EMPREMTES

La poesia no pot existir sense la llibertat de l’individu. Els seus grans enemics són els ramats humans i els pastors que els acondueixen. ENRIC CASASSES

dimarts, 16 desembre de 2014

FOTOGRAFIES

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Sepia es el descolor de las fotografías amarillentas 
que en pocos años más se habrán borrado.
                                  J. E. PACHECO 

Entraré a la casa amb por d'espantar 
la pols adormida sobre les coses. 
Em colpejarà el temps 
que haurà clivellat rostres 
que ja ni recordava. 
Deposaré en terra 
la memòria, l'escut i les armes. 
Obriré calaixos i portes d'armaris, 
regiraré tots els mobles. 
Records d'alcàmfora i fustes corcades. 
Sota uns vells pantalons 
trobaré les fotografies. 
La pilota ben agafada, 
al costat del meu cosí. 
Tots dos davant la reixa 
de la finestra d'Angelita 
fixem la mirada al futur. 
Jo, que somric a la càmera, 
sóc el fill que no he tingut.

Iban L. Llop
Batalles de Sardenya
Ed. Bromera, 2010
Més sobre l'autor, ací

divendres, 12 desembre de 2014

SANEFA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
A Josep Porcar

Palpant encara els suaus murs de l'enderroc, passant la mà, 
els dits, per les reixes contundents, reixes plenes de pols garbellada, 
de finíssima pols incommensurable, vas extreient els acolorits taulells 
de sota el balcó, com immensos queixals divuitescos, amb molta cura, 
un a un, clec, clec, temptejant silenciosament l'amarga consistència 
amb la paleta —la catalana dels obrers, del pare, de l'avi— conscient, però, 
del dolgut sacrilegi, la pols s'espesseix, Potser alguns ulls et guaiten 
des de l'ombra plena d'esparts, des dels foradats canyissos 
del sostre; pel terra, astorada, la vela d'un carro que mai tornarà 
a moure's del corc, s'escampa entre corfes d'ametles vellíssimes, panolles 
rosegades, i al·lucinants tires de tomaques, místiques per l'aire estupefacte 
i florit de la pols, de les andanes. Amb un cabàs els replegues, 
col·locant-los tendrament com si d'arnats difunts omplires l'atifell, 
com si amb càlides vesprades alfarrassares els colors pintats i vivacíssims. 
Mentre, l'espremuda pols —algú aventurarà si és la pols del temps— 
ompli, inexorable, tot el carrer amb una llarga processó 
resseguint les teues passes insomnes, perdudes, atarantades pel carrer.

Alexandre Navarro
Ex-vot
Ardeas poesia, 1987
Més sobre l'autor, ací i ací


dimarts, 9 desembre de 2014

[ELS FANTASMES HISTÒRICS...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
els fantasmes històrics l'arrossegaven cap a dintre
caragol d'ulls retràctils 
               serpent de l'abisme 
cuc fat d'ésser cec                
               gasela de l'impossible 
peix abissal al fons del temps
                llac estòlid i àncora del fúlgid 

qui acceptara el maldestre joc d'atzar es deia 
tot resseguint les empremtes de ningú sobre la boira
i sortejant la genuflexió al tel·lúric 
o desertant presons d'amor 
fos amb la matèria volàtil 
i esdevingut polsim del cosmos no haver de dir

             aquesta boca és meua
             i he vingut de tan lluny tan sols
             per anar anant-me'n
             cabdellant una història de fantasmes
             per fosques galeries de passió
             on l'ull constata el seu periple
             pels infinits tombants del cercle

Manel Rodríguez-Castelló
L'acròbata dels ponts
Amós Belinchón, editor, 1989
Més sobre l'autor, ací

dissabte, 6 desembre de 2014

[NO TENÍEM RECORDS]

(Imatge pròpia)
Record o espina lenta, amor, et pense.
  Joan FUSTER
No teníem records. Érem desig. 
No fa gaire temps viatjàrem terres, 
déiem històries d'un vell país. 
De bona gana tornaria enrera,
ara que el capaltard ja no em durà 
el tast del teu cos, el somriure blau, 
quan, silent, et recollia del llit 
per descobrir les naus a la deriva  
i escampar estels sobre l'aigua;  
mentre oscil·laven els pals dels balandres  
i els crepuscles precoços de setembre  
enfosquien la quieta costa, el temps.  
Solcs de la memòria llauren l'instant.  
No cerque sinó oblidar.
Francesc Rodrigo
Tigre d'esguard tèrbol
Amós Belinchón editor, 1996
Més sobre l'autor, ací

dimecres, 3 desembre de 2014

TEMPS IRREDUCTIBLE

(Mà d'una estàtua de la Piazza della Signoria, Florència. Imatge pròpia)
En l’ínterim que som, el temps irreductible  
Antoni FERRER

Quan en arribar a l’estació de la penombra
revisem els camins i valorem la collita,
quan pensem que la costera s’ha acabat
i ens enlluerna el dring de la planura
i ens calma el sol indemne i acollidor
o quan sembla que hem bastit la glòria
sobre l’imperi llefardós de qualsevol cor desert,
és aleshores ―nafra i calma―
quan les nostres mans rompudes accepten
la derrota i la condemna dels déus implacables,
acusades de jugar i perdre sobre les caselles
diluïdes de les nits i dels dies
i culpades d’atacar el temps irreductible
d'aquesta escorça, aspra i abismal,
                            d’aquest nostre estèril paisatge.


