EMPREMTES

La poesia és el món fugitiu, incomprensible i fràgil d'allò que no es pot repetir mai. ALAIN VERJAT

diumenge, 15 de gener de 2017

POEMA AMB DATA: ALBA DE LLUNA 15-1-1991

(Imatge pròpia)
ALBA DE LLUNA 15-1-1991 

Bastaria sols un mot per fer més digne el món.
I nosaltres no som res si no som paraules,
crits esberlats a l'alba,                       
                                 crineres altives
de l'amor i la desesperança.
S'arbra el món.
                         S'esgoten les respostes. 
Sols un callat fresseig de versemblança 
m'habita aquestes mans corglaçades 
per un hivern que ens ha tornat a agafar nus com sempre. 

Bastaria un sol mot per fer més humana l'existència. 
L'home, aquest àngel caigut amb mans ferides          
            i encadenades, 
serva, entre aquest gran escenari de les vanitats, 
íntima compareixença de signes i esperances, 
l'antic desig de captivar la rosada i saber-se. 
I no és res si no és paraula.
         I no és res si no és un raig de síl·labes 
entre la nit urgent i desolada dels dies i els segles. 
Mentrestant, ara sols em calen un pocs anhels 
per conéixer-me
                           i respirar-me  
i acompleixo en ells la meua més alta perseverança:
                  viure, mot.
                               Combat.
Sols això em cal per preservar-me.
                           I basta.

Manuel García Grau
Els signes immutables
Ed. Bromera, 1991
Més sobre l'autor, ací

dijous, 12 de gener de 2017

NO HI HAURÀ MAI NINGÚ

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
NO HI HAURÀ MAI NINGÚ 

Els alquimistes 
i poetes d'Al-Andalus 
consideraven la Terra 
l'encarnació d'una dona 
que era la Lluna 
i els mamelucs eren 
un cos format per esclaus 
que assoliren el poder a Egipte, 
que sis segles més tard 
serien derrotats per Napoleó 
i els quals no foren exterminats 
fins a començament del XIX, 
en iniciar-se la davallada 
de la Sublim Porta o la Porta, 
nom del palau del gran visir 
dels soldans a Constantinoble 
i denominació aplicada 
al govern de l'Imperi otomà 
i al seu aparell d'estat. 

De seguida una desena 
de xicots van sortir de l'era 
de la masia abandonada 
i n'esperaren una resposta. 

Bo i dret sobre les dues cames 
vora unes herbes glauques, 
oh lector, t'acabes de deixondir!


Carles Hac Mor
No em cap al cap
Ed. Perifèrics / Baltar, 2000
Més sobre l'autor, ací i ací

dilluns, 9 de gener de 2017

NOU POEMA AMB DATA: [N'ÉREU TRES...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa, retocada per mi)
XVIII

N’éreu tres com una trinitat humana i bella.
N’éreu tres, tres vèrtexs humils d’un triangle tendre,
una família amb mires i mides i llar:
la dona àngel, la xiqueta dels teus ulls i tu.
Compartíeu la pluja, el pa, el fred i els dies
amb una alegria pobra, caldria dir plena.

N’éreu tres fins el nou de gener del trenta-sis.
Una ràfega de punys amerà els horts de guerra
i ploraren els cànters al canterer de casa.
Fou una matinada dejuna de llum fosca,
plogueren ferides sobre els reguers i les aixades
i d’ençà el plany vestí de negre tota la història.
No fou just perquè ara estaries ací destriant
músiques d’herba per als davantals de la vida
i collint fruits d’arena per als ventres de mar.

N’éreu tres com una trinitat humana i bella
    i un cataclisme, de sobte, trencà el calendari.

Marisol González
Pasqual
Ed. 7 i mig, 2001
Més sobre l'autora, ací 

A FREC DE LA DESESPERANÇA

(Mediterrani. Imatge pròpia)
A FREC DE LA DESESPERANÇA

recordar-te era percebre l'olor frescal de la primavera  
avançar de valent  
descobrint en cada detall sobrer  
un món nou poblat de formes sorpreses  
assistir a un diluvi de pans i peixos  
inundant carrers  
recordar-te era tastar una perllongada profecia  
creuar oceans i universos  
escriure amb la ràbia dels pares  
que van perdre la guerra  
l'aroma salabrós del vent 
recordar-te era alçar diàriament estendards 
un Mediterrani sencer
àmplia avinguda lluent 
plena de músiques de dimensions desconegudes 
poblar de carn barrancs i pinedes
                                                   bancals 
insòlites ermites com un mocador blanc 
cingleres i grutes on la mar trencava ones 
recordar-te era enregistrar dins l'ànima 
enquimerades llavors de l'avenir 
l'aiguaneix de l'eterna joventut 
sentir ben al costat ferro roent esborrant 
les més denses desgràcies de la terra.

 Miquel López i Crespí
Perifèries
Ed. Aguaclara, 2001
Més sobre l'autor, ací

dijous, 5 de gener de 2017

POEMA AMB DATA: [CINC DE GENER...]

Resultat d'imatges de alprazolam
(Imatge no identificada presa de la xarxa)

VII

Cinc de gener i les sabates buides
 de tu.
           Només un mail trenca el matí
com un discurs de palla universal
que em distrau l’efecte de l’alprazolam.

Demà, sense ganes, vaig a Madrid.

En quin cantó o taula de marbre
oblidaré el teu tacte d’orquídia,
la llum dels teus llavis que m’ha encés
una estació nova de cireres?

Queda’t amb la dignitat que albire
des de les meues pupil·les d’herba.

