EMPREMTES

La poesia és una manera de dialogar amb mi mateixa. MONTSERRAT ABELLLÓ

dimarts, 31 d’octubre del 2017

[EN EL MIGDIA CANTA LA PARAULA...]

(Imatge presa d'ací)
En el migdia canta la paraula
o teuladí d’amor que vola al cel
alegre i pla, de tacte a cotó en pèl
de llum creixent, i gust melós de fraula.
Tardor de fulla al sol, caduca d’om
que minva i creix com llum de lluna en vida,
el nostre cor batega sense mida
cançons de fruita fresca de repom.

Més dolç que el pa de llet és el teu nom
amb xocolata, trufa i nata dins
car m’encenc quan l’escolte pels camins
de vida en ple que s’obri amb un sol pom
i desemboca al mar d’una aigua al riu
que ara portem ben dins del nostre ser
com pluja fresca en cànter d’un verger
o flama encesa i viva en brau caliu.

Als llavis teus, el verb d’amor hi viu
sempre present com cant d’ocell tibant
que acampa al teu costat per sempre amant,
i ho deixa tot per fer el nostre niu
en tendre prat verdós i mar immens
d’una finestra al món als braços teus
des d’on bramem, a tots, les nostres veus
del nostre estiu que és clar, volgut i intens.
Migdia bru, paraula que a mi vens
naix a les nostres vides sempre plenes
com crit de fe i emporta’t hui les penes,
aromatitza el cel del teu encens.

Alejandro Llabata Lleonart
En mi la nit, en tu la llum
Pagès Editors, 2017
Més sobre l'autor, ací

dissabte, 28 d’octubre del 2017

XERIC

(Imatge noidentificada presa de la xarxa)
XERIC

Ningú no ho sap, i els límits de les hores 
t’inviten inclements a la desfeta 
que duus clavada amb fel al moll dels ossos. 
Ningú no ho sap, ningú, i aquest silenci... 
Els rostolls et travessen l’espinada 
i amb un vencill t’has fet un nus al sexe 
perquè resti en somort. Sents les cigales? 
Xerriquen, xerrotegen i s’esbafen 
bo i mirant-te, tot nu. Quin espectacle! 
Verolarà el raïm i seràs lluny, 
es vinclarà el sarment curull de fruit 
i no hi seràs. Les figues coll de dama 
esperaran, estoiques, les formigues 
i els ametllers s’esqueixaran de branques. 
La casa del teu pare, la masia, 
ja no s’adorm amb tu. Vols que ho escampi 
a tots els vents? Aquesta malifeta 
et cremarà per dins per anys que visquis. 
Que malparit. Fins els gripaus et fugen. 


Josep Fàbrega Selva
Sense bitllet de tornada
Pagès Editors, 2015
Més sobre l'autor, ací

dimecres, 25 d’octubre del 2017

[T'ESCRIURIA DES D'UN COSMOS FICTICI...]

(Imatge presa d'ací)
T’escriuria des d’un cosmos fictici cartes tan llargues com 
      [l’esperança que nodririen els teus viatges. 
Els teus anhels, els meus, el despertar de les latituds fluorescents. 
I miraries, perquè jo seria orb del meu esdevenidor, els horitzons 
      [il·luminats pels somnis quan exacerben la trobada. 
Sabries esperar? 
En el cel, on es dibuixen cossos blancs com alba primerenca, 
sabries veure-hi la naixença del temps? 
Ja series flama en la nit i hauries d’estar a l’aguait dels ulls, 
      [de mi;
i saber-te observada per solituds de pedra. 
Coneixeríem la fondària de les tenebres. 
Ensems patiríem l’espurneig de l’afany,
i seríem amants de l’infinit.


Ricard Ripoll
La causa dels exilis
Ed. Meteora, 2015
Més sobre l'autpr, acíací

diumenge, 22 d’octubre del 2017

EN VERMELL

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
EN VERMELL


Hi ha dies
que et trobes en vermell tots els semàfors.
No saps com es fa,
això d’ofegar les ganes d’arrencar a córrer
i haver-te d’aturar a cada cruïlla
i trobar-te a sota de la pell
alguna cosa que s’assembli a la calma
de què parlen els savis.
A les sales de vetlla dels tanatoris
hi fa el mateix fred que en algunes oficines.
Sònia Moll
Déu en algun lloc
Eumo Editorial, 2014
Més sobre l'autora, ací

dijous, 19 d’octubre del 2017

VESTIMENTES BRODADES AMB FILL D'OR

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
No dónes tanta importància a les vestimentes 
encara que estiguen brodades amb fill d'or.
Mes sí a cada hora i minut
de la teua florida adolescència.
Les flors cal collir-les a temps.
Si no, només et quedaràs
amb la tija nua i seca.

Du Quiuniang
(poeta xinesa del s. IX)

dilluns, 16 d’octubre del 2017

PAÍS

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
PAÍS

a Toni Ferrer

Petit país que has patit
des que obrires els ulls: la mar dintre les nines
i els ametlers florits,
cadascuna de les petges que has deixat en descobrir
les fraus que el clivellen i els cims
més enlairats; de nord a sud, com un ventall ofert
o un espill sagrat.

