EMPREMTES

La poesia vol ser, bàsicament, intuïtiva. JOSEP MIR

dimecres, 29 de febrer del 2012

HOMENATGE

Al mes de juliol vaig publicar al blog un poema que havia llegit en un llibre de Trinitat Garcia i Sebastià titulat Fes-me paraules tret de la biblioteca municipal, llibre d’edició modesta, d’una editorial poc coneguda. El poema  demanava que les paraules sonaren com a no dites, com a rialles de xiquets a mitja tarda.
L’autora, uns mesos després de la publicació es va posar en contacte amb mi mitjançant correu electrònic agraint-me la publicació. Unes setmanes més tard va tenir la consideració d’enviar-me un exemplar del llibre que guarde curosament.
En va contar que... “quan era menuda; molt menuda, m’agradava aprendre poemes de memòria, ben llargs i dramàtics, on poguera mostrar les meues “qualitats” interpretatives, -carregant les tintes- fent aborronar l’auditori. Com ja vaig descarregar tota la meua força i com que després, tot això ja va passar de moda, em vaig capgirar en una rapsode intimista i suau on la meua veu seguia aborronant a uns espectadors més especialitzats i molt més  cultes. Tenia el ritme tan interioritzat, que el que pensava o escrivia, podia ésser un poema. Així ho vaig entendre i em vaig fer poeta”.
Prompte complirà 72 anys i es nota que enyora la seua relació amb la poesia.
Aquestes paraules que oferisc a l’autora ara, vint anys després de la publicació del seu llibre, pretenen sonar com eixes pessigolles demanades al poema, com a un petit homenatge a la poetessa humil (només ha publicat aquest llibre encara que té d’altres escrits), com un revifar d’allò que mai s’ha perdut i sempre està ben endins del verdader poeta i en aquest cas Trinitat Garcia continua sent una humil gran poetessa.

(Dibuix de Víctor Bastida / Teresa Marín)
LA NIT ÉS GRISA

Les nits acalorades
tan sols poden ser grises.
Tenen per tot arreu
una orba sensació
de mans i peus perduts.

Un nàixer del no res
―com els esclata-sangs―.
Un morir de besllum
suau, suau, suau.
 Trinitat Garcia i Sebastià
Fes-me paraules
 Derzet i Dagó, 1992 

diumenge, 26 de febrer del 2012

ESCRIU-LI UN POEMA


Amnistia Internacional ens invita a escriure un minipoema per a la poetessa de Bahrein Aayat Al-Qormozi.
Aquesta va ser condemnada a un any de presó per llegir en públic un poema que començava amb aquests versos: "Som el poble que matarà la humiliació i assassinarà la misèria. No escoltes els seus crits, els seus alarits?". Van ser els versos de la Primavera. Versos pronunciats per a portar esperança als homes i dones que demanaven pacíficament reformes en Bahrein però també a Egipte, Tunísia, Iemen o Síria. Aayat va ser detinguda, condemnada, torturada i amenaçada per creure en un món millor.
    Si vols participar escrivint-li un minipoema ho pots fer en aquest enllaç:
http://web.es.amnesty.org/micropoemas-bahrein/index.php#micro
    
    Aquest és el meu:
    
Hui és per tu, llibertat,
que em vist de primavera.
Demà serà per tu, primavera,
que em vestiré de llibertat.


dijous, 23 de febrer del 2012

MEMÒRIA DE L'AIGUA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
tanquem l'instant
en cercles de vida
i donem-li el nom
de l'infinit

tanquem l'instant
en cercles d'infinit
i el temps esdevé
petit com un somriure
i s'esvaneix sense soroll
Anna Montero
Arbres de l'exili
Gregal llibres, 1988
Més sobre l'autora, ací

diumenge, 19 de febrer del 2012

SOLITUD

(Imatge presa d'ací)
Hi ha l'insomni de les coses petites.

La nit descén sobre un mantell de fulles
i fa de la memòria un trecaclosques.
A sota els peus grinyola l'arpa efímera
dels records, fils de gel o d'invisible
s'agiten sobre el brancatge dels cérvols.

Hi ha l'insomni del vent i de la música.

Algú parla d'harmonia secreta.
La follia dels ull, com claus de vidre
en una nit de fang. El llop astut,
les paraules daurant-se amb el silenci.
Si escrius la cendra aterridora, pren
la pedra que desfà el primer abisme.

Com no?
       Hi ha l'insomni de les multituds.

