 |
| (Imatge no identificada prasa de la xarxa) |
4 D'OCTUBRE
Per
a Marisa i Juan
Succeeix a vegades que ja no em somie,
que no trobe la flama que se cenyeix
al prim horitzó dels meus dies.
Ara el cel sacseja com un fuet
l'estela del constant
passat, els silencis que espigaran
d'espants el rellotge que s’arena a la meua pell.
Les meues nits són un atles que s'adorm
en la set dels pals que llavors
van posar en els meus ulls esculls,
marees tèbies, onades, llunes ...
O potser, són els ecos de la còlera
que es va dur a una altra costa, ferides, matinades ...
Succeeix a vegades que no sóc el meu amo,
que xifre els plaers de l'adéu
tan enganxats a l'ànima, que la meua sang
i la meua fullaraca ja no brollen sinó
des del tenaç
clarejar que mor entre les meues parpelles.
Succeeix així que, de vegades, la memòria
és un recés pàl·lid del temps,
un càntic arriscat i groc
que al meu costat es cabdella i que a la fi mossega
el meu repòs fugaç, ert de fe,
com van dibuixant-se les cares
en la llum universal dels diumenges.
Jorge de Arco
La constancia del agua
La Garúa Libros, 2007
Més sobre l'autor, ací
[Traducció del castellà feta per mi]
4 DE OCTUBRE// Para Marisa y Juan//Sucede a veces que ya no me sueño,/que no encuentro la llama que se ciñe/al delgado horizonte de mis días./Ahora el cielo sacude como un látigo/la estela del constante/pasado, los silencios que espigaran/de espantos el reloj que se arena en mi piel./Mis noches son un atlas que se duerme/en la sed de los mástiles que entonces/pusieron en mis ojos arrecifes,/mareas entibiadas, olas, lunas.../O tal vez, son los ecos de la cólera/que se llevó a otra costa, heridas, madrugadas...//Sucede a veces que no soy mi dueño,/que cifro los placeres del adiós/tan pegados al alma, que mi sangre/y mi hojarasca ya no brotan sino/desde el tenaz/alborear que muere entre mis párpados.//Sucede así que, a veces, la memoria/es un remanso pálido del tiempo,/un cántico arriesgado y amarillo/que a mi lado se ovilla y que al fin muerde/mi reposo fugaz, yerto de fe,/como van dibujándose los rostros/en la luz universal de los domingos.
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
Estic segura que aquesta lluna plena al mirar-nos deu sentir tanta pena, que potser veurem que li cau alguna llàgrima, perqyuè segur que li vindran a la memòria coses igual de desagradables!!!
Bon vespre, Jesús.
I tanta pena que tindrà en veure que no hi ha remei per a certes coses!
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada