ARTEAN, ARTELAN

 

(Il·lustració d'Iñaki Lauzirika que hi ha al llibre)

Artean, artelan

 

Hitzik gabeko hizlari mutuak.

Begi zorrotzak behar dituzten hitzak.

Hots finak entzule trebeen bila.

Kontzientziak asaldatzeko bizigabeak.

Sentimenduak pizteko testurak.

Bihotz hunkigarrien bila dabiltzan irudiak.

Zarata artean isilean bizi direnak.

Sentsibilitateen eskuetatik moldatuak,

esku zabal irekietarantz.

Iheskorrak bezain iraunkorrak...

Lehenengo zirrararen gatibu dira.

Erretinaren preso,

betiko gogoan gelditu edo

momentuan ahaztuak izan.

Beharrezko ziztada gardenak,

hausnarketaren itxaropen izpiak,

bizipenetatik ihesean doazen ametsak,

izaeraren muinera doan autobidea.

Zure etxera bisitan etorrìko ez den bisitaria

---

 

Entretanto... arte. Entre tanto arte

 

Hablantes mudos que carecen de palabras.

Palabras que necesitan ojos incisivos.

Sonidos agudos a la espera de oyentes diestros.

Exánimes para agitar conciencias.

Texturas que despiertan sentimientos.

Imágenes a la búsqueda de corazones sensibles.

Viven en silencio inundados de ruido.

Modeladas por manos delicadas,

abiertas a manos desprendidas.

Tan huidizas como perennes...

viven cautivas de la primera emoción.

Prisioneras de la retina,

permanecen para siempre o,

al instante, ingresan al olvido.

Necesarias punzadas transparentes,

soplos de esperanza de reflexión,

sueños que huyen de las vivencias

autopistas al tuétano del carácter.

Viajero que no llegará hasta tu casa.

 

---

 Entretant... art. Entre tant art

 

Parlants muts que manquen de paraules.

Paraules que necessiten ulls incisius.

Sons aguts a l'espera d'oients dretans.

Exànimes per a agitar consciències.

Textures que desperten sentiments.

Imatges a la recerca de cors sensibles.

Viuen en silenci inundats de soroll.

Modelades per mans delicades,

obertes a mans despreses.

Tan fugisseres com perennes ...

viuen captives de la primera emoció.

Presoneres de la retina,

romanen per sempre o,

a l'instant, ingressen a l'oblit.

Necessàries punxades transparents,

bufs d'esperança de reflexió,

somnis que fugen de les vivències

autopistes al moll del caràcter.

Viatger que no arribarà fins a casa.

Asier Maia Anabitarte

Zuri-Beltzaren koloreak / Los colores del blanco y negro

Oihartzun Kutxa Argitalpenak, 2020

Més sobre l'autor, ací i ací

[Traducció al castellà feta per l'autor]

[Traducció al català a partir del castellà feta per Jesús Giron Araque]

LES HORES

(Imatge pròpia)

LES HORES

Quantes hores vam estimar-nos
durant l'interval breu d'aquell any?

Qualque matí de gener
               -d'hores perdudes i càlides-
algun divendres ventós de març,
aquell capvespre amb la llum feridora.


Tal vegada, una nit amb lluna.

Foren poques les hores
               -immesurables-
tan breus en la immensitat
de les nostres vides           separades.

Planeta llunyà.

Imma López Pavia

Solsticis

Vincle Editorial, 2019

Més sobre l'autora, ací

DANUBI AL PAS DEL WACHAU

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

DANUBI AL PAS DEL WACHAU

Danubio, río divino,

que por fieras naciones

vas con tus claras ondas discurriendo.

                             GARCILASO

Ens cal una mirada atenta sobre les superfícies,

un escrutini caut, que hi discernesca

l'habitable mesura de les coses:

eixa barreja viva de barreges efímeres

on tot flueix, com l'aigua per l'arena,

en cada esguit de l'ona que al nu torna

per túnels invisibles, com la roca

-esguit d'un altre onatge, que batega

amb un compàs lentíssim per les serres-,

o la deixalla fèrtil de les fulles.

