EMPREMTES

El poema es algo que murmura muy bajito, y hace falta silencio para poder oírlo.CHANTAL MAILLARD

dijous, 29 d’agost del 2024

[SOBRE SU PECHO MUERTO... / SOBRE EL SEU PIT MORT...]


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Sobre su pecho muerto, la mujer

pinta una gran ventana para el aire.

El corazón, en su áspera alegría,

asoma al sur su sala octogonal

por el hueco del seno que extirparon

la enfermedad, la mano, el bisturí.

Sobre su pecho muerto, la mujer

raspa cualquier recuerdo doloroso

y colorea el soplo y el zumbido

del arrebato rojo de quedarse.

El hospital se borra en su blancura,

esa sala de espera es no lugar,

la habitación sin lágrimas ni olivos

es también no lugar, los lavatorios

y ascensores que nunca se detienen,

el pasillo alargado como el miedo

de biopsia en biopsia es no lugar.

La madre le cosió dos grandes senos

con hilo destrenzado del cordón

que la anudaba al tiempo y sus asomos.

Ahora un médico serio, preocupado

descose uno de ellos, lo retira

en silencio, y la extensa cicatriz

que corre por el tórax como el frío

abrasa los paisajes de la tundra.

Pero sobre su pecho, la mujer

sombrea un árbol negro, transversal

por la ira de perderse en el otoño.

También nubes y niños anhelantes

en su transpiración y su ajetreo

para mojar la tarde y las palabras.

El viento que entra en tromba la despeina

y su risa es un pájaro veloz.

 ---

Sobre el pit mort, la dona

pinta una gran finestra per a l’aire.

El cor, en la seua aspra alegria,

trau el cap al sud la seua sala octogonal

pel buit del si que extirparen

la malaltia, la mà, el bisturí.

Sobre el pit mort, la dona

raspa qualsevol record dolorós

i pinta el bufit i el brunzit

del rampell roig de quedar-se.

L'hospital s'esborra en la blancor,

aquesta sala d'espera és no lloc,

l'habitació sense llàgrimes ni oliveres

és també no lloc, els lavatoris

i ascensors que mai s'aturen,

el passadís allargat com la por

de biòpsia en biòpsia és no lloc.

La mare li va cosir dos grans pits

amb fil destrenat del cordó

que li nuava al temps i a les seues sospites.

Ara un metge seriós, preocupat

descús un d'ells, el retira

en silenci, i l'extensa cicatriu

que corre pel tòrax com el fred

abrasa els paisatges de la tundra.

Però sobre el pit, la dona

ombreja un arbre negre, transversal

per la ira de perdre's a la tardor.

També núvols i xiquets anhelants

en la seua transpiració i el seu tràfec

per banyar la tarda i les paraules.

El vent que entra en tromba la despentina

i el seu riure és un ocell veloç.

 

María Ángeles Pérez López

Atavío i puñal

Olifante Ediciones de Poesia, 2012

Més sobre l’autora, ací


[Traducció meua al valencià]

dilluns, 26 d’agost del 2024

VI (AFANY)

 


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

VI (Afany)

 

Va visitar països fascinants

Talment la sorra platgenca en les postes 

De sol. Va ser amfitrió de molts hostes 

En ciutats conegudes pels amant

Va assaborir licors de latitud

Ignorades pels saberuts reials,

(executats per un judici fals:

No sabien el lloc dels pobles muts).

 

Va trepitjar invisibles fronteres,

Va voler navegar per cada mar.

Tot era inútil, el lloc, les esperes

Que no l’encaminaven a cap llar,

La cerca delerosa d’un destí

Multiplicat per camins sense fi.

 

Xavier Farré

Llocs comuns

Arola Editors, 2004

Més sobre l’autor, ací i ací

divendres, 23 d’agost del 2024

SENHAL


(Imatge no identificadaa presa de la xarxa)

Senhal


Tornaves de la mort. Camí de casa, 

vas trobar un mocador que el sol d'abril, 

empegueït i clar, descoloria. Amb fil vermell, 

les inicials gravades d'aquell nom  

et van llançar a la cara, com un puny, 

el perfumat misteri d'assutzenes 

que algú, cos femení, deixà oblidat 

entre els furtius papers de la teva memòria.

 

Ponç Pons

Desert encès

Quaderns Crema, 1989

Més sobre l’autor, ací


dimarts, 20 d’agost del 2024

LA SET


 (Imatge no identificada presa de la xarxa)
 

La set

 

Tots els mobles ordenats en la set,
el pes malvat dels espectres
escorcollant els calaixos de la casa.

Abismat en el neguit de la tempesta,
engarjolat en l'espera feixuga,
provant d'esgallar mots amb els mots,
ordenant les meves morts en I'aire net.

Tots els signes flotant en la taula,
el peix argentat del dia nou que
s'esmuny de les mans del temps,
la set, els mobles famolencs, presagiant
la tempesta d'espectres, enfollits,
que escorcollen les butxaques de I'ànima,
resseca, amagada pels calaixos de la casa.

