EMPREMTES

La poesia és probablement el més subtil mètode d’autoconeixement que l’home té. ANTONI FERRER

dilluns, 30 de maig de 2016

NOU POEMA AMB DATA (LXXVII): NÀUFRAGS

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
1

Com juguen amb nosaltres.
L'ocell sense moviment, amb caòtic ritual
li fan els ulls un espai ple d'encimbellades amenaces,
perdudes i tremoloses.
Paraules de dama, de fins somriures,
de gesmils amb soterranis podrits.
Paraules d'escòria, de suïcidi.

Ah! però
som gent civilitzada.
Cal venerar l’ordre.

Homes-diplomàtics, amb el seu producte
inventen noves consignes, efusives propostes.
Quina ganga, ser poble
és un luxe que ens donen, ens manen!

L'ambaixada de comoditats permet complaença,
ens dóna de menjar, ens ajuda
com a un iot que es perd.

Ara: ens ajuda.
Sí, a emmudir la veu.
  
2

Incorporar-se a la mutilació
és el joiós mandat.
Fins i tot, e tutti ne eravamo presi,
e ormai sapevo che avrebbe deciso nostre vite.
Della mia vita.

Aixecar-se a l'ordenança
als clarins, al xim-xim de la jerarquia.
                    i tornem a l'equilibri,         
                     la nostra consigna: l'honor és la primera
                     divisa. Defensem-la.
Ajeure's a la vigilància d'Argos
amb un coltell de metòdica xaranga,
a la que tots pertanyem. Sense saber
on comença i on s'acaba la follia.

Sens escrúpol
dibuixarem una nova (vella) manipulació.
Avui, trenta de maig, signe
en un obtús crit dintre del silenci.

Josep Ballester
Passadís voraç del silenci
Edicions de la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià, 1985
Més sobre l'autor, ací

dissabte, 28 de maig de 2016

CAMBRA

(Antoni TàpiesGran cadira, 1989. Fundació Antoni Tàpies)
    Si un dia no llunyà canvio de casa 
recordaré aquestes cambres 
on he viscut dos anys, 
on sol i acompanyat he fet la meua feina 
i he vibrat d'amor.
        Recordaré el racó on ens abraçàvem. 
El terra, blanc i negre, 
per on hem rodolat 
com jugant als escacs. 
I la gran cadira, on meditava esperant. 
El balancí on t'he vist tremolar. 
La taula on tant he llegit i menjat.
        Aquesta cambra és ja ben meua,  
té trossos del passat. 
Ho recordaré, ho sé.  
I recordar la cambra serà recordar-nos.

Rafael Ventura Melià
Senyals de vida
Ed. Fuentearnera, 1980
Més sobre l'autor, ací

dimecres, 25 de maig de 2016

LA CORDA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Per què la dèria insidiosa 
de tibar la corda que estreny 
el nus que estreny el fermall 
que estreny la voluntat dels pobles? 
Per què el quitrà en la llum blanca 
que reporta històries de futur 
entre branques d'olivera? 

El compàs dels estats imperialistes 
clava el fibló de l'agulla 
sobre el clarell de les nacions 
(la quadratura del seu cercle).

Manel Pitarch
Primavera entre les runes
Edicions 96, 2016
Més sobre l'autor, ací

diumenge, 22 de maig de 2016

[QUI D'AMOR FUIG D'ELL...]

(Giovanna Tornabuoni,Ghirlandaio)
Qui d'amor fuig d'ell és encontrador 
e jo qui el cerc, dins mi no l'he trobat; 
en llocs lo veig difamat per traidor, 
e fuig de mi qui l'he més que altre honrat.
Jo no el deman dona en lo món vivent, 
mas que dins mi ell vulla reposar: 
sembla la mort, que encalça lo fugent 
e fuig d'aquell qui la vol encontrar.

Ausiàs March
Antologia poètica. Cants d'amor
Edicions de la Guerra, 1997

dimecres, 18 de maig de 2016

[TOTS AQUESTS GESTOS,...]

(Imatge presa d'ací)
Tots aquests gestos, somriures, 
petits signes dels esdeveniments, 
seran breus intents d'incertesa 
quan els anys ens desperten, de sobte, 
d'aquestes hores de lleugera migdiada. 

Ens aixecarem amb la tendresa 
dels pensaments ben proveïts de follia 
i ens netejarem el rostre amb l'aigua freda 
de la sínia on s'aturen les sèquies. 

