EMPREMTES

Un poema és l'espai insubstiuïble de les coses. RAMON RAMON

divendres, 28 de febrer de 2014

FERIDA INSONDABLE

(Imatge no identificada presa de la xarxa retocada per mi)
Ferida insondable
de la teva absència,
porta invisible
per la qual sagne
hores compartides,
besos cecs,
abraçades mudes,
a esquinçalls passege
desllorigats els ossos.
Negres roses
desfullades entapissen
la carn trencada
de la meva ànima enamorada.

Pura Peris
Tasts de vida
Ed. Germania, 2014
Més obre l'autora, ací.

dimecres, 26 de febrer de 2014

TEMPS IRREDUCTIBLE

(Imatge pròpia)
En l’ínterim que som, el temps irreductible 
                                              Antoni Ferrer

Quan en arribar a l’estació de la penombra
revisem els camins i valorem la collita,
quan pensem que la costera s’ha acabat
i ens enlluerna el dring de la planura
i ens calma el sol indemne i acollidor
o quan sembla que hem bastit la glòria
sobre l’imperi llefardós de qualsevol cor desert,
és aleshores ―nafra i calma―
quan les nostres mans rompudes accepten
la derrota i la condemna dels déus implacables,
acusades de jugar i perdre sobre les caselles
diluïdes de les nits i dels dies
i culpades d’atacar el temps irreductible
d'aquesta escorça, aspra i abismal,

                            d’aquest nostre estèril paisatge.

Jesús Giron
Llibre de contemplació
Editorial Germania, 2013

dissabte, 22 de febrer de 2014

LLAMPEC

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Cançó d'encomanament

Quem pudera saber de que maneira
As palavras são rosas na roseira
JOSÉ SARAMAGO

No el llamp,
ni el tro que l'assevera,
sinó qui el sent
i l'empelta.

No és per una primavera
aquesta rosa en usdefruit;
no consentirà cap treva
aquest dolor antic
de córrer vent
per la cinglera
com una música ferida
que la paraula udola
i toca gairebé
el món.

Qui poguera saber
de quina manera les paraules són
roses al roser.

No el llamp,
ni el tro que l'assevera,
sinó qui l'empelta
i el sent.
Josep Porcar
Llambreig
TRIA Llibres, 2013
Més sobre l'autor, ací i ací.

dimecres, 19 de febrer de 2014

AVAR FEBRER

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Ah, tendresa,
si l'avar febrer
hagués negat la nostra terra,
si la sang dels boscos,
extensa i pregona, és la deu necessària
i moren gaseles i moren fulles
dins aquesta trista blancúria,
si són les mans teranyines maldestres
i el llit del riu és ara ceguesa,
si, gemmades, les roses de la mort
ho haguessen florit.

Si el tallant de la pluja
ens hagués cobert amb la seua flassada,
i -colgada per sempre
l'oxidada corbella-
fos marcit el blat de les hores,

¡com t'hauria estimat!
Ramon Guillem
Les ombres seduïdes
Ed. Bromera, 1990
Més sobre l'autor, ací.

dissabte, 15 de febrer de 2014

MORIRÀS PER AMOR

(El sacrifici d'Isaac, Caravaggio)
Moriràs per amor. La vida no coneix la mort, però la vida mata. No hi ha ningú que ocupi el teu lloc, Isaac, ets l'home més sol de l'univers.
Et llançaran grapats de sal damunt la carn, a ferida oberta, i roses de bardissa. I els àngels ploraran, sense consol, als peus de la muntanya.

Joan Navarro
Arqueologia del saber dins La paüra dels crancs
Poesia 3i4, 1986


Més sobre l'autor, ací i ací.

dimecres, 12 de febrer de 2014

MADURESA

(Foto: Montse Argerich, Projecte Sàvia Vellesa, presa d'ací)
I

Quan el basal ha dit la teua imatge
alces la vista al cel, com un mirall
sense argent viu, amb plom a les entranyes.
El que fou teu és ara de ningú
i va del cor al rostre de la mancança
o el deformat enyor d'un altre temps,
d'una pau alta, omega de l'angoixa.

