EMPREMTES

El poema és un camí que conrea els seus esbarzers. YVES PRIE

dijous, 30 de novembre de 2017

POEMA AMB DATA (XCIX): POEMA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
POEMA

l’últim dia de novembre 
l’absència del nord em desperta 
la por d’un possible vagareig
amb els ulls tancats pinte 
en la penombra del pensament 
el frec d’una papallona blanca 
furtat dels records dels arbres

les aigües es gelen tan ingènues 
i per primera vegada
escolte com monòtonament neva 
entre dues coincidències

Carmen Secere
(Tret del mur del facebook de Pere Bessó)
Més sobre l'autora, ací


[Traducció del romanés de Pere Bessó]


POEM // ultima zi de noiembrie / absența nordului îmi trezește / teama unei posibile rătăciri / cu ochii închiși pictez / în penumbra gândului / atingerea unui fluture alb / furată din amintirile copacilor / apele îngheaţă atât de naiv / și pentru prima dată / ascult cum ninge monoton / între două coincidențe

dilluns, 27 de novembre de 2017

Ø

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Ø

Aquesta xifra sense rostre que conté l'univers
és un gra del no-res pastat amb el fang.
Un ressò de silenci a la carn; un vestigi de
la intel·ligència que regeix la matemàtica del dia.

Entre l'alba i l'ocàs, el zero opera la combinació
de notes que compon el so i es dóna al joc
dels signes; a l'aritmètica de la voluntat que construeix
el món; a la geometria de la solitud que traça
les planícies i a la fi, quan la nit arriba
i l'esforç de ser humà el fatiga, es lliura a
la seua pròpia ombra. A la nostàlgia de ser el número.

Antonio Tello
Sílabas de arena
Ed. Candanya, 2004
Més sobre l'autor, ací

[Traducció del castellà feta per mi]

Ø // Esa cifra sin rostro que contiene el universo / es un grano de nada amasado con el barro. / Un eco de silencio en la carne; un vestigio de / la inteligencia que rige la matemática del día. // Entre el alba y el ocaso, el cero opera la combinación / de notas que compone el sonido y se da al juego / de los signos; a la aritmética de la voluntad que construye / el mundo; a la geometría de la soledad que traza / las planicies y al cabo, cuando la noche llega / y el esfuerzo de ser humano lo fatiga, se entrega a / su propia sombra. A la nostalgia de ser el número.

divendres, 24 de novembre de 2017

POEMA AMB DATA (XCVIII): autoretrat-2

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
autoretrat-2

Vint-i-quatre de novembre de dos mil deu.
De bon matí, una dona es desperta
i pensa en Amsterdam.
Es vesteix amb unes sabates negres de taló.
S’ha pintat les parpelles i els llavis.

Penso en Amsterdam, em calço els talons
i em pinto les parpelles amb pólvores de colors.

Sé que l’amor aprèn a navegar
després del naufragi.

Rosa Vilanova
La perfecció de la molla
Editorial Meteora, 2015
Més sobre l'autora, ací

dimecres, 22 de novembre de 2017

PRIMER AMOR 1929

(Nit urbana. Imatge pròpia)
PRIMER AMOR
1929

Era una nit urbana,
De rosa i sofre era l'escassa llum
Allí on, talment d'un bellugueig de l'ombra,
Semblava que emergís la forma.

Era una nit sufocant
Quan súbits vaig veure ullals violeta
En una aixella que fingia pau.

D'aquella nit novella i infeliç
I del fons alienat de la meva sang
Esclau seu em feren els secrets.

Giuseppe Ungaretti
Sentiment del temps
Edicions 92, 1988
Més sobre l'autor, ací

[Traducció de Lluís Calderer]

PRIMO AMORE 1929 // Era una notte urbana, / Rosea e sulfurea era la poca luce / Dove, come da un muoversi dell'ombra, / Pareva salisse la forma. //  Era una notte afosa / Quando improvvise vidi zanne viola / In un'ascella che fingeva pace. // Da quella notte nuova ed infelice / E dal fondo del mio sangue straniato / Schiavo loro mi fecero segreti.

dissabte, 18 de novembre de 2017

EXISTEIX DE VERITAT EL TEMPS...

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
EXISTEIX DE VERITAT EL TEMPS...

Existeix de veritat el temps, el destructor?
Quan al cimal en pau enfonsarà el castell?
Aquest cor que infinitament pertany als déus,
quan és que el violentarà el demiürg?

Som de debò tan angoixosament frangibles
com el destí vol fer-nos comprovar?
La infància, la profunda i plena de promeses,
a les arrels, més tard emmudirà?

