EMPREMTES

La poesia és essencialment un misteri. SALVADOR JÀFER

diumenge, 28 d’octubre de 2018

EPÍLEG A LES VIES

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
EPÍLEG A LES VIES

          Lectura en clau vitalista
          per a qui un dia ballava
          amb mi sense sabates.


Sec a l'estació del viure
a les vies el pas de les hores

el ferro roent a les venes
tan fàcil
i un raig de sol
resseguint l'esperança.



Maria Cabrera
Jonàs
Ed. Galerada, 2004
Més sobre l'autora, ací

dimarts, 23 d’octubre de 2018

[L'OMBRA ENCARA MÉS REDUÏDA...]

(Balanceig - Kandinsky. Al revés com diu el text)
L'ombra encara més reduïda d'un gerro de ceràmica. 
L'escai blanc d'un sofà. Dues peces de lluna, 
com dues natges obertes. Una simfonia de Bach. 
Un kandinsky mal penjat, cap per avall. 
Una primera aquarel·la abstracta. 
Un sàndal fet fumera, un corriol d'escarabats.
Una tarda espellofada rere la finestra.  Una finestra
abocada a un devastat paisatge. 
Lluny, la carretera amb fosses comunes als marjals, 
amb gossos estripats a les vores.
Un pany de paret nu com el meu braç.
Un jazz senzill com quatre parets blanques.
Un sol de trompeta. Un tacte sense pell.
Una pell tancada amb clau i forrellat.
Un traç mínim de sang que em puja per les artèries.
El so d'una aixeta. El so d'una cisterna.
El so del celobert. Un tros de cable elèctric.
Una pinça de les celles entre els coixins del sofà.
I un borrall sucós de pèl que ha vomitat el gat.

Joan Carles González Pujalte
Cerimonial de clemències
Ajuntament de Nules, 2018
Més sobre l'autor, ací

dissabte, 20 d’octubre de 2018

SOLEDAT DE ROSA NEGRA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
SOLEDAT DE ROSA NEGRA

Fa mal la solitud com un passadís fosc,
com un colp de timó al pit.
La nit és una moneda falsa, un deute
que obliga a la servitud, com la soledat
d'una rosa negra als portals de la mort.
La nit és un llençol fred. Cap veu
escapa de la seua boira, de la boca deserta,
del seu horitzó sense fronteres. Fa mal
aquesta solitud de foc consumit,
de vida inclinada
pel pes d'una pluja lenta:
pètals trencats d'una rosa oblidada
en el somni profund dels soterranis.


José Luis García Herrera
Las huellas en el laberinto
Ed.Brosquil, 2007
Més sobre l'autor, ací

[Traducció del castellà feta per mi]
SOLEDAD DE ROSA NEGRA  // Duele la soledad como un pasadizo oscuro, / como un golpe de timón en el pecho. / La noche es una moneda falsa, una deuda / que obliga a la servidumbre, como la soledad  / de una rosa negra en los portales de la muerte. / La noche es una sábana fría. Ninguna voz / escapa de su bruma, de la boca desierta, / de su horizonte sin fronteras. / Duele esta soledad de fuego consumido, / de vida inclinada / por el peso de una lluvia lenta: / pétalos rotos de una rosa olvidada / en el sueño profundo de los sótanos.

dimecres, 17 d’octubre de 2018

TOTES LES MEUES DONES

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Totes les meues dones tenen cura de mi,
totes elles són dins de l’ombra que m’acompanya,
la somniadora, la temorosa, la que lluita,
la feble, la mestra, la passional, la tendra,
la malenconiosa, la criatura.
Totes elles, peixos d’un immens mar.

Totes les meues dones em tornen a parir
a cada trencada d’alba
donant color i forma al meu ésser,
cadascuna acudeix en el moment adient
per recordar-me que no navegue sola.
Totes elles, mars d’una immensa terra.

Quan honre les seues presències,
tota jo em festege
i puc donar gràcies
d’estar immensament viva.

Imma Máñez Albert
Totes les meues dones
Edicions 96, 2017
Més sobre l'autora, ací

diumenge, 14 d’octubre de 2018

POEMA AMB DATA (CVI): TORNADA AL FUTUR

(Imatge pròpia)
TORNADA AL FUTUR

Hui catorze d’octubre
quan, ja clausurada la memòria,
abandone la seua nit i torne a mi
comprove que els altres celebren la meua vellesa
amb un cert gust de comiat.
Potser alguns somnis no acabessen en fruit
i demà la lluna busque el meu rostre en va
però observe el camí i no hi ha fantasmes
que impedeixen veure al davant les collites en flor.
Sota la llum escassa que filtren les cortinetes,
sense que m’aclapare el pes de la foscor,
he aguaitat el teu cos
com l'ombra breu d'un núvol
que cobrira el silenci del capvespre
i en mirar-te al meu costat
descobresc la promesa d'un altre sol,
un nou sol que anuncia un nou dia,
perquè sé que l'aurora dorm en tu.

