EMPREMTES

”Un vers bell renaix indefinidament de les seues cendres”. Paul Valéry

dilluns, 16 d’octubre de 2017

PAÍS

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
PAÍS

a Toni Ferrer

Petit país que has patit
des que obrires els ulls: la mar dintre les nines
i els ametlers florits,
cadascuna de les petges que has deixat en descobrir
les fraus que el clivellen i els cims
més enlairats; de nord a sud, com un ventall ofert
o un espill sagrat.

Compartim aquest país
en el foc que encara bat en cada paraula dita
d'infant, de jove, d'ancià;
i compartim el desig que aviat es despentinarà
com una fera ferotge que ha sofert
jou i en diu prou,
i avant.


Maria Fullana
Els déus no abandonen Antoni (Homenatge a Antoni Ferrer)
Onada Edicions, 2015
Més sobre l'autora, ací

divendres, 13 d’octubre de 2017

L'HIVERNAR DE L'ÓS

(Imatge noidentificada presa de la xarxa)
L'HIVERNAR DE L'ÓS
Em vaig enamorar
del cordó umbilical.
Em donava els requeriments,
me’ls oferia a la boca.
Ara visc en l’enyor perpetu
de totes les vides
a què m’hauria pogut amarrar
amb aquell conducte
de carn i visions.
La meva mare
encara no sap
de les pintures rupestres
que li vaig dibuixar
a la paret uterina.
Anna Gual
El tubercle
3i4 Edicions, 2016
Més sobre l’autora, ací i ací

dimarts, 10 d’octubre de 2017

(necròpsia)

(Crist jacent de Mantegna)
(necròpsia)

la calma traspua
la pell de silenci
dels cossos badats
sobre la lasciva
fredor de la pedra
amb ferm bisturí
hi hem perfilat
tots els noms de l’oblit
-un únic, mistèric,
secret nom per a tots
apagau el llum
                               en sortir



Pere Perelló i Nomdedéu
Cants llebrers
Adia Edicions, 2016
Més sobre l'autor, ací

dissabte, 7 d’octubre de 2017

AMB LA MÀ ESQUERRA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
AMB LA MÀ ESQUERRA

Cada seu vers, un corriol
que ens porta cap on no se sap
fins que de sobte ens hi estimbem,
enlluernats o a les palpentes.

Repassar poemes d’algú
que vam llegir fa temps:
com embocar carrers
d’una ciutat mig oblidada,

o endinsar-se en un bosc
on podem tornar a perdre’ns
i, quan menys ho esperem,
tot de cop retrobar-nos.


              A Tomas Tranströmer

Àlex Susanna
Filtracions
Edicions Proa, 2016
Més sobe l'autor, ací

dimecres, 4 d’octubre de 2017

POEMA AMB DATA (XCVII): 4 D'OCTUBRE

(Imatge no identificada prasa de la xarxa)
4 D'OCTUBRE
                                Per a Marisa i Juan

Succeeix a vegades que ja no em somie,
que no trobe la flama que se cenyeix
al prim horitzó dels meus dies.
Ara el cel sacseja com un fuet
l'estela del constant
passat, els silencis que espigaran
d'espants el rellotge que s’arena a la meua pell.
Les meues nits són un atles que s'adorm
en la set dels pals que llavors
van posar en els meus ulls esculls,
marees tèbies, onades, llunes ...
O potser, són els ecos de la còlera
que es va dur a una altra costa, ferides, matinades ...

Succeeix a vegades que no sóc el meu amo,
que xifre els plaers de l'adéu
tan enganxats a l'ànima, que la meua sang
i la meua fullaraca ja no brollen sinó
des del tenaç
clarejar que mor entre les meues parpelles.

Succeeix així que, de vegades, la memòria
és un recés pàl·lid del temps,
un càntic arriscat i groc
que al meu costat es cabdella i que a la fi mossega
el meu repòs fugaç, ert de fe,
com van dibuixant-se les cares
en la llum universal dels diumenges.

