EMPREMTES

La poesia vol ser, bàsicament, intuïtiva. JOSEP MIR

dijous, 29 de desembre del 2016

ENTRE LES DENTS, FILS D'ARAM I NICOTINA

(Àlex Barber. "Alacrà". Imatge presa d'ací)
Comtessa del delit. Ara escarbes.
La fel de l'alicrà és amarga.
Para compte. Et mossegarà els dits.

---

Malmesa fragància, mida d'un vals.
Entre les dents, fils d'aram i nicotina.
S'aixeca el teló. No arribaràs a temps.

---

So marginat, malmés pel silenci.
Salvatge besa al bram del martell.
Música estesa, eixuta pels vents.

---

Desesperada madona, filla del triangle.Ciclop,
el besllum, quieta, felina, guaites l'aparador.
Un calfred de suor gelada m'humiteja el clatell.


Montserrat Anfruns
Entre les dents, fils d'aram i nicotina
La Forest d'Arana, 1988
Més sobre l'autora, ací

dilluns, 26 de desembre del 2016

[BRECHT ES QÜESTIONAVA...]

(Golpes Bajos. Malos tiempos para la lírica)
    Brecht es qüestionava si era possible la lírica després d'Auschwitz. Això inspirà Cardalda a escriure aquella contestació dels primers vuitanta: «Mal temps per a la lírica», en els anys del yupisme i del reciclatge neofranquista, dels desencantats reclosos en sectes i tribus, dels colps baixos a la utopia. La muntanya caiguda de Goldfrapp sona ara recordant un passat de cel·luloide acolorit o el blanc i negre d'un Tristany cinematogràfic. Si encara són possibles els contramanifestos a la mediocritat estètica i també a l'enviliment humà, caldria dir que és possible la lírica del nou mil·lenni encetat, que es pot fer de l'esforç quotidià una lluita èpica contra els grans despersonalitzadors, contra la nostra llarga història d'ocupació militar i administrativa, contra els qui ens tanquen a la cleda dels polígons regulars definits per l'estat del qual som súbdits.

    És possible la lírica i també la lluita: una desobediència civil constant, el sabotatge a la infàmia en gargots comercials. Un petit recordatori de la passió de Trotski quan repensà la revolució permanent.
Josep Manuel Esteve
L'entretemps perdut
Edicions Brosquil, 2007
Més sobre l'autor, ací i ací

divendres, 23 de desembre del 2016

POEMA AMB DATA (LXXXVI): VETLLA

(Soldats morts en una trinxera el 1918. Foto: Hulton Archive)
VEGLIA

Cima Quattro il 23 dicembre 1915
Un'intera nottata
buttato vicino
a un compagno
massacrato
con la sua bocca
digrignata
volta al plenilunio
con la congestione
delle sue mani
penetrata
nel mio silenzio
ho scritto
lettere piene d'amore
Non sono mai stato
tanto
attaccato alla vita

 ---

VETLLA

Cima Quattro el 23 de desembre de 1915
Una nit sencera
llençat al costat
d'un company
massacrat
amb la seva boca
ensenyant les dents
girada al pleniluni
amb la congestió
de les seves mans
penetrant
el meu silenci
he escrit
cartes plenes d'amor
Mai no he estat
tan
lligat a la vida
Giusseppe Ungaretti
Més sobre l'autor, ací

(La versió catalana és a càrrec d’Àngel Carbonell)
[Poema pres del mur de Facebook d’Angel Carbonell, el 29/5/2015]

diumenge, 18 de desembre del 2016

CAMINAR

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
      Camine per la ment, perdut en el silenci, 
amb càrregues boiroses que sobten sobre mi. 
He viscut moltes hores orfe de simpaties 
i ja no tinc !es plantes arran de l'univers.

      Quanta setmana estreta perduda en el desfici! 
Reivindicaré l'oci? 
Ara exalce tenebres i recapte misteris.

      Veig que els meus no m'entenen 
-açò tampoc no és nou-, 
que he fugit cap avant 
sense marcar un pas (com diuen que cal fer).

