En el brunzir plumbi
de la mosca
convergeixen
els anhels del pelegrí
la set còsmica del cercador
un infinit alat
el déu melòman
Didac P. Lagarriga
Abismar
Pagès Editors, 2025
Més sobre l’autor, ací
En el brunzir plumbi
de la mosca
convergeixen
els anhels del pelegrí
la set còsmica del cercador
un infinit alat
el déu melòman
Didac P. Lagarriga
Abismar
Pagès Editors, 2025
Més sobre l’autor, ací
(Imatge no identificada presa de la xarxa)
AQUEST ANY MISERABLE
serà molt recordat i molt amargament
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS
Els rics s’havien fet més rics encara
i Roma vivia per damunt dels tributs,
però ningú no ho veia perquè hi havia pa,
molt de pa, per als pobres i circ.
Tot el món es reia dels poetes, criatures
innocents, i dels crítics, ocells de mal
auguri, perquè no veien la bondat
del sistema, l’únic possible, amb cabals.
Fins i tot, a València, les grans curses
i les festes s’organitzaven per a ofrenar
als déus i als patricis de la metròpoli,
els béns d’un poble que respirava feliç.
I eren atacats d’injuriosos els qui gosaven
qüestionar la virtut dels governadors,
estimats pels plebeus i, fins i tot, pels
esclaus, com un camp en primavera.
Però els devoradors s’ho van menjar tot
i van haver d’actuar de carronyaires.
No hi havia ja el pa dels pobres
i un dia els poetes van ser escoltats.
Fou, aleshores, quan començaren a eixir
els corruptes i les històries dels ineptes,
i pels carrers la gent s’indignava,
mentre els lladres s’aferraven al senat.
I tot, tot, feia riure, perquè els espavilats
eren ignorants davant la justícia, i feien
riure, si no fos perquè tot, ben mirat,
feia plorar als pobres, com sempre.
Josep Antoni Fluixà
Capvespre de guerrers
Reclam Editorial, 2024
Més sobre l’autor, ací
Com un melic de segell i or,
sangtraït llançat en roent,
diana singular, concèntrica
fugida...
Amb corba trajectòria de
rellotge ancestral,
fas ull oscil·latori i
t’encunyes la perla a funda
oberta.
Ambre de groc i flama
desfermada,
després de l’ocult, entres el
ventall
i corones el dia de l’estirp
que força la mirada i encega
l’aguant.
Quanta pupil·la d’homes
et canteja! Tità dels aires,
inapel·lable espai, cos
en moviment a la rodona i
èlitre,
tu em sostens la moneda,
cirial,
com bàcul regalim, amb
l’espurnosa
traçada, santa soledat
de quin volar cap al lloc del
meu gest.
Natura elemental
Bromera Edicions, 2025
Jeroglífics
Descriure el límit
dels contorns
només desespera.
Però la inèrcia
obliga.
És cert.
T’he pensat com un gos pastor
travessant els semideserts més punxeguts.
Perseguint un ramat imaginari.
He de vigilar més el que dic,
que potser s’entén
i potser fa forat
i si fa forat
vol dir
que també s’hi entra.
Anna Gual
Molsa
Adia
Edicions, 2016
Ací, a la vida, tot és massa
tèrbol.
A banda de l’angúnia que mai
no ens oblida,
hi ha una guerra
tacant, prenent-li foc al
mapa,
enllà lluny.
Als ulls venen imatges
que ens la mostren
de tant en tant, ferint-los.
Enllà, els homes, tots
brutedat,
sostenen
la mort per la cua.
Les dones ja no són dones,
són feres
amb el cadell al coll,
i cauen
les ciutats al buit:
enderrocs i cadàvers
fan muntó... ¿Què et diria?
He isolat una imatge
–imatge feta veu–
i te la porte al cercle,
on potser romandran encara,
molt tímides
partícules d’ulls vius,
concavitats d’orella...
Mira i escolta.
