EMPREMTES

La poesia no pot existir sense la llibertat de l’individu. Els seus grans enemics són els ramats humans i els pastors que els acondueixen. ENRIC CASASSES

dimecres, 26 novembre de 2014

[CONCEBRE LA CIUTAT...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Concebre la ciutat com un senyal de tu:  
saber que en els avisos del semàfor  
hi ha el pur batec del teu cor encobert,  
i els ulls incorporats a negres rodes.  
Assentir als clàxons —últims retalls de veu,  
fotografies de la teva música... 
Besar el quiosc, el rostre ple d'imatges, 
assumir cables com cabells, 
finestres com esguards, 
teulades com espatlles dirigides, 
guaitar la roba estesa com la pell, 
parlar als aparadors com al cos nu, 
a les esveltes robes com al pit, 
al ball de multituds com al teu bleix, 
com al mateix pulmó que et sagna llum, 
robar al carrer la forma del teu braç, 
omplir d'olor a benzina tots els teus records, 
acostumar-me a tu sobre l'asfalt. 
Saber-te en el minut de vida digital dels ascensors,
sobre l'eclipsi dels paraigües en la multitud. 
Aproximar la vida al senyal teu, 
al rètol que anticipa el teu retorn, 
el teu recomençar sobre l'aigua del port...


Xavier Pérez i Torío
Combat d'absències, 1993
Amós Belinchón, editor
Més sobre l'autor, ací



diumenge, 23 novembre de 2014

EL CEC

(Imatge d'Edgar Hermosilo, presa d'ací)
 Sabia com eren els borralls i les volves,
      però desconeixia el color de la neu;     
percebia el soroll de la mar i les ones,   
però no en copsava l'horitzó ni el relleu.

   Sa casa sempre feia una flaire de pomes   
madures, malgrat l'olor constant de tabac;      
amb el nas ert reconeixia les aromes     
opaques que separen brandy i conyac. 

Distingia els harmònics enmig d'un concert  
perquè es passava la vida entre instruments, 
més fresc que sota un oasi enmig d'un desert.

  Un dia, abans de morir, fou tan indulgent    
que, dret des de la seua finestra, despert,      
decidí llançar les partitures al vent.

Josep Palomero
La rosa dels vents
Ed. Bromera, 1997
Més obre l'autor, ací

dijous, 20 novembre de 2014

POEMA AMB DATA (LX): [PARÍS TÉ EL TEU MIRAR...]

(Imatge pròpia)
París té el teu mirar en la mirada
d’ençà el vint de novembre
de mil nou-cents noranta-cinc.

París plou com tu plous capvespres àngels,
migdies llargs i foc en l'abraçada.

París besa amb els llavis amb què em beses
els besos més abril, més mar en calma.

París camina el pas que tu camines.

París té el teu somriure, lluna i alba.

Marc Granell
Versos per a Anna
Ed. Bromera, 2003
Més sobre l'autor, ací


dilluns, 17 novembre de 2014

[EL POEMA SE SAP ABILLAT...]

(Exterior de l'església de Santa Caterina, València. Imatge pròpia)
El poema se sap abillat, insolent, 
renegat de claror, estrafet a les fosques, 
llepafils i sobrer, poregós dels camins, 
folre dolç, petaner, buit de vida pertot.

Rebost farcit de menges, vida solta a les lleixes, 
estants coberts d'olors que el poema no sent,
hi ha eis vaixells per al forn i l'antiga corbella, 
la post i la sal sosa, gavelles de lletsons. 

Vull dir el que no han dit els que només escriuen 
arrambats a l'ampit de vitralls cecs solemnes, 
hipòcrites bohemis de plats d'ànec al forn 
ajornant els instints, ganyotes saberudes. 

Pedra tosca que encercla la porta de l'entrada; 
confitura de móra, taca lila al pitet,
flonjor de pell de branca, de la soca, l'arrel, 
i enderrocs als cabassos, caragols a la soca. 

Fonedissos poetes, guaitadors de la pluja, 
toqueu fusta i arena, toqueu nas i balleu, 
escureu les cassoles amb molles, pa de dacsa, 
i amb maneguins als braços feu poemes sobrers.


Maite Insa
El poema és sobrer
Ed. Bromera, 2007
Més sobre l'autora, acíací
                   

dissabte, 15 novembre de 2014

L'ETERNA REVOLTA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Que tot no serà un somni, 
Que res no es fondrà com un fum cendrós. 
No digueu mai que no heu existit!, 
Que nosaltres som la imatge d'una imatge! 

«L'infant, en llevar-se aquest matí, 
ha llençat un cairell contra l'espill. 
Jo l'he vist torcar-se els morros, 
exultant d'odi i de bromera. 
L'avi, que se'l mirava,
ha fet un somrís d'esperança cínica i de complicitat»

      Ens beurem els bassots       
      que sembra la pluja.

      Occirem els pares
      i les femelles seran ermes.

      Incendiarem els registres civils
      i anul·larem les nomenclatures.

      I serem,       
      serem un jorn, tan sols,
      eternament.

