EMPREMTES

La poesia és probablement el més subtil mètode d’autoconeixement que l’home té. ANTONI FERRER

dimecres, 29 de juny de 2016

MAI

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
M'endinso pel paisatge del teu cos 
i em trobo quan l'amor et fa de plata. 
I, al punt on Mai comença a ser el teu nom, 
se'm menja viva el teu mirall voraç, 
i jo et menjo, i em menjo el teu desig 
i el meu, que em fiblen amb dents de tempesta. 

No vull tomar salva de la tempesta 
que trenca límits pel sud del teu cos, 
on horitzons extrems criden desig 
i estimben astres pel séc de la plata. 
Em sé malalta d'espera voraç 
emboscada en l'oratge del teu nom. 

Aquest amor em diu que no tinc nom 
fora del que em gravava la tempesta. 
Duc a la pell el teu senyal voraç 
a pit obert: cap escut no pren cos 
on fulgura el meu cos, a trenc de plata, 
amb l'aurora noctuma del desig. 

Mercè de sal a mercè del desig, 
per l'esglai sense platges del teu nom, 
duc el meu cor pres en xarxa de plata, 
com un gran peix, nàufrag de la tempesta. 
¿Trobarà mar, pels camins del teu cos 
o morirà dins del meu cos voraç? 

Em sento, ara més que mai, voraç, 
quan em faig amazona del desig. 
Herba i remeis de lluna perden cos 
contra l'ombra que m'enverina el nom. 
Sense triaga, a glops, bec la tempesta 
i t'ofereixo mars en una plata. 

Mai i mirall, vius en plata de plata, 
oferts al foc del meu desert voraç, 
trenquen als llavis i en molls de tempesta
i rodolen pel cingle del desig 
on el teu cos i el meu fan un sol nom, 
on el meu nom i el teu fan un sol cos. 

Diré el teu cos com un conjur de plata 
i reptaré el teu nom d'avenc voraç 
amb el desig hissat sota tempesta.

Maria-Mercè Marçal
Terra de Mai
Edicions El Cingle, 1982
Més sobre l'autora, ací i ací

dilluns, 27 de juny de 2016

EXTRACTES DE "LA MORDASSA" (II)

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
No al dúctil xarlatà amb càrrec
ni a les prebendes de la seua boca.

****

No als llepaires de clenxa i pennis engominats
ni als cotxes oficials de la fatuïtat.

****

No a la fragància de nou ordre neolliberal
i el seu perfum de bagassa barata.

****

No a la ubiqüitat incòlume dels polítics
ni a cap IBEX-35 i la seua falsa engruna.

****

No a l'única i irrefutable Veritat
ni als recelosos Sacerdots del Sant Poder.

****

No als eterns "guardianes de las esencias de la patria"
ni als seus llefrosos pidolaires.

****

No a la corrupció
ni a les trenta monedes del seu esclavatge.


Manel Garcia Grau
La Mordassa
Perifèric Edicions, 2003
Més sobre l'autor, ací

dimecres, 22 de juny de 2016

L'ESCRIBA ASSEGUT


Era tanta la mort 
que no bastaven les piràmides 
per imaginar l'altre món. 
Calia la posició asseguda 
de qui asserena el pas de lluna i sol. 
Calia aquest papir entre els genolls 
per inventar-se un riu sobre la tinta. 
Calia aquest esguard a l'infínit 
com qui escruta en la ment 
el que no és en la ment. 
Bo i assegut, 
esperes l'univers. 
I en els teus signes ressuscites, 
descobert d'entre els morts, 
el fruit fabulat per la llum.

                                      Vicenç Llorca
Paraula del món (Antologia 1983-2003)
Poesia 3i4, 2003
Més sobre l'autor, ací  i ací

diumenge, 19 de juny de 2016

ESGUARDS

(Imatge no identificada presa de la xarxa i retocada per mi)
Creua, brusent, 
l'oceà sense fondària 
del mirall de l'aire 
l'espasme dels esguards.

