EMPREMTES

La poesia no és més que la recerca ardent de solituds defugides i projectes intangibles entre la pell esbocinada del mot i del temps. MANUEL GARCIA GRAU

dissabte, 13 de febrer de 2016

POEMA AMB DATA (LXXIII): VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

(Imatge presa d'ací)
El sol de les 15:23
d'un dilluns 13 de febrer,
la CV-183
que no reconec si no és
en les torres de Petromed.
Ventruts camions carregant
terra, els horts per vendre encara,
alqueries ací i allà,
palmeres esclatant en l'aire
com si fóra un dia de festa.
I tu i jo tan contents, visca València, visca!
Recorde la vida, el mural
de Vicent Andrés Estellés.

Batalles de Sardenya
Iban L. Llop
Ed. Bromera, 2011
Més sobre l'autor, ací

dimecres, 10 de febrer de 2016

[ET COMPTAVA LES COSTELLES...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Et comptava les costelles amb la molla dels dits, 
una a una, amb delit d'orfebre, 
sota el llençol. 
I orb pujava suat a les natges, comalada salvatge, 
seguint el pas de nòmades caravanes sobre les dunes 
d'abrusadora sorra... tot cercant l'oasi, 
el paradís promés de les magranes melenquines, 
els dàtils dolços i 
l'aigua fresca.


Nel·lo Navarro
Xalet "Victoria"
Ed. 3 i 4, 2006
Més sobre l'autor, ací i ací

dilluns, 8 de febrer de 2016

JARDÍ TANCAT

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
La casa era petita
i cabrien perfectament els besos
i la fingida pau de la conversa.
I la cambra, concreta
com un niu
i ens estimàvem.

Però els ulls rebotaven
fàcilment en les coses
llunyanes
i s'ajupien, quiets, sobre la pell,
cansats de navegar sense fondària.
i la fam acceptada ofegaria
la generositat de la proposta.

M'agradaria dir-te
moltes coses d'aquell refugi amable,
però només conserve la mesquina
teoria dels pactes
que ens anava menjant la llibertat.

Tinc una ampla tristesa a la butxaca
i una consciència lletja d'aquells dies,
i un espill fred,
tan eixut que em mirava,
mig de reüll,
quan no trobava l'aire.

La casa era menuda i ens volíem.
M'agradaria dir-te tantes coses...

Pep Bataller
Equipatge de set
Ajuntament de València / Victor Orenga ed., 1987
Més sobre l'autor, ac

divendres, 5 de febrer de 2016

SOBRE EL DESIG

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
El desig és una pedra que sura 
sobre l'aigua. Només importa aferrar-s'hi 
amb l'instint de sobreviure. No importa 
res més: tan bon lloc per morir és un pou 
com el més bell finir del jorn a la platja, 
negra i tropical, de Limbe, sota els mateixos 
peus del volcà. Només el desig ens salva 
en el desig. Només el desig fa surar la pedra 
que som, ja condemnada al fons, des de massa 
abans de l'abisme. Només el desig. 
Sols el desig caduca i ens enfonsa fins al fons. 
És aleshores que percebem, refractat, 
quelcom de millor que un somni on nada l'aire 
sobre l'aigua. Llavors comença la cacera. 
Només amb el desig, només des del desig, 
fins al darrer jorn contra el desig.

Josep Lluís Roig
La presó de l'aigua
Ed. Bromera, 2005
Més sobre l'autor, ací

dimecres, 3 de febrer de 2016

ANIVERSARI

(imatge no identificada presa de la xarxa)
Què fas a trenta-dos anys, 
amb un grapat de versos orfes
i tot l'excés del passat rebentant 
les ninetes dels ulls que ja no miren, només recorden? 

Què fas després que les ungles als pupitres 
del tedi han ennegrit, com foscos insectes sense ales? 
T'asseus i acceptes la mica d'encorbament del cos 
sobre els llibres vells —a fora encongeix el 
temps com llana humida. 

T'avens a la cotilla d'un enuig molt insistent 
que et dóna raons per a queixar-te i no fer res. 
I abandones la mètrica perquè el món et pesa més. 

Què fas cercant miralls que falsegen 
la dignitat d'arrodonir el gest insatisfet? 
Tal vegada acceptar els límits sigui més  
dolç que un batec d'àngel als llavis, però,  
els anys de la poesia passen  
i els seus mots envidrats et tallen les venes.


Susanna Rafart
Olis sobre paper
Ed. 3i4, 1996
Més sobre l'autora, ací

dissabte, 30 de gener de 2016

POEMA AMB DATA (LXXII): CÀNON BREU PER A UN ORATORI

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
VARIACIÓ 6
CÀNON BREU PER A UN ORATORI
(CÀNON A LA SEGONA)

Als xiquets de la plaça de Sant Felip Neri. Barcelona, 1938

¿On és la vida que a la plaça reia
El trenta de gener del trenta-vuit?
¿On és la glòria sobre el mur, que els tiples
Cantaven amb veus gràcils, on la joia
Coral de les veus blanques
Alçant-se en oratori i esculpint-se
Amb la gràcia dels jocs quotidiana?
¿On la frescor de les formes florents?