Jorge de Arco
La constancia del agua
La Garúa Libros, 2007
Més sobre l'autor, ací

[Traducció del castellà feta per mi]

4 DE OCTUBRE// Para Marisa y Juan//Sucede a veces que ya no me sueño,/que no encuentro la llama que se ciñe/al delgado horizonte de mis días./Ahora el cielo sacude como un látigo/la estela del constante/pasado, los silencios que espigaran/de espantos el reloj que se arena en mi piel./Mis noches son un atlas que se duerme/en la sed de los mástiles que entonces/pusieron en mis ojos arrecifes,/mareas entibiadas, olas, lunas.../O tal vez, son los ecos de la cólera/que se llevó a otra costa, heridas, madrugadas...//Sucede a veces que no soy mi dueño,/que cifro los placeres del adiós/tan pegados al alma, que mi sangre/y mi hojarasca ya no brotan sino/desde el tenaz/alborear que muere entre mis párpados.//Sucede así que, a veces, la memoria/es un remanso pálido del tiempo,/un cántico arriesgado y amarillo/que a mi lado se ovilla y que al fin muerde/mi reposo fugaz, yerto de fe,/como van dibujándose los rostros/en la luz universal de los domingos.

dilluns, 2 d’octubre de 2017

CORATGE

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
CORATGE


I tot és acabar:
uns passos i marxar
de miracle en miracle.
Lligar-se fort al cau
el rictus i l’obstacle
per fer-ne el mateix trau.
Que tot és començar:
uns passos i tornar
de vernacle en vernacle.

Albert Balasch
Quadern del frau
Edicions 62, 2016
Més sobre l'autor, ací

divendres, 29 de setembre de 2017

SOBREDOSIS

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
SOBREDOSIS

Ja ho veus,
seguim anomenant-te i
és una grapada de serradís
la teva carcanada
que se’ns podreix a la boca:

La primavera, mòrbida,
era un regust de sofre i
com una puta ventruda
sadollava de carnassa
el teu senzill poal
de la paciència.
Eres tot sol en el món,
no tenies ni enemics
que et dignifiquessin
creuclavant-te.
El no-res t’embolcallava
com una placenta marcida;
no tenies res més per estimar i 
quan la nit rodolava,
dessagnada ja de tot,
corries nu
per conductes seminals
cap a l’alba definitiva.
Amb una xeringa
curulla de llostre
has esclatat les bòfegues
d’haver viscut.

Jaume Munar
La pietat de pensar
Ed. Capaltard, 2005
Més sobre l'autor, ací

dilluns, 25 de setembre de 2017

[L'OBSTINACIÓ DE LA MEMÒRIA...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
L’obstinació de la memòria
mossega l’ham,
la fenedura de la llum.

Resistim com les coses fràgils:
amb la por de rompre
que les fa mutilar-se,

deixar d’intentar.

Àngels Moreno
L'usurpador
Pagès editors, 2017
Més sobre l'autora, ací i ací

divendres, 22 de setembre de 2017

MASCARADA

(Muntatge propi)
MASCARADA

No t’entenc quan afirmes
amb posat indolent:
«Sóc monàrquic absolutista
i per açò mateix, republicà».

Els polítics menteixen.
Hem nascut
per humanitzar el món
i fundar lliure
la Pàtria Universal de la Poesia.

Tu almenys ets portuguès.
Jo sóc d’una illa,
traïda pels seus fills,
que no té veu.

Els polítics trampegen,
mercadegen,
fan discursos,
i s’augmenten el sou.

Has vist Sacco i Vanzetti?
Déu i Marx semblen morts.

Ple de dies llegits,
em declar, insurgent
menorquí expoliat,
en el fons del meu cor
tanmateix anarquista.

