EMPREMTES

La poesia és essencialment un misteri. SALVADOR JÀFER

dilluns, 31 de desembre de 2018

BON ANY 2019!!!

[Dibuix fet pel meu fill quan era menut]

diumenge, 30 de desembre de 2018

TEMPS

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
TEMPS

Fa una hora que has marxat. Encara tinc la teva suor als dits, més densa a l’índex, amb regust de gin i de rovell de clau. No em vull moure del llit. El sol es clava a la finestra i endevino l’esplèndid dia de setembre. Caminar pels carrers i recrear-me en uns ulls foscos o en una esquena airosa, comprar tabac, perdre una hora en una llibreria, seure en una terrassa i beure lentament l’aperitiu, dinar bé, llegir el diari... Viure un dia de vacances de tu, ser com quasi tots per unes hores, potser seria agradable, però no em vull moure de llit fins que tornis, ja fosc, et despullis, t’estiris vora meu i tot sigui al seu lloc com fa una hora, abans que marxessis.

Pere Rovira
Distàncies
Eliseu Climent Editor, 1981
Més sobre l'autor, ací

divendres, 28 de desembre de 2018

BRESSOL

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
BRESSOL

Vèiem el món a un pam de terra sense asfaltar
i posàvem nom a tots els gats que passaven pel carrer.
Alguns es quedaven, i els donàvem les engrunes del sopar:
espines de sardina, pa sec sense mullar.
Cada matí els controlàvem des del terrat, amb un got d’aigua
amb sabó a la mà i una canya a la boca. La hi sucàvem, bufàvem,
i el món de l’estiu era una bombolla cosida amb música de tractors.
Volíem ser grans i caminar ràpid. Direcció mar.
I menjar olives i figueres, collir  ametllons sense parar,
els peus descalços per les branques;  la bicicleta, vora el tancat.
I beure síndria i estimar els avis
i picar pedra per esmolar.
Llegir l’escorça de les paraules i entendre els garrofers. Perquè hi ha arbres que t’ensenyen, t’estrenyen i t’engoleixen: et confessen veritats. És llavors quan camines lenta per veure que et fas gran. És llavors quan la nit t’encega amb el dol dels grills. És llavors que les arrels cap al cel són la buidor infinita. I vés, que plores! Direcció mar.
Perquè és llavors quan t’adones que dins la butxaca sempre has dut una maleïda espina que mai vas donar als gats.
I t’acompanyarà sempre.

Cèlia Nolla
Dins de Màtria (Noves veus poètiques dels Països Catalans)
Ed. Germania, 2013
Més sobre l'autora, ací

dimarts, 25 de desembre de 2018

DONES D'AIRE

(Il·lustració de Maria Llidó)
Dones d’aire

Tenen la mirada de cotó fluix i les hem vistes –àngels de foc– assegudes a l’ombra d’uns canyars on tremolen de peus; també, les deixalles. Per a qui tanta espera? Coneixeran l’estima? Els seus ulls de gneis fondran els rellotges? El meu fill Guillem i jo les hem vistes... i el silenci. Acròbates del cos, amaguen camins de flors i fruits per on les seues penes vaguen. Sentinelles sota un sol d’agulles, a l’ampolla d’aigua freda, enclaustren, cadavèrica, la tristesa. I abandonades –en trinxeres ermes, circulars– se l’empassen. Transiten mars nafrades i no parlen: elles miren, endevinen territoris d’atzabeja on dibuixen gestos. Prestidigitadores de la llum, són ciclons a la recerca d’un pa d’estrelles blanques. Elles, com paraules nues que s’esmunyen, nines pulcres del vocabulari. Hauríeu de conéixer-los, desemmascarar els monyicots que, al fulgor de llunes febles, adoren el que compren. Tot creient-se redemptors, les esclavitzen: homes de pedra, carcasses buides amb sang de cinabri. Sense amor, ni seny són àspids verinosos, fuets de molibdè, mercaders del cadmi injectat a la limfa. Guillem i jo us maleïm; us ancorem, amb vidres, els fonemes nuls de la vostra falsa tendresa.  En canvi, a vosaltres, dones translúcides, porcellanes de calor trencadissa, us apomem pètals d’amor i de rosada. Abans d’eixir a les notícies fosques de tanta tinta ignorada, molt més abans de nosaltres nàixer, ja existíeu. Per això mateix, en aquest juliol calorós de 2008 i, al camí Caminàs, Guillem i jo us diem: dels canyars sou l’aire; un aire subtil on la vida subterrània vibra...