Josep Mir
Viure no és necessari, navegar sí
La forest d'Arana, 1987
Més sobre l'autor, ací




dimecres, 12 novembre de 2014

41

(Pintura de Pere Salinas que il·lustra el llibre)
41
Aquest és l’espai del somni. Com si guixat.
Una caixa de fusta gastada. Ací, on reposa
el maquinari, sot un cel ras o no, puntejat
d’ulls. Com si cosit. Les hèlixs removent
els aires i les boires, tota la nit. Sota el groc
dels bladars escrius la gramàtica de les
arrugues inexplorades. Tota la nit. Tots els
temps del món. O no.
Joan Navarro i Pere Salinas
O: Llibre d’hores 
[Edició multilingüe: català, espanyol, portuguès, francès, anglès i italià.] 
Edicions 96, 2014
Més sobre els autors, ací (Joan Navarro) i ací (Pere Salinas)

41
Este é o espaço do sonho. Como se riscado. Uma caixa de madeira estragada. Aqui, onde repousa o hardware, sob um céu raso ou não, ponteado de olhos. Como se costurado. As hélices removendo os ares e os nevoeiros, toda a noite. Sob o amarelo dos trigais escreves a gramática das rugas inexploradas. Toda a noite. Todos os tempos do mundo. Ou não.
Tradução para o português: Joan Navarro & Veronika Paulics

41
Voilà l’espace du rêve. Comme rayé. Une caisse en bois usée. Ici, où repose le hardware, sous un ciel dégagé ou non, pointillé d’yeux. Comme cousu. Les hélices remuant les airs et les brouillards, toute la nuit. Sous le jaune des champs de blé tu écris la grammaire des rides inexplorées. Toute la nuit. Tous les temps du monde. Ou non.
Traduction française : Dolors Català

41
Questo è lo spazio del sogno. Come scarabocchiato. Una cassa di legno frusto. Qui, dove riposa l’hardware, sotto un cielo terso o no, punteggiato di occhi. Come cucito. Mentre le pale rimuovono le arie e le nebbie, tutta la notte. Sotto il giallo dei campi di grano scrivi la grammatica delle rughe inesplorate. Tutta la notte. Tutto il tempo del mondo. O no.
Traduzione all’italiano: Beppe Fiorelli

41
Este es el espacio del sueño. Como si garabateado. Una caja de madera gastada. Aquí, donde reposa el hardware, bajo un cielo raso o no, punteado de ojos. Como si cosido. Las hélices removiendo los aires y las nieblas, toda la noche. Bajo el amarillo de los trigales escribes la gramática de las arrugas inexploradas. Toda la noche. Todos los tiempos del mundo. O no.
Traducción: Joan Navarro

41
This is the space of the dream. As if scrawled. A worn wooden box. Here, where the hardware rests, under a clear sky or not, dotted with eyes. As if sewn. Propellers stirring airs and mists, all night. Under the yellow of wheat fields you write the grammar of unexplored wrinkles. All night. Every time in the world. Or not.
Translation into English: Pilar Segarra

dissabte, 8 novembre de 2014

POEMA AMB DATA (LIX): CARTE DU 8 NOVEMBRE


(Imatge no identificada presa de la xarxa)
      Les ungles en el nostre pit, la ceguesa que ens gela els nostres ossos, qui s’ofereix per a subjugar-les? Pioners de la vella església, anuència de Crist, ocupeu menys espai a la presó del nostre dolor que el rastre d'un ocell a la cornisa de l'aire. La fe! El seu bes es va apartar horroritzat d’aquest nou calvari. Com podria el seu braç mantenir destapiat el nostre cap, si ell viu de la caritat d’un pany incorrecte? El fàstic suprem, a qui la mort mateixa el nega el fum últim, es retira, disfressat de senyor.
     La nostra casa envellirà lluny de nosaltres, salvant la memòria del nostre amor ajagut intacte a la rasa del seu sol reconeixement.
    Tribunal implícit, cicló vulnerari, que tard ens lliures l’objectiu i la taula on la fam arribava la primera! Sóc ara com un gos rabiós encadenat a un arbre ple de rialles i fulles.


(Traducció meua)
René Char 
Seuls demeurent 
NRF, 1945




Les clous dans notre poitrine, la cécité transissant nos os, qui s’offre à les subjuguer? Pionniers de la vieille église, affluence du Christ, vous occupez moins de place dans la prison de notre douleur que le trait d'un oiseau sur la corniche de l'air. La foi ! Son baiser s'est détourné avec horreur de ce nouveau calvaire. Comment son bras tiendrait-il démurée notre tête, lui qui vit, retranché des fruits de son prochain, de la charité d’une serrure inexacte? Le suprême écœurement, celui à qui la mort même refuse son ultime fumée, se retire, déguisé en seigneur.
Notre maison vieillira à l'écart de nous, épargnant le souvenir de notre amour couché intact dans la tranchée de sa seule reconnaissanceTribunal implicite, cyclone vulnéraire, que tu nous rends tard te but et la table où la faim entrait là première ! Je Suis aujourd'hui pareil à un chien enragé enchaîné à un arbre plein de rires et de feuilles.

divendres, 7 novembre de 2014

PREMI COMTESSA MARIA LUNA

Aquesta vesprada he tingut l'honor de rebre en el meu poble el premi al mèrit cultural Comtessa Maria Luna de les Lletres, reconeixement social i públic als veïns que han destacat en algun aspecte cultural, educatiu i de patrimoni. Una mena de premi Nobel de les lletres de La Pobla de Vallbona.

                                            


dimecres, 5 novembre de 2014

[COBRIM-NOS AMB LA SEDA FOSCA...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
cobrim-nos amb la seda fosca
del desig
i despullem el nom
el seu parany
de clarobscur
cobrim-nos amb la flaire
transparent del gest
i esborrem les hores
trossejades
per la cadència
d'una altra ombra


Anna Montero
Arbres de l'exili
Gragal libres, 1988
Més sobre l'autora, ací

dilluns, 3 novembre de 2014

TESSEL·LA VIII

(Poema propi sobre una imatge pròpia)


Del meu Llibre de contemplació
Ed. Germania, 2013