(i adorm-te tu també
xiquet, fill, home meu.)
Maria Beneyto
El que resta d'un
clam perdut. 37 poemes inèdits
Bromera Edicions,
2025
Més sobre l’autora,
ací
L’ABRAÇADA HERMAFRODITA DELS CARAGOLS
I
aquesta és l’ofrena d’amor
sense límits dels caragols
ésser tot u
fecundar
i ser fecundats
aventurats a tot allò que els circumda
fertilitzar
i ser fertilitzats
tot i alhora
Bartomeu Bagur Froilan
L’abraçada hermafrodita dels
caragols
Viena
Edicions, 2025
Més
sobre l’autor, ací
Dia radiant cloïssa de la veu que m’has creat
tot nu per caminar els
meus diumenges de cada dia,
entre les benvingudes de
les platges
fes bufar el vent fins
ara inconegut,
estén un jardí
d’estimació
perquè el sol hi
rebolqui el cap
i encengui amb els llavis
les roselles.
Les roselles que segarà
la gent orgullosa
perquè no hi hagi altre
senyal al seu pit nu
que la sang de la
despreocupació que ha esborrat la tristesa
i ha arribat fins a la
memòria de la llibertat.
He dit l’amor, la salut
de la rosa, el raig de sol,
que és l’únic que de
dret encerta el cor.
He dit Grècia que petja
amb fermesa la mar.
Grècia que sempre em fa
viatjar
a muntanyes nues
glorioses de neu.
Dono la mà a la justícia,
font clara, brollador
suprem.
El meu cel és pregon i
immutable.
Allò que estimo neix
sense parar.
Allò que estimo, sempre,
tot just comença.
Odisseas Elitis
Sol primer
Godall Edicions, 2025
Més sobre l'autor, ací
[Traducció de Pau Sabaté]
D’un càlid son
he despertat
i tot ho miro amb meravella
i fades blaves d’univers
duen un foc que té el meu nom.
Soc mare estrella, germana lluna,
pedra guerrera i mil dones més.
I amb un sol gest cremo les gàbies
i tot allò que m’oprimeix.
Cèlia Nolla
Terra
roja
Godall Edicions, 2025
Més sobre l’autora, ací
Ja el vell deia la fórmula secreta, i llur servici
prestaven sos ministres; i ja el primer catiu,
dada la sang, cremava sobre el sagrat caliu.
Llavors la profetissa, que amb lo seu vel de llana
solia el cap cobrir-se davant la mort humana,
se descobrí i, al caire més alt del talaiot,
en actitud resolta de qui callar no pot,
alçant al cel los braços desnús i la mirada
d’uns ulls a on llampega l’encant d’una inspirada,
així parlà: –Sentiu-me, ministres i guerrers…
Precís és que aquest jove cantor dels estrangers
aquí la sang no vessi: per víctima escollida
el déu ignot demana que l’entreguem en vida
allà dins la gran Cova, son temple misteriós.
Allà, en les grans angústies, un poble temerós
penetra per deixar-hi sa víctima més pura…
Deixem viu aquest jove dins la caverna obscura.–
Miquel Costa Llovera
La deixa del geni grec
Adia Edicions, 2025
Més sobre l’autor, ací
Els platerets de la balança
Pesa, com pesa, el que ja ha estat dit
de mil maneres diferents,
però la necessitat de tornar-ho a intentar,
de dir-ho ni que sigui
amb un gram més de fondària
acaba decantant, sempre, els platerets
de l’àvida balança.
Potser vull dir que ja està tot dit,
que ja l’hem sondada, a bastament,
infatigablement, la fosquíssima gola
d’aquest pou insondable.
Potser no tan sols per això, però,
precisament per això,
aquesta sempre darrera pedra:
tot el nostre delit,
tots els nostres
inguaribles neguits,
amb ella.
Josep Civit i Mateu
Els cels
dels divendres
Pagès editors, 2025
Més sobre l’autor, ací