EMPREMTES

”Un vers bell renaix indefinidament de les seues cendres”. Paul Valéry

dimarts, 28 de febrer de 2017

[D'AQUESTA MANERA ENS TROBEM...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
D'aquesta manera ens trobem. 
Nus de bandera i uniforme, 
sobre mar incommensurable. 
Al ras, sobre doble fil tallant 
d'instint i paraula, 
arma i moneda 
rodolant sobre senda de calendari 
fins cascada final, 
en esvoranc d'incertesa. 
Sense cobertura de sinagoga. 
En volta celest, 
davant text infinit i dinastia de saba. 
En creu i cruïlla d'esclat. 
En prosa sense solc. 
El sarment d'inicis. 
En catàleg de forces. 
En prolongació. 
En continuïtat. 
En trajectòria sense murada. 
En topografia desplegada.
En la palestra vital: la de la llibertat.


Pere Font
Ocells ferits
Ed. Perifèrics, 2000
Més sobre l'autor, ací i ací

dissabte, 25 de febrer de 2017

JUSTINIÀ TANCA L'ESCOLA D'ATENES

("Escola d'Atenes" de Rafael, retocada per mi)
JUSTINIÀ TANCA L'ESCOLA D'ATENES
A Olegari Gonzalo.

Mireu, amics, en què s'ha convertit l'Escola 
d'Atenes, mireu com els funcionaris 
del coneixement operen sobre l'esperit 
dels alumnes, una inquietud de rutines, 
la taula humiliada pels anys de la fusta.
Mireu l'aspecte d'este bon home, 
pare de família i responsable, com des de 
la seua humanitat d'universitari gris 
l'ensenyament s'ha convertit en inèrcia 
adquirida, ambrosia per a buròcrates 
cansats, un bon lloc per a jubilar-se. 
I per les portes de l'Escola surten 
les grans personalitats de la cultura, 
la cantarella dels últims filòsofs pagans. 
Tots aquells que donaven llum 
al pensament, fidelitat a les entranyes, 
constància d'este llumínic pati 
de fruites interiors que és la vida, 
jurisprudència fins i tot divina. 
Però ara Atenes s'ha convertit 
en un ermàs, les molses verdoses 
s'escampen per les columnes 
del coneixement i l'ortodòxia 
del poder s'imposa: són els nous 
temps que Justinià ha iniciat. 
I les portes romanen tancades, 
i la filosofia esmorteïda entre 
la pols i els enderrocs del palau.


Antoni Gómez
EL cant de l'heretge
Ed. Brosquil, 2002
Més sobre l'autor, ací

dimecres, 22 de febrer de 2017

[FOSCA LA CAMBRA...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Fosca la cambra  
escolte els batecs    
del meu cor   
cant dels morts 
en dolça cadència.
 De vellut són  
tots els somnis    
en un temps   
seduït a la nit.  
  Tinc a les mans      
el silenci    
  i crits callats      
a la ment.

David Raga i Sauco
On clouen els teus ulls
Ed. 7 i mig, 1998


NOTA BIOGRÀFICA
    David RAGA i SAUCO va nàixer a Catarroja el 26 de novembre de 1967. Poeta i músic de vocació, s'iniciava en el món literari valencià quan el càncer va trencar en ell una de les trajectòries líriques més interessants del moment actual, quan acabava de complir els vint-i-nou anys.
    Poeta en un poble de poetes, trobà fàcil recolzament a les seues inquietuds i acabà per integrar-se de la mà de Berna Blanch i José A. Mateo en el cercle poètic Argila de l'Aire.
  És a finals de l'any 1995 quan veuen la llum els seus primers poemes formant part de l'antologia En cadena, on publica un recull que ja deixa veure amb claredat els temes que han marcat la seua visió poètica: l'amor i la mort.
    Pocs mesos després el poemari Veus en solitud va guanyar el Certamen de Poesia d'Almussafes 1996. Aleshores, David ja estava treballant Lladre de metàfores. Aquest recull i una altra curta sèrie de poemes deslligats o inconclosos és el que resta de la seua producció. A banda, és clar, de les ja esmentades publicacions editades respectivament en els anys 1995 i 1996 per la Regidoria de Cultura de l'Ajuntament d'Almussafes, com també un poema i una entrevista apareguts en les planes de la revista literària Diàfora, amb la qual David col·laborava assíduament.
    Aquest volum, titulat On clouen els teus ulls, és el conjunt complet de la seua tasca poètica i suposa el reconeixement i homenatge que tant els seus companys com l'ajuntament i poble de Catarroja hem volgut oferir-li.
                                                                                                                                   Berna BLANCH

diumenge, 19 de febrer de 2017

LES VEUS, VII

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
LES VEUS, VII

Com l'espiga latent que dins el gra 
de blat, eixorc encara, amb poca pressa 
pugna per madurar, i, persistint contra 
l'aranya, la gelada i el pagès, 
absorbeix l'aigua excessiva d'abril 
de tal manera que després, robusta, 
acaba desplegant-se erecta i surt 
per fendir i per xuclar l'aire i la llum 
des de dins, afuada per la gola, 

així la bala accedirà al teu cor.


Sebastià Alzamora
Aula de Poesia de la Universitat de Lleida, 2005
Més sobre l'autor, ací

divendres, 17 de febrer de 2017

PER A QUAN TORNES

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
PER A QUAN TORNES

Ara estic sol a la casa que recorda els teus rastres.  
Al llit es desunfla la marca del teu cos,  
has deixat arrugues al coixí, geografia d'uns somnis  
i un llençol entreobert.  
Fa olor de sol en un café, tranquil·litat, comença un dia. 

