta de la pluja dels anys,
dona que cures d’home l’home de focs diversos
portant-li la gran pau de l’olorosa fusta,
pujant vers els seus ulls la son plana de l’oli,
posant a les balances el vil·là del somrís...

Vine, amor espigada, a compartir l’octubre!

Agustí Bartra
Els himnes (a cura de D. Sam Abrams)
Ed. Proa, 2020
Més sobre l'autor, ací

divendres, 24 de juliol de 2020

UN XIC D’AIGUA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
UN XIC D’AIGUA

Has resseguit els angles
de la canal
has passat el tou
dels dits
per les humides parets
de l’aljub
has girat el folre
a l’alcavó
has apegat la galta
a la cal del mur
has baixat al fons
del pou
has alfarrassat el contingut
dels cànters

Tot i que havia plogut
durant molt de temps
en cap lloc del cos
has trobat un xic d’aigua
que calme la roentor
de les paraules
que s’amunteguen al cor.

Francesc Mompó
Versos oceànics
Ed. Bromera, 2020
Més sobre l'autor, ací

dimecres, 22 de juliol de 2020

EN LA MEVA MORT

(Imatge pròpia)

EN LA MEVA MORT

Estic cansat de tu, domini fosc
i tempestat de flama.
M'exaltaré damunt els horitzons
i trauré les banderes al desert
de la darrera cavalcada.
Reina d'aquestes hores, ara véns
tota brillant, armada.
Inútil desesper del vespre! L'alba
s'acosta ja amb l'espasa,
i l'ardor temerari que m'encén
allunya les estrelles.
Bartomeu Rosselló-Pòrcel
Imitació del foc
1937
Més sobre l'autor, ací

dissabte, 18 de juliol de 2020

[ENMIG DE TANTA GUERRA...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Enmig de tanta guerra, de tenir el cor
com un gat xop de pluja
a l’ombra roja dels dies arraulit,
ara, poeta, t’ha vingut a la ment
que aquí ben a la vora un poeta
antic va llançar fa molts de segles
la consigna que mai
no hi ha hagut cap raó
per a cap guerra, que mai
cap vaixell de bells rems s’endugué
cap a cap troia de belles torres
la bellesa de cap hèlena.
I et fas creus, tan savi com t’has fet,
que, falses com són i han estat totes
les hèlenes i totes les troies,
hagin estat i siguin
tan de veres i reals
tristament totes les guerres.
Te’n fas creus i l’olor de la terra
altra vegada humida respires,
aquí a tocar d’on l’antic poeta
als adolescents la gràcia
immarcesible de la dansa ensenyava
i a cantar aquella consigna.

Carles Miralles
Tres suites
Edicions 62, 2017
Més sobre l'autor, ací

dimecres, 15 de juliol de 2020

EN LA SIEN / EN LA TEMPLA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)


EN LA SIEN
Papaver amapola
I

En el antiguo cementerio hay muertos que aguardan verdades.
A los fusilados se les olvidaba en una fosa,
                        —nadie sabe aún cómo su compañera lo consiguió
pero a él, su familia pudo rezarle
en aquel nicho de la quinta altura.
El cráneo trepanado en un lateral se deshacía en polvo.

En el antiguo cementerio hay muertos que aguardan verdades.
Aunque sean verdades piadosas,
como la del sepulturero
que limpiando el nicho de la quinta altura,
abrió el sudario y aseguraba a la anciana que preguntaba
por los huesos del padre,
que el tiro fue en el pecho.

II

Descifro las coordenadas del verano:
amarillo de los campos de trigo
y una carretera.
Las amapolas, condenadas a las cunetas,
reivindican su condición de dueñas del paisaje
y refulgen en pequeños grupos para no ser olvidadas.

Cualquier carretera en verano parece llevarte a la libertad.

Campos recién segados
y cunetas olvidadas
descifran las coordenadas de la muerte.

Quiere la amapola prestar su color
a una memoria teñida de rojo.