Com al col·legi, davall dels uniformes

hi ha cossos de criatures, així els homes

rere de les paraules i dels gestos.

També en l'home es dibuixa una forma amagada

que no sentim aliena i en el canvi perdura.

I és ara que ens pertoca 

regraciar aquesta identitat,

entre l'alba i l'ocàs, mentre fem via

(tot discorre a la vista, com nosaltres),

i estimar cada cosa purament mentre passa,

abans que se'ns dissolga en l'aire i les pupil·les,

una imatge entre tantes.

Una imatge que túnels ignorats i invisibles

s'emporten i reuneixen, punt per punt,

ja no en els nostres ulls.

Enric Sòria

Andén de cercanías

Ed. Pre-textos, 1996

Més sobre l'autor, ací

[Precisamos de una mirada atenta sobre las superficies, / un escrutinio cauto, que discierna / la habitable medida de las cosas: / esa argamasa viva de argamasas efímeras / en donde todo fluye, como el agua en la arena, / en la espuma que vuelve tras las olas al río, / por túneles secretos, como roca / -espuma de otras olas, que golpea / con un compás lentísimo las sierras- / o el desperdicio fértil del follaje.  // Igual que en el colegio bajo los uniformes / viven las criaturas, así los hombres viven / detrás de las palabras y los gestos. / En el hombre, se dibuja también una forma escondida / que sabemos cercana y en el cambio perdura. // Y ahora nos corresponde / dar las gracias por esta identidad /

entre la madrugada y el ocaso, / en tanto proseguimos / (como nosotros, todo sucede en la mirada), / y apreciar puramente cada cosa que pasa, / antes que se disuelva en el aire y la vista, / como una imagen más entre las otras. / Una imagen que túneles secretos e invisibles / se llevan y reúnen, idéntica a sí misma, / pero no en nuestros ojos.]

[Traducció al castellà de Carlos Marzal]

DES DE LA CAMBRA IMPERSONAL DE L'ESCRIPTURA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

DES DE LA CAMBRA IMPERSONAL DE L'ESCRIPTURA

 Entre dos rams de flors
                     (de foc les margarides
                     les roses d'ombra encesa) 
quina delirant arquitectura aquestes flames 
de bell perfum llunyer i visió verda.
                    Diagonal de la llum a la fosca.
                    Refrescants onades de rellotges. 
A cada límit de l'esguard, 
voltat de fulls deserts i amics 
bruts d'impotències o inicis, 
sota un lluent cercle els mots manuals, 
a l'escalf dels records, 
i emboirada l'estança 
pels alès de les eines, 
bubotes cordials que l'acompanyen
                    (cendrer i fum
                    llibres de neu petjada
                    ceràmiques com ulls
                    finestres estimades), 
l'home que escriu, aquest, 
s'escriu a si mateix d'ençà mil vides, 
es descobreix naixent 
a cada instant distint, 
repeteix obstinat 
la sempre delitosa artesania d'expressar-se.

Josep Piera

Mel-o-drama

Edicions 62, 1981

Més sobre l'autor, ací i ací

ET VOLEM...

Hui, l'escriptora Olga Xirinacs compleix 80 anys. Continuem reivindicant per a ella el premi d'honor de les lletres catalanes. 

La reflexió a la frontera dels vuitanta em produeix una tristesa vital. Hauria de pesar més l'alegria de I'obra editada i els notabilíssims premis obtinguts. I així és, ho reconec agraïda, però em falta el diàleg. Algú que em miri i em digui: «Olga, vine, a tu també et volem...»

