Aferrar-se al vent amb les dents
El que no hi és no es pot tocar,
però et pot mossegar. Tantes coses parlen
quan callen. El rostre del capitell del claustre
està enfadat, com si li retragués a l’escultor
haver despertat la pedra.
La catedral, imponent buldog a l’aguait
que guarda la casa de l’amo, i aquest blau
gentil que fa del cel una porcellana tan fràgil.
Respirar és vidriós, un miracle imperceptible
i no te n’adones, la vida et tapa la vida.
De vegades hi ha esperança, petita flama
que encén una cigarreta i la punta titil·la,
estel fugaç a peu pla; demana un desig.
El que no hi és no es pot tocar, però
pot mossegar-te: ofereix-li el coll, i l’ànima.
Sigues el comentari d’aquell avi embadalit
davant Les filadores de Velázquez:
Pots veure-hi fins i tot l’aire, i això és dificilíssim.
Anna Bou Jorba
Aferrar-se al vent amb les dents
Godall Edicions, 2024
Entrades
