EROTISME O IRREVERÈNCIA?

VERGE MARINA

Davall Marina, és dolç enfonsar-se al seu rostre
Davant la seua altra boca i lliscar sobre la seua llengua
Íntima i oculta sota els llavis de la tempesta
Del seu vibrant delta esculpit en un estern.

Aquest triangle diví, fatal i ombrívol,
Religió del desig de pràctiques ocultes,
M’ha fos amb ella i, com un vell hebreu
A la recerca del seu mont Ararat, acaricie el seu culte.

A la caldera de l’amor, segueix el meu baptisme,
I jo em delecte en les seues aigües beneïdes pels seus pares:
Com donar-los les gràcies per aquest ardent tòtem
Al voltant del qual, com un indi, balle embriagant-me?

Convertit en l’ídol a la seua gropa sagrada
Que cal beure per conèixer,
L’ateu esdevingut Papa té el mentó ancorat
Al llindar de l’origen per on tots hem nascut:

Aquest port, on els pagans s’han convertit a la fe,
Aquest Pireu, per on ix un sol hel•lènic,
Aquesta llacuna, òbol i verí a la vegada,
que refresca l'intrús en la seua font cònica,

Aquest paisatge antic, olímpic, on és Eros
A punt d'ofegar-se en el plaer suprem,
Aquest nèctar femení, apreciat per Dionís,
Veremat en cru, millorat a l'harem,

Aquest vi blanc sec o dolç, afruitat, suau o amarg,
Però servit amb delicadesa al palau,
D’un barril oblidat, d’una amant-mare
O d’una lolita en la seua primera vegada...

Així, al seu cau on a vegades els eriçons
Enfosqueixen els contorns i decoren la vora,
Jo segueix amb la meua recerca i pesque al seu estany
un musclo carnós obert, a la deriva.

Hi ha algun tresor més preciós per a un grec
Enamorat dels fons marins com nadador errant?
No és el camí més curt a la Meca
Per als que saben llegir un cul com es llig l'Alcorà?

Hi ha algun vers més dolç, precepte més deliciós
Que el que apel•la a la piadosa ablució?
Per què filosofar sobre nocions i conceptes
Quan el geni apareix a causa de la devoció?

Fins i tot un cast pensador, davant l'estret passatge
Confirmant el Gènesi i tot el que ell professa,
Ebri pel seu licor, segons ell, sent savi,
Hauria tancat el seu llibre i hauria obert aquestes natges!

Bevent fins els excrements del barril de la timidesa,
La tranquil•litat d'un dit remuntant per la vall,
jo agraeix la cova humida
de la noia commoguda, fins la follia.

Un somriure, un bes... La dolçor és tan bella
que s’instal•la i s’imposa una idea desgavellada i fixa:
Fer, al buit del convent de la meva monja celestial,
Plorar al xiquet Jesús erigit al crucifix!

Jo et cobriré Marina, hetera al serrall

De tots els nostres paradisos, verge a l'himen bíblic,

I, tan aviat desflorada, aniré cap a les teues entranyes

a honrar la teua gràcia on Déu no ha pogut. Amén.

Poema del poeta francés d'origen grec Yannis Youlountas, (mal)traduït per mi -perdoneu els errors-, tret del llibre "Poèmes ignobles, contre une poésie de l’ennui et de la bienséance" (La gouttière, 2005) des de la pàgina web de l'autor.

Més informació sobre el llibre ací.

Ací podeu trobar el poema original en francés.