Crisàlide morta
passeges
amb veu invisible.
Com cantar la veu de l’entorn
si no ets pulsació,
contigüitat que reverbera?
Oceà rom
amb mudesa de somni,
deixes una estela antiga
i un silenci
Com tocar
sense agitar-se insistent,
oscil·lar amb altura de metàfora?
Clepsidra
vicari de l’eternitat
Corol·laris en pols
Universitat de València, Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació, 2013
Més sobre l’autor, ací
ni estels ni lluna en bosc de serps.
l'hostal és buit, la porta closa
passejo interrogants
a l'ombra del castell del desconcert.
lladrucs,
cap més resposta.
per què n'hauria d'esperar alguna altra?
jo sóc la lletra que comença el joc,
i en reconec la por i el que m'hi jugo.
camino de punteres
pel vidre de la llum que filtra el dia.
Tornar és lluny
Edicions Proa, 2013
(Imatge no identificada presa de la xarxa)
[Fragment]
[...]
Així, si fins llavors els meus amors
eren fets de sospirs i de sopors,
van ser de carn, de fluids i de brases;
si abans necessitava moltes frases
per no entaubà’s al sol de l’ideal,
va trobar esgambi en un hort terrenal;
s’alliberà del callòs més romàntic
i a l’hort hi feu el niu i un bon salt quàntic;
perquè el jardí de l’amor hi té un mur
ben auster amb una esquerda d’on en surt
un pàmpol d’or que és dels jardins l’enveja
i un bell llorer ufanós que bé l’ombreja
i el seu cant sensual fa un so bucòlic
que veus capat el misteri catòlic
(que l’èxtasi o l’espiritualitat
no és patir en solitud a Montserrat
ni ser un Werther abocat al suïcidi)
i en canvi veus Déu més com un Ovidi,
que degué sentir el cant de l’univers
tant com el Dant però en canvi el seu vers
pot ser picant i riure si fa falta
sense patir per la instància més alta
(per més alta n’entenc el demiürg
i no August, que el prengué per cap de turc).
[...]
Riu avall
Editorial Fonoll, 2024
Més sobre l’autor, ací
Quan he somiat
rieres d’argent
i gorgs d’espills impàvids,
banys de cítares
de malva-rosa ingènua,
i càlides roses
en l’atzur del domàs...
m’he extasiat en el seu poder
i en la fragilitat seua.
Si torna l’au vindrà l’amor lent com les pregàries
que naix tan subtil
com s’albirarà la nit que l’hostatge.
Guarda’m la joia,
noia de mel;
obre la porta
al foc de la lluna.
Té l’ànima de l’àmfora.
Té l’esguard del pebeter,
la veu d’Aldebarà.
la seua cintura és la timba dels àngels.
Guarda’m el jorn,
noia de rosa;
obre les portes
a l’alba més neta.
Si torna l’au vindrà l’amor lent com les pregàries
o aquesta llarga caravana que cerca
el destí de la mar.
Les alforges dels camells...,
quins tresors no transporten!:
El goig del nard,
el somni del llir
l’alegria més polida,
cap carícia estranya,
el firmament d’un bes.
He vist Diògenes que esbocinava el bol
V Premi “Manuel Rodríguez Martínez”, 1988
(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Un poemari és com el taló d’una sabata.
És com un xec en blanc, estés al portador.
O com una vella persiana, persa, a pesar de tantes coses.
És com un terrat.
Com un solar abandonat pels gats, on queden els poetes.
És como una sardina que tan sols dóna la llanda.
Una batalla a ultrança, contra tota una paret.
La lletra de batalla d’un sintagma armat, un clar exemple de l’absència.
El pagaré d’una cultura sense fons.
Paranimf d’una nimfa d’un trist oasi passadís.
Paradís perdut de seda: Aquest Calaix
dels Astres.
El subratllat és meu
La Forest d’Arana, 1988
(Imatge pròpia)
Caminem a l’atzar
sota l’impuls
d’una nova certesa,
amb ulls àvids, oberts,
per abastar-ne un escaig
de llum, i esperem.
Montserrat
ABELLÓ
EL SENDER DELS ESTELS
La dansa dels dies,
mirall on veig
allò que vull veure,
gravita davant meu
i posa accents de llum
al camí que recórrec
dins l’espiral del temps
que em crida i se’n va.
Mentrestant,
la nit rellisca
i els àngels del cant em porten
clams de foc i llum
que m’il·luminen
el sender dels estels.