Compartim aquest país
en el foc que encara bat en cada paraula dita
d'infant, de jove, d'ancià;
i compartim el desig que aviat es despentinarà
com una fera ferotge que ha sofert
jou i en diu prou,
i avant.


Maria Fullana
Els déus no abandonen Antoni (Homenatge a Antoni Ferrer)
Onada Edicions, 2015
Més sobre l'autora, ací

divendres, 13 d’octubre del 2017

L'HIVERNAR DE L'ÓS

(Imatge noidentificada presa de la xarxa)
L'HIVERNAR DE L'ÓS
Em vaig enamorar
del cordó umbilical.
Em donava els requeriments,
me’ls oferia a la boca.
Ara visc en l’enyor perpetu
de totes les vides
a què m’hauria pogut amarrar
amb aquell conducte
de carn i visions.
La meva mare
encara no sap
de les pintures rupestres
que li vaig dibuixar
a la paret uterina.
Anna Gual
El tubercle
3i4 Edicions, 2016
Més sobre l’autora, ací i ací

dimarts, 10 d’octubre del 2017

(necròpsia)

(Crist jacent de Mantegna)
(necròpsia)

la calma traspua
la pell de silenci
dels cossos badats
sobre la lasciva
fredor de la pedra
amb ferm bisturí
hi hem perfilat
tots els noms de l’oblit
-un únic, mistèric,
secret nom per a tots
apagau el llum
                               en sortir



Pere Perelló i Nomdedéu
Cants llebrers
Adia Edicions, 2016
Més sobre l'autor, ací

dissabte, 7 d’octubre del 2017

AMB LA MÀ ESQUERRA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
AMB LA MÀ ESQUERRA

Cada seu vers, un corriol
que ens porta cap on no se sap
fins que de sobte ens hi estimbem,
enlluernats o a les palpentes.

Repassar poemes d’algú
que vam llegir fa temps:
com embocar carrers
d’una ciutat mig oblidada,

o endinsar-se en un bosc
on podem tornar a perdre’ns
i, quan menys ho esperem,
tot de cop retrobar-nos.


              A Tomas Tranströmer

Àlex Susanna
Filtracions
Edicions Proa, 2016
Més sobe l'autor, ací

dimecres, 4 d’octubre del 2017

POEMA AMB DATA (XCVII): 4 D'OCTUBRE

(Imatge no identificada prasa de la xarxa)
4 D'OCTUBRE
                                Per a Marisa i Juan

Succeeix a vegades que ja no em somie,
que no trobe la flama que se cenyeix
al prim horitzó dels meus dies.
Ara el cel sacseja com un fuet
l'estela del constant
passat, els silencis que espigaran
d'espants el rellotge que s’arena a la meua pell.
Les meues nits són un atles que s'adorm
en la set dels pals que llavors
van posar en els meus ulls esculls,
marees tèbies, onades, llunes ...
O potser, són els ecos de la còlera
que es va dur a una altra costa, ferides, matinades ...

Succeeix a vegades que no sóc el meu amo,
que xifre els plaers de l'adéu
tan enganxats a l'ànima, que la meua sang
i la meua fullaraca ja no brollen sinó
des del tenaç
clarejar que mor entre les meues parpelles.

Succeeix així que, de vegades, la memòria
és un recés pàl·lid del temps,
un càntic arriscat i groc
que al meu costat es cabdella i que a la fi mossega
el meu repòs fugaç, ert de fe,
com van dibuixant-se les cares
en la llum universal dels diumenges.

Jorge de Arco
La constancia del agua
La Garúa Libros, 2007
Més sobre l'autor, ací

[Traducció del castellà feta per mi]

4 DE OCTUBRE// Para Marisa y Juan//Sucede a veces que ya no me sueño,/que no encuentro la llama que se ciñe/al delgado horizonte de mis días./Ahora el cielo sacude como un látigo/la estela del constante/pasado, los silencios que espigaran/de espantos el reloj que se arena en mi piel./Mis noches son un atlas que se duerme/en la sed de los mástiles que entonces/pusieron en mis ojos arrecifes,/mareas entibiadas, olas, lunas.../O tal vez, son los ecos de la cólera/que se llevó a otra costa, heridas, madrugadas...//Sucede a veces que no soy mi dueño,/que cifro los placeres del adiós/tan pegados al alma, que mi sangre/y mi hojarasca ya no brotan sino/desde el tenaz/alborear que muere entre mis párpados.//Sucede así que, a veces, la memoria/es un remanso pálido del tiempo,/un cántico arriesgado y amarillo/que a mi lado se ovilla y que al fin muerde/mi reposo fugaz, yerto de fe,/como van dibujándose los rostros/en la luz universal de los domingos.

dilluns, 2 d’octubre del 2017

CORATGE

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
CORATGE


I tot és acabar:
uns passos i marxar
de miracle en miracle.
Lligar-se fort al cau
el rictus i l’obstacle
per fer-ne el mateix trau.
Que tot és començar:
uns passos i tornar
de vernacle en vernacle.

Albert Balasch
Quadern del frau
Edicions 62, 2016
Més sobre l'autor, ací