Marisol González
Contratemps
Ed. Germania, 2014
Més sobre l'autora, ací

dimecres, 4 de gener de 2017

CAPELLA REIAL A GRANADA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
CAPELLA REIAL A GRANADA

Les figures jacents de Juana la Loca 
i Felipe el Hermoso, feixugues pel son 
al cadafal de carrara esculpit per Ordóñez 
el 1520, catorze anys 
després de la desavinent mort del rei, 
trenta-cinc abans de la fi patètica de la reina. 

Els dits d'ell preguen mentre acaricien l'espasa, 
símbol d'una ambició grollera i implacable; 
les mans d'ella preguen mentre aferren el ceptre, 
la seva darrera i feble pretensió de dignitat. 

I, tanmateix, una mirada més atenta revela 
la passió de l'artista per la veritat oculta: 
aquestes marmòries efígies de marit i muller 
giren el cap mirant en direccions oposades. 
Ell menysprea la dona amb qui es casà per raons d'estat 
mentre ella ignora l'home que assassinà 
a poc a poc l'amor esbalaït que li duia. 
Un gest privat en pedra pública.


Sam Abrams
6 poemes
Aula de poesia de la Facultat de Filologia de València, 2003
Més sobre l'autor, ací

diumenge, 1 de gener de 2017

LES COSES DE LA CEL·LULITIS O POEMA DE POSTPART

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
LES COSES DE LA CEL·LULITIS 
O POEMA DE POSTPART

T'has aixecat de pressa com el vespre 
perquè no m'adonés de com el pa 
del teu ventre s'havia anat donant 
amb els anys i feia escates com ombres... 
Però jo mai no les miro. Dins de casa, 
entre aquestes parets blanques que mai 
no ens ha calgut de tornar a repintar, 
hi veig aquell arc de Sol que et va créixer 
a la panxa com un dia de nou 
platges o nou roses. D'aquest anar 
tensant nou gestos, nou besos, nou ales, 
en queda —lluna nova, lluna vella, 
tant se val—, l'arc del teu ventre blanquíssim 
que ens dugué dues rialles i plors 
sobre el parquet agradable i suau 
—el galop, els picarols repicant— 
dels peus encara tous de dos infants.


Josep-Francesc Delgado
El fum que tot ho enterboleix
Ed. Brosquil, 2003
Més sobre l'autor, ací

dijous, 29 de desembre de 2016

ENTRE LES DENTS, FILS D'ARAM I NICOTINA

(Àlex Barber. "Alacrà". Imatge presa d'ací)
Comtessa del delit. Ara escarbes.
La fel de l'alicrà és amarga.
Para compte. Et mossegarà els dits.

---

Malmesa fragància, mida d'un vals.
Entre les dents, fils d'aram i nicotina.
S'aixeca el teló. No arribaràs a temps.

---

So marginat, malmés pel silenci.
Salvatge besa al bram del martell.
Música estesa, eixuta pels vents.

---

Desesperada madona, filla del triangle.Ciclop,
el besllum, quieta, felina, guaites l'aparador.
Un calfred de suor gelada m'humiteja el clatell.


Montserrat Anfruns
Entre les dents, fils d'aram i nicotina
La Forest d'Arana, 1988
Més sobre l'autora, ací

dilluns, 26 de desembre de 2016

[BRECHT ES QÜESTIONAVA...]

(Golpes Bajos. Malos tiempos para la lírica)
    Brecht es qüestionava si era possible la lírica després d'Auschwitz. Això inspirà Cardalda a escriure aquella contestació dels primers vuitanta: «Mal temps per a la lírica», en els anys del yupisme i del reciclatge neofranquista, dels desencantats reclosos en sectes i tribus, dels colps baixos a la utopia. La muntanya caiguda de Goldfrapp sona ara recordant un passat de cel·luloide acolorit o el blanc i negre d'un Tristany cinematogràfic. Si encara són possibles els contramanifestos a la mediocritat estètica i també a l'enviliment humà, caldria dir que és possible la lírica del nou mil·lenni encetat, que es pot fer de l'esforç quotidià una lluita èpica contra els grans despersonalitzadors, contra la nostra llarga història d'ocupació militar i administrativa, contra els qui ens tanquen a la cleda dels polígons regulars definits per l'estat del qual som súbdits.

    És possible la lírica i també la lluita: una desobediència civil constant, el sabotatge a la infàmia en gargots comercials. Un petit recordatori de la passió de Trotski quan repensà la revolució permanent.
Josep Manuel Esteve
L'entretemps perdut
Edicions Brosquil, 2007
Més sobre l'autor, ací i ací

divendres, 23 de desembre de 2016

POEMA AMB DATA (LXXXVI): VETLLA

(Soldats morts en una trinxera el 1918. Foto: Hulton Archive)
VEGLIA

Cima Quattro il 23 dicembre 1915
Un'intera nottata
buttato vicino
a un compagno
massacrato
con la sua bocca
digrignata
volta al plenilunio
con la congestione
delle sue mani
penetrata
nel mio silenzio
ho scritto
lettere piene d'amore
Non sono mai stato
tanto
attaccato alla vita

 ---

VETLLA

Cima Quattro el 23 de desembre de 1915
Una nit sencera
llençat al costat
d'un company
massacrat
amb la seva boca
ensenyant les dents
girada al pleniluni
amb la congestió
de les seves mans
penetrant
el meu silenci
he escrit
cartes plenes d'amor
Mai no he estat
tan
lligat a la vida
Giusseppe Ungaretti
Més sobre l'autor, ací

(La versió catalana és a càrrec d’Àngel Carbonell)
[Poema pres del mur de Facebook d’Angel Carbonell, el 29/5/2015]