EMPREMTES

Ja ho vaig dir i ho torne a dir: “Més enllà de la lletra impresa també hi ha poesia.” SALVADOR JÀFER

dimecres, 16 d’agost de 2017

[ARIPI DE FLUTURI-]

(Il·lustració de Mihaela Zanica que acompanya el poema)

Aripi de fluturi-
rochia de mireasă
lăsată n îzbor

***

ales de papa-
llona, vestit de núvia
deixat en vol

Maria Oprea
înfíorare
Editura Rovimed Publishers, 2015
Més sobre l'autora, ací

[Traducció de Pere Bessó]

diumenge, 13 d’agost de 2017

POEMA AMB DATA (XCIII): GRATITUD SALVATGE

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
GRATITUD SALVATGE

Aquesta nit, mentre m'agenollava al costat de la nostra gata,
la Zooey, i ficava els dits a la seva boca neta de gat,
i li fregava la panxa inflada que no coneixerà gatets,
i veia com es cargolava de costat i esgarrapava l'aire,
i escoltava els seus miols de plaer, petits i solemnes,
m'ha vingut al cap el poeta Christopher Smart,
que volia agenollar-se i pregar sense treva
en tots i cadascun dels carrers intricats de Londres,

i el van tancar al manicomi de Sant Lluc
amb aquella trista mania religiosa, i aquella gratitud salvatge,
i les pregàries cerimonioses per als altres llunàtics,
i el gran amor pel seu gat clapejat, el Jeoffry.
Tot avui —13 d’agost del 1983— que penso en Christopher Smart
i en com va beneir aquest mateix dia d'agost del 1759
pel seu coratge tranquil i la bona consciència habitual.

Va ser el dia que va beneir el director general de correus
“i tots els distribuïdors de cartes” per la seva càlida humanitat,
i els jardiners per la seva particular benevolència
i ell seu coneixement complex del llenguatge de les flors,
i els lleters per l'amabilitat humana d'abast universal.
Aquest matí he entès per què li encantava sentir
—com he sentit dir— la suau dringadissa de les ampolles de llet,
ben d’hora, a les escales atrotinades,

i que terrible li devia semblar
que fins i tot li deneguessin aquesta petita alegria.
Però no ha estat fins aquesta nit, quan m'he agenollat
i he ficat la mà a la boca inquieta de la Zooey,
que he recordat que ell anomenava el Jeoffry “el servent
del Déu Viu, degudament i diàriament al seu servei”,
i per primer cop he entès què volia dir.
Perquè fins que no he vist la meva pròpia gata
somicant i tombant-se sobre l'esquena flonja
no m'he adonat de la gratitud amb què ell devia contemplar

el Jeoffry traginant amunt i avall el seu rap de fusta
per l’herba molla del jardí, saltant
pacientment un bastó alt, esmolant-se amb calma
les ungles a la pila de llenya, fregant-se el nas
amb el nas d'un altre gat, estirant-se o
aguaitant sense presses l'enemic de sempre, el ratolí,
un rosegador, “una criatura de gran vàlua personal”,
i romancejant tant que al final l'enemic tocava el dos.

i només en aquell moment he entès
que el Jeoffry, i totes les criatures com ell,
poden ensenyar-nos a pregar, miolant
en el seu propi idioma,
arraulits en el foc viu.

Edward Hirsch
Història parcial de la meva estupidesa i altres poemes
(Selecció i traducció d’Ernest Farrés i Gemma Gorga)
Edicions de 1984, 2016
Més sobre l'autor, ací

WILD GRATITUDE

Tonight when I knelt down next to our cat, Zooey, / And put my fingers into her clean cat’s mouth, / And rubbed her swollen belly that will never know kittens, / And watched her wriggle onto her side, pawing the air, / And listened to her solemn little squeals of delight, / I was thinking about the poet, Christopher Smart, / Who wanted to kneel down and pray without ceasing / In every one of the splintered London streets, // And was locked away in the madhouse at St. Luke’s / With his sad religious mania, and his wild gratitude, / And his grave prayers for the other lunatics, / And his great love for his speckled cat, Jeoffry. / All day today—August 13, 1983—I remembered how / Christopher Smart blessed this same day in August, 1759, / For its calm bravery and ordinary good conscience. // This was the day that he blessed the Postmaster General / “And all conveyancers of letters” for their warm humanity, / And the gardeners for their private benevolence / And intricate knowledge of the language of flowers, / And the milkmen for their universal human kindness. / This morning I understood that he loved to hear— / As I have heard—the soft clink of milk bottles / On the rickety stairs in the early morning, // And how terrible it must have seemed / When even this small pleasure was denied him. / But it wasn’t until tonight when I knelt down / And slipped my hand into Zooey’s waggling mouth / That I remembered how he’d called Jeoffry “the servant / Of the Living God duly and daily serving Him," / And for the first time understood what it meant. / Because it wasn’t until I saw my own cat // Whine and roll over on her fluffy back / That I realized how gratefully he had watched / Jeoffry fetch and carry his wooden cork / Across the grass in the wet garden, patiently / Jumping over a high stick, calmly sharpening / His claws on the woodpile, rubbing his nose / Against the nose of another cat, stretching, or / Slowly stalking his traditional enemy, the mouse, / A rodent, “a creature of great personal valour," / And then dallying so much that his enemy escaped. //  And only then did I understand / It is Jeoffry—and every creature like him— / Who can teach us how to praise—purring / In their own language, / Wreathing themselves in the living fire. 


