GEOGRAFIA D’UN PAISATGE AMB FIGURES

 

(Imatge no identificada treta de la xarxa)

GEOGRAFIA D’UN PAISATGE AMB FIGURES

 

Al nord, distants, els cims d’Aitana i de Maigmó

que il·lumina el ponent del vespre clar i fresc

de principi d’autumne. Més propers, els turons

i el perfil de les serres que tanquen la comarca.

 

Enmig, l’Alt del Muró, el penyal que assenyala

on es troba el pantà, com m’ensenyà mon pare,

que ho aprengué del seu. Cap al sud, les planúries

que cerquen el Segura, conreades i extenses.

 

Els xiquets de la Foia, de la Baia i Maitino

ixen d’escola i creuen el camp amb bicicleta

tornant cap a sa casa, banyats per l’or ponent.

 

Damunt el marbre blanc de la taula, a la cuina,

hi ha un botijó ple d’aigua i un plat amb raïm blanc.

Octubre du frescor als peus, costreix els llavis.

 

Gaspar Jaén i Urban

Testament (Sonets de l’hort de palmeres)  dins de Per a saber d’amor.
Obra poètica

Adia Edicions, 2025

Més sobre l’autor, ací i ací

RECORD DE LA BRETANYA.

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

RECORD DE LA BRETANYA.

 

      Porta cors de suïcides la tarda que s’obri

a l’altra banda del cristall.

      Caminant perdut pel temps que ha fet

malbé les roses, poques coses he trobat per

guardar-hi, o no ho he sabut fer.

      D’altra manera, com havia de fer

tant de mal una copa de conyac trencada

a les quatre de la tarda?

 

      Tota la literatura que he inventat;

tots els jocs que he punxat per les parets;

jo mateix ─invent meu─, són paranys que porten

als soterranis dels jardins quan, amb l’hivern,

és arribada l’hora de tornar a llegir antics

missatges de llum.

      Rellegint-los he recordat aquell migdia,

camí de Sant Tegoneg, quan ens ens omplírem

les mans de llesques de banderes,

de cabelleres de magrana; i, desafiant la pluja,

cantàrem les nostres antigues cançons,

al davant d’uns àngels que ens estimàren

sense comprendre la nostra llengua.

 

Gaspar Jaén i Urban

Les flors de Bruc

Septimomiau, 1978

Més sobre l’autor, ací

ÀMBIT DE L'ANTIGA CASA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

ÀMBIT DE L'ANTIGA CASA

 

Per la casa solitària, ja fum,

retall d'or enfosquint-se en la memòria,

vagarà el perfum d'un altre hivern.

 

No quedarà gespa als racons on vas nàixer

ensangonant la pell de primavera,

ni cap esguard s'obrirà a la tardor

devers uns cels fets de la llum de l'aigua.

 

Fantasmes orbs, guardians de l'oblit,

emmudint les mans humides dels lliris

colliran gessamí d'interiors deshabitats,

calaixos blancs on mai no cloguérem ones.

 

La cambra delimitarà ombres en l'aire,

allà on retrats teus ompliren calzes de por i misteri.

Ja les aus hauran emigrat a la mar

des de murs i finestres que la nit ennegreix.

 

Les vesprades seguiran rebent les estacions

damunt l'espai del cel i els arbres

mentre una pluja blanca s'emmiralla,

lluita entre la mar i la tristesa,

en la pàl·lida melangia dels teulats.

Gaspar Jaén Urban

Cabdells de la fosca trancada

Tres i quatre, 1976

Més sobre l'autor, ací

[JARDINS QUE EL TEMPS EM FÉU...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Jardins que el temps em féu, jardins que celebrava 
en sonets clars i amables, el temps dictant-me imatges. 
Recordava de sobte paraules oblidades 
que al meu frec renaixien i esdevenien cant. 

I quan siguen passat unes mans que ara escriuen 
uns versos i una gola que ara els diu en veu baixa 
i la rosa que olore en vas de vidre amb aigua 
i aquest so de Beethoven que em du el baf de l'estiu,

¿cremarà el mateix sol les mateixes hortènsies? 
¿hi haurà sense els meus ulls un sol i unes hortènsies? 
¿mai no tornaré a veure les palmeres que esguarde? 

¿han de morir amb mi? Qui sap. Contemple l'hort, 
vigorós, amb sossec. I res més no m'importa. 
Nord enllà hi ha una casa on amara la pluja 

la gran heura del pati i on un poeta escriu.