II

Guardes intern el jo que creus de sempre
autoretrat i el veus caricatura
de tu mateix. La terra dóna fruits
i ja no ets arbre de fulla perenne
ni escull que guaita enfront de la tempesta.
Guanya l'envit un vell que parla argot
i no l'ha après en texts de Vallmitjana.

III

No t'has reconegut la fesomia
ni el to de veu, ni els mots d'aquest llenguatge
de dandi trinxeraire. I el mirall
no t'ho perdona, et repeteix el rostre
a tots els murs. Un eco de la veu,
pel corredor dels dubtes fa ganyotes
de cansament, de por, de fosca ràbia.

IV

Trenca el mirall i viu l'ara mateix,
alliberat de pors i de recances.
Cada fragment repetirà el teu rostre
vers l'infinit, on es refan les coses,
per oferir-te una imatge completa.
Trenca el mirall i tria ser qui ets
contra la por i la mort. Trenca el mirall.

Jaume Pomar
Llavis de marbre blanc
Poesia 3i4, 1992
Més sobre l'autor, ací.


divendres, 7 de febrer de 2014

EL DESHONOR DELS POETES


Mentre els fantasmes perversos de la religió i la pàtria continuen ofenent l'àmbit social i intel·lectual sota qualsevol disfressa que adopten, cap llibertat serà concebible: la seva expulsió abans que qualsevol altra cosa és una de les condicions capitals per l'adveniment de la llibertat. Tot "poema" que exalte una "llibertat" voluntàriament indefinida, encara que no estiga decorada amb atributs religiosos i nacionalistes, en principi deixa de ser un poema i en conseqüència constitueix un obstacle per a l'alliberament total de l'home, perquè l'enganya al mostrar-li una "llibertat" que dissimula noves cadenes. Per contra, de tot poema autèntic es desprèn un alé de llibertat completa i mobilitzadora, fins i tot quan aquesta llibertat contribueix a l'alliberament efectiu de l'home, encara que no siga evocada en el seu aspecte polític i social.
Benjamin Péret, Le déshonneur dels poètes, 1945

dimecres, 5 de febrer de 2014

PERÒ NO ESTRELLA

(Imatge pròpia)
Xafem passos incerts,
som estrangers del nostre propi alè
o escrivim poesies
que són guix al quitrà
i més prompte destorben que altra cosa.
Som persones non grates i punts dèbils,
un simple oblit com altres.

Anem fent-nos la idea:
som límits i ningú
no sabrà que hem passat,
perquè el temps és fugaç però no estrella.

Manuel Roig Abad
Memòries d'un gat verd
Viena Edicions, 2013

diumenge, 2 de febrer de 2014

POEMA AMB DATA (LXVII): DOIS DE FEVEREIRO

(Na festa de Iemanjá. Imatge: zanom.blogspot.com)
Dia dois de fevereiro
Dia de festa no mar
Eu quero ser o primeiro
Pra salvar Iemanjá
Dia dois de fevereiro
Dia de festa no mar
Eu quero ser o primeiro
Pra salvar Iemanjá
Escrevi um bilhete a ela Pedindo pra ela me ajudar
Ela então me respondeu 
Que eu tivesse paciência de esperar
O presente que eu mandei pra ela
De cravos e rosas vingou
Chegou, chegou, chegou
Afinal que o dia dela chegou
Chegou, chegou, chegou
Afinal que o dia dela chegou.


Dorival Caymmi



Cantat per Maria Bethânia
Del seu àlbum Diamante Verdadeiro, 1999
(Enviat per Joan Navarro)

dissabte, 1 de febrer de 2014

NU LLIURE

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Besa el teu company,
exalça el seu cos,
fecunda el seu bosc,
defensa la teua terra.
Salvador Jàfer
Navegant obscur dins Produccions Ansietat
Poesia 3i4, 1988
Més sobre l'autor, ací i ací.