EMPREMTES

El poema és un camí que conrea els seus esbarzers. YVES PRIE

dimecres, 13 de gener de 2021

[CAL DESFER-SE DE TOT ALLÒ...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Cal desfer-se de tot allò

que és sobrer, renunciar

al llegat dels errors

quan són moltes les mancances

i les pèrdues han transformat

el cos nu en una ombra de molsa

en què no ens reconeixem.


Sònia Hernández

Del tot inacabat

Cossetània Edicions / Quaderns de la Font del Cargol, 2018

Més sobre l'autora , ací

diumenge, 10 de gener de 2021

EL PA

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

El pa

 

Quan jo era vailet, fa una garbera d’anys,

i passava les vacances a pagès,

anava a buscar el pa, al toc de migdia,

amb la senalla i el perdiguer de l’avi:

el gos es deia Krim, i els meus estius

eren plens de la nostra vibrant amistat.

De retorn de cal Pastisser Nou,

el Krim portava per les anses la senalla,

d’on sobreeixia un enorme pa

en forma de barret de tres puntes,

tres, com els Mags d’Orient.

Aquell pa feia olor de cosa bona.

Les coses bones, avui, on són?

On és el Krim? Massa aviat el perdria,

sacrificat després d’enverinar-se:

un amic de debò, el primer que se’m moria.

Després n’he enterrat tants com molles hauria

aquell pa de tres bonys que el gos portava.



Josep Vallverdú Aixalà

Pa de forment

Pagès Editors, 2020

Més sobre l'autor, ací

dijous, 7 de gener de 2021

PÀTRIA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Pàtria

 

La meva pàtria és un pany de paret

de pedra seca o de marès

mig esbucat

que no va enlloc ni tanca res,

tallat pel solc de l’autopista.


Té un cel blau amb quatre niguls blancs

a mig pintar sobre un gap cal·ligràfic

i un crit d’esprai antic que molts pocs recordam,

entre el fasser menjat d’escarabats

i el derelicte ametlerar.


Aturonat sobre el talús,

el mir un breu, fugaç, moment

cada matí,

quan pas cap a la feina a més de cent.


Miquel Cardell

Els ponts de l'autopista

AdiA Edicions, 2020

Més sobre l'autor, ací

dilluns, 4 de gener de 2021

[HEURA MEUA QUE SOLQUES FERMA...]

 


(Imatge pròpia)


Heura meua que solques ferma

els murs del meu enteniment,

et procuraré saó, llum,

que el pretèrit siga llavor

de l’avenir ben arrelat.

Que reste immutable, fixada

al mur amb permanent memòria

la teva estructura vital

quan, heura meva, ja no sigues.

Quan ja no hi sigues, el sec, heura

meva, dirà qui vares ser.



Manel Hurtado Juan

dins de A la llengua de València

Societat Coral El  Micalet, 2020

Més sobre l'autor, ací.


dissabte, 2 de gener de 2021

O PENEDIMENT O SENTÈNCIA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)


O penediment o sentència

 Hanna  Arendt


¿Qui ha demanat perdó

pel patiment i per la sofrença,

per la mancança i per la recança?

 

¿Qui se’n penedeix del mal ja fet

quan encara crida la terra

per veure si algú se'n recorda,

per veure si allà poden trobar-la?

 

¿Qui recorda l'oblit?

¿Qui renega la terra quan encara està tacada?

¿On seran els ulls que li dignen l’existència?

 

El llampec que commou i que desperta

dins la realitat gasosa

de cares sens ulls,

de peus que no miren

ni el peu ni el pas,

ni per on caminen.

 

¿Qui reconeix el carnatge,

la immolació salvatge

que esquiva, cruel i atroç,

els perfils acurats de cada figura,

de cada bosc, de cada oceà,

de cada cim, de cada ostatge?

 

¿Per què encara no hi ha gest o actitud,

o acte o protocol, o intenció o resposta?

Encara alguns, furtius,

refusen cosir les ferides

i brodar el perfil,

deixant que la vida, a cor obert,

s'asfixie.

 

Sols a la bategada es trenca el silenci.

El crit trenca el cor, amunt,

glaçant la llança i directe al cel

s'escolta el malefici.





Aina Garcia-Carbó

Crònica de la cadència

Vincle. 2020

Més sobre l'autora, ací

dimarts, 29 de desembre de 2020

FUTUR

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

FUTUR

Enderroquem els temples, els negocis, les dispeses,
les borses, els museus, les biblioteques,
els bancs, les oficines amb grisos calendaris,
les presons, les casernes, els aularis,
els circs, els hospitals, les filmoteques...
i tot serà remor d’ales esteses.

Per veure el cel estelat
és del tot imprescindible
no dormir sota teulat!





