Totes les extensions,
totes les immensitats
són recorregudes pel cant agre
-enyoradís misteri que solca vents i mars de raons.
Cant cansat que retruny sobre les ombres dels ulls cansats.
Embolcall de negror que vol despertar, d’amagat,
sentiments i passions.
Cant cansat que sona per última vegada
arrossegant-se per rajos de música solitària.
Pot ser totes les immensitats siguen un únic acord etern!
(El poema està inclòs en la publicació de l'Ajuntament de Picassent del XXXI premi Cristòfor Aguado i Medina. La fotografia és meua).
Entrades
3 han deixat la seua empremta:
Potser un dia
el cant siga alegre,
el negre, blanc
les ombres, llum,
la immensitat, tu.
Molt bonic
Però què és la immensitat comparat amb la immensitat de les teues paraules...? I la eternitat que té pètals eternitzats... Un poema profund al cau immens...
Salut i combat.
onatge
Joana, potser aquest dia arribarà.
Onatge, gràcies per les teues exagerades paraules sobre mi.
Salut a tots dos.
Publica un comentari a l'entrada