      Però el pas, si és que hi ha, per ara sembla meu, 
ben meu, meu.

      Diuen que el poble espera, 
que el poble encara espera. 
I què espera ara el poble?

     Si de cas, aquell xiquet que venia innocència? 
si de cas véncer les tanques? 
si de cas, la imatge 
d'una nova i eterna, completa, Primavera? 
Primavera prima-? 
Primavera -vera?

      L'única Primavera que podem abastar, 
tant el poble com jo, 
és la dels somnis vells, la de la il·lusió morta. 
Ara ja tot és història. 
Ha arribat la Tardor.


Jaume Bru i Vidal
Els (retrobats) poemes del 71
Sagunt, 1991
Més sobre la'tor, acíací

dijous, 15 de desembre del 2016

[POTSER DIRÀS...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Potser diràs, un dia, decebut,
amb un conyac, en algun bar espés:
Algun cordell massa tens s'ha romput...
I evocaràs -t'ho jure- l'Estellés.


Vicent Andrés Estellés
Hamburg
Edicions 62, 1974
Més sobre l'autor, ací

dilluns, 12 de desembre del 2016

TORNAR ENRERE

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
TORNAR ENRERE

       De vegades,
no sé,
la nostàlgia 
m'exigeix alguns gestos,
certs actes, 
      com estranyar-te,
                                   per exemple;
i en eixos moments
em dic,
            tal vegada,
                        potser,
                               algun dia...
però ja és impossible
                  tornar enrere.

Antonio María Flórez
Antes del regreso
Delegación de cultura del Ayuntamiento de Don Benito, 1996
Més sobre l'autor, ací

[Traducció del castellà feta per mi]

divendres, 9 de desembre del 2016

PRELUDI


(Imatge pròpia)
PRELUDI

L'espai que hi ha
entre una pluja i una altra. 
La mirada enigmàtica 
de tots els moribunds.
Les colors que se fonen 
dins un bull d'alcohol; 
ara que lluu el sol 
als sementers amb sal. 

Com un rosari d'ombres,
sense amics, sense amants, 
l'hivern fineix eixut 
callant així com pot. 

No hi ha cap guany possible. 
Ens ha vençut l'excés 
en aquest llarg combat 
on ha patit tothom.

Damià Huguet
L'ull dels clapers
Ed. 3 i 4, 1988
Més sobre l'autor, ací

dimarts, 6 de desembre del 2016

L'ESPURNA HA CAIGUT ENMIG...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
L'espuma ha caigut enmig la transparència vegetal del paper. 
Lenta es difon l'aureola amb llavis de foc. 

Una feble combustió perfuma l'aire de canyella dolça; 
Aroma nounat que la mort sempre acompanya. 

L'atzar dibuixa la hipnòtica dansa que guinya al confí, 
El brum lliscadís, fumejant, del connubi letal. 

Testimoni del destí d'un objecte i de la curta existència d'una planta. 
Espectre àuric de la veu inintel·ligible del temps. 

Imatge en moviment de l'immens, llunyà, temps dels astres 
i de l'estèril permanència infinita de Déu.

Sílvia-Marina Aresté
Atzar
La Forest d'Arana, 1991
Més sobre l'autora, ací

dissabte, 3 de desembre del 2016

ET PARLE

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
ET PARLE

Creuràs que els llavis
ja no habiten les paraules
i que el vidre ja no bressola la mar
amb els seus secrets ocults.
Però has de saber que els dits
fan volar totes les plomes caigudes
i que dibuixe el teu record
amb el blanc de tots els llenços.


Mercè Climent
Infinitamant
Ed. Bromera, 2016
Més sobre l'autora, ací

dimecres, 30 de novembre del 2016

[PARLAR, DESPRÉS D'UNA NIT...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Parlar, després d'una nit on el vi i els cigarrets teixien somnis, 
a la ratlla de les deu (o deu i mitja) del matí. 
Quan el sol d'aquesta ciutat s'accelera i cau la llum als carrers, 
parlar, com a dos bons companys de cel·luloides i d'oblits, 
d'aquells rostres que fugiren amb el desig i la distància, 
d'aquells cossos que des d'un balcó o pell d'agost 
dormiten al rabeig d'una memòria que tot ho desconeix: 
propietat de la vida saber quina obscura raó enfosquí
eixes altres ullades que com a invocació de vida s'ofrenen 
i perquè el tall condemna és sempre d'amor i de paraules. 
Aquest poema florirà en altres edats de silenci encara no sabudes, 
en edats on aquests pètals trencaran el temps i allò deixat, 
com jo mateix, en aquella nit de tristesa o de desembre.


Josep Carles Laínez
Dionysíaka
Ed. Germania, 1995
Més sobre l'autor, ací

diumenge, 27 de novembre del 2016

MALARIA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
MALARIA
(Belém do Para, 2002)

Si yo digo Amazonas,
yo digo incendio y frío,
pechos de nardo enfermo y pubis infectado,
aguayerba veneno, carnejungla podrida,
bronco rumor de fiebre de cerebro perdido
en los mares de urea,
y frutos desangrados entre hematíes muertos
y fieras que succionan las venas disecadas
como insectos con labios de pantera,
mascarones de anófeles en la proa de un barco
a la deriva,
repleto de marinos que guardan cuarentena
y de niños que lloran como ancianos perdidos
en la niebla,
la Creación aullando, alaridos de tigre,
sudor y fiebre y llanto,
oso blanco asesino bajado de los hielos
a selva de culebras,
y puñales blasfemos seccionando neuronas,
corazón de tinieblas
y la bruma preñada con la leche de un saurio,
y un semen sideral de cosmos dislocado,
y ese tritón parásito que es ciego, sordo y mudo,
que mata masturbando tu cerebro indefenso.
Río de verdepús, de bilis cuajinegra, 
río de loco fuego y de nieve emboscada, 
de sístole y diástole con berreos de jazz, 
de sangre sobre el barro, 
de corazón ahogado por turbiones de arena, 
de hígado cegado bajo un río de lodo, 
y riñones que crujen con la voz de la piedra 
en un norte de tundras.

Si yo digo Amazonas,
tiemblo y tiemblo y por cien veces tiemblo,
lejos de aquel demonio que me arrimó a la muerte,
del cíclope invisible que me enseñó a dormir
en el pavor del sueño.
Que me enseñó a morir
en la pausa feroz de la batalla.

Javier Reverte
Trazas de polizón. Poesía: 1979-2004
Ed. Plaza y Janés, 2005
Més sobre l'autor, ací

dijous, 24 de novembre del 2016

[M'ASSETGEN...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
m'assetgen 
mil boques sense rostre 
fantasmes que s'escapen dels meus llibres. 

voldria el crit i em forcen a callar. 

no hi ha cap veu que sigui l'última 
sí totes la primera
malgrat que em puny, em satisfà el silenci 
carícia i càstig. 

la paradoxa escanya els vells. 

el riu escala la muntanya 
per devorar-la, 
la pluja buida el mar. 

no m'acabo de creure les paraules
respiren massa a prop del meu silenci


Francesc Garriga Barata
Tornar és lluny
Ed. Proa, 2013
Més sobre l'autor, ací i ací

dilluns, 21 de novembre del 2016

P.D.

(Amor i Psique. Original grec s. II  aC. Detall. Imatge pròpia)
P.D.

Suara el que intente és tornar-te a pensar a un petit paradís modelat entre rius de tinta, inventar-te de nou disposada a l'amor de jocs fervents i de randes perfumades, no guanyar ni que em guanye jamai la nostàlgia, encara que enyore el petit instant en què temorosos els meus llavis em fugiren del rostre i ensopegaren amb els teus. Em vaig sentir de nou un adolescent pregant amor; maternal t'apiadares de mi i també de tu, m'abraçares i resguardares de les inclemències del món, sota la teua sina, els meus pensaments.