Confluència de dos fluxos 
engolits pel no-res. 
Com la trajectòria 
enfrontada de dos trens 
cap al mateix punt, 
en la mateixa via, 
en el mateix moment. 

Unió i desfeta, eclipsi; 
sense explosió, impacte o tro.
Fusió en la línia lliscadissa 
d'un plànol convergent 
vers el caire del racó 
entre dos espills.

Sílvia-Marina Aresté
Nòmada
Amós Belinchón, editor, 1991
Més sobre l'autora, ací

dimecres, 15 de juny de 2016

HÍBRIDS

(Il·lustració de la portada del llibre. Eric Zener)
Al principi vam ser peixos
Vides a l'altra banda de l’espill
on l'ànima és una suau muntanya russa
i el cos lleu
               res
Quelcom o algú
                un instint, un pressentiment, un profeta
ens va empènyer a travessar l'horitzó platejat
La mar que es va obrir per deixar-nos pas
va encegar el camí de tornada
I aquí estem
a la riba de l'impossible
encallats en aquesta naturalesa de fang
             aigua en més d'un 70%
             terra en menys d'un 30%
Híbrids desequilibrats, inadaptats, apàtrides
l'ànima bruta d’arena
els ulls en plor
Condemnats per l'amor voraç de les nostres mares
            L'aigua que anhelem ens ofegarà
            La terra que ens dol ens esmicolarà
Esgotats per la gravetat que ens crucifica
éssers assedegats sempre boquejant
Bastards de fang
però fang enverinat pel somni primigeni
Estimat, mira’m
El teu cos i el meu contenen un mar
on l'aigua, saliva i sang, és dolça
on l'aigua, suor i llàgrimes, és salada
Estimat, vine a mi
Salpem

Nuria Barrios
El hilo del agua
Algaida poesia, 2004
Més sobre l'autora, ací

[Traducció del castellà feta per  mi]

diumenge, 12 de juny de 2016

[COM UN PEIX MALFERIT...]

(Il·lustració de Manuel Boix, inclosa al llibre )
Com un peix malferit tret de l'aigua amb 
ulls d'una tremolor tèrbola i letal, i 
narius aletejant febrosament la teua figura de jonc, 
ufanosa esquinçares amb les ungles 
del deliri el meu donyet color d'aram i selvàtic. 
«Al bell donyet li ha nascut una rosa: la rosa 
és gran, sensual, graciosa...» 
I amb un encès clamor de mite renovat,
tots dos, rabent i furiosament, us besàreu
sense afilar massa les espases, 
a glops de foc i saliva, sense cap treva, 
car el temps us declarava la guerra, 
en retallar-vos cruel la collita de les
llunes esvaroses i la màgia d'aquella magrana 
carnosa, que esclatava ja, tan impúdicament 
i exquisida, al bell mig del teu cos.

Lluís Alpera
Surant enmig del naufragi final, contemple el voluptuós incendi de totes i cadascuna de les flors del núbil hibiscus
Llibres del Mall, 1985
Més sobre l'autor, ací i ací

dijous, 9 de juny de 2016

POEMA AMB DATA (LXXVIII): ANIVERSARI

(Primavera. Sandro Botticelli)
Avui, diumenge i nou de juny de dos
mil dotze. Estem junts i és quasi estiu,
sentim encara primavera al cos
i fem recompte del que fou i és viu:

anys indiscrets i mesos i estacions,
dies de mal comptar i hores que compten,
petits minuts enormes i segons
que van i vénen i ens descompten.

La suma del total, alguns hiverns
benignes, temperats, i divuit mil
dos-cents cinquanta dies quasi eterns:
mig segle d'horitzons sense perfil

i una nit breu que afirma que ets molt ric
de temps viscut, perdut i compartit.
Ara somriu i dóna't sense mida,
sigues instint, natura primitiva.

