EMPREMTES

Ja ho vaig dir i ho torne a dir: “Més enllà de la lletra impresa també hi ha poesia.” SALVADOR JÀFER

dissabte, 31 de març de 2012

NAUFRAGI DE SANG

(Fotograma de "Un chien andalou" de Buñuel acolorit per mi)
Por los barrios hay gentes que vacilan insomnes
como recién salidos de un naufragio de sangre.
Federico García Lorca

Afloren les llums del matí,
brollen de la llarga cridòria de nits.
Els somnis, pausats; els dols, esperant.
Les primeres figures maten els últims rajos dels fanals.
La música inicia la seua trista sonata
i quan li pregunten per la vida eterna,
el cavaller de l’angoixa no sap contestar
i calla covardament: amaga el secret que ell no coneix.

Una figura es distrau mirant un cartell
que ofereix la felicitat a canvi de quasi res
(vendre l’ànima a l’impostor dóna guanys
però assegura la perdició eterna).

Decebut, l’home que es vesteix amb nits amargues
esprem els últims segons de la farsa
i en una ranera d’ulls balbs mor definitivament
ple d’escletxes humides de polseguera blanca.

La senyora que passeja el gos mira amb enuig l’espectacle.
Considera que això no és decent i vomita
cent cinquanta oracions amanides amb un reguitzell
de perilloses advocacions als sants eterns.

Decebuda, la deixebla de vida, s’atura,
il·lusionada mira amb enveja la placa
i creu veure el seu nom escrit en ella.
Després gira el cap i observa, confusa,
la realitat que li somriu misteriosament.

Entre totes les figures, disfressada
amb un llarg vestit de setí blanc,
la faula descarnada sap que esdevindrà foc,
que pasturarà als prats de la infelicitat
i rebutjarà el calze de les eternitats.

Assegut, meditant, absort, el poeta suggereix
camins, portes i finestres cap la llum.
La realitat posarà a les seues mans dos bales
i una enigmàtica pregunta que li esclatarà als ulls.

Una fila d’aus picoteja àvidament els segons
que jauen a terra i han caigut de les butxaques
dels esperits que en un part de misèria,
indolentment, han deixat perdre.
L’òxid -salmòdies de les antenes-
cau sobre els aterrits vianants maleint-los.
El rovell es torna sang i ofega en tristos udols
els caps coronats amb llorer de tristor.

S’amaguen les llums al crepuscle
i en una pau incerta, dolorosa i indecorosa
les eternitats comencen de nou a raure les hores
i, als balcons de la incertesa,
apareixen amb les seues eines
els treballadors de la farga de Vulcà
mostrant llençols tacats.

Els convidats inicien la desfilada cap al no-res nocturn.
 

dimarts, 27 de març de 2012

VAE

El 27 de març de 1993 ens deixava Vicent Andrés Estellés.

(Imatge presa d'ací)

UNA AIGUA BRUTA I TRISTA
Ço que jutja l'enteniment
no necessari, no és clar.
AUSIÀS MARCH

De dalt la passarel·la contemplàvem els trens.
Aquells núvols de fum de les locomotores,
els xiulits, les baranes de ferro, vacil·lants.
Se n’anaven els trens i tornaven els trens
i nosaltres els véiem de dalt la passarel·la.
Els raïls s’enfugien, metàl·lics, vida amunt.
Era bella, la vida. Era trista, també.
I qui sap com seria, de quin color, la vida?
Jo et cenyia amb un braç l’adorable cintura.
La vida. Qui sabria com seria la vida?
Ens espantava a voltes. A voltes ens besàvem
en el cine. Altres voltes érem clars i feliços
i aniríem després, qui sap, a Barcelona,
com feren els teus pares. Alenaven les fosques
locomotores. Queien densos trossos de fum.
Creuàvem entre el fum de les locomotores.
En l’aire vacil·lava un llum sobre el carrer.
La vida. Qui sabria com seria la vida?
El meu braç et cenyia l’adorable cintura.
Somreies tristament. Desistíem els dos,
i darrere la tàpia alenaven els trens.
En el solar pixava cansadament un home;
l’esperava la dona, amb els fills, sota el llum.

Vicent Andrés Estellés
LLibre de meravelles
Tres i quatre, poesia

diumenge, 25 de març de 2012

MONTMARTRE

(Charlie Mingus)
Em disfresse d'aire; guaita'm
la pell: parracs taronja
que modigliani pintés a la plaça
blanca. Un dia en pujaré l'escalinata
alta cap el cim de la colomes.
El sol ens besarà el vèrtex
ran les pestanyes, un mocador rosa
al cap, veces esparses...
i a ben cert hi haurà un negre
tocant el celo baix, i una olor
dubtosa que em recorde
que això ja ho he tastat.
Maria Fullana
Ícara
Amós Belinchón, editor, 1990
Més sobre l'autora, ací

dimecres, 21 de març de 2012

DIA MUNDIAL DE LA POESIA

Aquesta és la contribució del Cau de Calpurni a la celebració del Dia Mundial de la Poesia.

(Imatge presa d'ací)
POESIA

A l’abric del teu parany reste
com les fulles caigudes resten
a sota l’arbre que nodrien.

Bec els pètals dolços de la teua aigua
i alimente desassossecs i neguits.

Sé que no bastiré mai l’obra perfecta
ni assoliré la docta destresa
dels grans caçadors salvatges,
emperò m’abrivaré contra la mar
impol·luta dels mots i moriré,
si cal, en la distància, en la quimera
exacta de les paraules,
rere el precís silenci del buit.

