EMPREMTES

”Un vers bell renaix indefinidament de les seues cendres”. Paul Valéry

dimarts, 31 de gener de 2017

VOCACIÓ

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
VOCACIÓ

La mestra insistia  
inquirint entre els alumnes  
vocacions prematures,  
i tu, de bell nou, li ho vas repetir: 
-Poltre! Vull ésser un poltre blanc.  
I te l'imaginaves amb llarga crinera 
cavalcant vigorós l'avenir, 
que com un prat impol·Iut s'estenia 
fins barrejar-se amb la carena de I'horitzó. 

Qui li ho anava a dir a aquell nen 
que es quedaria en cavallet de fira? 
La mestra, no.

Manel Alonso i Català
Un gest de la memòria
Edicions de la Vorera, 1999
Més sobre l'autor, ací i ací

dissabte, 28 de gener de 2017

QUI SAP?

(Imatge prea d'ací)
QUI SAP? 

Ens quedarà el poema? 
L'esclafit del martell 
contra l'enclusa, l'espurna 
del sol entre les voltes de l'aire, 
aquell giravolt del riu 
que els ulls va negar-nos? 

o serà tot com l'ombra del fum, 
un cassigall d'algues putrefactes 
sobre la platja moribunda? 

Podrà l'estany dels signes 
emmirallar-nos la pols d'aquell cos 
entre els clivells dels dits arrecerada, 
el desig del foc al fons de la caverna?  

o serà tot una ciutat  
de cases desolades, el silenci  
ensordidor dels boscos sense arbres,  
la carassa d'un home que en les teranyines  
va enxampar-se?  

Qui sap si un dia vindrà  
la resurrecció, pels mots, de la carn.


Ramon Guillem
L'íntima realitat (Antologia, 1981-1996)
Ed. 7 i mig, 1998
Més sobre l'autor, ací

dimarts, 24 de gener de 2017

[LA VIGÍLIA ESDEVÉ RITUAL...]

(Imatge pròpia)
(V)

La vigília esdevé ritual. Ritual que colpeja
les fràgils ales de l’au perduda del somni.
Ens retrobarem a les arestes de la nit.
Ets lluny.
No hi ets.


Salut Pla Girbés
El despertar del silenci
Ed. Meteora, 2014
Més sobre l'autora, ací

dissabte, 21 de gener de 2017

ÀVIA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Àvia

Per quina artèria de silencis es dessagna
el llenguatge? Quina ventada
arremolina pinassa i paraules
a les cunetes fondes
del mai més?
Baixant quines escales vas perdre
aquell adjectiu de cristall
que tan bé t’ajustava a la veu?
Somrius amb el posat dòcil
i semicaigut de la flor de l’acàcia
que s’ha descuidat l’aroma en desprendre’s
de la branca més alta de l’arbre estimat.
Avui que has perdut el teu propi nom,
sola a la fi com un llac sense barques.


Gemma Gorga
Mur
Ed. Meteora, 2015
Més sobre l'autora, ací

dimecres, 18 de gener de 2017

[DEPÈN DEL VIATGE...]

(Albert Anker: "La lectura del periódico", 1881)
«És preferible no viatjar amb un home mort», diu Michaux.

Depèn del viatge. A la ciutat dels morts és molt millor que t’hi acompanyi
un mort: ell et guiarà pels carrers blancs del gòtic, pels mercats dels records
on comprar-ne de bellíssims, d’antics, de falsos. Sobretot que et dugui a la
fàbrica de buit.
Finalitzeu la visita a la Plaça Major, on tots els morts llegeixen el diari
mentre prenen el sol que els puja pels peus. Oi que no t’esperaves que hi
hagués tanta pau?
Però alerta: no els preguntis sobre la mort; no els agrada parlar de feina,
són molt seus, plegaran diari i llum i desapareixeran.