Ací fitava els blancs la mira telescòpica.
I el trenta de gener del trenta-vuit,
Ací la pava calculà la posta.
Ací les hèlixs barrinaven l'aire.
Ací sobrevingué, per mà cruel, metralla.
Ací fou degollada la innocència.
Ací les bombes van asclar la forma
De la carn venidora i deflagrada.

   Que cap mà no arrebosse el mur de Neri
Ni el trenta de gener del trenta-vuit:
Que ens facen mal, perennes,
En callat Oratori d'Innocents,
Les formes que la mort allí els robava.
Que noms i candeletes il·luminen
Cada forat amarg, cada esvoranc,
Cada plor dels xiquets, inult, inconsolable.

Fins que, vençuda, la mort els les torne.
Del trenta de gener del trenta-vuit.

Antoni Ferrer
Variacions Goldberg
Editorial Denes, 2015
Més sobre l'autor, ací

dimecres, 27 de gener de 2016

VOI CH'ENTRATE

(Imatge pròpia)
Els que estimen la nit, mai no estimen una nit com aquesta. Ací tothom s'embosca sota remor d'escumes, reconeixent en la buidor del cos la cambra fugitiva. Pedres de cel. Llençades com silenci, esborren el visible amb un fum de paraules. La vida, qui la viu? La sang ja no és el centre, tan sols sorgeix un cor de boira, tota llum innombrable.

Jenaro Talens
Purgatori (dins El largo aprendizaje)
Ediciones Càtedra, 1991
Més sobre l'autor, ací i ací

diumenge, 24 de gener de 2016

[COM UN GALL QUE CANTA A LES OMBRES...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Com un gall que canta a les ombres
Així és el meu cor irremeiable
Intentant curar la malaltia de la vida
I la supèrbia pudent del seny
I el cel que cau sobre el poema
El meu fal·lus brilla com un estel
Estenent-se darrere i davant del poema
Tinc por de l'home de la cantonada
Tinc por al blau que davant la vesprada s'inclina
Tinc por a l'àngel ros
Que en el poema es declina
Tinc por de plorar amb el sabor de la meua orina
Tinc por del poema que cau sobre mi com una espina
Tinc por de morir com algú que davant la vesprada s'inclina.


Leopoldo María Panero - Félix Caballero
Apocalipsis de los dos asesinos
Ed. La Garúa, 2006
[Traducció pròpia.] 

[Como un gallo cantándole a las sombras / Así es mi corazón irremediable / Intentando curar la enfermedad de la vida / Y la soberbia hedionda de la cordura / Y el cielo que cae sobre el poema / Mi falo brilla como una estrella / Extendiéndose atrás y adelante del poema / Tengo miedo del hombre de la esquina / Tengo miedo al azul que ante la tarde se inclina / Tengo miedo al ángel rubio / Que en el poema se declina / Tengo miedo de llorar con el sabor de mi orina / Tengo miedo del poema que cae sobre mí como una espina / Tengo miedo de morir como alguien que ante la tarde se inclina.]

dimecres, 20 de gener de 2016

CICLE

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Trenta anys és bona edat per a morir-se    
de tedi o de dolor o d'esperança    
o qualsevol desfici col·lectiu    
de les cèl·lules cansades ja d'oir-se    
repetir la mateixa cantilena    
de sempre.

              Perquè, anem a veure:
¿importa molt si un cos desapareix    
en tal moment determinat o en tal altre?
¿Renuncia llavors el cel al núvol,    
la terra a la pluja,    
la rosa al perfum?
¿Es desbarata, potser, l'ordre de les hores,    
la rutina primordial de les collites,    
el puntual sospir de la mare?

Si el cansament és tan profund    
com una arruga en el front de la nostàlgia.
Si duc al muscle un sol que no respira    
i no em deixa abandonar-me ni un segon.
Si fa dos segles que sent com es passegen    
amb peus tots bruts sobre el meu engonal.
Sí camine tan a espai com una pena    
quan s'instal·la en les pupil·les i recorda.

Puc trobar-ne, a més, antecedents    
ben insignes, dolcíssims i preciosos.
                                               
Marc Granell
Fira desolada
Columna, 1991
Més sobre l'autor, ací

diumenge, 17 de gener de 2016

[AQUELL QUI ENCARA NO HA NASCUT...]

(Imatge pròpia)
"Més feliç que els uns i els altres
  és el qui encara no ha nascut"
            ECLESIASTÈS, 4.2

Aquell qui encara no ha nascut 
no ha viscut ni el dolor ni la paraula, 
ni el creixement ni el cansament dels dies, 
ni l'ha colpit l'avidesa dels cossos 
o el llambrec de la llum damunt les mans, 
i no coneix l'agilitat del puma 
ni els colors vistents del guacamai; 
no ha sofert tampoc cap fred inhòspit 
ni la humitat feixuga 
que alenteix les hores, 
no s'ha emprovat el vell vestit del mar 
ni ha tocat els arbres ni les roques, 
ni ha caminat la mort. 

Potser és feliç 
el qui encara no ha nascut, 
però no duu ni a la pell ni a la memòria 
el tast dels anys, 
i la textura del vent 
no n'habita la sang, 
ni ha fruitat als seus llavis 
el crit de la tendresa. 

Potser és feliç 
sense l'olor del te 
i el gust de la taronja.

Jo no podria ser-ho.
Carles Duarte
Tríptic hebreu
Eliseu Climent, editor; 2004
Més sobre l'autor, ací  i  ací