 

Josep Igual

Lector d'esperes

Ed. Columna, 1990

Més sobre l’autor, ací i ací

dissabte, 17 d’agost del 2024

[NACER ROMPE... / NÀIXER TRENCA...]


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Nacer rompe...

 

Nacer rompe el espejo de la eternidad

lo fracciona en infinitas fatalidades

vivir es la fatalidad

de no entrar de pie

en la parte de reflejo que nos toca

y añorar los pedazos faltantes


 --- 

Nàixer trenca...

 

Nàixer trenca l’espill de l'eternitat

ho fracciona en infinites fatalitats

viure és la fatalitat

de no entrar drets

a la part de reflex que ens toca

i enyorar els trossos faltants


Laura García del Castaño

La vida en que sueñas

Recovecos, 2012

Més sobre l'autora, ací i ací


[Traducció al valencià feta per mi]


dimecres, 14 d’agost del 2024

COLORS D'AMOR

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

COLORS D'AMOR


Adéu, amor, les campanes s'adormen
i a dins de tu i a dins de mi la nit
i la tardor compten silents les hores
que ja han passat, per negar-ne l'oblit.

Serem demà i a prop de mi tu plores
perquè no vols i jo no vull la fi;
del cel, amor, en pengen rares cordes
i ens dón la mà un elf d'anhel diví.

El cos tot nu, la pell lila de lluna,
els mots sagrats i amor encara més,
el foc que encenc, que fa clara la runa

del món sencer, i el primer i l'últim bes...
trenquen el temps com si trenquessin vidre,
lluny de l'abans i més lluny del després.


Teresa Bertran (Teresa d’Arenys)

Aor

Amadeu Oller, 1976

Més sobre l’autora, ací i ací

diumenge, 11 d’agost del 2024

[JO SÓC L'ALTRA]


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Jo sóc l'altra. Tu ets jo mateixa:


aquella part de mi que se'm revolta,

que expulso lluny i em torna

feta desig, cant i paraula.


Feta desig, cant i paraula

et miro. Jo sóc tu mateixa.

No em reconec. Sóc l'altra.


Maria-Mercè Marçal

Desglaç

Edicions 62 - Empúries, 1997

Més sobre l'autora, acíací

dijous, 8 d’agost del 2024

LA MALÍCIA DELS MOTS

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

La malícia dels mots

Les paraules se't moren en sortir dels llavis,
queda el seu esquelet en mans del vent.
Podrit el cor i sense pell, es tornen pols,
pols que et ve als ulls i et nafra les retines.
Murs de pols al teu davant que no et deixen veure res.

Sense paraules, perdut el darrer intent d'existir en elles,
recorres els carrers expressant-te amb les mans,
Encara atònit de saber-te mut
i cec de tant mirar-te els mots,
travesses la foscor emboirada de desembre
mentre l'oxigen crema esborranys de vida
que amagaves al calaix de dintre teu,
vides inèdites que arriben tard i fora de context.

Se t'han mort les paraules i ara no diuen res.
En els mots ja no et poden reconèixer.
T’has cansat de mostrar-te i acabar no essent vist.

Sols et resta ser tu.
La concessió més lleu és una escletxa
per on penetra a raig l'odi dels déus.

Fixa't, però, en la malícia del verb:
Si capgires les lletres,
on diu "ser", queda "res".

 


Joan Francesc Dalmau

La malícia dels mots

Ed. Fonoll, 2016

Més sobre l’autor, ací i ací

dilluns, 5 d’agost del 2024

FRAGILITAT


(Imatge no identificada presa de la xarxa)


FRAGILITAT

En l’espill brut

el sol pentina

el seu cabell

Rose Ausländer

 

En un bany amb vistes a un desllunat,

les veus dels veïns m’han semblat engabiades.

Me’ls he imaginat despullats, amb la memòria carbonitzada.

Algú ha escrit un nom en el corrent de vent,

que acaba de travessar la finestra.

Ha sigut com si haguera vessat tinta sobre un full en blanc.

Visc en un bloc de pisos on ningú se saluda,

on ningú obri les bústies per por a que siga el banc.

Amb la boca plena de dentífric,

M’he vist trencat en l’espill

i les meues faccions han començat a tremolar.

Pense en mi,

en aquestes fràgils parets

i em pregunte per què les males herbes creixen al meu voltant.

 

Josep Jorge i Fernández

Llista d’espera

Edicions del Sud, 2024

Més sobre l’autor, ací

divendres, 2 d’agost del 2024

[QUÈ EN FAS DELS TENTACLES?]


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Que en fas dels tentacles?

Les paraules invertebren els mites,

fixament miren als ulls

fins a deixar-s’hi els pòlips

i les pedres. El verí transita lliure,

marcant les pells infidels

al profund. Estimar la terra: caminar

la ferida amb ortigants

meduses

enganxades als peus.


Damià Rotger

Calls al gest

Vincle Editorial, 2023

Més sobre l'autor, ací i ací