Puc no veure res del nom
Puc no veure res del nom,
ni dir res de les bondats que ocupen la cambra. Em col·loco el dia com si fos
un vestit. Passo la llengua damunt d’un poema. Puc la teva veu, perdre-la de
seguida, besar el flanc com si fos guix. Tots els vius són de la meva mida, els
vius amb uns forats. En quin moment obrir les pluges?
El meu cap és fort allà on l’altra dansa
Jardins de Samarcanda,
2020
Fragment del 8è capítol (10)
Feliç qui va ser jove en jovenesa,
feliç qui, quan tocava, ha madurat;
qui, suportant-ho, a poc a poc s’avesa
al fred de viure i a l’edat;
qui, rebutjant quimeres vanes,
no fuig les gernacions mundanes;
qui, als vint, és petimetre i presumit
i, als trenta, es veu casar amb un bon partit
i s’allibera, en fer els cinquanta,
de tots els deutes i els encàrrecs;
qui ateny renom, diners i càrrecs
quan l’hora justa l’hi decanta;
de qui dirà sempre la gent:
en Tal és un senyor excel·lent.
Eugeni
Oneguin
Club Editor, 2019
Més sobre l’autor, ací
[Traducció d’Arnau Barios]
Le coucher du
soleil romantique
Que le Soleil est
beau quand tout frais il se lève,
Comme une
explosion nous lançant son bonjour!
—Bienheureux
celui-là qui peut avec amour
Saluer son
coucher plus glorieux qu’un rêve!
Je me
souviens!... J’ai vu tout, fleur, source, sillon,
Se pâmer sous son
œil comme un cœur qui palpite...
—Courons vers
l’horizon, il est tard, courons vite,
Pour attraper au
moins un oblique rayon!
Mais je poursuis en vain le Dieu qui se
retire;
L’irrésistible
Nuit établit son empire,
Noire, humide,
funeste et pleine de frissons;
Une odeur de
tombeau dans les ténèbres nage,
Et mon pied
peureux froisse, au bord du marécage,
Des crapauds
imprévus et de froids limaçons.
---
La posta de sol romàntica
Que n’és de bell el sol renascut, elevant-se,
llançant-nos el bon dia l’esclat del seu fulgor!
—Benaurat qui és capaç de saludar amb amor l
a posta gloriosa, més que un somni, apagant-se!
Me’n recordo!... He vist flors, la font, el solc sembrat
adorant el seu ull com un cor que palpita...
—Correm vers l’horitzó, no fem tard a la cita,
per almenys atrapar algun raig inclinat!
Però en va persegueixo el Déu que es va fonent;
la irresistible Nit el seu imperi estén,
negra, humida, funesta, amb remors tremoloses;
una pudor de tomba en la tenebra flota,
i el meu peu poruc xafa, sobre la molla herbota,
imprevistos gripaus i unes fredes bavoses.
Les despulles
Pagès Editors, 2023
Més sobre l’autor, ací
[Traducció de Pere Rovira Planas]
Tigre gatito
Hay un tigre en casa que quiere comerme
y me hace llorar.
El tigre está siempre rugiendo
y siempre arañando.
Tiene los colmillos grandes como nunca se han visto,
las uñas afiladas como nunca se han visto,
los ojos locos como nunca se han visto.
Cuando el tigre me ataca y me muerde
yo sangro entera,
el cerebro me sangra,
el pecho me sangra,
los ojos me sangran,
las manos me sangran,
Y al verme casi muerta,
el tigre se pone triste y se hace gatito:
maulla,
me lame las heridas,
acerca su lomo para que ponga allí mis caricias.
----
Tigre gatet
Hi ha un tigre a casa que vol menjar-me
i em fa plorar.
El tigre està sempre rugint
i sempre esgarrapant.
Té els ullals grans com mai no s’han vist,
les ungles esmolades com mai no s’han vist,
els ulls bojos com mai no s’han vist.
Quan el tigre m’ataca i em mossega
jo sagne sencera,
el cervell em sagna,
el pit em sagna,
els ulls em sagnen,
les mans em sagnen,
I en veure’m quasi morta,
el tigre es posa trist i es fa gatet:
maula,
em llepa les ferides,
acosta el seu llom perquè hi pose les meues carícies.
Digan adiós a la muchacha
Ediciones Rialp, 2018
Més sobre l'autora, ací
[Traducció al valencià de Jesús Giron Araque]
Royal
Dansk
Etxea
utzi duzula kontsidera daiteke
gurasoeneko
sukaldera sartu eta
platerak,
edalontziak,
galletak…
non
dauden ez dakizunean.
Pertsonekin
ere halaxe gertatzen da.
---
Royal Dansk
Es pot considerar que has deixat la llar
quan en entrar a la cuina de casa dels pares
no saps on són
els plats,
els gots,
les galetes...
Amb les persones passa el mateix.
