VIURE

(Imatge pròpia)

Viure és això: un cos que alena,

que palpita, que sua, que sent el buit del temps.

Joan Fuster

La pell que s’estremeix al pas de la llum

i s’eriça en sentir la veu arcana i trista del vent.

La pena dins la pena. El dolor dins el dolor.

Un rastre de vol de papallones capturat

per una mirada blava i tendra.

La memòria dins la memòria. L’angoixa dins l’angoixa.

Un llamp d’incerteses que s’aboquen

per rius de dubtes i retrets.

La por dins la por. El somni dins el somni.

El creixement vacil·lant de l’escorça

de l’arbre dels desitjos.

El buit del cos dins el buit del temps.

Una pressió contínua, ingràvida,

a punt de rebentar el fràgil cos.

L’últim silenci dins l’últim silenci.

                                                     Viure.

POEMA AMB DATA (XXXIX): FRANCESC I HORTÈNSIA

(Imatge no identificad apresa de la xarxa)

Gent de ribera

gent falaguera.

Tres càmeres a llom

i un diumenge a Barcelona.

Era el catorze de maig.

Si del sol ens refiàvem, era un dia magnífic

tanta llum per registrar!

Els quioscos, els amics, els museus, les fundacions...

Un paraigua sense pluges

un capell primaveral

un bastó d'alguna fira

tres senyals d'identitat.

Vam gaudir junts per un dia

i encara ho hem de celebrar:

Tal dia com aquell...

Ricard Huerta

Un dia

Bromera poesia, 1996

 Més sobre l'autor, ací.

POEMA AMB DATA (XXXVIII): 13 DE MAIG

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Aquestes persones estan plenes d'esperança, plenes d'energia criminal!

Enmig de la pluja torrencial porten de la corretja els dinosaures,

també obrin les seues maletes i les tornen a tancar,

i canten a cor: "El dia 13 de maig és l'ocàs del món,

no viurem molt més, no viurem molt més".

Difícil dir qui riu, qui es fixa en mi, qui no,

en aquest safareig, i com d'ample i profund és l'abisme.

Veig com s'enfonsen lentament les persones i els cride

les següents paraules: veig com us enfonseu lentament.

Cap resposta. Sobre llunyans vapors de passeig, fatigades i intrèpides,

toquen orquestres. Ho lamente molt, no em sembla just

com es moren tots, calats, en aquest temps plujós, és una llàstima,

podria plorar, plore: "Però ningú sap",

plore, "en quin any, i açò és, açò és meravellós".

Però els dinosaures, on s'han quedat?  I d'on provenen

aqueixos milers i milers de maletes calades

que buides i sense amo suren en l'aigua? Jo nade i plore.

Tot, plore, com abans, tot es balanceja, tot

sota control, tot funciona, les persones probablement ofegades

en la pluja obliqua, llàstima, no importa, per a plorar, està bé,

vagament, difícil dir per què continue plorant i nadant.

Hans Magnus Enzensberger

L’enfonsament del Tirànic

Edicions Alfons el Magnànim, 1993

(Traducció de Karin Schepers i Teresa Pascual)

Més sobre l'autor, ací.

VIATGE DE MAIG

Hui és l'aniversari d'Olga Xirinacs. El cau de Calpurni publica aquest poema seu com a homenatge a la seua tasca literària. Els déus podran oblidar-se, nosaltres, no. Felicitats Olga! Per molts anys!

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Hi va haver un temps que el maig era distint,

blanc i verd, i el podia travessar amb els ulls.

Ara, pensant-lo, sabent-lo tan distant,

no em puc estar de mirar-lo, perplexa,

bocins de món vibrant entre miratges.

Eren uns anys que els déus no amenaçaven,

els veia al mar nocturn com brillants escampats.

Jo flotava entre boires, camí de les estrelles,

amb aquell vagar propi de la joventut alada.

Sé el camí que he anat fent sense comptar-ne els passos.