 Josep Lluís Abad, poemes
Maria Llidó, il·lustracions
Les meues dones
Edició no comercial, 2018
Més sobre el poeta, ací
Més sobre la il·lustradora, ací


[ Més informació sobre el llibre, ací:

[Els autors consenten la difusió dels continguts d’aquest llibre d’acord amb les normes internacionals (amb jurisdicció específica a l’estat espanyol) de la llicència Creative Commons, segons les disposicions de reconeixement, no comercial i sense obres derivades de la  2.5 Spain License. Per tant, els continguts d’aquest llibre poden ser reproduïts amb finalitats NO comercials, citant explícitament el nom dels autors i sense fer-hi cap mena de modificació que pugui alterar la integritat de l’obra.]

dissabte, 22 de desembre de 2018

[CONEC DE MOLT A PROP...]

(Rellotge astronòmic de Praga)

Conec de molt a prop bastants persones,
en aparença lliures,
que tracen cercles monòtons cada dia,
esperant, esperant, esperant...
que els rellotges avancen impassibles
cap un futur idèntic predictible
a través d’un present pertinaç,
sense tastar l’agradable regust de l’esperança,
ni l’alegria borda de la vida.

Gràcia Jiménez
Encara que la nit es faça forta
Aiguaclara Editorial, 2016
Més sobre l'autora, ací

dimecres, 19 de desembre de 2018

LA LLUM DE LES PARAULES

(Imatge treta d'ací)
la llum de les paraules
“Cec, em guies entre els arbustos, abans no se’n 
vinga la nit a les mansardes del sentit.” 
Joan Navarro

Em falten peces en la disposició dels teus silencis. L’absència és la furta constant d’expectatives que no s’obrin si no és amb la clau del teu nom. Les maletes buides i els bitllets sense propòsit de destí. Són les coses que no dius les tessel·les que manquen al mosaic de la jornada. Aquell concepte que no ha fet pas entre els espais de les hores. Pense, però, que per algun cantó d’aquesta solitud s’obrirà l’escletxa del rescat. Mire la nit, saltant el mur de l’horitzó. La meua esperança rau que arribe abans la llum de les paraules.

Josep Manel Vidal
L'endemà de totes les fosques. Poemes par a Cloe
Pegès Editors, 2018
Més sobre l'autor, ací

diumenge, 16 de desembre de 2018

ÖTZI

(Ötzi, reconstrucció. Imatge treta d'ací)
ötzi


no alto dos alpes, nas montanhas de neve entre a áustria e a itália, um homem de quase quarenta e cinco anos, olhos castanhos, cabelos compridos, de mais ou menos 50 quilos e 1,60 de altura, foi flechado pelas costas, caiu de cara no chão, morto.

antes de morrer, tinha comido cereais, folhas, carne. em seu estômago também havia pólen e sementes. vestia roupas de couro de cabra, tinha um gorro de pele de urso. seu machado, sua faca de pedra, sua agulha de costuras, fios feitos de tendões de bichos, sua mochila ficaram caídos por ali, largados à sua volta. ninguém levou sua machadinha.

a neve cobriu o corpo.

enquanto a neve o guardava, pirâmides foram erguidas e impérios. a areia velou a vida de civilizações inteiras. vieram o ferro as embarcações as guerras os aviões o silício e seu vale. vieram os gregos e se foram depois os romanos que por sua vez. civilizações maias incas astecas. espanhóis a dar a volta ao mundo. houve hunos e mongóis. houve alexandres e henriques. napoleões, hitleres. e tantos e inúmeros pequenos e grandes déspotas como cada um de nós nascemos e morremos. houve gutenberg a inquisição as certezas. o tempo. a pisada na lua. a terra azul e redonda. o sonho de viajar no tempo. o tempo. a cobrir o corpo do homem. morto por uma flecha disparada a 30 metros de distância no silêncio da neve. nas montanhas.

ninguém soube me dizer se ele tinha um cão. 

---

ötzi

al cim dels alps, a les muntanyes de neu entre àustria i itàlia, un home de gairebé quaranta-cinc anys, ulls castanys, cabells llargs, d’uns 50 quilos i 1,60 d’estatura, va ser ferit a traïció per una fletxa, va caure de boca a terra, mort.

abans de morir, havia menjat cereals, fulles, carn. en el seu estómac també hi havia pol·len i llavors. duia vestits de cuiro de cabra, tenia un barret de pell d’os. la seva destral, el seu ganivet de pedra, la seva agulla de cosir, fils fets de tendons d’animals, la seva motxilla van romandre caiguts a prop, deixats anar al seu voltant. ningú es va emportar el seu destraló.

la neu va cobrir el cos.

mentre la neu el guardava, piràmides foren aixecades i imperis. l’arena vetllà la vida de civilitzacions senceres. arribaren el ferro les embarcacions les guerres els avions el silici i la seva vall. arribaren els grecs i se n’anaren després els romans que al seu torn. civilitzacions maies inques asteques. espanyols fent la volta al món. hi hagué huns i mongols. hi hagué alexandres i enrics. napoleons, hitlers. i tants i innombrables petits i grans dèspotes com cadascun de nosaltres naixem i morim. hi hagué gutenberg la inquisició les certeses. el temps. la petjada a la lluna. la terra blava i rodona. el somni de viatjar en el temps. el temps. cobrint el cos de l’home. mort per una fletxa disparada a 30 metres de distància en el silenci de la neu. a les muntanyes.

ningú sabé dir-me si ell tenia un gos. 

