EMPREMTES

La Poesia: el tornavís dels mots, inesgotable. VICENT ALONSO

dimarts, 28 de setembre de 2010

DUBTANCES

En el desori
dels rajos fugissers,
l’urc del capvespre.







Nits fascinants,
origen del temps mut.
Camins fangosos.










Vell jaç de fulles
sobre terra profunda.
Cau de la vida.







S’ensorra el dubte
en el llaquim del temps.
Desesperança.







Entre la boira,
silencis redemptors.
Trista presència.







Vent violent
sobre les roques negres.
Estremiment.







Sons furients
s’escolen pels vitralls.
Batec del temps.

 
 
 
 
 

 
  (Totes les fotografies són meues)

dimecres, 22 de setembre de 2010

POETES

Qui es reconeix en aquest poema?                           

                                                     A Costas Cariotakis

Ah, no cap discussió, poetes
som nosaltres d'encrespada cabellera
—emblema antic dels artistes— que aprenguérem
a enfilar acres paraules i que a més

ens acompanya una sensibilitat histèrica,
que ens amarga un full esmorteït i pàl·lid,
al lluny un núvol violeta. Una quimera
anomenem la nostra vida i no tenim un amic.

Restem sempre sols i silenciosos,
tanmateix guardem orgullosament al nostre interior
el nostre secret tresor, i quan toca
la campana al ranvespre ens agitem neguitosos.

Considerem uns rucs, ignorants i mediocres,
tots els que ens rodegen i desdenyem fer-los
ni tan sols una ullada, i de bell nou la nova pàgina
rep el plany del nostre amor insípid.

Amacem cada dia els nostres vells sentiments
mil vegades esmentats; expliquem
el nostre talent: «cantem com els ocells»;
la nostra ocupació tan bellament és justificada.

Per a nosaltres el món sencer som només nosaltres.
Ens envoltem, el nostre abric, d'un mur.
Expressem amb petulància les passions d'un moment
en un —sense hiatus— vers musical.

Encara que entorn nostre els altres patesquen i siguen dissortats,
encara que la injustícia els doblegue i els consumesca —
ah!, que temes prosaics d'aquesta mena puguen torbar
les nostres meditacions empíriques, és una estupidesa.

IANNIS RITSOS

                            (Traducció del grec de Jesús Cabezas Tanco)

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

diumenge, 19 de setembre de 2010

LABORDETA POETA. IN MEMORIAM

 SE HAN MARCHADO

Se han marchado todos
y nadie ha vuelto
para cerrar la puerta.
Esta, vieja y desguazada,
golpea contra el viento
en las noches de asombro
como si nadie la quisiera oír,
como si todos los páramos del tiempo
se encerrasen aquí,
sobre estas galerías de casas agrietadas.
Y lejos,
más allá de las últimas carrascas,
alguien recuerda la cama
donde fue concebido con tristeza.
  
                                            José Antonio Labordeta

(Autor de la foto: aitorramos/ARFOTO.es)

divendres, 17 de setembre de 2010

SUAUMENT PEL CORRENT DEL TEMPS

El meu poemari “Suaument pel corrent del temps” ha obtingut un accèssit al XXXII Premis Picassent Cristòfor Aguado i Medina (no sempre s’ha de guanyar) i pròximament serà publicat junt a les obres guanyadores per l’ajuntament d’aquesta localitat.
El següent poema està inclòs en aquesta obra:
("Absència", escultura de bronze. Autora: SONIA CARDUNETS)


AMB TOTES LES ABSÈNCIES

Vivim amb totes les absències, 
           les venerem, 
           les enyorem.
Les tenim a la pell, 
           les evoquem,
           les necessitem.
Les busquem a les trinxeres,
           les recordem,
           les pensem.
Ens entreguem a elles,
           les dediquem pensaments,
           les idealitzem.
Torcem el temps 
           per a poder habitar amb elles.
Deixem un rastre del seu pas
           amb el nostre pas errant.
Rescatem de l’oblit 
           veus pelegrines,
           per poder sobreviure.
Fem de les absències presències.


diumenge, 12 de setembre de 2010

CONSELL PER A POETES

"Per tant, en totes les coses és útil també buscar la causa del que es diu. Així, Cató quan era encara un xiquet, feia el que li manava el pedagog, però preguntava la causa i la raó del mandat. Però als poetes no cal obeir-los com a pedagogs o legisladors, llevat que el seu assumpte siga raonable. I ho serà, si és bo; però, si és roín, pareixerà als ulls buit i va".

Plutarc, "Obres morals i de costums (Moràlia)"

dijous, 9 de setembre de 2010

RIMBAUD - GRAFIT

(Volar al cel, però molt incapaç de caminar a terra).

Aquesta imatge correspon a un grafit en una paret d'una casa de Lucca (Toscana, Itàlia). Va ser una sorpresa veure un text poètic en un grafit.
He buscat però no he pogut trobar aquest text dins d'un poema de Rimbaub. Sembla que es refereix a la forma de vida del poeta.
Siga com siga deixe el testimoni. Caldria pensar que si s'ha d'embrutar una paret millor que siga amb poesia.

diumenge, 5 de setembre de 2010

LLIBRE DEL TIGRE

Té el poeta valencià Joan Navarro en la seua revista electrònica sèrieAlfa.art i literatura una secció titulada "Llibre del tigre". Hi conté un recull de poemes que d'alguna manera tracten sobre el tigre o aparega aquesta paraula endins.
A la darrera actualització (30-8-2010) hi ha recollits 1818 poemes en diversos idiomes. Qualsevol persona li pot remetre un poema que no conste en aquesta relació.
Recentment jo l'he enviat un poema del poeta canadenc surrealista Paul-Marie Lapointe i un altre meu.

Aquest és el poema de Paul-Marie Lapointe:

Un tigre a mille courtisanes
dans les griffes mille langues
mille ventres de jardins
dans la nuque

Pavots des cheveux
dans le jour des mains croisées
dans la nuit blanche
des paumes ouvertes

Trembler de tout son corps
Les aubes de neiges sans poitrine
point d'amour point de cheminée
point d'interrogation de bouche plaquée
sur le désir plat

Filles de laine filles de lit
de lys de lit
Tout lie des corps rêches
aux pêches de luxure dans le cou
zébré des veines

Hommes à sabots de fauves —
ce qu'il reste de la sieste
troncs de dattiers —
cachés pour les repas de fourrure
cachés pour dormir dans les plumes
Cœur de chair de poules

(Le Vierge incendié, 1948, p. 11)

Aquest és el meu poema. Està inspirat en quatre quadres del pintor naïf Rousseau "le douanier":

EL TIGRE DE ROUSSEAU “LE DOUANIER”

Contemples inquietant, envoltat pel so d'una flauta,
el somni nu de l’eterna bellesa nua.
La teua mirada infestada alhora d'estranyesa i decisió
s'escapa entre fulles inconegudes.

Arremets contra un explorador d'estels
i fas d'ell cegues estelles de silenci.
La teua indomable ansietat borbolleja
com la sang agra i dolça que tastes.

T'aboques delerosament sobre el búfal
i atures el seu camí cap la prada dels somnis.
La teua força traspua glòria i temor
quan fractura els ossos de la innocència.

I un dia sota un arbre qualsevol et preguntaràs,
tigre, sobre la teua essència i sentiràs que
cal morir de por en una tempesta tropical
per a eternitzar-se en una pintura naïf!