Ai, el fantasma de la caducitat
travessa com un fum 
aquell qui amb candidesa tot ho acull. 

En tant que allò que som, els agitats 
valem entre les forces que perduren,
com una cosa per a ús dels déus.

Rainer Maria Rilke
en Noves versions de Rilke
Joan Vinyoli
Ed. Empúries, 1985

GIEBT ES WIRKLICH DIE ZEIT... // Giebt es wirklich die Zeit, die zerstörende? / Wann, auf dem ruhenden Berg, zerbricht sie die Burg?  / Dieses Herz, das unendlich den Göttern gehörende, / wann vergewaltigts der Demiurg? // Sind wir wirklich so ängstlich Zerbrechliche,  / wie das Schicksal uns wahr machen will? / Ist die Kindheit, die tiefe, versprechliche, /  in den Wurzeln — später — still?  // Ach, das Gespenst des Vergänglichen, / durch den arglos Empfänglichen  / geht es, als war es ein Rauch.  // Als die, die wir sind, als die Treibenden,  / gelten wir doch bei bleibenden  / Kräften als göttlicher Brauch.

dimarts, 14 de novembre de 2017

[ALGÚ ENTRA EN UN BAR...]

(Nighthawks - Falcons de la nit d'Edward Hopper)
Algú entra en un bar, demana una copa.
Cerca després refugi en una taula
del fons, espera algú.

Així succeeix sempre: van entrant a poc a poc,
conjurant la boira que els cobreix,
disposant després, al costat de la porta,
els llibres, els paraigües, totes les seues pertinences.

També la seua solitud,
la mateixa que recullen més tard a l’eixida
però encara més cruel.

Basilio Sánchez
La mirada apacible
Ed. Pre-textos, 1996
Més sobre l'autor, ací

[Traducció del castellà feta per mi]

Alguien entra en un bar, pide una copa. / Busca luego refugio en una mesa / del fondo, espera a alguien. // Así sucede siempre: van entrando despacio, / conjurando la niebla que les cubre, / disponiendo después, junto a la puerta, / los libros, los paraguas, todas sus pertenencias. // También su soledad, / la misma que recogen más tarde a la salida / pero aún más cruel.

dissabte, 11 de novembre de 2017

HORITZONS

(Platja de  Nules, Imatge pròpia)
HORITZONS

(Platja de Nules, juliol de 2013)

No sé qui és la dona
que, cada matí, sola,
busca cargols de mar
entre els blavons
d'una platja deserta.

Els recull, pacient,
i potser la remor
li du a cau d'orella
el desig d'un home que va estimar-la,
les últimes paraules del fill mort,
o tot l'ahir
d'una vida viscuda a pler.

A voltes, s'atura i mira el mar.
Com si comptara onades
o per fi haguera aprés
a llegir horitzons.

Sé que un dia l'assaltaré.
La miraré als ulls,
pararé la mà i, sense temença,
voldré escoltar els noms
que han de salvar-me.

Vicent Almela i Artíguez
També el vertigen
Viena edicions, 2016
Més sobre l'autor, ací

dimecres, 8 de novembre de 2017

POEMA AMB DATA: 8 DE NOVEMBRE DE 1913


(Imatge: Joan Navarro)
8 DE NOVEMBRE DE 1913


El sol anava omplint l’estança
amb una pols groga i diàfana.
Ho he recordat en despertar-me:
amor, avui és el teu sant.
I per això enllà de les finestres
fins la nevada llunyania és càlida,
i per això fins jo, la insomne,
com una combregant dormia.


Anna Akhmàtova 
Poesia completa 
Edicions de 1984, 2009
Més sobre l'autora. ací

[Traducció i edició de Jaume Creus]

dilluns, 6 de novembre de 2017

LABERINT

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
LABERINT

és paraula la vida
vençut silenci
foc que revifa la fullaraca morta
        de les hores

sobre les runes del temps la poesia
disposarà de nou l'atzar de tots els somnis

i trobaràs al vell espill dels dies
l'extrem del laberint


Vicent Alonso
Ritme de clepsidra
Ed. 3i4, 1986
Més sobre l'autor, ací

divendres, 3 de novembre de 2017

UNA PÈRDUA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
UNA PÈRDUA

És perquè venia de la nit
que la tarda em captivà.

Jo tenia sis anys
i la paret s’incendiava
amb el sol de cap al tard,
i un so greu de campana va allargar-se.

La porta no ha trobat mai més
el galze, sovint la sento batre.

Lala Blay
Plec de claror
Edicions Proa, 2005
Més sobre l'autora, acíací