Amb els ulls plens de llum i terra 
el temps en sa maduresa ens tornarà 
orbs els sentits, la raó, la pensa, 
i tots aquests gestos, somriures, 
petits signes dels esdeveniments, 
aigua avall s'esmunyiran pels rierols 
com cendra del viure en capses de vidre. 
Navegarem amb la pols d'un calfred 
on visqué el goig dels somriures.

Antoni Gómez i Giménez
Laura
Ed.3i4, 1992
Més sobre l'autor, ací

diumenge, 15 de maig de 2016

[SÓC L'ONA QUE...]

(Imatge pròpia)
Sóc l'ona que delerosa pledeja
per pentinar el creixent quart de la cala.
Sóc el còdol groller a qui colpeja
la iridescent beutat que el mar exhala.
Sóc com el vent que t'acarona el rostre
quan amb esguard pregon fites la ratlla
que separa blau d'atzur; l'amor nostre 
és com el cel que en la mar s'emmiralla.

Antonio Vizcarro
Breu simfonia per a ella
Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, 1990
Més sobre l'autor, ací

dimecres, 11 de maig de 2016

ET VOLEM...

Hui, l'escriptora Olga Xirinacs compleix 80 anys. Continuem reivindicant per a ella el premi d'honor de les lletres catalanes. 


La reflexió a la frontera dels vuitanta em produeix una tristesa vital. Hauria de pesar més l'alegria de I'obra editada i els notabilíssims premis obtinguts. I així és, ho reconec agraïda, però em falta el diàleg. Algú que em miri i em digui: «Olga, vine, a tu també et volem...»

Olga Xirinacs
La crisi dels vuitanta
Editorial Meteora, 2016
Més sobre l'autora, ací i ací

diumenge, 8 de maig de 2016

ANTINÒMIA

(Imatge pròpia)
La natura és tan cruel 
que havia de ser bella; 
la vida és tan absurda 
que algun sentit ha de tenir. 

En la realitat, impera, tot jugant a bitlles, 
el contrapès. A causa del deute 
consubstancial s'imposa la compensació: t'estimo, 
doncs l'odi és la flor del perfum irresistible. T'odio, 
doncs l'amor és la beguda que fa enfollir els déus.

I jo aquí baix! Experimento el pas del temps, 
la nuvolada de mosquits magnètics 
damunt la meva pell de tità, la paret mestra 
que acabarà cedint 
d'acord amb la resolució del litigi 
entre la bellesa i el sentit. I res més 
sinó els meus budells
entaforats, cues d'estrelles 
degradades a llambrics. Entre els seus nusos, 
que estrany! S'asfixia un esperit i encara viu.

Màrius Sampere
Les imminències
Ed. Proa, 2002
Més sobre l'autor, ací
[Ací, el poema dit per l'autor]

divendres, 6 de maig de 2016

POLS

(Il·lustració d'Àngel Carreras Devis)
No saber 
on està el límit del límit, 
no saber 
on resta el pensament,
no saber on és aquell pardal 
que un dia visitares, 
quan era petit, al seu niu. 
No saber on nasqueres, 
qui foren els teus avantpassats; 
no saber quins són els teus orígens, 
ni la teua història, 
ni quin és aquell secret 
per poder triomfar. 
No pensar en no pensar, 
no dir que no saps dir, 
negar-se a restar neguitós, 
plorar per no callar les paraules, 
no cridar
aquelles paraules que et molen 
per dins, 
no enfadar-te amb aquells 
que ho passen igual, 
inclús pitjor que tu. 
I què fer quan 
et sents 
a la porta de la saleta d'estar, 
d'aquell hospital verd i blanc,
amb aquella olor fastuosa
tan nauseabunda,
i un home, alt, gran, amb una tranquil·litat infranquejable, 
t'anuncia 
que ja és tot el que es podia fer. 
Que ja res més. 
Que ja no existeix. 

I llavors, es fa el no res.

Aina Garcia Carbó
Rere la paraula
Onada Edicions, 2015
Més sobre l'autora, ací

dimarts, 3 de maig de 2016

GIRA-SOLS

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Només desitge que el nostre rellotge
marque sempre l’hora exacta
i que els gira-sols
mai no es tornen del color de la nit.


Mercè Climent
Infinitamant
Ed. Bromera, 2016
Més sobre l'autora, ací