dimecres, 9 d’agost de 2017

POEMA AMB DATA (XCII): EN UN ALTIPLANO

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
EN UN ALTIPLANO


Llegamos a una fuente;
era en un altiplano.
Una hora del mundo, nos dijimos,
una hora solemne, como todas las horas.
Había unos pajares.
¿Lugar deshabitado
o es que lo estábamos nosotros?
Paseamos
bajo el calor de agosto.
Contemplamos el ancho,
profundo, silencioso,
detenido cielo.
Perfilamos las bardas
contra la lejanía.
Escuchamos la fuente,
paseamos de nuevo.
Bebimos agua pura y nos mojamos
las secas manos.
Una hora del mundo, nos dijimos,
aquí, en un altiplano.
Vino un hombre de luto
con hierba a las espaldas.
Pasaron luego dos motocicletas
y se perdió su estela en la distancia.
Imperaba el silencio.
Esta hora perdida, nos dijimos,
este no saber nunca
en qué lugar del tiempo y del espacio,
de la realidad y el sueño, sucede nuestra vida.
Anotamos mentalmente la fecha:
nueve de agosto, cuatro de la tarde.
Con todo lo que dice
una fecha cualquiera.

César Simón
Extravío
Ediciones Hiperión, S.L., 1991
Més sobre l'autor, ací i ací

diumenge, 6 d’agost de 2017

L'HOME BO DE SODOMA

Açò és el que fa un poeta que canta o un cantant que és poeta:

L'HOME BO DE SODOMA

sovint et contemplaves com alguna escultura 
que el vent es berenava amb tempestes i sols 
damunt del cap tenies un corb la singladura 
d'altres vides finites que no tenien cura 
dels febles rossinyols 

la ciutat s'enlairava cap a núvols infames
i a l'horitzó dormia un fred crepuscular
tots els somnis vagaven pels carrers amb pijames 
plens de floretes tendres i de petites dames
de llum per desvirgar

tu miraves quiet el poema sens lluna
que tenies davant com un mar infinit
no hi cabien les ones rodes de la fortuna
del naufragi prenies aquella cara bruna
que fou teua una nit

mentre el món s'ensorrava i un incendi el fonia
se n'anaven les vides liqüefetes com l'or
s'empassava la terra la meua melodia
i jo cantava encara com si esperara el dia
amb tu sense cap por

des del fons de la terra la meua cendra exhala
l'actitud de romandre sobre una terra pura
que els meus sospirs es queden fent de suport de l'ala
dels somnis dels que volen pujar per una escala
fins aquella angostura

Iván Brull
Propietats medicinals (CD)
PiCap, 2017
Més sobre l'autor, ací

dissabte, 5 d’agost de 2017

POEMA AMB DATA (XCI): 13 FOCS, 13 ROSES

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
13 FOCS, 13 ROSES

Cinc d'agost, ens cal sumar
5 més 8, 13 ens fan
Cinc d'agost, Calor i Mort
Fresca collita de roges roses
Què impediren florejar

Jardí de sang
Roig de foc
Calor d'agost
Odi mortal

Eren 13. 13 foren,
Les Roses del jardí aquell
Què les tiges van talar
Sens permetre que el perfum
De sa flaire noble i jove
Fóra brollador de Vida
I exemple de Llibertat

Perguérem les 13 Roses
I milers més, ignorades
Per l’aterridor forfet
De no pensar i sentir
El que amb la “Llei?” obligaven

Però no es van adonar
Què en el fons d’aquella terra
13 Roses arrelaren
I en nova germinació
Són la nova floració
Del Jardí de l'Esperança
De Llibertat i Il·lusió
Què en aquest 5 d'agost
Recordem amb tot l’amor.
Víctor Iñúrria
“Pessics de vida”
Ed. Neopràtria, 2015
Més sobre l'autor, ací

dimarts, 1 d’agost de 2017

ESCENA DOMÉSTICA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
ESCENA DOMÉSTICA 

Años descerrajados, extendidos 
escrupulosamente en la mesa 
de la cocina, junto al portátil... 

Nada está en su sitio:
en la despensa ropa vieja, 
el pintalabios rojo sobre el verde
cenicero, horrible, que tu madre 
nos trajo de algún viaje olvidable, 
bolígrafos tirados por el baño... 
En el comedor ¿un castaño? 

A no existir nos desafía 
la ceniza de mi cigarro, 
y mis ovarios me recuerdan 
que estoy irremisiblemente 
viva ¿qué se le va a hacer?  
Seguir descerrajando nuevos años,  
supongo.

Bibiana Collado Cabrera
Performance
Aula de poesia de la facultat de Filologia, València, 2009
Més sobre l'autora, ací