Seré el captaire que es mou, esperançat,
per les ombres de la indulgència dels signes
i a l’abric del teu parany restaré, poesia.


diumenge, 18 de març de 2012

EL DO DE LA FABULACIÓ


(Ciutat subterrània de Derinkuyu, Turquia)
Diuen velles històries
que en una vall va esclatar, sense avisar, la Primavera.
Contents i complaguts, els vilatans
es van llevar el fred ben cru d'aquell llarg hivern
i van córrer, embogits d'alegria, a arreplegar les collites i els fruits.
Mentre corrien tots cap als camps fèrtils mig regats per la pluja
un grup d'homes grassos amb gossos, policia,
maletes farcides de diners, posat d'ulleres new age i pèl engominat
van arribar al poble i, després de convèncer les autoritats
amb prebendes i stockoptions,
van expropiar les cases per ordre governativa i sota pena de presó
per fer un parc temàtic a la carte i una urbanització de luxe,
amb autopistes, fat foots, grans superfícies i casinos
que, segons ells, portarien la prosperitat i el futur al llogaret.
Quan els vilatans van tornar, decebuts
perquè allò que creien una nova promesa de la Mare
no havia estat sinó set dies d'un sol prematur i prou,
s'adonaren, estupefactes, que ja no tenien poble:
els homes greixosos de llengua estranya i posat altiu
havien esquilmat tots els solcs i tapat tots els pous
i sols havien deixat unes cases com a museu folklòric i típic
per als nous turistes sex appeal amb posat romàntic.

I conten també les velles històries
que aquells homes i dones cremaren els masos i les collites del terme
i fundaren un regne ocult i esponerós uns quants metres sota terra.
Des de llavors ningú no ha sabut res més d'ells:
hom diu que quan es passa a poc a poc i en silenci per l'autopista
o bufa el vent del nord removent la pols dels segles
s'escolten unes veus felices i fulgents entre les llambordes.

Diuen que ja mai més ningú no els comprarà cap altra Primavera.


Manel Garcia Grau
Més sobre el'autor, ací

dijous, 15 de març de 2012

A BAHREIN

Responent a una invitació del Cau per a enviar un poema a la poetessa de Bahrein Aayat Al-Qormozi, represaliada per escriure versos en favor de la llibertat, Olga Xirinacs va escriure aquest poema que, per causes tècniques, no arribarà al seu destí. Per a traure'l de l'oblit dels comentaris del blog m'he permés publicar-lo.

(Fotomuntatge propi a partir d'imatges no identificades preses d'internet)

Ja va florir l'ametller i feia fred.
Ja han florit les mimoses i fa fred encara.
Hi ha cors més freds que el glaç,
on res no hi floreix.
Però el meu cor és terra càlida,
i un jacint blau de cel floreix per tu.
Olga Xirinacs
(Inèdit)
Més sobre l'autora, ací i ací.


dimarts, 13 de març de 2012

PRIVILEGIS DE L'EDAT

(Els dos saltimbanquis, Picasso)
Ara que li han fallat els càlculs,
s'ha descobert que el saltimbanqui sentimental
actuava amb ret.
Miquel de Palol
La nit Italiana
Gregal llibres, 1986
Més sobre l'autor, ací

dissabte, 10 de març de 2012

17 SENSE OVIDI

Han passat 17 anys des que Ovidi ens va deixar. Vacances llargues. Ara tindria 70 anys. Com haguera evolucionat la seua música? I ell? Que faria? Sempre podem imaginar que és entre nosaltres, que ha tornat de vacances. 


Serà blava i tranquil·la la mar.
Serà verda i espessa la vall.
Serà gran i dolça la muntanya.
Serà un dia que durarà anys.
Gent de mar, de rius i de muntanyes,
Tindran tot. I es parlarà de vida.
Les ciutats seran rius plens de gent.
Floriran flors i cants i alegries.
Floriran crits i cors i paraules.
En el dia que durarà anys,
braços lliures i boques i mans.




dijous, 8 de març de 2012

POEMA AMB DATA (IV): VUIT DE MARÇ


(Imatge presa d'ací)
                       A Salvador Seguí

A vuit de març pren camí
amb ulls mossegats de pena
         ai, Seguí,
pel carrer de la cadena.

Cans i llops, les dents serrades!
Traïdors, les mans lligades!
Que surto per maleir
          i la ira s'acarena ai, Seguí,
pel carrer de la cadena.

Maria Mercè Marçal
Cau de llunes (en Llengua abolida)
Poesia 3 i 4,  1989 

dilluns, 5 de març de 2012

A VALÈNCIA

Es increïble que aquest poema escrit al segle XII reflectisca tan bé els moments que vivint en l'actualitat  al País Valencià! 
(25 de febrer: manifestació en València contra les retallades. Foto: Daniel García-Sala)
Allunya't del meu cor, València,
vull oblidar-te, jardí
amb flors que ja no estime.
Ciutat partida, cap home
no pot amar-te! Esqueixada
per la fulla esmolada de la fam
i l'encalç politeista.
Allunya't del meu cor, vull oblidar-te!

Alí ibn Hariq (1156-1225)
En Poemes de l'orient d'Al-andalus de Josep Piera
 Edicions 62, 1983

divendres, 2 de març de 2012

ULLS BLAUS

(L'estranya mirada dels ulls blaus, Wernher Cools. Imatge presa d'ací)
L’atzur tendre
de la teua mirada
sobta el meu deler
com la destral
venjadora del temps
que centelleja
amb rancor
sobre les eternitats
dels meus records.