Ponç Pons
Pessoanes
Ed. Bromera, 2004
Més sobre l'autor, ací

dimarts, 19 de setembre de 2017

MEMÒRIA DE L'OBLIT

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
MEMÒRIA DE L'OBLIT

Me quedé, interno, mágico, invisible,
desnudo como un ciego
EMILIO PRADOS

Vaig tancar la meua porta al món i al passat,
emprés en una trista silueta
de poeta exiliat, d’home
a la deriva dels somnis perduts ...
Vaig fremir davant l’espill com un ocell
que es vesteix amb el gel de la malenconia.
Així em vaig veure per dins, buit i fràgil,
amb la memòria trencada com el got badat
del qual no tornaré a beure mai
l'aigua dolça de ma casa de Màlaga.

Adéu. Adéu. Ja no estic amb mi
en els versos que escric cada nit.
Jo sóc part de l'oblit. M’han mort
al costat de l'ombra d’àngels ferits.

Sóc un convidat més de la foscor.

José Luis García Herrera
El lento abandono de la luz en la sombra
Editorial Denes, 2014
Més sobre l'autor, ací

[Traducció del castellà feta per mi]

MEMORIA DEL OLVIDO /Cerré mi puerta al mundo y al ayer, / embarcado en una triste silueta / de poeta exiliado, de hombre / a la deriva de los sueños perdidos… / También frente al espejo como un pájaro / que viste con el hielo de la melancolía. / Así me vi por dentro, vacío y frágil, / con la memoria rota como el vaso quebrado / del que ya nunca más volveré a beber / el agua fresca de mi casa malagueña. // Adiós. Adiós. Yo no estoy conmigo / en los versos que escribo cada noche. / Soy parte del olvido. Me han muerto / junto a la sombra de ángeles heridos. // Soy un huésped más de las tinieblas.

dissabte, 16 de setembre de 2017

NOU POEMA AMB DATA (XCVI): SEPT. 16, 1961, POEM

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
SEPT. 16, 1961, POEM
How awfully sad i felt thinking of my sleeping mother in her bedthat she’ll die someday tho she herself always says “death is nothing to worry about, from this life we start to another” How awfully sad I felt anyway – That have no wine to make me forget my rotting teeth is bad enough but that my whole body is rotting and my mother’s body is rotting towards death, it’s all so insanely sad. I went outside in the pure dawn: but why should I be glad about a dawn that dawns on another rumor of war, and why should I be sad: isnt the air at least pure and fresh? I looked at the flowers on the bush: one of them had fallen: another was just bloomed open: neither of them were sad or glad. I suddenly realized all things just come and go including any feeling of sadness: that too will go: sad today glad tomorrow: somber today drunk tomorrow: why fret so much?
Why should I put myself down? Which is a feeling just coming to go.
Everything comes and goes. How good it is!
Evil wars wont stay forever!
Pleasant forms also go.
Since everything just comes and goes O why be sad? or glad?
Sick today healthy tomorrow. But O I’m so sad just the same!
Just coming and going all over the place,
the place itself coming and going.
We’ll all end up in heaven anyway, together
in that golden eternal bliss I saw.
O how damned sad I cant write about it well.
This is an attempt at the easy lightness of Ciardian poetry.
I should really use my own way.
But that too will go, worries about style. About sadness.
My little happy purring cat hates doors!
And sometimes he’s sad and silent, hot nose, sighs,
and a little heartbroken mew.
There go the birds, flying west a moment.
Who’s going to ever know the world before it goes?


Everybody in the world has flaws just like me.