Manel Alonso i Català
Amb els plànols del record
Ed. Germania, 1994
Més sobre l'autor, ací i ací

divendres, 18 de novembre del 2016

PI YING

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Pi ying 

A penes pell, a penes rou, 
a penes deix sota el llençol, 
claror en tu, forats en mi, 
era xinesa cada ombra. 
A penes cor, puny de titella, 
quina obaga, contra els murs, 
els ulls de la paraula aigua! 
Per què no apagaven, de purs, 
cap ni un de tants silencis? 
Per què incendiaven el món? 
Eriçada responia la besllum 
poc perceptible, àgil, d'una mà: 
la gràcil manera de torcar-te, 
els destres dits entre les cames, 
el vol retràctil dels canells, 
l'empremta, al gest, del zel i l'hàbit. 
Raó empomàveu, Wittgenstein i tu:  
hi ha coses que no poden ser dites.  
Des del fum d'un bull ressonen  
—espurnes negres que s'envolen  
com un lent seguici de formigues  
amb les nines dilatades. Màscara  
és el foc que atzabeja tanta llum.


Josep Porcar
Nectari
Edicions del buc, 2016
Més sobre l'autor, ací i ací

dimarts, 15 de novembre del 2016

[VA DIR CLANDESTINAMENT...]

(Fotograma de la pel·lícula "Dos vides")
Va dir clandestinament:
la teua i la meua
no és sinó una història
diminuta: la proposta
d'una vida
qualsevol i quotidiana.
La seua magnificència
rau precisament 
en ser la nostra.


Isabel Robles
L'espiral
La Forest d'Arana, 1994
Més sobre l'autora, ací

dissabte, 12 de novembre del 2016

ESTANCES

(Imatge pròpia)
XIII

El jorn que el sol s'apagui en l'horitzó sens mida,  
el jorn que tot s'esfondri per no aixecar-se més,  
jo et demanaré, Déu, per què m'has dat la vida,  
si tenies la idea de prendre-la després.
---

XVI

Rajant sang dolorosa deus viure, pobre cor! 
Si cada jorn coneixes un dolorós turment, 
i si la vida dura tan sols un curt moment, 
què hi fa dintre el cos meu, que marxa vers la mort?
---

XXI

En les coses de l'ànima marxem amb precaució 
sílenciosa, car, mentre tenim dents, llengua, orelles 
i boca, no devem servir-nos jamai d'elles 
més que per viure en una constant admiració.
---

XXVI

No tinc prou valor ni ciència                   
per anar enllà de l'ençà, 
ni tinc prou intel·ligència 
per viure sense pensar.
---

XLIX

Entrega't al plaer, mortal, sense recels: 
el món és un no-res i és un no-res la vida, 
i un no-res eixa volta composta de nou cels. 
Amar i beure és veritat: i tot l'altre mentida!
---

LX

A la vida m'han dut sens mon consentiment; 
he obert els ulls amb estupefacció immensa, 
i partiré, després de reposar un moment, 
sens saber el fi de la vinguda i la partença.
---


LXXXII

I ben tranquils a l'ombra dels arbres, mon aimia, 
amb una àmfora plena, un llibre de poesia, 
un pa i una cançó que em cantis, ten per cert 
que serà Paradís el que era abans desert.
---

CXIV

Fruïm! La vida fuig com si fos d'argent viu;
la joventut s'escorre com l'aigua d'un torrent; 
del plor del nen que neix al badall del morent, 
venim com una pluja i correm com un riu.


Omar Kayyam
Estances
Edicions del Mall, 1985
Més sobre l'autor, ací
[Traducció de Ramon Vives Pastor]

dimecres, 9 de novembre del 2016

ELS ANYS TENDRES

(Imatge presa d'ací)
ELS ANYS TENDRES

Recordes els anys tendres 
amb gust de regalèssia 
o coca acabada de fer. 

També recordes 
la nena massa quieta 
que eres llavors. 
Els jocs dels nens 
se't feien molt estranys. 
Només volies 
llegir i pintar. 
(Pintar el vol d'una ploma 
o el rastre d'un cargol.) 
Tot menys aquells jocs ràpids 
de les nenes i els nens.