Recorda que fugir
                                  no porta enlloc.


Xavier Macià
Obre les mans
Edicions 62, 2015
Més sobre l'autor, ací


dilluns, 6 de juny de 2016

LA FAGEDA D'EN JORDÀ

(La fageda d'En Jordà. imatge pròpia)
Saps on és la fageda d'en Jordà?
Si vas pels vols d'Olot, amunt del pla,
trobaràs un indret verd i profond
com mai cap més n'hagis trobat al món:
un verd com d'aigua endins, profond i clar;
el verd de la fageda d'en Jordà.

El caminant, quan entra en aquest lloc,
comença a caminar-hi a poc a poc;
compta els seus passos en la gran quietud:
s'atura, i no sent res, i està perdut.


Li agafa un dolç oblit de tot lo món
en el silenci d'aquell lloc profond,
i no pensa en sortir, o hi pensa en va:
és pres de la fageda d'en Jordà,
presoner del silenci i la verdor.
Oh companyia! Oh deslliurant presó!

Joan Maragall
(Placa amb el poema a l'entrada a la fageda.Imatge pròpia)

dijous, 2 de juny de 2016

UNA IMMOBILITAT INEXTINGIBLE

(Fageda d'En Jordà. Imatge pròpia)
Arrere va quedar l'arbreda murmurant, 
el somni entre la llum i els ocells, 
el viu amor i l'amistat frondosa. 
I va passar l'auri carro cridaner 
de l'ambició i el triomf, 
l'altiva febre de la vanitat 
i la jornada inútil
dins la grisa galera de la rutina. 
Fins i tot aquell immens afany 
d'harmonitzar la vida en la paraula 
també va quedar-se arrere, 
I la memòria i el desig extint 
tornaren a les seues aigües cambrianes. 

La boira va envoltar un temps sord. 

A penes sent ara
la feble persistència de la llum, 
i un estrany cansament, 
i un poderós pes,
i una immobilitat inextingible  
em diuen més que totes les paraules:
ja sóc un mineral.


Justo Jorge Padrón
Les cercles de l'infern
Ed. Aguaclara, 1996
Més sobre l'autor, ací
[Traducció de Lluís Alpera i Leiva]

dilluns, 30 de maig de 2016

NOU POEMA AMB DATA (LXXVII): NÀUFRAGS

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
1

Com juguen amb nosaltres.
L'ocell sense moviment, amb caòtic ritual
li fan els ulls un espai ple d'encimbellades amenaces,
perdudes i tremoloses.
Paraules de dama, de fins somriures,
de gesmils amb soterranis podrits.
Paraules d'escòria, de suïcidi.

Ah! però
som gent civilitzada.
Cal venerar l’ordre.

Homes-diplomàtics, amb el seu producte
inventen noves consignes, efusives propostes.
Quina ganga, ser poble
és un luxe que ens donen, ens manen!

L'ambaixada de comoditats permet complaença,
ens dóna de menjar, ens ajuda
com a un iot que es perd.

Ara: ens ajuda.
Sí, a emmudir la veu.
  
2

Incorporar-se a la mutilació
és el joiós mandat.
Fins i tot, e tutti ne eravamo presi,
e ormai sapevo che avrebbe deciso nostre vite.
Della mia vita.

Aixecar-se a l'ordenança
als clarins, al xim-xim de la jerarquia.
                    i tornem a l'equilibri,         
                     la nostra consigna: l'honor és la primera
                     divisa. Defensem-la.
Ajeure's a la vigilància d'Argos
amb un coltell de metòdica xaranga,
a la que tots pertanyem. Sense saber
on comença i on s'acaba la follia.

Sens escrúpol
dibuixarem una nova (vella) manipulació.
Avui, trenta de maig, signe
en un obtús crit dintre del silenci.

Josep Ballester
Passadís voraç del silenci
Edicions de la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià, 1985
Més sobre l'autor, ací