LA PEDRA DEL TEMPS

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

[Fragment]

Mentim perquè podem,    només un joc vas dir

un joc entre nosaltres,     opcions les possibles

infinites no són    totes, és que només

com veus, és que en són moltes     i no tindrem prou vida

per a comptar-les totes     ni tots els meus passats,

cavalls ara en la fosca,     boira entre les suredes,

són ells al cor d'un bosc,     els meus avantpassats

i les armes que usaren     o les que es feren fer

i de la sang vessada     la boira o gas cicló

entre aquells murs tombats,     les tombes saquejades,

tu ho has dit no pas jo,     tu ho has vist no soc jo,

no vull ser ja més tu,     no vull ser més un "tu",

deixeu-me ser un "jo",     lleveu-me aquest dolor,

el calze enverinat,     els somnis i els records,

             la llum de la memòria...

Isaïes Minetto

La pedra del temps

Onada Edicions, 2020

Més sobre l'autor, ací

LA RECERCA DE L’IMPREVIST

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

LA RECERCA DE L’IMPREVIST

Vet aquí la presència encegadora de les ciutats que hem visitat,

les primaveres de vent càlid colpejant el rostre,

la neu d’Irlanda acompayant la nostra retina sense descans.

Sent encara els grills amagats en el racó més arrecerat de l’estiu,

la boirina d’una Venècia eternament inundada.

La pluja ens colpeja quan caminam per un París silenciós

a la recerca dels enfonsats somnis de Chopin i George Sand.

Aleshores la consigna era no mirar mai més enrere,

continuar el viatge a la recerca de l’imprevist.

Es tractava d’aconseguir que,

                                               almanco,

canviàs la naturalesa immutable

del món que ens alletà d’infants,

el cel,

           els camins,

els homes i dones que trobàvem al davant.

Miquel López Crespí

Les ciutats imaginades

Cossetània Edicions, 2006

Més sobre l'autor, ací

[QUÈ FA QUE LA TEMPESTA...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Què fa que la tempesta t’atrapi i et sedueixi en els instints

més primaris? El llamp i el parallamps: la ionització de l’energia

que, enrabiada, es perd sota terra. S’esvaeix, també així,

la bromera que fermenta als teus llavis.

A poc a poc vas escopint la sang que rebenta a l’esòfag.

Trepitges el camp sota la pluja de cendres, els arbres calcinats

han perdut tota l’escorça. Et situes al centre del paisatge,

ennegrit pel carbó fumejant que t’embruta la mirada i t’asseus,

debilitat, sota un sol insípid.

—Ets això: un cos cremat! I la pols del sutge se t’arrapa en el

furibund balbuceig de les paraules.

L’aire et transmet l’olor de la femta cremada i de la carn dels xais

socarrimats, arrabassats per la voracitat de les flames.

Són hores interminables de desolació, d’estar abatut pel foc que

et penetra per la vena.

Envoltat d’un tou de fullaraca busques el repòs dels peus que

encara et sostenen.

Jaume Cases i Mas

El dictat de l'agulla

Pagès Editors, 2018

Més sobre l'autor, ací i ací

[O VENTO...]

(Autor de la imatge: Aitor Arranz)

O vento

graba os seus estigmas

nas brancas paredes

do teu centro

vacio

e búscote

ali onde ninguén te buscou.

No sen tempo

da túa boca azul

nos seus doirados silencios.

Nos vidros da casa derrubada

onde dorme ainda a escrita

da luz.

Na silueta das antigas palabras

que non coñecin.

Nos seus reflexos de mar

búscote.

Da visión do teu rostro

regreso a min

á non visíbel forma

do branco violeta.

-----

El vent

grava els seus estigmes

a les parets blanques

del teu centre

buit

i et cerco

on ningú t’hi va cercar.

Al sense temps

de la teva boca blava

als seus daurats silencis.

Als vidres de la casa derruïda

on dorm encara l’escriptura

de la llum.

A la silueta de les antigues paraules

que no vaig conèixer.

Als seus reflexos de mar

et cerco.

De la visió del teu rostre torno

a mi

a la invisible forma

del blanc violeta.

Cesáreo Sánchez Iglesias

El rostre de la terra

Perifèric Edicions, 2009

Més sobre l'autor, ací i ací