[Traducció de Joan Navarro]

Veronika Paulics
a pé / a peu
Pruna Llibres, 2018
Més sobre l'autora, ací
Més sobre el traductor, ací

dijous, 13 de desembre de 2018

ARA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
ARA

Començ el viatge a través dels escarbats
que circulen arrambats, però dispersos,
pel carrer estret del Bou de Sant Pere.
A poc a poc, com avergonyits, no saben
que la vida voldria ignorar-los i no són
més que superfícies de l’ésser a les clavegueres.
“Les veritats no són fetes per a nosaltres”,
diria un, segur, si hagués pensat
talment un Gregor Samsa que no és.
“Nosaltres no hem fabricat les veritats”,
replicaria un altre, abans de veure
el company esclafat per l’oi prematur.
Aixecaria les antenes per trobar refugi
a un cau artístic o de sud-americans,
supervivents, també, de les mentides
vertaderes, tan necessàries en un temps
on no s’hi valen els retrets.
Enfonyat dins l’escletxa, veuria passar la cua
dels immigrants, els nins del migdia,
les mestresses de mitjan horabaixa, els obrers
primers, els femeters de les dues
i els noctàmbuls últims.
Llavors, dins la quietud de les hores fades,
podrà engospar qualque formiga despistada.
“Les veritats no se les creuen ni els escarbats”,
rovegarà mentre rosega la presa més petita,
encara enrabiat per la mort del company.

Andreu Gomila
Aquí i ara
El Gall Editor, 2007
Més sobre l'autor, ací

dilluns, 10 de desembre de 2018

EFÍMER

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
EFÍMER


És no dir-te mai que tot sempre acaba,
que la memòria també crema en flames.
És no dir-te mai que tot és efímer,
em sap greu, però no ens queda cap refugi.
I caminem amb la por entre les ungles
i caminem amb la pell gratinada
de cops, de buits, de sang i de preguntes.
És no dir-te, tenir-te, ni evocar-te
perquè tot algun dia sempre marxa.
I correm perquè volem viure encara
i correm per evitar l’impossible
amb les mans ancorades a una terra
de submissions, de comiats i de pèrdues.
Solament la mort ens conserva en vida.

Aina Torres Rexach
Dos hiverns i un incendi 
Viena Edicions, 2014
Més sobre l'autora, ací i ací

divendres, 7 de desembre de 2018

PALPABLE I

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
PALPABLE I

La torradora, el violoncel,
el vidre hostil de tots els gots
m'observen mentre els aprofito.
Cafè, formol, sofà on jec:
us mereixeríeu una oda
isosil·làbica.
Tant de bo tots prenguéssim nota
de la mesura del silenci,
del ser oportú.

Glòria Coll Domingo
Oda als objectes
Ed. Galerada, 2013
Més sobre l'autora, ací i ací


dimarts, 4 de desembre de 2018

PLANXA DE CALIU

(Imatge d'Adela Fonts prea d'ací)
PLANXA DE CALIU

Ella dibuixa un plec i repassa records,
esmena, incandescent, els descosits
d'una ombriva escala de grisos.

La infància està tenyida de negre,
tacada i somorta la pubertat
amb el ball de l'oli dels cresols
i la terra seca dels bancals,
emmidonats a l'aixovar els llençols de cotó, 
els maneguins grisos i els davantals negres
embasten el cos a l'ànima, 
fins descosir el fil que nuga
el ferro a les brases i el caliu a les mans.

Ella embolca els dies treballats
a la vora del bres i de l'aixada
al bell raig, els tres colors fonamentals,
enlluernen les seues abraçades
de cendra i de brasa,
fins estendre una bugada lluminosa,
ventada
a l'abric d'un arc iris perfecte. 


Reis Lliberós Monfort
Na Jordina - Poemes 2018
Editat per Adona't
Més sobre l'autora, ací

dissabte, 1 de desembre de 2018

FER EXPLÍCITA LA DEFORMACIÓ

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
FER EXPLÍCITA LA DEFORMACIÓ

embrutar el passeig de gràcia
mostrar teixit cutani
malmès
delimitar
proclamar convèncer
lluitar per la cicatriu
mireia 
fa de tu

Mireia Vidal-Conte
Donzelles de l'any 2000
Ed. Mediterrània, 2013
Més sobre l'autora, ací