el ventre, com si qualcú hagués calat
foc a la gargamella o em trabucàs
tot un turó d’arena dins la boca.
Els meus fluids es filtren pels clivells
de la carn, aquest cos ja no és massís,
començ a perdre el coratge i m’alluny
cap a mons ignorats allà on adollen
harmonies i estels, un lloc més càlid.
Una passió confidencial
Adia
Edicions, 2026
TRES
On el dit ha perdut l’empremta,
el cor el seu reflux, el llavi el foc,
la teia d’altres focs que a la fusta nova
s’enganxaven. On la carn ha perdut
els extrems i els tactes, els meandres,
els rius empallegosos,
les penínsules la ira de la roca viva que,
cretàcica, s’endinsava a l’oceà.
On la neu ha deixat el seu blanc
en l’espai infinit i és un plec brut
de desordre i controvèrsia.
On la poma s’ha podrit des dels angles
cap endins, on s’ha fet aquell centre tou,
sucós, aquella crema infecta
per als insectes voraços.
On les pedres arrosseguen infèrtils
aquella inarrel de l’arbre que es dóna
al límit extrem del paisatge. Allà el rastre.
Com l’ofidi que oblida la cua entre les arenes.
Com el rèptil que abandona la pell.
Per si ens animem
a buscar-nos l’un a l’altre.
Rastres
de l’escapista
Bromera Edicions, 2025
Més sobre l’autor, ací
Un crit com un cant com una esquerda
un volcà als llavis ofec nucli caníbal
en la nit monstruosa
La llum li tocava la carn estava pàl·lid
amb la sang estancada a les mans per la gravetat
estasi que s’apropia de la forma
El seu cos és difícil
perquè és un cos alliberat
Ets un posseït un panteix clavat a la mort
veig el camí soc la filla la mare
l’esposa coronada deessa fúlgida en el centre de l’allau soc totes les veus
del deliri
Clinamen
Viena Edicions, 2025
Més sobre l’autora, ací
Garoina
La
pell primera era d’escorça, tu
hi
posaves la mà, el palmell tan tebi.
Però
te n’oblidaves, contemplaves
el
cim de la muntanya enllà del bosc.
La
segona era feta d’adamàntium:
l’aeròlit
solcà, ardent, l’atmosfera
i
per obra de l’home esdevingué
aquesta
superfície impenetrable.
La
tercera, de fina cel·lofana
transparent,
crepitava a l’embat mínim
de
qualsevol cop d’aire, o cap alè.
A
dintre, la garoina migpartida
parava
la carn lassa de la nafra
al
rasclet inclement de la cullera.
Cants d’amor advers
Editorial
Café Central, 2024
Més
obre l’autor, ací
ja sabeu el camí
d’esbarzers i d’ortigues
obert a la carn
obert amb la carn
amb la carn ben oberta
sentiu el que ens diuen
des del sotabosc?
El tel de l'elegia
Adia Edicions, 2024
Més sobre l'autor, ací
Es va entregar el teu cos a la ciència.
No. De fet, el teu cos no és ningú. El teu cos té
nom, però no és ningú. El teu cos es va deixar enrere a la vall closa, una
mera resta necessària de l’espigoleig arqueològic.
En digueren STRAPPO.
(Estripar.)
Membrana pètria. Cuir calcari. Finíssimes
despulles epidèrmiques. A contrapel, el tapís de pedra es
va desprendre de la seua carn original.
Es va entregar la teua pell a la ciència. Es va
posar al servei de la nació. Al servei de la identitat
comuna, de la majúscula, de l’afirmació, del mirall, de la renascuda
convicció romàntica.
Strappo
seguit de Pare Aforístic o Galatea a la paret
Adia Edicions, 2024
Més sobre l’autora, ací
Sola a l’hivern
Quan tot sembla inevitablement fals,
mentres el món ressona en la llunyania,
i el cel és com l’orella d’un déu sord;
quan el blanc pur somica com el zèfir,
mentres els arbres semblen silents i espargeixen
llavors, penses en el teixó al seu cau,
en tots els caus confortables i eixuts,
i en les raboses que esquincen conills,
remenen la cua molsosa i flonja,
i en els llobatons que la lloba es mira
juganers, però ja amb feres pupil·les,
amb l’olor d’haver menjat carn ardent.
L’udol
de la lloba
Edicions del Buc, 2024
Més sobre l’autora, ací
de sirenes a contrallum,
una trista araucana d'àguiles
al jardí de la vella escola.
La infància és una margarida
de mirades que agonitza,
un pou infinit de drapaires
que recapten les solituds.
La xiqueta dels ulls blaus
escriu poemes de cristall
en quaderns de pedra i ràbia,
llargues estrofes en carn viva
Rogles
Tabarca llibres, 2024
Més sobre l’autora, ací
(Imatge pròpia)
Al mercat
Hi ha poca gent
al mercat aquest dissabte.
Ja he vist els caps badats
dels animals, els ulls esbatanats
com els porticons de casa.
Ja he vist els fetges tebis exposats
i els crancs agonitzant una balada
tan trista que a un nen se li escapa el riure
i el seu pare no la sent, com brama.
He tirat el cap enrere i m’han tibat
els músculs i els tendons del coll
i he assaborit el límit grana de la carn
i la consciència de ser gran
i de ser jove a la vegada.
Llavors
Pagès Editorial, 2023
Més sobre l'autora, ací
(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Imagina’t l’angoixa dels insectes
dins l’espai mínim del capoll.
Imagina’t un taüt d’espart, una caixa
justa per al teu cos arraulit, les parets
d’un ventre sense escletxes.
Imagina’t el mal de l’ossada
que creix. Imagina’t com topa amb
la carn i es rebrega. I després
imagina’t el cos nou que deforma
la bossa i es llaga i s’ofega i
empeny.
Imagina’t que és fosc i només tens
les dents per obrir-te una porta.
Fora de la nosa
Viena Edicions, 2023
Més sobre l’autor, ací
(Imatge no identificada presa de la xarxa)
ÀLGIA
El cos, aigua embassada,
una bastida sense cap mesura de seguretat.
I així el dius, el cos,
com dius la fam o dius la set,
tràmits només que compassen els dies
fins que l’adeu es faça necessari.
I així el vius, el cos,
com una imposició inamovible.
Així d’inestimable la certesa,
l'atzar cruel que vaga per la carn
sense un disseny estricte ni acurat.
No és respectable així la vida en aquest cos.
Com menjar o com beure.
Autòmats sense pes per ancorar-se al bes.
El crit
Onada Edicions, 2023
Més sobre l'autora, ací
(Detall del "Tríptic de la passió", deixebles d'El Bosc. Museu de Belles Arts, València)
Sacrifici
And I’ve always felt
as if the living I’ve done, so far, hasn’t
actually been real life but a
long wait for it... a long wait
for something real, something
important!
Postman, Offre
ni en mort ens adonàrem que el sol
és fluorescent de supermercat;
aliment d’una grana coll avall i nit i dia barrejats en el trànsit constant dels nostres cossos.
ni en mort ens adonàrem que
l’espera és en va i el trajecte s’acaba
en safates de plàstic, fins que som tan corromputs que les mosques ens forniquen al braç.
no hi ha ganivet més esmolat que
el desig en carn tendra.
La mutació dels pollastres
Ed. Fonoll, 2022
Més sobre l'autor, ací
L'obra de El cau de Calpurni està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons. Creat a partir d'una obra disponible a calpurni.blogspot.com. Cal citar sempre la procedència
Entrades