Daniel Nomen

Radicalment aquí (Antologia poètica)

Editorial Pont del Petroli, 2020

Més sobre l'autor, ací



dissabte, 26 de desembre de 2020

TOTS DOS

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

TOTS DOS

 

Tinc dos països, en comptes d'un sol:

Aquell que mai no he tingut

I un altre, el que mai no tindré.

El primer, el qual nom és agitació

S'escapa pels meus dits

Car es tracta d'escuma marina.

El segon, que sembla un encís.

Evite parlar-ne, no siga cas que

Quan ric forçat entenga el seu cant.

En comptes d'un país nomes, en tinc dos

Que son destituïts d’existència real

Però que abans de mi ja hi eren.

Desprès de mi, encara hi seran.





Richard Aerts

Inèdit.

Més sobre l'autor, ací

dimecres, 23 de desembre de 2020

ORIGEN

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Origen


l’ahir és una ona de somnis engolits per la mar rovellada, les finíssimes parpelles de salnitre que ceguen els nostres panys, oracions, oracions estranyes, una llum travessada per l’ocell del ciri, tot és l’ahir, és ahir l’instant de les teues mans dintre les meues, cada minúscula porció de nosaltres mateixos que ha anat desprenent-se’n com d’un areny amb els sotracs del llevant, perquè tot el llevant i tota la memòria ve de l’ahir, però no sempre, no sempre



Francesc Pastor i Verdú

A mossos

AdiA Edicions, 2020

Més sobre l'autor, ací


diumenge, 20 de desembre de 2020

[UN MARROC PUNYIA...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

 A Toni Matutano

 

Un marroc punyia, diversa carn

trasbalsant la complexió del temps,

un sentit espars recomptava flors

que el més atent feria d'esbarzers.

 

Quina argila les dues mans, les quatre,

els genolls, ja fosa l’aigua amb la idea,

a l’areny el psaltiri de les veus,

ardent, parusia del pensament.

 

Alt, sorprenem el setge de l'albir

i just és una serena tensó

un mester consumat que agreuja el mot

 

i l’artifici augura, el fingiment.

Esvento l'estol, consumo el retorn

a l’indòcil lloc bessó de l'entesa.


Joan Gregori i Albiol

dins Dotze poetes joves valencians

Tàndem Edicions, 2000

Més sobre l'autor, ací

dijous, 17 de desembre de 2020

DE RIPOSTA

(Imatge no identificada presa de la xarxa: A. Margarito vs. M. Pacquiao)

DE RIPOSTA
 
mirando una pelea
entre Antonio Margarito
y Many Pacquiao, recibo
lecciones de poesía.
cada piñazo es un poema
colocado con precisión
en la cara del latino.
cada poema lleva dentro hematomas,
torsiones, cortaduras.
el poema como fiesta de los golpes.
en el ruedo frente a una multitud
que orgullosa los contempla.
cada detalle no persigue otro fin
que la belleza.
todo en su conjunto es hermoso.
pero es bueno que estemos advertidos:
sonríe el ganador, sonríe. sus poemas cortan.
sonríe el perdedor, sonríe. su sonrisa corta.
ambos llevan en sí la resistencia
de años enteros sin amparo.
que los combates de boxeo y mis poemas
son lo mismo.
es por esto
que las putas prefieren al que gana.
yo, que soy un perdedor,
me subo cada día al encerado
en busca de placeres.
afuera, como siempre, una multitud
ansiosa de torsiones y hematomas
me contempla.
lo mío es hacerlos sonreír.
ellos, en su mierda, son hermosos.
al final de la velada, algún hijo de puta dirá
que fueron peleas deslucidas.
más de media hora castigándose
asimismo,
es por esto
qué importa vencedor o vencido.
---
mirant una baralla
entre Antonio Margarito
i Many Pacquiao, rep
lliçons de poesia.
cada colp és un poema
col·locat amb precisió
a la cara del llatí.
cada poema porta dins hematomes,
torsions, talls.
el poema com a festa dels cops.
més de mitja hora castigant-se
a l'arena davant d'una multitud
que orgullosa els contempla.
cada detall no persegueix altra finalitat
que la bellesa.
així mateix,
tot en el seu conjunt és bell.
però és bo que estiguem advertits:
somriu el guanyador, somriu. els seus poemes tallen.
somriu el perdedor, somriu. el seu somriure talla.
ambdós porten en si la resistència
d'anys sencers sense empara.
és per això
que els combats de boxa i els meus poemes
són el mateix.
és per això
que les putes prefereixen a qui guanya.
jo, que sóc un perdedor,
puge cada dia a la pissarra
a la recerca de plaers.
fora, com sempre, una multitud
ansiosa de torsions i hematomes
em contempla.
el meu és fer-los somriure.
ells, en la seua merda, són bells.
què importa vencedor o vençut.
a la fi de la vetllada, algun fill de puta dirà
que van ser baralles deslluïdes.

Oscar Cruz
Més sobre l'autor, ací i ací

[Traducció pròpia]