Anna Bou Jorba
Acadèmia d'idiomes invisibles
Ed. Meteora, 2015
Més sobre l'autora, ací

diumenge, 15 de gener de 2017

POEMA AMB DATA: ALBA DE LLUNA 15-1-1991

(Imatge pròpia)
ALBA DE LLUNA 15-1-1991 

Bastaria sols un mot per fer més digne el món.
I nosaltres no som res si no som paraules,
crits esberlats a l'alba,                       
                                 crineres altives
de l'amor i la desesperança.
S'arbra el món.
                         S'esgoten les respostes. 
Sols un callat fresseig de versemblança 
m'habita aquestes mans corglaçades 
per un hivern que ens ha tornat a agafar nus com sempre. 

Bastaria un sol mot per fer més humana l'existència. 
L'home, aquest àngel caigut amb mans ferides          
            i encadenades, 
serva, entre aquest gran escenari de les vanitats, 
íntima compareixença de signes i esperances, 
l'antic desig de captivar la rosada i saber-se. 
I no és res si no és paraula.
         I no és res si no és un raig de síl·labes 
entre la nit urgent i desolada dels dies i els segles. 
Mentrestant, ara sols em calen un pocs anhels 
per conéixer-me
                           i respirar-me  
i acompleixo en ells la meua més alta perseverança:
                  viure, mot.
                               Combat.
Sols això em cal per preservar-me.
                           I basta.

Manuel García Grau
Els signes immutables
Ed. Bromera, 1991
Més sobre l'autor, ací

dijous, 12 de gener de 2017

NO HI HAURÀ MAI NINGÚ

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
NO HI HAURÀ MAI NINGÚ 

Els alquimistes 
i poetes d'Al-Andalus 
consideraven la Terra 
l'encarnació d'una dona 
que era la Lluna 
i els mamelucs eren 
un cos format per esclaus 
que assoliren el poder a Egipte, 
que sis segles més tard 
serien derrotats per Napoleó 
i els quals no foren exterminats 
fins a començament del XIX, 
en iniciar-se la davallada 
de la Sublim Porta o la Porta, 
nom del palau del gran visir 
dels soldans a Constantinoble 
i denominació aplicada 
al govern de l'Imperi otomà 
i al seu aparell d'estat. 

De seguida una desena 
de xicots van sortir de l'era 
de la masia abandonada 
i n'esperaren una resposta. 

Bo i dret sobre les dues cames 
vora unes herbes glauques, 
oh lector, t'acabes de deixondir!


Carles Hac Mor
No em cap al cap
Ed. Perifèrics / Baltar, 2000
Més sobre l'autor, ací i ací

dilluns, 9 de gener de 2017

NOU POEMA AMB DATA: [N'ÉREU TRES...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa, retocada per mi)
XVIII

N’éreu tres com una trinitat humana i bella.
N’éreu tres, tres vèrtexs humils d’un triangle tendre,
una família amb mires i mides i llar:
la dona àngel, la xiqueta dels teus ulls i tu.
Compartíeu la pluja, el pa, el fred i els dies
amb una alegria pobra, caldria dir plena.

N’éreu tres fins el nou de gener del trenta-sis.
Una ràfega de punys amerà els horts de guerra
i ploraren els cànters al canterer de casa.
Fou una matinada dejuna de llum fosca,
plogueren ferides sobre els reguers i les aixades
i d’ençà el plany vestí de negre tota la història.
No fou just perquè ara estaries ací destriant
músiques d’herba per als davantals de la vida
i collint fruits d’arena per als ventres de mar.

N’éreu tres com una trinitat humana i bella
    i un cataclisme, de sobte, trencà el calendari.