Del meu Llibre de contemplació
Ed. Germania, 2013

diumenge, 30 novembre de 2014

[AIXÍ I NO D'UNA ALTRA MANERA...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Així i no d'una altra manera  
La vida ens ha corprés  
Per la nostra mateixa vehemència  
I la bonior d'obrir els vidres  
Deixant passar la brisa  

Segurament encara resta 
El darrer estímul del tret 
Inexhaurible 
O el trànsit del foc 
A son refugi plaent 

Segurament encara resten 
A la perpètua inquietud 
Dels pensaments
                 Els vells enyors
                 I la distància...
                                El vells enyors
                                I la distància...
                                                I la distància...

Josep Sou
Anfracte. Ritual de llavis
Amós Belinchón, editor, 1995
Més sobre l'autor, ací

dimecres, 26 novembre de 2014

[CONCEBRE LA CIUTAT...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Concebre la ciutat com un senyal de tu:  
saber que en els avisos del semàfor  
hi ha el pur batec del teu cor encobert,  
i els ulls incorporats a negres rodes.  
Assentir als clàxons —últims retalls de veu,  
fotografies de la teva música... 
Besar el quiosc, el rostre ple d'imatges, 
assumir cables com cabells, 
finestres com esguards, 
teulades com espatlles dirigides, 
guaitar la roba estesa com la pell, 
parlar als aparadors com al cos nu, 
a les esveltes robes com al pit, 
al ball de multituds com al teu bleix, 
com al mateix pulmó que et sagna llum, 
robar al carrer la forma del teu braç, 
omplir d'olor a benzina tots els teus records, 
acostumar-me a tu sobre l'asfalt. 
Saber-te en el minut de vida digital dels ascensors,
sobre l'eclipsi dels paraigües en la multitud. 
Aproximar la vida al senyal teu, 
al rètol que anticipa el teu retorn, 
el teu recomençar sobre l'aigua del port...


Xavier Pérez i Torío
Combat d'absències, 1993
Amós Belinchón, editor
Més sobre l'autor, ací



diumenge, 23 novembre de 2014

EL CEC

(Imatge d'Edgar Hermosilo, presa d'ací)
 Sabia com eren els borralls i les volves,
      però desconeixia el color de la neu;     
percebia el soroll de la mar i les ones,   
però no en copsava l'horitzó ni el relleu.

   Sa casa sempre feia una flaire de pomes   
madures, malgrat l'olor constant de tabac;      
amb el nas ert reconeixia les aromes     
opaques que separen brandy i conyac. 

Distingia els harmònics enmig d'un concert  
perquè es passava la vida entre instruments, 
més fresc que sota un oasi enmig d'un desert.

  Un dia, abans de morir, fou tan indulgent    
que, dret des de la seua finestra, despert,      
decidí llançar les partitures al vent.

Josep Palomero
La rosa dels vents
Ed. Bromera, 1997
Més obre l'autor, ací

dijous, 20 novembre de 2014

POEMA AMB DATA (LX): [PARÍS TÉ EL TEU MIRAR...]

(Imatge pròpia)
París té el teu mirar en la mirada
d’ençà el vint de novembre
de mil nou-cents noranta-cinc.

París plou com tu plous capvespres àngels,
migdies llargs i foc en l'abraçada.

París besa amb els llavis amb què em beses
els besos més abril, més mar en calma.

París camina el pas que tu camines.

París té el teu somriure, lluna i alba.

Marc Granell
Versos per a Anna
Ed. Bromera, 2003
Més sobre l'autor, ací


dilluns, 17 novembre de 2014

[EL POEMA SE SAP ABILLAT...]

(Exterior de l'església de Santa Caterina, València. Imatge pròpia)
El poema se sap abillat, insolent, 
renegat de claror, estrafet a les fosques, 
llepafils i sobrer, poregós dels camins, 
folre dolç, petaner, buit de vida pertot.

Rebost farcit de menges, vida solta a les lleixes, 
estants coberts d'olors que el poema no sent,
hi ha eis vaixells per al forn i l'antiga corbella, 
la post i la sal sosa, gavelles de lletsons. 

Vull dir el que no han dit els que només escriuen 
arrambats a l'ampit de vitralls cecs solemnes, 
hipòcrites bohemis de plats d'ànec al forn 
ajornant els instints, ganyotes saberudes. 

Pedra tosca que encercla la porta de l'entrada; 
confitura de móra, taca lila al pitet,
flonjor de pell de branca, de la soca, l'arrel, 
i enderrocs als cabassos, caragols a la soca. 

Fonedissos poetes, guaitadors de la pluja, 
toqueu fusta i arena, toqueu nas i balleu, 
escureu les cassoles amb molles, pa de dacsa, 
i amb maneguins als braços feu poemes sobrers.


Maite Insa
El poema és sobrer
Ed. Bromera, 2007
Més sobre l'autora, acíací