I ara, aquest maig, i també d'altres cap aquí,

trobo que, si hi ha déus, s'han dissolt en la fonda

i extensa solitud del silenci; m'han deixat caure a plom

des d'altituds glaçades, radiants i estranyes

cap a foscors cada cop més temibles,

com les de l'oblit dels altres i el saber

que les imatges eren només ombres.

Olga Xininacs

La taronja a terra

Ed. Òmicron, 2011

Més sobre l'autora ací i ací.

POEMA AMB DATA (XXXVII): CANT XX

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

El vuit de maig, quina sorpresa

quan el Titànic es va enfonsar.

Hi havia un fogoner, li deien Shine,

posava llenya en la gran caldera.

Estava menjant-se un plat de pèsols amb cansalada

quan de sobte el plat se li'n va anar nadant.

Capità, diu, estic menjant pèsols amb cansalada,

quan de sobte se me'n va el plat nadant.

El Capità digué: potser tens por?

Pensa, Shine, en tot el que em deus!

Shine, tu seu sobre el teu negre cul

i jo pose en marxa les meues bombes.

Shine torna a baixar i veu el fum,

i l'aigua li arriba fins al ventre.

Capità, diu, veig el fum

i l'aigua m'arriba fins al ventre.

El Capità diu: potser tens por?

Pensa, Shine, en tot el que em deus!

Shine, tu seu sobre el teu negre cul

I jo pose en marxa les meues bombes.

Shine torna a baixar i es gita,

però l'aigua ja li arriba fins al mentó.

Capità, diu, jo em gite,

i l'aigua ja m'arriba fins al mentó.

El Capità diu: potser tens por?

Pensa, Shine, en tot el que em deus!

Shine, tu seu sobre el teu negre cul

I jo pose en marxa les meues bombes.

Capità, diu Shine, tu sempre tens raó,

però aquesta volta es paga amb la vida!

Shine es lleva la camisa i no diu res,

es lleva la camisa i bota per la borda.

El Capità crida: Shine, no em deixes a l'estacada!

Ací tens cent seixanta dòlars per a tu.

Lleva't la camisa, Capità, diu Shine,

i bota ací amb els taurons!

La filla del Capità en coberta

tira el seu sostenidor.

Shine, estimat Shine, crida ella també,

la maneta al sexe, les braguetes al coll.

Shine, estimat Shine, no em deixes a l'estacada!

El meu sexe blanc serà tot teu.

Shine diu: no, moltes gràcies, no tinc temps,

per desgràcia me n'he d'anar a casa, ma casa està lluny.

Shine segueix nadant, nada com una anguila,

es troba una balena pel camí.

La belena diu: Shine, nades molt bé,

però si et pille, t'engoliré.

Shine diu: per mi!, si m'agafes,

i en un santiamén s'havia esfumat.

A Washington caigué com una bomba

que el Titànic s'hagués enfonsat.

Shine estava assegut al cantó, escoltà l'esvalot,

convidà a una altra ronda, estava ja prou borratxo. 

Hans Magnus Enzensberger

L’enfonsament del Titànic

Edicions Alfons el Magnànim, 1993

(Traducció de Karin Schepers i Teresa Pascual)

Més sobre l'autor, ací.

SALA D'ESPERA

(Imatge no identificada
presa de la xarxa)

Em sent culpable
del dolor que t'habita,
Com consolar-te?
No són unes mans fortes
les meues, faig poemes.

Iban L. Llop

Sala d'espera

Edicions 96, 2013

Més obre l'autor, ací.

PRELUDI DE PLUJA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Quan queia pels envans
interiors
el plany de tu,
lleuger adolescent
damunt l'ampit,
deixava que la pluja
em retornara el món.

I avui, sota altra pluja,
enmig de la maror meridiana,
de tu i de mi ja nues les parets, i el temps ja nu,
s'enlairen i se'm claven
obscurs fullams de xops, salzes verídics,
taurons de nàufrag, illes coral·lines i palmeres
reals com claus crements, com maltractades
fustes fermes de nàufrag.
I, com ahir, m'agarre
al meu dolor de tu, que em bat i em funda.

Ja nus els barandats
interiors,
i el plany ja nu,
per les quatre parets
de l'anima m'escole.
I plou. Però, no torna.
No torna aquella pluja.