Olga Xirinacs

La crisi dels vuitanta

Editorial Meteora, 2016

Més sobre l'autora, ací i ací

UN SOL I ÚNIC POEMA

“Escriure i reescriure el mateix poema tota una vida. Un sol i únic poema. Des que estàvem arrupits entre els budells de la nostra mare, no hem fet altra cosa que remugar el mateix discurs. Malgrat que canvie l'escenari i els objectes que hi són, des que l'home balbucejà allò que més tard esdevindria paraula, no hem fet res més que lamentar la nostra soledat de mortals llançats sobre la crosta d'aquest planeta. Mercenaris del llenguatge, hem omplert les sabanes de paraules, i els hem posat música. I l'hem taral·lejada en nits d'insomni i en dies de llum claríssima. I aquestes paraules ens han ajudat a construir-nos. Ens hem identificat amb elles, i ens hem fet paraula, subjecte de tot allò que s'esdevé... I de vegades això ens ha servit de consol, i ens ha portat l'alegria a l'ànima”.

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Aquestes paraules han estat tretes del pròleg del llibre “Tria personal, 1973-1987” del poeta valencià JOAN NAVARRO, publicat per Edicions de la Guerra en 1992. (Més sobre l'autor, ACÍ)



Mantenim sempre un mateix discurs? Potser, al cap i a la fi som com atzembles, tossuts. Creem que les nostres inquietuds són úniques, les més importants. Ens aboquem amb deler en allò que sentim com a propi i ignorem tot allò aliè a nosaltres.
Però quan sabem trencar aquest cercle i assimilem altres idees, altres emocions, altres opinions... ens convertim en mercenaris de la paraula com diu Joan Navarro.

TÍTOLS

Potser el títol d’un poemari no és més que això: un títol. Tal vegada l’autor intenta mostrar la poesia que hi ha dins amb poques paraules. Els títols són evocadors, descriptius, concrets, atractius, suggeridors... Són delators ja que traeixen el poeta que no té més remei que avançar el contingut de la seua obra. D’alguna manera el poeta ha d'identificar-la.
Per a mi els títols dels poemaris són poesia des del moment en què l’autor els ha pensat.

Tot sovint m’agrada mirar el llom dels llibres de poesia i delectar-me amb els seus títols. Assaborisc les seues paraules com si es tractara d'un bon menjar.

Com a tast, deixe alguns d’ells.

(Creació pròpia a partir d'imatges no identificades preses de la xarxa)

La vella pell de l’alba (antologia a cura d’Antònia Cabanilles)
Cadells de la fosca trencada de Gaspar J. Urban
Els caçadors salvatges de Salvador Jàfer
Els mots comunicants de Pasqual Mas i Usó
Le soucrier velours de Joan Vicent Clar
Bardissa de foc de Joan Navarro
L'arc de la mirada d'Antoni Defez
Les veus del vent de LLuís Meseguer
Home endins de Jaume Bru i Vidal
Grills esmolen ganivets a trenc de por de Joan Navarro
Museu de cendres de Jaume Pérez Montaner
Renou: la pluja ascla els estels: Renou de Josep Piera
Materials per a una mort meditada de Marc Granell
Esbós d’un cos de Manuel Rodríguez Castelló
...

EL TEMA EN LA POESIA

Quan algú li pregunta a l'autor d'una bona obra poètica: "No creus que haguera sigut millor triar un altre tema?", és com si el metge li diguera al malalt de pulmonia: “Ai, si s’haguera decidit vosté per un refredat!”

HERMANN HESSE

(Hermann Hesse vist per Andy Warhol)

CONSELL PER A POETES

"Per tant, en totes les coses és útil també buscar la causa del que es diu. Així, Cató quan era encara un xiquet, feia el que li manava el pedagog, però preguntava la causa i la raó del mandat. Però als poetes no cal obeir-los com a pedagogs o legisladors, llevat que el seu assumpte siga raonable. I ho serà, si és bo; però, si és roín, pareixerà als ulls buit i va".

Plutarc, "Obres morals i de costums (Moràlia)"