EMPREMTES

El poema és un camí que conrea els seus esbarzers. YVES PRIE

divendres, 4 de desembre de 2020

FINS AL CEL

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Fins al cel

 

Des que vas començar a caminar,

se t’oferia irresistible el gronxador

damunt la gespa del pati.

 

Anem-hi, em dius.

Vols que t’empenyi «Fins al cel».

 

I mentre voles alt,

una i altra vegada,

s’arrelen profundes a la terra

vivències que germinen.



Esperança Castell Rodríguez
Mig pa i una flor
Editorial Meteora, 2020
Més sobre l'autora, ací


dimarts, 1 de desembre de 2020

MARXA

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

MARXA

 

Se’m coagula el vers al llagrimall,

veremo el teu record. On ets?

Enllà d’aquests polígons, crit de mort,

d’aquest no-res, d’aquest martiri, d’aquest no viure,

on ets?

I la nostra penitència de l’incògnit, i els teus ulls.

l teu silenci.

Proposo destruir el meu rostre,

mutilar-me la pàtria,

ofegar la paraula,

l’incendi.

Recull el meu cos. Lapida’m el desig.

Marxa.




Andrea Ambatlle Peña

El coàgul

Viena Edicions, 2020

Més sobre l'autora, ací

dissabte, 28 de novembre de 2020

ELEGIA A VENÈCIA

(Imatge pròpia)

ELEGIA A VENÈCIA

 

El vespre humit, encara s’alcen copes

a les tavernes, vora dels canals,

i encara més el desig del teu cos

que em va oferir la glòria

i ara és empremta de la carn, un gest

que es perd damunt de l’aigua tremolosa.

De vegades l’amor no és fantasmal,

a Venècia, i ens pot donar la vida,

i els teus ulls contindran, sense cap dubte,

un mar en què les aigües ressuscitin,

els passos retrobats a les basíliques,

la pluja que et vetllava, alguna góndola,

la tristesa dels molls i aquelles barques

abandonades entre cases soles.

Els pintors, els poetes i les màscares,

els núvols sinuosos de novembre,

la bella escala d’or i les maragdes,

alguns pobres dormint sota les voltes

d’una porxada on t’esperava Tadzio,

l’etern adolescent que ens estimàvem.

Els concerts de Vivaldi, el lent passeig

amb vaixell allunyant-nos de la tarda,

i l’amor amb què sempre ens adoràvem,

el lleó, el Carnaval, la nostra Piazza...

¿Te’n recordes, del pom de roses clares

que vas voler salvar quan ja eren mortes?

De vegades l’amor no és fantasmal,

a Venècia, i tot sembla conegut,

perquè l’aigua acompanya

les hores que desfem damunt els marbres

amb el reflex de l’alba, blancs eterns

cridats a una bellesa molt més alta.

El Gran Canal m’acosta a l’Acadèmia,

a la cançó de l’aigua que escoltava

quan eres els colors de Tintoretto,

les verges de Bellini i de Rosalba,

la nit constant, els blaus de Veronese

i els teus ulls emboirats per la Llacuna

que veies des d’alguna balustrada.

No sé si tornarem a la Venècia

que vam deixar dins el seu plor, enyorant-te,

quan ningú no sabia que eres meva

ni jo teu. ¿Val la pena, amor, salvar-nos?

Venècia és un record d’aigua oblidada.





Israel Clarà

Sereníssim somni

Arola Editors, 2019

Més sobre l'autor, ací


dimecres, 25 de novembre de 2020

GEL

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

GEL


davallada
escuma d’onada que esdevé calç
boira que gosa amortir el sol
ulls clucs
sol que fumeja el vapor d’una bogeria
la teva absència

el què, el qui, el com, el cuc
que neix de la carn podrida
que tot arreplega

només ossos, només restaran els ossos, 
de la calç, de les onades, que arriben sense aigua a la platja,
eixutes, no vull les meves llàgrimes

s’han acabat les mancances





Carlos Paniello Barcelona

Més sobre l'autor, ací i ací

diumenge, 22 de novembre de 2020

EL OTRO

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

EL OTRO

Nosotros, los sobrevivientes,
¿A quiénes debemos la sobrevida?
¿Quién se murió por mí en la ergástula,
Quién recibió la bala mía,
La para mí, en su corazón?
¿Sobre qué muerto estoy yo vivo,
Sus huesos quedando en los míos,
Los ojos que le arrancaron, viendo
Por la mirada de mi cara,
Y la mano que no es su mano,
Que no es ya tampoco la mía,
Escribiendo palabras rotas
Donde él no está, en la sobrevida?
---
Nosaltres, els supervivents,
A qui devem la supervivència?
Qui es va morir per mi en l’ergàstul,
Qui va rebre la bala meua,
La per a mi, en el seu cor?
Sobre quina mort estic jo viu,
Els seus ossos quedant en els meus,
Els ulls que li van arrancar, veient
Per la mirada de la meua cara,
I la mà que no és la seua mà,
Que no és ja tampoc la meua,
Escrivint paraules trencades
On ell no hi és, en la supervivència?