Antoni Ferrer

Bagatel·les

La forest d'Arana, 1990

Més sobre l'autor, ací.

sèrieAlfa58

Ja ha aparegut el número 58 de la revista electrònica sèrieAlfa que dirigeix el poeta Joan Navarro. En aquesta ocasió està dedicada a quatre poetes italians. 

Aquest és un dels poemes que podeu llegir.

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

He dormit pel carrer, he recollit burilles

ni que fossin or. He sentit l’odi

com un clau penetrant en la meva carn

mans enfonsades en les butxaques o en els diaris

mirades innocents i ullades plenes de temor.

El vent mesclava l’olor de cervesa

amb els perfums i els fums de les avingudes.

Hi havia bregues i drogats de nit

que no em deixaven dormir

albiraments de perifèria

i pregàries fins a l’albada a l’hivern

per tornar de nou a aixecar-se.

Andrea Cati

Traducció: Lucia Pietrelli

Ací podeu trobar el poema original en italià i informació de l'autor.

LLIURAMENT PREMI POESIA VIII Edició - 2013 PREMIS TEODOR LLORENTE

L'amic i poeta Enric Sanç ha estat el guanyador de la VIII edició dels Premis Teodor Llorente de la Pobla de Vallbona en la modalitat de poesia. L'acte de lliurament dels premis es va celebrar el dia 26 d'abril. Al seu blog El plany de les lletres ferides podeu trobar una ressenya més ampla de l'acte amb fotografies i poemes del poemari guanyador "LES HORES CONCÈNTRIQUES. -Set haikus capitals i onze temes de conversació."

Deixe ací el poema que el poeta va llegir a l'acte:

“No estic trist quan escric,
sinó que ric, i l’envellir
no m’ha donat encara el trauma
que pel que es veu, a tots ens guarda.”
GABRIEL FERRATER

                                            LA VELLESA

Els pas del temps

ens envelleix

quan a la casa

arribes i

ja ningú

t’espera, i el cos

perd el seu encant.

Potser o no,

si fa no fa,

mirem l’spill

i no ens agrada

ço que veiem.

Malgrat això

jo mai no em quede

l’alternativa...

I és que l’arruga

és vella i bella.

POEMA AMB DATA (XXXVI): LLOANÇA

(Cadàvers  de Mussolini, Petacci i altres jerarques feixistes)

29 d'abril de 1945

FILL

—¿I per què, mare, li escups a un cadàver

cap per avall, lligat pels peus

a una fusta? ¿No et fan fàstic els altres

que pengen al seu costat? ¡Ah, aquella dona,

les seues calces de macabre can-can,

i gola i boca de flors pestilentes!

No, mare, atura't: crida a la multitud

que se'n vaja. No és lament, és burla,

és joia: ¡ja s'agafen els tàvecs

als nusos de les venes! Has disparat

sobre aquell rostre, ara: mare, mare, mare!

MARE

—Sempre hem escopit sobre els cadàvers,

fill: penjats de les reixes de les finestres,

del pal de les naus, incinerats

per la Creu, esquinçats pels mastins

per un poc d'herba als límits dels feus.

i ja siga per solitud o per tumult,

ull per ull, dent per dent,

després de dos mil anys d'eucaristia,

el nostre cor ha volgut obert

l'altre cor que havia obert el teu,

fill. T’han arrancat els ulls, t'han trencat

les mans perquè traïres un nom.

¡Mostra'm els ulls, dóna'm ara les mans:

ets mort, fill! ¡Perquè ets mort

pots perdonar: fill, fill, fill!

FILL

—Aquesta xafogor repugnant, aquest fum

d'enderrocs, les grosses mosques verdes

penjades en rams dels ganxos: la ira i la sang

justament s'escolen. No per tu

ni per mi, mare: encara ulls i mans

em foradaran demà. Des de segles

la pietat és l'udol de l'assassinat.

            Salvatore Quasimodo

El fals i vertader verd

Bromera poesia, 1993

(Traducció de Josep Ballester)

Més sobre l'autor, ací.