Suite per un eclipsi (recordant Damià Huguet)
ON ARRIBEN LES VEUS
NO ÉS MÉS LLUNY
ÉS CAPAÇ DE RECÓRRER.
QUE LA DISTÀNCIA QUE L'HOM
L'ÉSSER DESCOBREIX L'ESCLETXA
I AL PENSAMENT TRENCA EL MUR.
EL TEMPS PERD SON SENTIT,
PARTIR ÉS METÀFORA.
ELS PITS SEQUEGEN
TERRA I HOME CRUIEN
ELS RIUS CERQUEN MAR
ENGENDREN ULLS AL FRONT
Sagitari
Llibres del Mirall, 1998
Més sobre l’autor, ací
SOM TANTÍSSIMES
De nit, blanques,
molt silencioses.
Som tantíssimes!
Les nostres veus
agafen fort les
nostres mans.
Ningú ens sent,
som com la pols
cega i muda;
sorda, de vegades.
Ningú ens veu
som partícules.
Éssers estranys,
imatges fòssils
de mons llunyans;
dels nostres cercles,
cercles mundans.
De mare naixem,
d’aigua som,
i morirem sense ella.
Filles, per sempre.
Som la llavor del nostre fruit,
que arrela i creix.
Som la llavor del nostre cos
en perill d’extinció.
Tu, jo i ella
serem per sempre.
Tantíssimes!
Avui dia D i hora H despertam.
Demà el món ja serà nostre!
Amb accent a la neutra (Antologia)
Lleonard Muntaner, 2014
Més sobre l’autora, ací
(Imatge de Francisco Agraz)
Fènix
Anireu a buscar un altre incendi fenici per adaptar el solipsisme dels morts que s’agiten a l’àgora sorda del pou. Només així, del foc, les ales vives d’aquests plagis de cadàver tornaran a deglutir la cendra d’aigua que ennuegui amb nova veu les parets pedra del forat. Només no-res, a queixalades, pot obrir l’àmbit d’un nou tot on l’aire absenti la incansable persistència de la mandra neuronal.
La nosa
Pro Edicions, 2014
Més sobre l'autor, ací
Endevine tristor rere del teu somriure
pluges desconegudes.
Sé que no tinc dret
a ser on tu ets però no t’atures al llindar
fes per entrar-hi, escata la pell
amb ànsia i copsaràs el que costa
d’arribar al moll on la veritat
és més veritat i més eloqüent
la renúncia.
Assajaré de prendre
el teu lloc, hi faré de tu, que et sé poeta
en cerca entre els humans del més humà.
Mire les teulades que ha netejat
la tempesta, d'un ocre lluent, viu.
També les oronetes les observen
des del fil que els serveix d'observatori.
Mouen el cap amunt i avall, afirmen
també el meu goig en observar com l’ànim
pot espolsar-se el més amarg i ranci.
Sé més de mi com més de tu m’arriba
i em trobe sol quan no hi veig misteris.
Han fugit les merles de març
Café Central / Llibres del segle, 2021
Un marroc punyia, diversa carn
trasbalsant la complexió del temps,
un sentit espars recomptava flors
que el més atent feria d'esbarzers.
Quina argila les dues mans, les quatre,
els genolls, ja fosa l’aigua amb la idea,
a l’areny el psaltiri de les veus,
ardent, parusia del pensament.
Alt, sorprenem el setge de l'albir
i just és una serena tensó
un mester consumat que agreuja el mot
i l’artifici augura, el fingiment.
Esvento l'estol, consumo el retorn
a l’indòcil lloc bessó de l'entesa.
Joan Gregori i Albiol
dins Dotze poetes joves valencians
Tàndem Edicions, 2000
Més sobre l'autor, ací
L'obra de El cau de Calpurni està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons. Creat a partir d'una obra disponible a calpurni.blogspot.com. Cal citar sempre la procedència
Entrades