Marisol González
Pasqual
Ed. 7 i mig, 2001
Més sobre l'autora, ací 

A FREC DE LA DESESPERANÇA

(Mediterrani. Imatge pròpia)
A FREC DE LA DESESPERANÇA

recordar-te era percebre l'olor frescal de la primavera  
avançar de valent  
descobrint en cada detall sobrer  
un món nou poblat de formes sorpreses  
assistir a un diluvi de pans i peixos  
inundant carrers  
recordar-te era tastar una perllongada profecia  
creuar oceans i universos  
escriure amb la ràbia dels pares  
que van perdre la guerra  
l'aroma salabrós del vent 
recordar-te era alçar diàriament estendards 
un Mediterrani sencer
àmplia avinguda lluent 
plena de músiques de dimensions desconegudes 
poblar de carn barrancs i pinedes
                                                   bancals 
insòlites ermites com un mocador blanc 
cingleres i grutes on la mar trencava ones 
recordar-te era enregistrar dins l'ànima 
enquimerades llavors de l'avenir 
l'aiguaneix de l'eterna joventut 
sentir ben al costat ferro roent esborrant 
les més denses desgràcies de la terra.

 Miquel López i Crespí
Perifèries
Ed. Aguaclara, 2001
Més sobre l'autor, ací

dijous, 5 de gener de 2017

POEMA AMB DATA: [CINC DE GENER...]

Resultat d'imatges de alprazolam
(Imatge no identificada presa de la xarxa)

VII

Cinc de gener i les sabates buides
 de tu.
           Només un mail trenca el matí
com un discurs de palla universal
que em distrau l’efecte de l’alprazolam.

Demà, sense ganes, vaig a Madrid.

En quin cantó o taula de marbre
oblidaré el teu tacte d’orquídia,
la llum dels teus llavis que m’ha encés
una estació nova de cireres?

Queda’t amb la dignitat que albire
des de les meues pupil·les d’herba.

Marisol González
Contratemps
Ed. Germania, 2014
Més sobre l'autora, ací

dimecres, 4 de gener de 2017

CAPELLA REIAL A GRANADA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
CAPELLA REIAL A GRANADA

Les figures jacents de Juana la Loca 
i Felipe el Hermoso, feixugues pel son 
al cadafal de carrara esculpit per Ordóñez 
el 1520, catorze anys 
després de la desavinent mort del rei, 
trenta-cinc abans de la fi patètica de la reina. 

Els dits d'ell preguen mentre acaricien l'espasa, 
símbol d'una ambició grollera i implacable; 
les mans d'ella preguen mentre aferren el ceptre, 
la seva darrera i feble pretensió de dignitat. 

I, tanmateix, una mirada més atenta revela 
la passió de l'artista per la veritat oculta: 
aquestes marmòries efígies de marit i muller 
giren el cap mirant en direccions oposades. 
Ell menysprea la dona amb qui es casà per raons d'estat 
mentre ella ignora l'home que assassinà 
a poc a poc l'amor esbalaït que li duia. 
Un gest privat en pedra pública.


Sam Abrams
6 poemes
Aula de poesia de la Facultat de Filologia de València, 2003
Més sobre l'autor, ací

diumenge, 1 de gener de 2017

LES COSES DE LA CEL·LULITIS O POEMA DE POSTPART

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
LES COSES DE LA CEL·LULITIS 
O POEMA DE POSTPART

T'has aixecat de pressa com el vespre 
perquè no m'adonés de com el pa 
del teu ventre s'havia anat donant 
amb els anys i feia escates com ombres... 
Però jo mai no les miro. Dins de casa, 
entre aquestes parets blanques que mai 
no ens ha calgut de tornar a repintar, 
hi veig aquell arc de Sol que et va créixer 
a la panxa com un dia de nou 
platges o nou roses. D'aquest anar 
tensant nou gestos, nou besos, nou ales, 
en queda —lluna nova, lluna vella, 
tant se val—, l'arc del teu ventre blanquíssim 
que ens dugué dues rialles i plors 
sobre el parquet agradable i suau 
—el galop, els picarols repicant— 
dels peus encara tous de dos infants.


Josep-Francesc Delgado
El fum que tot ho enterboleix
Ed. Brosquil, 2003
Més sobre l'autor, ací