EMPREMTES

El poema és un camí que conrea els seus esbarzers. YVES PRIE

divendres, 23 d’octubre de 2020

GIRASOL / GIRA-SOL

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

GIRASOL

He soportado amargura,
tragado sapos y culebras para vivir sin temor.
Huyendo de la quimera,
de cielos y falsos dioses dormidos en un crisol.
Soñando una vida nueva,
volando entre altas nubes, apreciando un rayo de sol.
Sintiendo de esa manera,
disfrutando los colores… y en la mano, un girasol.

GIRA-SOL

He suportat amargura,
engolit gripaus i serps per a viure sense temor.
Fugint de la quimera,
de cels i falsos deus dormits en un gresol.
Somiant una vida nova,
volant entre alts núvols, gaudint d’un raig de sol.
Delectant-me així,
fruint dels colors ... i a la mà, un gira-sol.

Arantza Guinea
Zapatos de tacón de aguja
Tarqus editorial, 2017
Més sobre l'autora, ací
[Traducció pròpia]

dimarts, 20 d’octubre de 2020

PACTE

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

 
PACTE

Després de classe,
sota una arbreda,
una parella d’adolescents,
ratllen d’un llibre de verbs
totes les persones
de cadascun dels temps,
tret de les dues primeres
persones dels singulars.
I sobre el fullam fan l’amor.



Àngel Fabregat

Antologia d'un onatge

Editorial Columna, 1990

Més sobre l'autor, ací

dissabte, 17 d’octubre de 2020

[JO PORTO...]

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Jo porto dintre meu

per fer-me companyia

la solitud només.

La solitud immensa

de l'estimar infinit

que voldria ésser terra,

aire i sol, mar i estrella,

perquè fossis més meu,

perquè jo fos més teva.


Rosa Leveroni

Epigrames i cançons

Gustau Gili, 1938

Més sobre l'autora, ací i ací


dimecres, 14 d’octubre de 2020

PASÍFAE

 

(Dèdal presenta la vaca artificial a Pasífae. Fresc romà de la casa dels Vettii, Pompeia, segle I)

PASÍFAE

 

Jo no sabia res d’aquella platja al capvespre,

del repòs de les gavines,

ni de la son que t’enteranyinava els ulls

quan em tenyies la saliva de cafè,

i m’assenyalaves la fotografia

com si nosaltres fóssim u

i poguéssim ficar-nos a la panxa del bou,

com si poguéssim desaparèixer per sempre.

 

Jo no sabia res de l’home de l’espigó,

ni si duia la caputxa de la nit,

ni si s’emmirallava al mar com una salvació,

si contemplava les estrelles aigua endins

per por o per nostàlgia i, sobretot,

si aquest lloc fantasmagòric on sempre em portaves

tenia res a veure amb el que encara ens havia de passar.

 

Tampoc no sabia res

de la sorra que t’enredava els cabells

quan tornaves amb la foscor,

i et llepava la sal fent-te caminets per tot el cos,

per no perdre’m, per no oblidar-me de tornar,

i se m’incendiaven les genives

que em mossegava d’ànsia o per gust

d’una sang que també era la teva,

i et parlava de presències moribundes,

cercant-se, bojament,

en la perifèria de ciutats proscrites

d’uns països que ja han desaparegut,

i que l’amor només podia refundar-se allà,

arrelar en plena malura, erma i bombardejada

la terra tornada pols d’edificis derruïts

i adolescents amb la boira perpètua a la mirada

desconfiant de la paraula destí o supervivència.

 

L’amor

només podia sorgir d’aquest abisme endimoniat

cridant-me amb veu profunda,

que el negre em xuclava i eres tu,

entrellum al fons, penetrant la meva devastació,

abraçant-me les tremolors,

sense remei ni conjur, i jo m’hi donava,

em llançava al buit de la demència,

al lloc acollidor, a l’escalf del remolí

i a la suor com dues bèsties,

que l’amor no és dòcil ni domesticable, et deia,

que l’amor furga, fot mal, deixa ferida,

i és d’aquesta nafra que en neix el dolor,

i veia bategar la teva matriu amb un desfici primigeni,

quan, de sobte, tota la platja es tornà groga

i la mort va sentir pànic per primer cop.

 




David Caño

Un cos preciós per destruir

Edicions Proa, 2019

Més sobre l’autor, ací

diumenge, 11 d’octubre de 2020

NARCÍS

(Narcís. Atribuït a Caravaggio)

 NARCÍS

 

El que és profund necessita de màscares.

Friedrich Nietzsche

 

Ben aviat vaig aprendre a emmascarar-me en

les paraules, que no eren més que núvols.

Walter Benjamin

 

A dalt de tot, més lluny del fals reflex

d’un ocell que s’abeura en l’aigua bruta,

hi ha l’aigua límpida d’un cel eixut

i el traç d’un pensament que encara és blanc.