Jack Kerouac
Més sobre l'autor, ací


[Versió en castellà presa d'ací]

Qué terriblemente triste me siento al pensar de mi madre /dormida en su cama / que algún día morirá / aunque ella se diga: "la muerte no debe preocuparnos, / después de esta vida empezamos otra" / Qué terriblemente triste me siento de todos modos- / Que no tenga vino que me haga olvidar mi diente cariado es / bastante malo /pero que todo mi cuerpo esté pudriéndose y el cuerpo de mi madre se pudra /hacia la muerte, es tan enloquecedoramente triste. / Salí al amanecer puro: pero, por qué debería alegrarme ante un amanecer / que levanta otro rumor de guerra, /y por qué debería estar triste: ¿no es por lo menos el / aire puro y fresco? / Contemplé las flores: una de ellas ha caído: // otra acaba de abrirse: ni una ni otra estaba / triste o alegre. / Súbitamente comprendí que todas las cosas sólo / van y vienen / incluido cualquier sentimiento de tristeza: también / se irá: / triste hoy alegre mañana: sobrio hoy borracho mañana / ¿por qué inquietarse / tanto? / Todos en el mundo tienen defectos lo mismo que yo. / ¿Por qué deprimirse? Es sólo un sentimiento que / viene y va. // Todo viene y va. ¡Qué extraordinario! / !Guerras dañinas existirán siempre! / Formas agradables se van también. / Ya que todo viene y va: ¿por qué estar triste? / ¿o alegre? / Enfermo hoy sano mañana. Pero tan triste sigo / siendo el mismo. / Todo viniendo y yendo en todas partes, / los mismos lugares viniendo y yendo. / De cualquier modo todos terminaremos en el cielo, / juntos en esa dorada gloria eterna que he visto. / ¡Oh! qué condenadamente triste es que no pueda / escribir bien sobre ello. / Esto es un intento a la fácil ligereza / de la poesía ciardiana. / Debería de hacerlo a mi manera. / Pero eso también se irá, las preocupaciones / acerca del estilo. Acerca de la tristeza. / ¡Mi gatito ronroneando feliz odia / las puertas! / Y a veces está triste y silencioso, / nariz caliente, sollozos, / y un leve maullido doliente. / Allí van las aves, volando hacia el oeste / un momento. / ¿Quién llegará a conocer el / mundo antes de que se vaya? 

[Ací hi ha una traducció a l'italià:
http://www.salteditions.it/poesia-16-sett-1961-jack-kerouac-4/]

[Si algú/a coneix una traducció al català ho pot indicar als comentaris. Gràcies]

dimarts, 12 de setembre de 2017

POEMA D'INVENTARI DE FRAGILITATS

Al següent vídeo recite un poema del meu "Inventari de fragilitats". El vaig gravar el dia 21 d'abril de 2017, a l'hotel Marriott del Caire, antic hotel Omar Khayyan.

video

Oman Khayyam, gran defensor del vi
i de la seua libació,
opinava amb vehemència
que per a ell hi havia dos dies
que el deixaven indiferent:
el ja passat i el que ha d’arribar.

Jo,
que sóc un imperfecte rellotge d’aigua i vent,
      m’endarrerisc i m’avance
en els teus rius i deserts,
en el refugi de tot allò que hem viscut,
en la fugida de tot allò que ha de venir.

   No entenc Khayyam ni bec el seu vi.

Jesús Giron Araque
Inventari de fragilitats
Onada Edicions, 2016

dissabte, 9 de setembre de 2017

TREBALL DE BIBLIOTECARI

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
TREBALL DE BIBLIOTECARI

Envoltat d'amics, de vells volums
que a brases i a sàndal oloren,
com una música cega, mormol
de folls déus, escolte las més antigues
històries i els versos més purs,
aquells que vessats al cos de l'amant
foren calze del cor. Trobadores, obriu-me
el poema, obriu-me el cancell del vostre
silenci joiós i feu-me, també,
trobar els nans als boscos de l'hivern.
Vells amics, fidels mots, confidents meus.
Atieu-me la pluja que sagna, l'ullal
que no brolla, la torxa o esmorteïda sageta.
Secretament i sol, amb l'ombra produïda
per un feble llum, com si un sacrilegi
cometés, us parle de les meues coses, 
d'afectes, metàfores i hemistiquis,
d'algun vers amb accent a la quarta.
Estranya passió aquesta d'escoltar-nos.