La catifa té el pas dels teus camins i un eco del teu nom  
perdura entre els objectes, la casa ha crescut com a nosaltres.  
La pintura acumula les traces de l'esguard i un silenci de veus  
recorre habitacions. S'envolen les cortines amb els colors d'abril.

Per a quan tornes, he deixat a la porta un bes i una presència, 
he eixit a passejar una vesprada amb arbres. 
T'he deixat un amor en els envans dels ulls; en el sostre, un espill 
de pensaments i llums. 
I una carta de gestos en la taula parada; t'espere en el sopar 
aquell tacte de boques unides per un sostre. 

La gronxadora quieta; un desendreç de llibres; a les parets, memòria, 
felicitats d'avui en la bústia dels dies.


Rafael Casanova
Geografia de les veus
Tabarca llibres, 2015
Més sobre l'autor, ací

dilluns, 13 de febrer de 2017

DO DE L'ARGUMENTACIÓ

(Chete Lera interpretant Creont)
DO DE L'ARGUMENTACIÓ 
                  a Montse Ferrer, G. Lluch i R. Escrivà.

Els Vigilants han dit: la Veritat 
viu al Temple, seieu-vos i calleu. 
Jo, però, us dic: cap paraula té preu, 
cap jou dóna alé al cor del derrotat, 

cap brou sacia els Creonts solitaris. 
Mai no han sabut que la mel més dolça 
neix del perfum que la vida espolsa 
i no la mengen ni Botxins ni Sicaris.

Vull que tots sapigueu que, testimoni 
o encausat o sotjat o empresonat, 
seguiré els noms més esvelts i més rics 

com si fóra un gelós i ardent Dimoni. 
Car sols es vencen els fats i els enemics 
amb l'honor i el mot prests per al combat.

Manel Garcia Grau
Els dons més ebris
Aula de poesia de la Facultat de Filologia de València, 2006
Més sobre l'autor, ací

divendres, 10 de febrer de 2017

[TAL VEGADA...]

Dimecres, en una vesprada plena d’emocions, vaig presentar el meu llibre “Inventari de fragilitats” a la Casa de Cultura de Torrent. Hi eren companys i amics, públic amable..., persones totes elles interessades en la meua poesia. Presentà l’acte la regidora de l’Àrea d'Educació i dinamització lingüística, Patricia Sáez. M’acompanyaren Berna Blanch (que va fer la presentació del llibre), Joan Femenia i Mari Carmen Sáez (que van recitar amb mestria els meus versos) i quatre alumnes de l’IES “La Marxadella” que es presentaren per sorpresa per a recitar uns poemes meus (Encarna Casany, Daniel Vargas, Emilia Vaduba i Paula Català). He d’agrair i felicitar al seu professor, Vicent Boscà, per la iniciativa. A tots els que compartíreu amb mi la poesia us ho agraïsc enormement.



Tal vegada
no hauríem
d'haver-nos
començat
amb paraules.

Al desig
          no les hi ha.
Jesús Giron Araque
Inventari de fragilitats
Onada Edicions, 2016

dimecres, 8 de febrer de 2017

[ESPORGUES LES PARAULES...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Pels morts esfullant pàl·lids crisantems
novembre en el fred prega i plora ensems.
                          MIQUEL DOLÇ

Esporgues les paraules i en fas garbes 
que tantost cremes. 

Proves el vi novell. 
Cobeges oronelles, 
somies estornells. 
Endreces polsegueres,
prepares el fardell. 

Sorteges, hàbilment, el coverol del temps.

Lletanies, novenaris, imatges i falsies, 
degoteig d'avemaries. 
Corc escultor de bresques i boïgues!


Josep Tur i Rubio
Ofici d'any
Edicions Brosquil, 2002
Més sobre l'autor, ací

diumenge, 5 de febrer de 2017

PETITA SUITE POBLETANA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
PETITA SUITE POBLETANA

I

Els delegats del dia 
prop d'aquest llogaret 
són els emparrats solemnes: 
una pera en cada mà 
una poma al cap 
Passeu passeu senyors consellers!

II 

Quin color us agrada: 
el blau el verd el roig 
el groc que salta als ulls 
el violeta que adorm? 

—M'agraden tots els colors 
perquè la meua ànima és fosca.

III 

Vaig conéixer fa temps uns camins 
s'han perdut en l'espai 
els retrobe quan dorm 
vaig pertot res no em para 
ni el temps ni la mort.


Jean Tardieu
Una veu sense ningú
Ed. Bromera, 1989
Més sobre l'autor, ací

[Traducció d'Eduard J. Verger]

PETITE SUITE VILLAGEOISE

I  Les délégués du jour / auprès de ce village / ce sont les espaliers solennels: / une poire dans chaque main / une pomme sur la tête / Entrez entrez Messieurs les Conseillers!
II  Quelle couleur aimez-vous: / le bleu le vert le rouge / le jaune qui saute aux yeux / le violet qui endort'? //—J'aime toutes les couleurs  / parce que mon âme est obscure.
III  Autrefois j'ai connu des chemins / ils se sont perdus dans l'espace / je les retrouve quand je dors / je vais partout rien ne m'arrête / ni le temps ni la mort.