[Traducció de Jon Elordi]
Algo
anda suelto entre los ahogados de Rimbaud
entre
las que heredaron un organillo y ahora salen bajo la lluvia a sembrar cebollas
algo
anda suelto en la tiza de las maestras y los grifos ancianos
en
las que construyen un globo hinchable para ir a las fruterías del horizonte
algo
anda suelto por una senda
angosta
de luces verdes y leves palomas
algo
sobre el amor y sus resonancias.
---
Quelcom
va solt entre els ofegats de Rimbaud
entre
les que heretaren un orguenet i ara surten sota la pluja a sembrar cebes
quelcom
va solt al guix de les mestres i les aixetes velles
on
construeixen un globus inflable per anar a les fruiteries de l'horitzó
quelcom
va solt per un camí
estret
de llums verds i lleus coloms
quelcom
sobre l’amor i les ressonàncies.
Mario
Obrero
2021,
inèdit, dins El joven poeMario,
(Edició
no venal editat per l’IES la Senda de Getafe)
[Traducció
meua al català]
Finisterre
Cap al final, els cants de sirena,
eixa altra forma de silenci, el sol de
la seua joventut, que no em reconeix,
(tal volta així la mort puga veure’m la cara)
el camí de pedra vora el penya-segat,
la barcassa que travessa la badia,
este mar que es fa fosc de llum gris i gavines.
Llocs
Institució Alfons el Magnànim, 2006
[Traducció al català d'Emili Casanova]
III
Dins una llum defallida
amb fatiga es desperten les ombres
per poblar els cantons,
per dansar damunt les parets.
Un fràgil cos
acarona amb els dits
un arbre esqueixat
perquè brosti
un temps divers,
l’arç blanc en les bardisses estiuenques.
En l’aigua polida
lliuro les mans
vers tu que jeus,
lleu com una fulla,
en el teu somni indivís
d’ulls clucs.
Ad una luce frustata / a fatica si destano le ombre / a popolari gli angoli, / a dnazare sulle le pareti // Un esile corpo / al tatto saggia / un albero spezzato / perché ramifichi / un tempo diverso, / el biancospino sulle siepi estive. // Nell’acqua levigata / libero le mani / verso te ge giagi / legera com una foglia / nel tuo sogno indiviso / di chiussi occhi.
Ombres dibuixades
Café Central / Llibres del Segle, 2020
[Traducció d'Antoni Clapés i Lluís Servera]
Sobre su pecho muerto, la mujer
pinta una gran ventana para el aire.
El corazón, en su áspera alegría,
asoma al sur su sala octogonal
por el hueco del seno que extirparon
la enfermedad, la mano, el bisturí.
Sobre su pecho muerto, la mujer
raspa cualquier recuerdo doloroso
y colorea el soplo y el zumbido
del arrebato rojo de quedarse.
El hospital se borra en su blancura,
esa sala de espera es no lugar,
la habitación sin lágrimas ni olivos
es también no lugar, los lavatorios
y ascensores que nunca se detienen,
el pasillo alargado como el miedo
de biopsia en biopsia es no lugar.
La madre le cosió dos grandes senos
con hilo destrenzado del cordón
que la anudaba al tiempo y sus asomos.
Ahora un médico serio, preocupado
descose uno de ellos, lo retira
en silencio, y la extensa cicatriz
que corre por el tórax como el frío
abrasa los paisajes de la tundra.
Pero sobre su pecho, la mujer
sombrea un árbol negro, transversal
por la ira de perderse en el otoño.
También nubes y niños anhelantes
en su transpiración y su ajetreo
para mojar la tarde y las palabras.
El viento que entra en tromba la despeina
y su risa es un pájaro veloz.
Sobre
el pit mort, la dona
pinta
una gran finestra per a l’aire.
El
cor, en la seua aspra alegria,
trau
el cap al sud la seua sala octogonal
pel
buit del si que extirparen
la
malaltia, la mà, el bisturí.
Sobre
el pit mort, la dona
raspa
qualsevol record dolorós
i
pinta el bufit i el brunzit
del
rampell roig de quedar-se.
L'hospital
s'esborra en la blancor,
aquesta
sala d'espera és no lloc,
l'habitació
sense llàgrimes ni oliveres
és
també no lloc, els lavatoris
i
ascensors que mai s'aturen,
el
passadís allargat com la por
de
biòpsia en biòpsia és no lloc.
La
mare li va cosir dos grans pits
amb
fil destrenat del cordó
que
li nuava al temps i a les seues sospites.
Ara
un metge seriós, preocupat
descús
un d'ells, el retira
en
silenci, i l'extensa cicatriu
que
corre pel tòrax com el fred
abrasa
els paisatges de la tundra.
Però
sobre el pit, la dona
ombreja
un arbre negre, transversal
per
la ira de perdre's a la tardor.
També
núvols i xiquets anhelants
en
la seua transpiració i el seu tràfec
per
banyar la tarda i les paraules.
El
vent que entra en tromba la despentina
i
el seu riure és un ocell veloç.