---
A LA TEMPLA
Papaver rosella
I

A l'antic cementeri hi ha morts que esperen veritats.
Als afusellats se'ls oblidava en una fossa,
                        -ningú sap encara com la seua companya ho va aconseguir-
però a ell, la seua família va poder resar-li
en aquell nínxol de la cinquena altura.
El crani trepanat en un lateral es desfeia en pols.

A l'antic cementeri hi ha morts que esperen veritats.
Encara que siguen veritats piadoses,
com la del fosser
que netejant el nínxol de la cinquena altura,
va obrir el sudari i assegurava a l'anciana que preguntava
pels ossos del pare,
que el tir va ser al pit.

II

Desxifre les coordenades de l'estiu:
groc dels camps de blat
i una carretera.
Les roselles, condemnades a les cunetes,
reivindiquen la seva condició de propietàries del paisatge
i refulgeixen en petits grups per a no ser oblidades.

Qualsevol carretera a l'estiu sembla portar-te a la llibertat.

Camps recentment segats
i cunetes oblidades
desxifren les coordenades de la mort.

Vol la rosella prestar el seu color
a una memòria tenyida de roig.

Elisa Rueda
Tentación botánica
Editorial Fundación Valparaiso, 2017
Més sobre l'autora, ací

[Traducció del castellà feta per mi]

diumenge, 12 de juliol de 2020

ROVELL DEL GROC

(Imatge no identificada presa de la xarxa)


ROVELL DEL GROC

¿En el centre del groc
pètal innumerable de l'univers
el copalta del director
de l'orquestra del Titànic?

La ferotge gàrgola
del capitell mossegat pels segles
plora llàgrimes negres
des de la darrera tempesta fangosa.

La gata de Georges Perec arrossega
un cabdell de llana, i al poeta
se li representen uns estesos pentagrames
on anotar l'epitafi del que no ha estat.

En el rovell del groc
epifania de mudesa blanca
els draps tacats de l'assaig-error,
la provatura de certes soledats morals.

Josep Igual
Oliveral de l'aire
Ed. Neopàtria, 2019
Més sobre l'autor, ací

dijous, 9 de juliol de 2020

LLEGÓ EL FIN / ARRIBÀ LA FI


(Imatge no identificada presa de la xarxa)
LLEGÓ EL FIN

Gritos de silencio, vacío aterrador…
noches de insomnio, celos, odio, dolor.
Lágrimas en la lluvia, descalzos por el jardín,
recogiendo solo espinas, y un amor que llegó al fin.
Sueños en penumbras, besos de marfil,
frío entre las sábanas, caricia de reptil.
Solo en esta noche, hielo que araña la piel,
Toma tu copa de reproche y olvida que un día fui fiel.

---
ARRIBÀ LA FI

Crits de silenci, buit aterridor...
nits d'insomni, gelosia, odi, dolor.
Llàgrimes a la pluja, descalços pel jardí,
recollint espines només, i un amor que arribà a la fi.
Somnis en penombres, besos d'ivori,
fred entre els llençols, carícia de rèptil.
Sol en aquesta nit, gel que esgarrapa la pell,
Pren la teua copa de retret i oblida que un dia vaig ser fidel.

Arantza Guinea
Deshojando amapolas
Lord Byron Ediciones, 2015
Més sobre l'autora, a

[Traducció del castellà feta per mi]

dilluns, 6 de juliol de 2020

INSOMNI


(Imatge no identificada presa de la xarxa)
INSOMNI

Ha volgut la nit encendre fanals
al teu port, i deslligar les onades
perquè vegis com es bat el silenci
contra els esculls esmolats de l'enyor.
I l'insomni, badant-se a la intempèrie
per rebre els teus velers a la deriva,
i tot el mar immens dins d'un poema,
escolta com et canta la sirena
melancòlica de l'oblit... Goteges
pels porus, lletra a lletra.
                                    Et salinitzes.

Montserrat Butxaca
Angle de deriva
Editorial Moll S.L., 2013
Més sobre l'autora, ací