(Imatge pròpia)
MARE INTERNUM
Verona alena
i el riu calma amb la mitja lluna
qualsevol escull, qualsevol cruïlla.
No troben muetzins els xiprers de Florència.
El port de Kavala es desvetlla a la grega:
turons de calç, son ajornada,
carrers de reverència eterna, sota el llenç
albí de boira
Així fa Altea, i Còrdova...
la saviesa dels murs contra la insistència de
l'estiu.
L'òrbita de la finestra islàmica
corba el sol de Macedònia
entre melismes d'arrelam confús .
Hi ha un pati tancat on la llum entra.
Hi ha un tors d'olivera que vol abraçar
la font de pedra blanca.
Els dits d'una parra assenyalen trajectòries
del desordre
i on ha mort el descans del riu
hi ha un cementiri de baladre tou.
La pell de la muralla escata suor
i al seu pit d’rgila
la canalla improvisa una escola.
Al caminant s’arraïma una mirada
llarga com la pols de migjorn.
Un gos bastard borda i no venç
l'erecció del sol.
Llum mandarina suavitza la kashba,
i la peresa, a poc a poc, arpegia els
esguards.
A l’androna s’arrossega el somrís
del vespre que agonitza.
El carrer, que ha patit la llum del dia,
a la nit revifa paraules de cuina i vapors de
revolta.
Pel llenguatge que afaiçona i engalana el barri
sol temor navega la diversa
Mediterrània.
Remoreja el dolor de l’aigua dolça
sota el pòrtland que creix i ninguneja.
A tot arreu, on fou la rosada, diu l’aridesa:
«Sóc la ferida que esquinça
esquelets
de la ciutat Vella».
Albert Garcia i HernàndezTalaies
Editorial Agua Clara, 2001
Més sobre l'autor, ací i ací
Entrades