Atavío i puñal
Olifante
Ediciones de Poesia, 2012
Més
sobre l’autora, ací
(Imatge no identificada presa de la xarxa)
peut-être qu'il fait chaud là-bas,
dans tes draps
ici les mains froides de la nuit
écrivent peu à peu ton absence
et dessinent ton sourire sur le temps qui s'évade
bientôt je vais quitter la nuit
pour rejoindre l'aurore, toi,
l'ange acide
qui ne cesse de grandir dans mon cœur
je n'aurai ni mots
ni sourire,
j'aurai le verbe en berne
mais je demeurerai dans le silence de l'amour
pour contempler tes rondeurs
en attendant que la vie me dépossède de mon cœur
j'irai par les forêts où la lune séjourne dans les mains des dieux
et toi, tu seras l'étincelle qui éclaire le chemin
---
potser allà fa calor,
als teus llençols
aquí les mans fredes de la nit
escriuen a poc a poc la teva absència
i dibuixen el teu somriure en el temps que s'escapa
aviat deixaré la nit
per a retrobar l'alba, tu,
l'àngel àcid
que segueix creixent al meu cor
no tindré paraules
ni somriure,
tindré el verb a mitja asta
però restaré en el silenci de l'amor
per a contemplar el teu cos
esperant que la vida em desposseís del meu cor
recorreré els boscos on la lluna roman en mans dels déus
i seràs l'espurna que il·lumina el camí
(del seu mur de Facebook, 18-12-2023)
Més sobre l'autor, ací
[Traducció meua del francés al català]
EL TIEMPO
El tiempo es una cicatriz
perfecta.
Desgarra la piel, te
muerde la lengua,
huele a sangre animal,
nunca mengua,
casi siempre alcanza un
edad provecta.
El tiempo es aire,
tierra, agua, fuego,
dios del vacío y de la
resignación,
cuento de terror, sutil
malversación,
todo lo ahora y todo lo
luego.
El tiempo se desploma en
cada hoja,
se acuna, se emborracha
de alboradas,
adora servil lo que se
detiene.
Incesante, de todo nos
despoja.
En vano es empuñar
nuestras espadas:
él es el bisturí que nos
sostiene.
---
EL
TEMPS
El temps és una cicatriu perfecta.
Esquinça la pell, et mossega la llengua,
fa olor de sang animal, mai minva,
gairebé sempre aconsegueix una edat provecta.
El temps és aire, terra, aigua, foc,
déu del buit i de la resignació,
conte de terror, subtil malversació,
tot l’ara i tot el després.
El temps es desploma a cada full,
es bressola, s'emborratxa d'albades,
adora servil el que s'atura.
Incessant, de tot ens despulla.
En va és empunyar les nostres espases:
ell és el bisturí que ens sosté.
(Del seu mur de facebook, 29/05/2024)
Més sobre l'autor, ací
[Traducció al català feta per mi]
(Imatge no identificada presa de la xarxa)
SI TE PUEDO CONFESAR UNA COSA
Si me acerco a la oficina
de tu tránsito,
sin cita previa,
sin traje acorde,
sin chiste preparado,
si pese a esto se me
atiende
con desenfadada
cordialidad,
excelentes maneras,
—habrá que dejar una reseña—,
se me invita a acceder a
una sala correcta,
musicalizada tal vez con
pereza
pero con sus mesas bien,
y sus plantas y sus
revisteros,
si pasado no demasiado
tiempo y un vaso de agua
a la temperatura idónea
se me informa de que en
dos minutos estoy contigo
y me pongo nervioso como
un sin embargo,
y cuando al fin me
recibes en audiencia
la literatura no estaba
preparada,
y si te puedo confesar
una cosa,
no recuerdo exactamente
para qué venía,
pero ya que estoy aquí,
podríamos.
---
SI ET PUC CONFESSAR UNA COSA
Si m’apropo a l’oficina del teu trànsit,
sense cita prèvia,
sense vestit adequat,
sense acudit preparat,
si malgrat això se m’atén
amb despreocupada cordialitat,
excel·lents maneres,
—caldrà deixar una ressenya—,
se’m convida a accedir a una sala correcta,
musicalitzada potser amb mandra
però amb les seves taules bé,
i les seves plantes i els seus revisters,
si passat no massa temps i un got d’aigua
a la temperatura idònia
se m’informa que en dos minuts estic amb tu
i em poso nerviós com un no obstant això,
i quan per fi em reps en audiència
la literatura no estava preparada,
i si et puc confessar una cosa,
no recordo exactament per què venia,
però ja que soc aquí,
podríem.
Asamblea con lo oscuro
Edicions Hiperión, 2023
Més sobre l'autor, ací
[Traducció al català feta per mi]
Entrades
Comentaris
L'obra de El cau de Calpurni està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons. Creat a partir d'una obra disponible a calpurni.blogspot.com. Cal citar sempre la procedència