Ombres de memòria incerta
Editorial Germania, 2013
Més sobre l'autor, ací
(Imatge no identificada presa de la xarxa)
LA CIUTAT ASSETJADA
La ciutat assetjada sota les cadenes embolicades de la ira,
a l’ofec de la set de la infància, a l’oblit de l’abric de la memòria,
del caliu humà de l’abraçada.
Una contra una, mà contra mà,
es busquen els ulls per si poden entendre’s, però una fossa,
porta blindada de la frontera que allà s’alça,
demarca els precipicis d’un abisme que els separa,
dos espais, límits, marges, costures,
però al final, una mateixa causa.
El vast domini
Bromera Edicions, 2024
Més sobre l'autora, ací
II
Ja! es frommet auch nicht, ihr Todesgötter! wenn einmal
Ihr ihn haltet, und fest habt den bezwungenen Mann,
Wenn ihr Bösen hinab in die schaurige Nacht ihn genommen,
Dann zu suchen, zu flehn, oder zu zürnen mit euch,
Oder geduldig auch wohl im furchtsamen Banne zu wohnen,
Und mit Lächeln von euch hören das nüchterne Lied.
Soll es sein, so vergiß dein Heil, und schlummere klanglos!
Aber doch quillt ein Laut hoffend im Busen dir auf,
Immer kannst du noch nicht, o meine Seele! noch kannst du’s
Nicht gewohnen, und träumst mitten im eisernen Schlaf!
Festzeit hab ich nicht, doch möcht ich die Locke bekränzen;
Bin ich allein denn nicht? aber ein Freundliches muß
Fernher nahe mir sein, und lächeln muß ich und staunen,
Wie so selig doch auch mitten im Leide mir ist.
---
II
Sí! Tampoc no serveix, déus de la mort, quan vosaltres
Que l’home fort heu tengut vençut i sotmès,
Quan l’atrapau, avall, en la nit terrible, malignes,
De cercar, d’implorar o irritar-se amb vosaltres llavors,
O que també, pacient, visqui, covard, a l’exili
I somrient senti la vostra assenyada cançó.
Així serà: oblida, no et salvis, dormisca en silenci.
Però ja et brolla un so esperançat en el pit.
No podràs mai, ànima meva, no pots avesar-t’hi
I somies enmig del teu somni ferreny.
No tenc festa, i voldria encara els rulls coronar-me.
Així no estic sol? Qualcú que m’arribi, però,
De ben lluny, i he d’admirar-me llavors i he de riure,
Perquè en el sofriment som tanmateix tan feliç.
Planys de Menó per Diòtima
Adia Edicions, 2024
Més sobre l'autor, ací
[Traducció per Jaume Vidal Alcover]
Qualsevol diria que he baixat,
aquesta tarda, al metro
(gent que sua i corre, i que consulta
frenètica les pantalles), buscant un mirall
en els vidres esgarrapats del vagó;
i que no ha estat per atzar
que els nostres vagons s’han creuat
en arribar a Urquinaona,
i m’he adonat que ja no em basta
mirar-te als ulls per saber
quina cançó escoltes. He descobert,
com sigui, el cadàver
de l’àngel que havies estat
els dies lluminosos.
El pianista a l'armari
Bromera Edicions, 2024
Més sobre l'autor, ací
 |
| (Pintura romana. Anónimo. La cortesana, escena de una comedia de Plauto. Procedente de Herculano. Museo Arqueológico Nacional. Nápoles. Italia. |
XIV
Si no t’estimés més que els meus dos ulls,
Calvus preciós, t’odiaria, igual
que a tu Vatini, pel que m’has regalat:
què he fet o què he dit jo perquè em mereixi
ser fustigat pels més dolents poetes?
I al client que t’envia tals blasfèmies
que el castiguin els déus amb mals esgarrifosos!
Si aquest superb regal te l’ha fet Sula,
el mestre, com sospito, no em sembla malament,
sinó que em plau i crec molt convenient,
que el teu treball obtingui recompensa.
Per tots els déus, quin llibre més horrible!
51 poemes
Adia Edicions, 2024
Més sobre l'autor, ací
[Traducció d'Eduard Sanahuja]
Entrades
Comentaris
L'obra de El cau de Calpurni està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons. Creat a partir d'una obra disponible a calpurni.blogspot.com. Cal citar sempre la procedència