El vent branqueja un breu instant. S’inunda

la finestra en el lleu esquinç d’un llamp

i és fosc el núvol, és un tendal que s’engreixa

com el ventre prenyat d’un animal

quan la mare dels dies es desperta,

trenca aigües, raja sang, i es buida

en la nit del seu rostre cobert de metall.

Marc Rovira

Cap vespre

Edicions Proa, 2019

Més sobre l’autor, ací

dijous, 8 d’octubre de 2020

QUATRE ULLS

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
QUATRE ULLS
 
Em semblava més petit i pla,
sense perspectiva,
acostumat potser a veure’l buit,
com un simple objecte d’estudi,
perdut entre les pàgines marfades
d’un llibre de text oblidat,
dels que passen per la vida
sense pena i sense glòria.
Aquí, situat ara mateix
a l’epicentre de la celsitud,
m’impressiona la grandesa,
la majestuositat dels arcs,
la flama eterna dels recordats
i, sobretot,
em captiva la sensació viva
de ser-hi al teu costat,
deixant constància perenne
de la victòria incruenta
que és tenir el clasc del teu alè.
Des d’ara, i arreu,
Aboukir, Austerlitz, Jemmapes
i tu, sempre tu,
flames del record,
història no escrita
de la magnitud dels imperis
que es van aixecant dia a dia.

Jordi Cervera

Butte, gener a París

Editorial Meteora, 2004

Més sobre l’autor, ací

dilluns, 5 d’octubre de 2020

[VIURÉ...]

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

"Viuré, si em vaga encar de viure,
com una pedra en el seu clot..."
                                (Josep Carner)

Viuré, si em vaga encar de viure,
com una pedra en el seu clot,
com un infant sense somriure,
com l'aigua negra al pou remot.

Viuré amb l'afany de fer reviure
el que la mort, cruel, no pot
anihilar; el que em fa lliure
l'esclavatge més devot.

Viuré de tu, mes sense tu,
com una casa sense porta,
com un país sense ningú.

Viuré la vida que suporta
l'estrany destí que ens és comú:
tu, viu en mi; jo, per tu, morta.

Carme Guasch

Amic i amat
Edicions 62, 1985
Més sobre l'autora, acíací

divendres, 2 d’octubre de 2020

[ENS HEM APROFITAT...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Ens hem aprofitat de la complicitat de la lluna

per omplir-nos les butxaques de rebel·lia.

Hem donat vida a les parets de la nostra perifèria,

ens hem revoltat contra el gris dinàstic.

Pinzellades al lliure albir.

Barreja de vermells, ataronjats,

indis i violats.

Cromats bruts i crus.

La bellesa de l’espectre,

tot d’una.

Els grills, en orquestra simfònica,

arrangen l’escena cridant les consignes

camp enllà.

Parlen de llibertat, de respecte,

de dignitat, i molt més.

Qui sap si a l’alba

les parets enlluernades acompanyaran

les aixades dels nostres aborígens.

Qui sap si a l'endemà

els nostres somnis, les nostres ànsies,

moriran entre enderrocs

de supèrbia i poder.

No ho sabem pas.

En aquesta nit, però,

les mans ens delaten.

Vermelles, ataronjades,

índies i violades.

Hèctor Serra i Cubilles

Terrabastall suburbial

Publicacions de la Universitat de València, 2010

Més sobre l'autor, ací

dimarts, 29 de setembre de 2020

EL TEMPRADOR

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

 EL TEMPRADOR


L'aüc dels pianos si el temprador s'endinsa sota la valva

Escolta el cor de melodies primigènies,

passions de caragoles deportades,

bibelots en armadies de randa ala deriva,

desafinades potències.

Ho sents?

Cloqueigs de vori escandallen la mar,

però només els dits del temprador

coneixen l’eco de les ones.


Pau Sif

Arnes

AdiA Edicions, 2016

Més sobre l'autor, ací 

dissabte, 26 de setembre de 2020

INICI

(Imatge ni identificada presa de la xarxa)

INICI

 

Àliga per saltar als abismes, 

vent furient per mossegar el dolor. 

Sóc vidre i aigua. 

Vidre per reflectir la llum iridescent 

i aigua per escolar-me al riu 

i vestir-me de jonc. 

Sóc fusta i foc. 

Fusta per cremar els corcs de glaç 

que em clivellen les mans, 

foc per vèncer la por que em tenalla. 

Sóc sal i sóc mar. 

Sal per ungir la nit, i mar per conjurar 

l’escuma pútrida de canyes i de crancs. 

M’he fet àliga i vent, 

sal i mar, vidre i aigua, fusta i foc, 

per retornar a l’inici, 

quan no hi havia mar ni vent ni sal ni aigua. 


Maria Rosa Font i Massot

Un lloc a l'ombra

Edicions Proa, 2011

Més sobre l'autora, ací