Roberto Fernández Retamar
Més sobre l'autor, acíací

[Traducció pròpia]

dijous, 19 de novembre de 2020

LA PEDRA DEL TEMPS

 
(Imatge no identificada presa de la xarxa)

[Fragment]

Mentim perquè podem,    només un joc vas dir

un joc entre nosaltres,     opcions les possibles

infinites no són    totes, és que només

com veus, és que en són moltes     i no tindrem prou vida

per a comptar-les totes     ni tots els meus passats,

cavalls ara en la fosca,     boira entre les suredes,

són ells al cor d'un bosc,     els meus avantpassats

i les armes que usaren     o les que es feren fer

i de la sang vessada     la boira o gas cicló

entre aquells murs tombats,     les tombes saquejades,

tu ho has dit no pas jo,     tu ho has vist no soc jo,

no vull ser ja més tu,     no vull ser més un "tu",

deixeu-me ser un "jo",     lleveu-me aquest dolor,

el calze enverinat,     els somnis i els records,

             la llum de la memòria...


Isaïes Minetto

La pedra del temps

Onada Edicions, 2020

Més sobre l'autor, ací

dilluns, 16 de novembre de 2020

[LA MAR VENIA...]

(Imatge pròpia)

La mar venia a voltes com una sola ona,

com un sotrac immens del desig absolut,

com un esquit de temps en la pell ferida,

com un gran esternut dels sentits i de l’aigua,

com un bosc d’oblit en l’íntima quietud.

 

Remor constant, espill de déus i blaus,

mare de fang i nit, connubi de les hores.

 

Ara que la ginesta del pit floreix eterna,

arribaran cançons a la vora del vent

per encìsar els peixos que et naveguen la sang.

 

Destriarem els mots que s’amunteguen tristos

en platges de delit i amb la carn humida.


Marisol González Felip

Suite de València

Babilonia Edicions, 2012

Més sobre l'autora, ací

divendres, 13 de novembre de 2020

MÁQUINAS DE COSER

 


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

MÁQUINAS DE COSER

La máquina de coser y mi madre
son dos máquinas de coser.
Cuando me pide que ensarte la aguja,
sé que el hilo es su sangre
y el corazón un carretel inagotable.
A dónde fue la viajera del pedal
cuando su pie subía y bajaba
como si subiese y bajase por el mundo.
Qué ciudad visitó, qué calle de su añoranza.
A dónde fue sin dejar su sitio.
Fuertes y útiles y bellas,
yo soy el hijo de dos máquinas.
Estoy lleno de maquinaciones.
Estoy hecho de retazos.
La máquina de coser y mi madre
son dos mujeres que conversan sin hablar.
Repiten los mismos ruidos. Mecánicos.
Mecánicas del decir.
Y en el silencio, poesía.
Silencio de la costurera.
Silencio, dobladillo del ser.
Hay quien no sabe hacer silencio
como no sabe coger el dobladillo.
Soy el hijo de dos mujeres.
Estoy lleno de costuras.
Estoy lleno de ojales y botones.
En mí entra y sale la aguja de coser
como la aguja de un adicto.
La aguja de coser que me inyecta el vacío.
La máquina cose las camisas.
Mi madre cose lo que palpita
bajo las camisas.

Sergio García Zamora

El frío de vivir

Visor de poesía, 2017

Més sobre l'autor, ací

dimarts, 10 de novembre de 2020

POEMA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

POEMA

Cuando se acaben estas noches

en las que yo estoy sola y tú estás conmigo

cuando se acaben estas cosas

del destino,

cuando se acabe

lo que nos hemos dado para siempre:

no me odies;

recuérdame inocente,

y volveremos juntos al poema.

---

POEMA

Quan s'acaben aquestes nits

en què jo estic sola i tu estàs amb mi

quan s'acaben aquestes coses

del destí,

quan s'acabe

el que ens hem donat per sempre:

no m’odies;

recorda'm innocent,

i tornarem junts al poema.




Carilda Oliver Labra

Una mujer escribe

Ediciones Matanzas, 2012

Més sobre l'autora, ací

[Traducció pròpia]

dissabte, 7 de novembre de 2020

PRIMERA LLUM

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

PRIMERA LLUM

 

De la tenebra vens en llum no usada,

flama invisible que no destrueix

i és,

foc latent que latent escalfa

i encén la cendra morta

en la tenebra nostra,

perquè a aquesta tenebra venç i em mostra

el foc negrum que escrosta

silent, com un escalf absent,

aquesta meva nova llum

incendiada,

 

ombra de llum

vora la teva llum arrecerada


Txema Martínez

Maria

Ed. Proa, 2020

Més sobre l'autor, ací