Quan la foscor penetra claredats, 
secrets de llum per a guarir els morts
en l'altra riba, fils de boira i sang
en l'estació del fred, oli essencial,
vibrant en la metamorfosi d'Alícia
al·lucinada, el nom perdut i blau.

Saps que tret de l'enyor, 
només el poema inventa solituds.

Xúlio Ricardo Trigo
La veritat cansa
Ed. Bromera, 2005
Més sobre l'autor, ací
    

dijous, 16 de febrer del 2012

OMBRES XINESES


(Fotomuntatge propi)


dilluns, 13 de febrer del 2012

BWV 988

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
11
Desgranar l'aigua dels somnis, gota a gota, com dacsa que mira la terra roja. Descabdellar-se com una falena acabada d'arribar al temps. Temptejar mines i caminals. Beure neu. Emmnudir quan cessa el moviment.
Joan Navarro
A deslloc
Editorial Denes, 2010
Més sobre l'autor, ací i ací

divendres, 10 de febrer del 2012

XIQUETS DE LA GUERRA


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Als xiquets de la guerra
Ets presa de guerra,
ocell sense ales
que la fam salvatge
forada en festa.

Estripes l'alé
d'una primavera
cansada i sense veu,
amb llavis de cendra.

I restes tot sol,
gemec de la sang,
ostatge d'horror,
fantasma de carn.

Per a tu la metralla
és font i aliment,
promesa d'esper,
futur que no espanta.

Enlloc et coneixen,
solet de justícia!

Somies un món,
és pura quimera:
enyor del teu cor
malson de la terra.

Josep Lluís Abad
Crisàlide d'esperança
Ed. Germania, 1995
Més sobre l'autor al seu blog

dimarts, 7 de febrer del 2012

SOLITUDE

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Soledat

Jo no crec com ells creuen,
Jo no visc com ells viuen,
No estime com ells estimen ...


Moriré
com ells moren.

(Traducció pròpia)

-------
Solitude

Je ne crois pas comme ells croient,
je ne vis pas comme ells vivent
je n'aime pas comme ells aiment...

Je mourrai
comme ells meurent.
                      Marguerite Yourcenar
Feux

dissabte, 4 de febrer del 2012

POEMA AMB DATA (III): 4 DE FEBRER DE 1945


(Imatge no identificada presa de la xarxa)
I tu, papà, gran cabronàs, ¿què hi feies
a dalt de la tribuna, si no eres feixista?
Vestit de blau marí, palplantat, la mirada llunyana,
sembles absent de tot. Poder? Cap no en tenies.
Avantatge? No cap. Potser veure teatre
de franc des de la llotja municipal, anar
vestit de gala a dalt del presbiteri
els dies sants, mentre la catedral
s'omplia de creients si més no en l'espectacle.
(Un reflex blau molt clar m'arriba del brillant
que dus a la corbata mentre jo, arrecerat
en algunes faldilles, m'omplo a poc a poquet
de tenebra i de por, de pecat i calfreds.) 


Ara, però, és un matí d'hivern
i tu t'estàs a dalt de la tribuna,
voltat de gent estranya, de senyores
elegants amb pells esborrifades, evasperon hispanes,
dones del general, del jutge, del delegat d'Hisenda...
Tens quasi quaranta anys, dos fills i mig,
un uniforme blau marí com cal en aquests anys mansíssims
i ets encara
fill de papà sense massa pervindre
(massa germans per un pastís petit)...
Però tu poc hi penses: ets el gran.
I amb mirada llunyana, a dalt de la tribuna,
veus com passa el desfile.
   També així et passaran
els vint anys de la vida que et queda,
sempre una mica absent, sempre com si portessis
un uniforme estrany, amb el cap sota l'ala,
preservant-te de tot, caminant poc a poc
per un món que ja mai no sabré si era el teu. 

Narcís Comadira
Àlbum de família
Més sobre l'autor, ací

dimecres, 1 de febrer del 2012

INVITACIÓ

(Fotografia pròpia: escultura de Florència)
M’invites, em crides amb força
al combat.

Esperes de mi el gest
titànic de la paraula,
            la justa
consciència d’allò etern dins un gargot.

Esperes de mi la lucidesa
del concepte
           brodat amb garlandes
                      d’or i llorer.

Eixiré a la porta a esperar-te, sí,
però has d’ensenyar-me la primera paraula!

La paraula eterna!