Gaspar Jaén i Urban

Nou poemes al voltant d'un jardí

Aula de poesia de la Facultat de Filologia, Universitat de València, 2006

Més sobre l'autor, ací i ací

REMEMBRANÇA

("Nit clara". Imatge pròpia)

                                                              A M.P.

Quin record enyores 
en meitat de la nit i la pluja, 
de la suau música de cambra? 
Quin cos que vas estimar més que cap altre, 
quina presència, quin cor que t'estimava, 
quins ulls amb tot el teu món dins d'ells? 

Saps ara que només per aquells instants 
en la seua companyia 
ha pagat la pena viure, 
per aquella alegria que habitava, 
entre insomnis i dubtes, 
el teu temps solitari, 
per aquelles nits d'estiu, de desig i d'absència, 
resplendents, lluminoses.

Gaspar Jaén i Urban

Del temps present

Ed. Bromera, 1998

Més sobre l'autor, ací

PASSEJAVA LA MEUA SOLEDAT...

(Imatge pròpia)

Passejava la meua soledat sense tu

pels carrers i els jardins, t'escrivia aquests versos,

el teu nom als diaris, ara que ja no hi eres

i volia el temps tot per a viure'l amb tu.

I m'omplia l'orgull d'haver-te estimat tant,

i, amb tu, tantes més coses: la joventut, la vida,

els trens a mitja nit, cossos d'agost i nard.

Vaig sentir quant cert era: per a saber d'amor,

per a poder aprendre'l, s'ha d'haver estat sol

i s'ha d'haver tastat un mateix amor sempre

en cent diferents cossos. Així vaig encetar

escrits vius plens de noms, les obres del meu temps,

un temps on estimar fou fonament i centre,

temps jove que tancava l'amor que m'oferires.

Gaspar Jaén i Urban

Fragments

Eliseu Climent, editor; 1991

Més sobre l'autor, ací.

NIT TALLANT

(Imatge pròpia)

   ampla caixa d'ocells blaus que van gelant-se,

la nit vessa solituds damunt la fosca;

   aspra malenconia esquinça els rituals,

brunyida fredor que fou d'amor, amb tu,

com danses de llenços pels cristalls del son.  

   emmiralla lluna plena d'espills verds

el tebi vol d'adormits amants covards;  

   ritme d'arbres tanca amb gebre la tardor

exhaurides les antigues cerimònies:  

   argentada aigua o vidre no embolica

gessamí pres carn o llana d'hiverns endins

per carícies defensat d'altres gelades.

Gaspar J. Urban

Cadells de la fosca trencada

Tres i quatre, 1976

Més sobre l'autor, ací.

FIGURES SOTA LA PLUJA D'UN DIUMENGE D'OCTUBRE DE MIL NOU-CENTS SETANTA QUATRE

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Ara plou dolçament, amb tendresa que sols

la tardor, sempre nova, sap donar-li a la pluja.

Núvols grisos desfets omplin l'aire i ens deixen

un fum d'aigua i de llum pels carrers de València.

Com portada per l'aire de la nova tardor,

la cambra oberta al cel pel celobert ja fosc

ha pres l'olor mateixa que tenia quan l'últim

fred d'un remot hivern ens ajuntà una nit.

L'olor d'ara a la cambra, de primaveres grogues,

d'anhels humits filtrant-se per la pell, pel cos tot,

de records i presències, dels moments que tu omplires,

ha fet créixer de nou enmig de la penombra,

com si penombra fos l'habitant dels teus llavis,

flors d'amor que em naixien entre adormides ombres,

quan buscàvem calor en el cor de la nit.

He deixat tota oberta la finestra del quarto

perquè s'emporte el vent el record del teu flaire.

I assegut al recer del balcó de la casa

he mirat el carrer d'Amadeu de Savoia;

m'ha abraçat un fred lleu que envermelleix les galtes

i porta gust de pluja, dies, colors, records

de l'hivern que tu fores; he mirat el vol negre

de paraigües lluents que fan els qui passegen;

i amagat al darrere del jersei ple de pluja

el costum d'estimar, insistentment amarg,

fa que sotje el carrer i que espere trobar-te

travessant la vorera banyada, car hui és festa

i podria ser que vingueres a ma casa.

Gaspar Jaén i Urban
Cadells de la fosca trencada
Ed. Tres i Quatre, 1976 

Més sobre l'autor, ací