Jenaro Talens
El sueño de Einstein
Ed. Salto de página, 2015
Més sobre l'autor, ací i ací

[Traducció del castellà feta per mi]

REGRESO AL FUTURO // Hoy catorce de octubre / cuando, ya clausurada la memoria, / abandono su noche y vuelvo a mi / compruebo que los otros celebran mi vejez / con un cierto sabor a despedida. / Tal vez algunos sueños no acabasen en fruto / y mañana la luna busque mi rostro en vano / pero observo el camino y no hay fantasmas / que impidan ver al frente las cosechas en flor. / Bajo la luz escasa que filtran los visillos, / sin que me abrume el peso de la oscuridad, / me he asomado a tu cuerpo / como la sombra breve de una nube / que cubriese el silencio del atardecer / y al mirarte a mi lado / descubro la promesa de otro sol, / un nuevo sol que anuncia un nuevo día, / porque sé que la aurora duerme en ti. 

dijous, 11 d’octubre de 2018

ÀNGELUS

(L'àngelus - Jean François Millet)
ÀNGELUS
                                                  Del tránsito a la luz
                                              MARÍA VICTORIA ATENCIA


       I els cels s'obriren, i les formes dels boscos deixaren de titil·lar, i l'àngel posà als seus llavis el bes que el temps llargament havia covat. El buit deshabità l'obscuritat i es mudà on alenen les pluges píriques, el mercuri de març, el cau de les galàxies, el goig dels núvols al cor del migjorn.

       I els cels s'obriren, i l'àngel li mostrà la senda que porta a la casa il·luminada.

Joan Navarro
Magrana
Ed. Brosquil, 2004
Més sobre l'autor, ací

dilluns, 8 d’octubre de 2018

AQUELLA GENT

(Plaça d'Orient. Barri del Roser. La Vall d'Uixó)
AQUELLA GENT

Estime des de lluny
la gent d'aquells carrers,
la gent de tota brossa
que em puja temps amunt.
Veïns de la placeta,
els homes i les dones
que sols necessitaven
un racó de l'estiu
per obrir les hamaques
i moure xarradissa
mentre el temps en silenci
comptava a poc a poc.

Tenia jo llavors
camins inesgotables
per allargar l'estiu 
un any sencer o més.

Manuel Roig Abad
Meduses
Onada Edicions, 2017
Més sobre l'autor, acíací

divendres, 5 d’octubre de 2018

AERÒLITS

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
AERÒLITS


Sigues poeta un instant i home cada dia.
-
La vida és una presó els barrots de la qual són els dits de Déu.
-
L'home, aquest animal que mira les estrelles.
-
La lluna il·lumina la misèria del món.
-
La vida són els guants de la mort.
-
Llevat d’alguns, els animals no parlen. Els morts tampoc, excepte alguns.
-
Algú que m'estimava molt em va mossegar un dia el pensament.
-
La paraula poeta és una falta d'ortografia de Déu.
-
Veure un ocell lliure és estar en una gàbia.
-
Desconeix-te a tu mateix.
-
No tinc més mestre que la meua ànima.
-
L'home humà no existeix a la terra.
-
Que poc original és el pecat original!
-
Que jo sàpiga, ningú ha parlat de l'eco del silenci.
-
L'home és un animal onomàstic.



Carlos Edmundo de Ory
Aerolitos
El observatorio Ediciones,1985
Més sobre l'autor, ací

[Traducció del castellà feta per mi]

Sé poeta un instante y hombre todos los días. / La vida es una prisión cuyos barrotes son los dedos de Dios. / El hombre, ese animal que mira las estrellas. / La luna ilumina la miseria del mundo. / La vida son los guantes de la muerte. / Salvo algunos, los animales no hablan. Los muertos tampoco, salvo algunos. / Alguien que me amaba mucho me mordió un día el pensamiento. / La palabra poeta es una falta de ortografía de Dios / Ver un pájaro libre es estar en una jaula. / Desconócete a ti mismo. / No tengo más maestro que mi alma. / El hombre humano no existe en la tierra. / ¡Qué poco original es el pecado original! / Que yo sepa, nadie ha hablado del eco del silencio. / El hombre es un animal onomástico.

dimarts, 2 d’octubre de 2018

LA PLANETA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
LA PLANETA

No vaig escollir el cosmos on nàixer,
tampoc la galàxia ni el planeta,
ni el continent ni l’època.
Ni la civilització ni la cultura,
ni la família ni els pares.
No vaig triar la classe social,
no em va preguntar ningú quants germans volia,
ni si en volia.
Tampoc no m’oferiren un cos a la carta:
raça, alçada, dimensions, colors.
No he triat sexe, ni preferències sexuals,
ni coeficient d’intel·ligència,
ni amics ni companys de treball
ni parelles per a l’amor,
ni de segur aquest poema.
No és per mi que no em seguirà nissaga.
Potser és el paisatge que hi afecta,
potser és la saba de la meua planeta.
Si no ho fóra, el goig i el dolor dependrien de mi,
dirien que sempre he estat lliure,
i diran que sóc l’únic responsable
de la meua felicitat.

Josep Micó Conejero
Pels ulls tremola la carn
Ed. Germania, 2013
Més sobre l'autor, ací