Hermínia Mas
La pell del pensament
Ed. Aguaclara, 2004
Més sobre l'autora, ací i ací

dissabte, 5 de novembre del 2016

SOLEDAT

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
SOLEDAT

Amor meu, l'estona que em deixes estar 
en la teua vagina m'oblide de la meua 
migranya dolor en les articulacions alcoholisme epilèpsia paràlisi
al·lucinacions dolor entre els omòplats panteixos 
singlot caspa pell seca vertigen enuresi nocturna 
pèrdua de l'oïda llavis secs furóncols taques 
del fetge ferida en la cama genives sagnants molèsties 
respiratòries ciàtica atacs de plor idea de suïcidi 
inflament del turmell set patològica angoixa calvície visió 
doble dolors en la cara dificultats de concentració 
cames tortes irritació en el conducte urinari supuració d'oïdes 
xiulets en les oïdes rampes mal de gola picors al·lèrgia 
estrany quist sota la pell mans fredes mossegar-me 
les ungles ronquera obesitat gelosia vòmits 
restrenyiment insomni atacs de plor nocturns 
deteriorament de la memòria pus en els forats del nas i gota.


Claes Andersson
De Companys d'habitació (1974) dins de "Allò que es féu paraula en mi"
Edicions de la guerra, 1996
Més sobre l'autor, ací

dimecres, 2 de novembre del 2016

CANÍBAL

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
CANÍBAL

devorar-te merescudament, i sense contemplacions ni destorbs. abocar-me salvatgement a l'àpat de l'Amor. si et bellugaves, motor de l'instint, com la serp, d'una sola queixalada et tombaré. d'una de sola. devorar-te religiosament, obseqüentment, com animal afamat aplicat al convit. i no hi ha res més. sencerament menjar-te la seda del clatell, el tou dels teus vint dits, les nines dels tres ulls. llescar-te la carn de l'espatla amb les navalles de les xarpes. mossegar la carn rogenca i jove del pit: amb ullals de hiena l'esgarre i l'esbocine en mil fils de seda clara. i esberle els ossos que faran sa música petita, deliciosa, primitiva, com la crepitació de la llenya. obrir-te les venes com qui descorre les cortines de la sang. beure tots els sutzes sanadors. assecar-te. escurar la carn de les clavícules com flautes i rosegar-les i asclar-les i tastar-ne devotament les miques. i així, amb cada costella. xuclar victoriosament i calmosament el mollet de cada vèrtebra, el suc del teu ésser. som el que mengem, em dic amb esperança, per acabar l'àpat amorós del teu cos i no deixar de tu ni una engruna de record sense pair. però fer-ho tot tan tendrament i càlidament com ho faria un bebé de tigre que després somnia sobre parpelles de gespa de llet.

Pau Gratacòs
El radical descrèdit de les cendres
Edicions Brosquil, 2006

diumenge, 30 d’octubre del 2016

RETORN

(Imatge presa d'ací)
RETORN

La decisió ha estat greument presa: donaré els ulls. 
D'aquesta manera, el qui els reba haurà vist boscos 
verdíssims, llunyans horitzons i el més diàfan trenc d'alba. 

Si bé, egoista enfebreït de tu com sóc, 
tan sols he obrat així perquè, celistia d'un germà, 
tinguen l'excelsa possibilitat d'esguardar-te, encara, 
després del meu irremeiable i funest desenllaç. Tan proper 
i per tu, em sembla, tan sàdicament anhelat, ai!

Manel Joan i Arinyó
Retaule
Ed. L'Esquer, 1989
més sobre l'autor, ací i ací

dijous, 27 d’octubre del 2016

DESTRAL

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
DESTRAL

El sol d'hivern quan s'han obert els núvols. 
Destral sobre les cases blanques. 
El puig i el monestir sota el plom i els primers llamps. 
Apaga els aparells. 
Ja arriba I'oratge que escau. 
No digues res a l'ascensor quan ploga finalment, 
no deixes cap missatge dins de les taronges. 
Ha gelat tard i estan totes obertes, 
buides de suc com si un colp de destral.

Pau Sif
Arnes
AdiA Edicions, 2016
Més sobre l'autor, ací i ací