EMPREMTES

El poema és un camí que conrea els seus esbarzers. YVES PRIE

dissabte, 28 d’abril de 2018

[L'ESCUMA DE LA COPA...]

(Imatge: Kyoshino/Getty)
L’escuma de la copa: 
una veritat efervescent 
que s’apaga de sobte 
dins el vidre. 
Com la mar calma 
en la nit negra 
que tanca l’esclat 
de l’estiu il·lusori. 
El color de les tovalles: 
un blanc efímer 
de llunes de gotes 
de cava i de sang. 
A cada aniversari 
envelleix un engany.


M. Carme Rafecas
Blanc breu
Ed. Bromera, 2018
Més sobre l'autora, ací

dimarts, 24 d’abril de 2018

HISTÒRIA D'AMOR

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
HISTÒRIA D'AMOR

sempre és
una història d'amor:

l'arbre
que s'acobla a l'ocell

el sol
que es lliga a l'aigua

els ulls
que s'aferren al mar


Gil T. Sousa
falso lugar
Més sobre l'autor, ací

[Traducció del portugués feta per mi]

[HISTÒRIA D'AMOR // é sempre / uma história de amor:  // a árvore / que se afeiçoa ao pássaro // o sol / que se liga à água // os olhos / que se prendem ao mar]

dissabte, 21 d’abril de 2018

[TORNA L'ESTIU RERE L'APLOM...]

(Imatge de Javier Sanz presa d'ací)
Torna l’estiu rere l’aplom
aleatori de les cortines:
al pati esbatanat del cos
on sorties a trobar-me
mentre giraven,
                  concèntrics en el temps,
els insectes dins les cambres
dels dies que ignoràvem.
Hi tastaries la terra parada,
si vinguessis. Les cicatrius de la poda
de l’últim hivern i la verdor
darrera, fosforescent encara,
d’aquesta permanència feréstega
de la vida damunt l’escorça
                                          de la pell.
T’hi he deixat, als marbres,
les mans badades dels geranis,
el fruit llenyós de l’amor
i els ambres d’una paraula
que bat les ales inconscient,
                                          revoltada.
Que m’habita l’estança buida
de la veu i volteja cap a enlloc.
Des de tu.
                Obstinada.


Joan Duran i Ferrer
Animal impur
Ed. Meteora, 2018
Més sobre l'utor, ací

dimecres, 18 d’abril de 2018

POEMA D'AMOR I DE DOLOR

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
POEMA D'AMOR I DE DOLOR

Tot el temps que vam estar junts
fórem com unes bones i útils tisores.

Després de separar-nos vam tornar
a ser dos esmolats ganivets
clavats a la carn del món

cadascú al seu lloc.


Iehuda Amikhai
Clavats a la carn del món
Ed. Proa, 2001
Més sobre el autor, ací
[Traducció de Manuel Forcano]

dissabte, 14 d’abril de 2018

AQUELLES SOLITUDS D’ON VENÍEM

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
AQUELLES SOLITUDS D’ON VENÍEM


Tu presencia es ajena, extraña a mí como una cosa. 
Pablo Neruda 


Se’ns van aplegar massa greuges sobre la pell de les trobades. Abans apuntalàvem el dèficit amb generoses dosis d’indiferència, salpebrades d’ironia. No fèiem cas de les seues fiblades insectívores i traïdorenques, repuntant-nos el paisatge anònim de l’esquena. Pagàvem de grat cada fotesa amb el palmell obert on ara s’hi veuen els rastres de tota aquella xavalla de sal. Se’ns adormien les pensades del sexe en el brou espès de les llargues migdiades d’estiu. Ens vam mirar aquelles solituds d’on veníem. La llar que tenia el moment de la nostra coneixença en dipòsit. I com un salconduit cap al territori invers de les cremades fèiem petits gestos per no esdevenir definitivament immòbils.

Josep Manel Vidal
Aquelles solituds d'on veníem
Ed. Bromera, 2018
Més sobre l'autor, ací


