PASÍFAE
Jo no
sabia res d’aquella platja al capvespre,
del repòs
de les gavines,
ni de la
son que t’enteranyinava els ulls
quan em
tenyies la saliva de cafè,
i
m’assenyalaves la fotografia
com si
nosaltres fóssim u
i
poguéssim ficar-nos a la panxa del bou,
com si
poguéssim desaparèixer per sempre.
Jo no
sabia res de l’home de l’espigó,
ni si duia
la caputxa de la nit,
ni si
s’emmirallava al mar com una salvació,
si
contemplava les estrelles aigua endins
per por o
per nostàlgia i, sobretot,
si aquest
lloc fantasmagòric on sempre em portaves
tenia res
a veure amb el que encara ens havia de passar.
Tampoc no
sabia res
de la
sorra que t’enredava els cabells
quan
tornaves amb la foscor,
i et llepava
la sal fent-te caminets per tot el cos,
per no
perdre’m, per no oblidar-me de tornar,
i se
m’incendiaven les genives
que em
mossegava d’ànsia o per gust
d’una sang
que també era la teva,
i et parlava
de presències moribundes,
cercant-se,
bojament,
en la
perifèria de ciutats proscrites
d’uns
països que ja han desaparegut,
i que
l’amor només podia refundar-se allà,
arrelar en
plena malura, erma i bombardejada
la terra
tornada pols d’edificis derruïts
i
adolescents amb la boira perpètua a la mirada
desconfiant
de la paraula destí o supervivència.
L’amor
només
podia sorgir d’aquest abisme endimoniat
cridant-me
amb veu profunda,
que el
negre em xuclava i eres tu,
entrellum
al fons, penetrant la meva devastació,
abraçant-me
les tremolors,
sense
remei ni conjur, i jo m’hi donava,
em
llançava al buit de la demència,
al lloc
acollidor, a l’escalf del remolí
i a la
suor com dues bèsties,
que l’amor
no és dòcil ni domesticable, et deia,
que l’amor
furga, fot mal, deixa ferida,
i és
d’aquesta nafra que en neix el dolor,
i veia
bategar la teva matriu amb un desfici primigeni,
quan, de
sobte, tota la platja es tornà groga
i la mort
va sentir pànic per primer cop.
David Caño
Un cos preciós per destruir
Edicions Proa, 2019
Més sobre l’autor, ací
Entrades
0 han deixat la seua empremta:
Publica un comentari a l'entrada