I QUAN NEIX EL DIA

(Imatge pròpia)

 

I quan neix el dia

 

Ragen les clarors darrere les cases,
s'obre la porta quan no canta el gall.
Encara somies, Polis, la mar?
De bat a bat ja, totes les finestres
guien nous camins que passes esperen,
titubejants, les primeres són verdes
com somriures de nou nat. Perfumades
les ànimes, aclareixes les boires
sota la calma allisada i rodona
sembres presències perquè hi ets tu.

 

M. Magdalena Gelabert

A la ciutat. Palma

Documenta Balear, 2019

Més sobre l’autora, ací

 

PASÍFAE

 

(Dèdal presenta la vaca artificial a Pasífae. Fresc romà de la casa dels Vettii, Pompeia, segle I)

PASÍFAE

 

Jo no sabia res d’aquella platja al capvespre,

del repòs de les gavines,

ni de la son que t’enteranyinava els ulls

quan em tenyies la saliva de cafè,

i m’assenyalaves la fotografia

com si nosaltres fóssim u

i poguéssim ficar-nos a la panxa del bou,

com si poguéssim desaparèixer per sempre.

 

Jo no sabia res de l’home de l’espigó,

ni si duia la caputxa de la nit,

ni si s’emmirallava al mar com una salvació,

si contemplava les estrelles aigua endins

per por o per nostàlgia i, sobretot,

si aquest lloc fantasmagòric on sempre em portaves

tenia res a veure amb el que encara ens havia de passar.

 

Tampoc no sabia res

de la sorra que t’enredava els cabells

quan tornaves amb la foscor,

i et llepava la sal fent-te caminets per tot el cos,

per no perdre’m, per no oblidar-me de tornar,

i se m’incendiaven les genives

que em mossegava d’ànsia o per gust

d’una sang que també era la teva,

i et parlava de presències moribundes,

cercant-se, bojament,

en la perifèria de ciutats proscrites

d’uns països que ja han desaparegut,

i que l’amor només podia refundar-se allà,

arrelar en plena malura, erma i bombardejada

la terra tornada pols d’edificis derruïts

i adolescents amb la boira perpètua a la mirada

desconfiant de la paraula destí o supervivència.

 

L’amor

només podia sorgir d’aquest abisme endimoniat

cridant-me amb veu profunda,

que el negre em xuclava i eres tu,

entrellum al fons, penetrant la meva devastació,

abraçant-me les tremolors,

sense remei ni conjur, i jo m’hi donava,

em llançava al buit de la demència,

al lloc acollidor, a l’escalf del remolí

i a la suor com dues bèsties,

que l’amor no és dòcil ni domesticable, et deia,

que l’amor furga, fot mal, deixa ferida,

i és d’aquesta nafra que en neix el dolor,

i veia bategar la teva matriu amb un desfici primigeni,

quan, de sobte, tota la platja es tornà groga

i la mort va sentir pànic per primer cop.

 

David Caño

Un cos preciós per destruir

Edicions Proa, 2019

Més sobre l’autor, ací