Ací podeu escoltar el poema dit per l'escriptor Jesús M. Tibau:

dimecres, 11 d’abril de 2018

UNA MUJER ESCRIBE ESTE POEMA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
UNA MUJER ESCRIBE ESTE POEMA

Una mujer escribe este poema
donde puede
a cualquier hora de un día que no importa
en el siglo de la avitaminosis
y la cosmonáutica
tristeza deseo no sabe qué
esperando la bayoneta o el obús
una mujer escribe este poema
sin atributos
a desvergüenza y dentellada
fogosa inalterable arrepentida pudriéndose
caemos por turno frente a las estrellas
todos tenemos que morir
no hay nada más ilustre que la sangre
una mujer escribe este poema
qué estúpida la línea que divide sol de sombra
el crepúsculo pasa
acumulándose al final de las azoteas
supimos de pronto de una trombosis coronaria
existes soledad
sonó una bomba
vean si se han roto los lentes de contacto
una mujer escribe este poema
separa quince pesos para el alquiler
mi amigo viejo
se desprende del mediodía por la próstata
bailamos
sigue la preparación combativa
no pasarán
una mujer escribe este poema
como quien ha perdido el tiempo para siempre
creo en el corazón de Denise Darval
hemos ganado porque morimos muchas veces
parece que tengo un derrame de sinovia
no hay tiempo para la poesía
de veras que los frijoles
se han demorado en hervir
te juro que mañana presentaré el divorcio
una mujer escribe este poema
cómo hay fantasmas a las siete en mi pecho
entablillé una rama a la areca que está triste
mamá tú no sabes la falta que me, haces
si suena la alarma aérea
recojan a los niños que duermen en la cuna
voy a guardar este retrato del Che
como calló el canario traje un tenor a casa
una mujer escribe este poema
cargada de ultimátum
de pólvora
de rimmel
verde contemporánea lela
entre el uranio
y
el cobalto
trébol de la esperanza
convaleciente de amor
tramposa hasta el éxtasis
tonta como balada
neurótica
metiendo sueños en una alcancía
ninfa del trauma
novia de los cuchillos
jugando a no perder la luz en el último tute
una mujer escribe este poema.

Carilda Oliver Labra
Una mujer escribe
Ediciones Matanzas, 2012
Més sobre l'autora, ací

[Ací es pot escoltar el poema dit per l'autora]

diumenge, 8 d’abril de 2018

MEDITACIÓ ARDENT

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
MEDITACIÓ ARDENT

sóc una meditació que crema
dins guarde una illa aquosa
ocells marins i la lluna plena que sura
llogue una llar als cocodrils del Nil
la meua meditació no és sempre aigua blavosa
sinó roja de desig
creixent en els seus ulls
aliment els cocodrils amb un sol delectable
i els deixe dormir
visc en una meditació que crema
sentint l'illa aquosa colpejada per les ones
callada silenciosament

Kazuko Shiraishi
Dins Antologia. Poesia Contemporánea del Japón
 a cura de Tetsuo Nakagami y Yutaka Hosono
Universidad de los Andes
Més sobre l'autora, ací

[Traducció del castellà feta per mi]

dijous, 5 d’abril de 2018

TÉ UN PERQUÈ

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
TÉ UN PERQUÈ

Si dorm aquell narcís fetiller, té un perquè.
Si el seu bucle en ones es desfà, té un perquè.

El teu llavi abocava llet, i jo deia:
aquesta dolçor al costat d'aquell saler té un perquè.

La teva boca és font d'aigua de vida, mes
sota el teu llavi, el forat del teu mentó té un perquè.

Mil anys visques!, dic, perquè sé de cert
que en el teu arc la sageta de la teua pestanya té un perquè.

Mal de separació i pena de sofriment t'han posat malalt,
oh cor, aquest crit teu, aquest lament, té un perquè.

Pel jardí passà anit el vent dels seus dominis,
oh flor, el teu vestit esquinçat té un perquè.

Tot i que el dolor de l'amor oculta a la gent el cor,
aquest plor dels teus ulls, Hafez, té un perquè.


Hafez Al-Shirazí

Més sobre l'autor, ací

diumenge, 1 d’abril de 2018

POEMA AMB DATA (CII): 31 DE MARÇ

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
31 DE MARÇ

I així envoltem el nostre rostre present d’un gran buit
On patim com a pèrdua allò que un dia rebutjàrem
Robert Cortell

En aquells dies la panxa del temps
criava àlbers en les comissures
d’un país perplex de llavis i verds.
Les ciutats s’anomenaven com tu.
Hi havia abrils als terrats de l’aire,
versos vius als pitxers de les hores,
pluja als carrers dels setze anys i onades,
freixes antics en els paisatges d’aigua,
l’alegria de rentar el silenci
i garbells de mar respirant la sal.

Ara ho dic i recorde els budells
d’una alba eterna partida de foc,
ara que he conegut la cendra trista
i els pel·lícans fan ombres de fum.

(La desfeta és un desert de clepsidres,
certs incendis en els boscos de la carn,
la consumació del desdesig.)

Marisol González Felip
Inèdit