Ramon Guillem
L'hivern remot
Gragal llibres, 1987
Més sobre l'autor, ací i ací

dimarts, 5 de setembre de 2017

AMB LÍNIES VIVES

En aquest enllaç podeu trobar una ressenya del llibre de poemes del poeta Berna Blanch, Amb línies vives, que he fet i ha publicat la revista Saó:
http://www.saoedicions.com/poesia-berna-blanch/

Ací teniu més informació del llibre: 

I ací podeu llegir un dels seus poemes publicat al meu blog:

Un llibre magnífic, us el recomane!

dissabte, 2 de setembre de 2017

COS D'AIGUA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
COS D'AIGUA

Alguna nit de juny gitat al mar,
les estrelles banyades.
Fa un mes que visc amb la paraula mar,
carn d'una nit.
Duc en el temps la font d'aquella nit.
M'acompanya la veu.
I flota al meu voltant.
I em dóna set.


Rafael Casanova
Espai fugaç
Edicions Brosquil, 2004
Més sobre l'autor, ací

dimecres, 30 d’agost de 2017

POEMA AMB DATA (XCV): SANTA ROSA-1907

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
SANTA ROSA-1907

La casa és d’un altre segle
de quan li posaven el nom
i l’any, 
dalt en la façana.
Santa Rosa també és una tempesta
que en el meu país ve
 
5 dies abans o després del 30 d’agost
diuen
És el xoc de l’aire primaveral amb el fred.
Tanta aigua 
féu crèixer verdet
en les parets
Hi ha esquerdes en el sòl
i d’aqueixes laceracions, a voltes
el fantasma que habita porta música
 
dels poetes ballant.
Vénen morts, vius
provoquen sorolls cada vegada que passen
ja no puc amb les esquerdes, la pluja que trenca
una altra xapa del sostre.
Els fills es feren grans en aquesta casa
en ella cresqueren els llibres, els somnis, les pèrdues
ja és temps
els comiats també poden ser 
alegres.
Fa falta amor braços projectes
amor braços
fa falta amor braços
fa
 
falta
 

MARTA CWIELONG
Més sobre l'autora, ací i ací


[Poema traduït al català per PERE BESSÓ (publicat al mur del facebook de Pere Bessó el dia 21/3/2017)]


SANTA ROSA-1907 // La cara es de otro siglo / de cuando le ponían nombre / y el año, / arriba en la fachada. / Santa Rosa también es una tormenta / que en mi país viene / 5 días antes o después del 30 de agosto / dicen / Es el choque del aire / primaveral con el frío. / Tanta agua  / hizo crecer verdín / en las paredes / Hay grietas en el piso / y de esas laceraciones, a veces / el fantasma que habita trae la música / de los poetas bailando. / Vienen muertos, vivos / provocan ruidos cada vez que ellos pasan / ya no puedo con las grietas, la lluvia que rompe / otra chapa del techo. / Los hijos llegaron grandes a esta casa / en ella crecieron los libros, los sueños, las perdidas ya es tiempo / las despedidas pueden ser alegres / también. / Hace falta amor brazos proyectos / amor brazos / hace falta amor brazos / hace / falta

dissabte, 26 d’agost de 2017

SENSO

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
SENSO

Esguards on es dibuixen llavis.
Mans que esculpeixen pits.
Fal·lus que hissen banderes
de foc i vellut.
Batecs de llum, de música, 

de sang ardent assumits
en el desig i en el goig,
en la por oculta de la carn
mossegada pel llop del temps.



Manel Alonso  i Català
Si em parles del desig
Onada Edicions, 2010
Al CD "Després vingué la música", 2015
Intèrprets: Borja Penalva /Andreu Valor
Més sobre l'autor, ací i ací

[Ací es pot escoltar el CD]